November 3rd, 2011

1. Reordenant el passat.

El Prado està completant la reinstal·lació de les seves col·leccions, un procés que es deu al Pla Director de 2009-2012. Seguint la seva bona política de publicació online, a la seva web trobareu diferents vídeos i documents sobre el tema (el pla generalReordenació de la Pintura Veneciana,  Reordenació de la Pintura Flamenca, Pintura del XIX, Romànic i Renaixament, Velázquez – quasi tot en castellà). Gràcies a la nova disposició, el nucli de la col·lecció queda instal·lat a la Galeria Central, d’una manera que deixa el clar el nou concepte sota el qual el Prado es presenta: no tan com la típica institució decimonònica de caràcter enciclopèdic, dominada per la cronologia, sinó com el resultat del gust exquisit i la determinació ferma dels tres grans reis col·leccionistes dels segles XVI i XVII, Carles V, Felip II i Felip IV. Així el nou recorregut es transforma en una lliçó d’història del gust reial, en el qual Ticià actuà com a força primària i Velázquez i Rubens com la seva culminació, donant lloc a un joc fascinant d’influències i innovacions que involucrà altres grans noms de les escoles espanyola, flamenca i italiana (sobretot veneciana). També ajuda a explicar els “forats” de la col·lecció des d’un punt de vista cronològic i enciclopèdic, com a ara Caravaggio i Rembrandt (només una obra cadascú) o la pintura de gènere i social de l’Holanda protestant. Hi ha també una segona lliçó, de caràcter polític: estem parlant del centre d’un museu que està situat a Madrid, designada capital per Felip II a causa precisament de la seva posició central i amb l’ànim d’executar un determinat paper en l’escena Europea, el de defensa del catolicisme, que explica moltes de les tries reials. Però per altra banda, ens podem preguntar si realment ha quedat amagada la condició del Prado com un museu del dinou, inaugurat el 1819. Pel que fa a la resta de la col·lecció (romànic fins a renaixement, Goya i altres), disposada en d’altres sales del museu, el col·leccionisme reial és importnat, però també hi ha altres fenòmens que no es poden menystenir. Al capdavall, bona part de les possessions del Prado van ingressar com a efecte de la Desamortització, una mesura molt menys glamurosa i clarament anticlerical, lliberal i burgesa. En aquest sentit, creiem que l’autèntic valor de la nova ordenació no és tant haver establert un nou criteri totalment clar, sinó haver-se deixar enriquir pel teixit complex de la història – un vestit que també cobreix el propi visitant.

 

2. Un vídeo-club gratis.

Els excel·lents vídeos que està publicant el Prado han justificat la seva invitació a incorporar-se a ArtBabble. Malgrat que el seu disseny, més aviat infantil, pot ser enganyós, es tracta de la única web de vídeos dedicada exclusivament a les produccions firmades per museus i organitzacions similars. Fundada el 2009 per l’Indianapolis Museum of Art i mantinguda per Rob Stein, Chief Information Office, inclou sobretot les institucions líders americanes (Art Institute Chicago, Detroit Institute of Arts, LACMA, MOMA, NG Washington, però no el Met), i fins ara, només dos museus holandesos, el Museum Boijmans Van Beuningen i el Van Gogh Museum, n’eren l’excepció.

 

3. “Probablement la millor col·lecció del món”.

Aquest bloc també es publica en anglès i si els seus lectors en aquesta llengua poden entendre’n alguna cosa, és gràcies als esforços de Rachel Escott – abans que res, una bona amiga, però ara també la millor i més pacient professora d’anglès que he tingut mai. Ara dóna un pas endavant i ens recomana a tots nosaltres una visita a la nova web de The Public Catalogue Foundation, una fundació anglesa dedicada a “donar a conèixer tota la col·lecció nacional d’olis sota propietat pública al Regne Unit”, per mitjà de publicar una fotografia i una descripció de cadascun d’ells. Van començar el 2003 publicant catàlegs físics, però amb el temps van reconèixer el potencial de la web i al 2009, van aconseguir arribar a un acord amb la BBC, pel qual aquesta el dissenyà i oferí un nou portal, anomenat Your Paintings. Obert l’estiu passat amb 60.000 fitxes, està previst que assoleixi les 200.000 a finals de l’any que ve. Alehores, podran ben bé canviar el seu lema estil Carlsberg per alguna cosa similar a “Intenteu fer-ho a Itàlia”.

 

4. Un Velàzquez nou i una qüestió antiga.

Pel que es veu, estem vivint uns anys de descobertes espectaculars, amb no menys de dos (o com a mínim, un segur i un altre probable) sleepers de Leonardo recentment revelats. Ara hi haurem d’afegir un nou Velázquez. La història ja és coneguda: un retrat a l’oli, de mesures 47 x 39 cm, va consignar-se a Bonham’s a l’agost del 2010, com un lot més de tot un grup de pintures heretades de Matthew Shepperson, un pintor britànic del dinou. Al principi, se li va donar un valor d’alguns centenars de lliures. Però per alguna raó, va despertar l’interès del Old Masters Department de la casa de subhastes i, gràcies a una recerca més a fons i a la benedicció de l’especialista Peter Cherry, ara té una oportunitat clara de ser acceptada universalment como una obra del mestre. Se subhastarà el proper 7 de desembre i la seva estimació inicial reflecteix un cert grau d’inseguretat. És veritat que una forquilla de 2,000,000 – 3,000,000 de lliures a partir d’una expectativa prèvia de 300 lliures és un salt enorme, però és igualment cert que el “Retrat d’un home, conegut com ‘El Barber del Papa”, un oli sobre tela de Velázquez d’estil similar i mides només una mica més grans (50,5 x 47 cm) va ser adquirit al 2003 pel Govern espanyol per 23.000.000 Euros, a benefici del Prado. D’altra banda, hi ha una reflexió interessant sobre perquè la discussió pública d’aquesta nova obra és tan limitada en l’article, pur sentit comú, de Jonathan Jones al Guardian.

 

5. Duchemin El Descobridor.

Per algunes persones, descobrir obres mestres enterrades pel passat és el seu treball de cada dia. Gràcies a “Connaissance des Arts”, he descobert Hubert Duchemin (1963). Treballa pel Cabinet Turquin de Paris des de 2004, i també des de el seu propi espai a partir de 2010. Ha donat a conèixer algunes descobertes impressionant. Entre les més remarcables, tres olis de Jacques Louis David (1748-1825) al 2008, entre els quals, l’esbós a l’oli del seu famós “La mort de Marat” (1793), ara als Musée de Bruxelles – trobareu totes les informacions al  catàleg publicat per Duchemin mateix.

 

6. El primer cap no britànic del V&A és un crani privilegiat.

Martin Roth (Stuttgart 1953), antic director dels museus de Dresde i ara nou director del Victoria and Albert Museum, va concedir aquesta entrevista a Bloomberg. És tan pobra, que necessàriament hem de concloure que estem davant d’un home que coneixerem més pels seus actes que per les seves paraules. En aquesta presentació per Artinfo al 2009, algunes de les seves constants van sortir a la llum: internaciolització del museu (en el seu cas, col·laboracions amb llocs tan dinàmics com Dubai i Xina), defensa de la identitat del museu (a Dresde, va reobrir espais històrics tan espectaculars com la Cambra Verda), un do especial per dirigir organitzacions complexes (el sistema de Dresde comprenia 11 institucions diferents) i un sentit segur per aprofitar les oportunitats (vegeu la reobertura brillant del nou Albertinium, després de les inundacions de 2002). La meva aposta és que podem esperar grans coses d’aquesta designació tan encertada.

 

7. Berlín – Barcelona: 1500 km també són una gran distància pel que fa al valor.

Santiago Rusiñol (1861 – 1931) ”Jardí de muntanya, Sa Coma, IV”, oil sobre tela, 98,5 cm. x124 cm. Venut per l’equivalent de 1.071.698 dòlars (Sotheby’s London, novembre 2006)

Max Liebermann (1847-1935), “Blumenstauden vor dem Gärtnerhäuschen nach Norden” (“Flors davant la casa del jardiner, costat nord”), oli sobre tela, 73 x 91,5 cm, 1928. Venut per l’equivalent a 3.800.711 dòlars (Sotheby’s London, febrer 2006).

Quin dels dos us agrada més? Tots dos estan pintants per dos contemporanis, Max Lieberman (Berlin 1847 – Berlin 1935) i Santiago Rusiñol (Barcelona 1861 – Aranjuez 1931), probabablement amb només un o dos anys de diferència. Tal com ho veig, preferir un o altre és una qüestió de gust, però de qualitat artística – a més a més, el Rusñol és més gran i més coherent en la seva execució. Malgrat tot, ja haureu notat la gran diferència de preu. Tots dos són els rècords per aquests artistes des de 2005 fins ara, dacord amb la base de dades Artnet. Però mentre durant aquest període es van vendre 94 obres de Liebermann per sobre els 100.000 dòlars i set d’elles van superar la marca del milió, en el cas de Rusiñol van ser 4 i només una d’elles, la de la fotografia, va arribar a les sis xifres. Com s’explica aquesta situació? Jo crec que es tracta que aquestes obres es col·leccionen localment i que les comunitats alemanya i hebrea són molt més fortes que no pas la catalana. Hi esteu d’aocrd? Creieu que pot canviar? Què en penseu?

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús