November 10th, 2011

1.  Nova llum sobre la Creació.

El Dr. Manuel Castiñeiras González és un dels grans especialistes en Romànic català i també una mena d’esperit lliure d’alta volada. La seva estratègia és concentrar-se en una de les peces claus del període, aparentment investigada a fons, i aproximar-s’hi amb un plantejament del tot original, però també del tot fonamentat. El seu últim objectiu ha estat el Tapís de la Creació, aquesta meravella del selge XII conservada al Tresor de la Catedral de Girona (Manuel Castiñeiras González, “El Tapís de la Creació”, 15€, 120pp).  Gràcies a la seva recerca, ha pogut establir una hipòtesi ferma sobre la seva autoria i, encara més interessant, sobre la seva funció. No desvatllarem aquí cap de les seves troballes, així us sentireu una mica més animats a comprar el seu llibre – missió gens fàcil; després d’una visita sense resultats a les llibreries de sempre, finalment l’hem aconseguit pel mitjà tradicional de demanar-lo a l’editor (el propi Capítol de la Catedral, t. 972 21 58 14). L’excel·lent presentació del passat 28 de setembre a Girona sembla que va donar lúltim impuls al Bisbe Sr. Carles Puigdemont per autoritzar el trasllat del Tapís al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, on rebrà un tractament finançat per la Caixa.  Esperem que sigui l’inici d’una col·laboració institucional més estreta, molt necessària sobretot per al Museu d’Art de Girona, un d’aquells museus amb una magnífica col·lecció que no pot desenvolupar tot el seu potencial a causa de qüestions relacionades amb la co-gestió. Mentrestant, el Dr. Castiñeiras donarà la seva visió en un altre clàssic de la recerca en el Romànic català, l’anomenat “Estil del 1200″, en una conferència al Museu Nacional d’Art de Catalunyael proper 16 de novembre.

 

2. Un aspecte en què Europa ha funcionat.

En aquest dies en què els polítics i banquers d’Europa tracten d’apuntalar l’edifici, us suggerim una visita a l’exposició, mitjana per la mida i gran per l’interés, al Museu de Belles Arts de València: Primitius. El segle daurat de la pintura portuguesa 1450 – 1550 (del 2  de novembre de 2011 al 8 de gener de 2012) . Porta 48 obres de diferents col·leccions del país atlàntic i el seu desembarcament a aquest port  del Mediterrani és plenament encertat: el cor de les col·leccions del Museu, de fet, són els retaules de l’ “edat d’or” de la pintura valenciana, també situada entre mitjans del XV i mitjans del XVI. Podem esperar per tant aqeull típic joc europeu, en el qual l’objectiu es descobrir les coincidències i les diferències en la florida de les escoles portuguesa i valenciana, mentre tractaven d’assimilar les influències dels Renaixents italià i flamenc, les dues forces dominants en el paisatge artístic continental del moment.

 

3. El cas de la pintura antiga espanyola.

 

 

Els lots núm. 1139 i 1141 de la subhasta d’octubre a Balcli’s permeten tenir un tast de les avantatges i inconvenients de col·leccionar pintura antiga espanyola. El lot 1139, una Santa Bàrbara i Llúcia (tremp i oli sobre taula,  45,5 x 86 cm) pel Mestre d’Astorga (actiu entre 1510 – 1530) és una altra taula del retaule del qual prové la  Sagrada Família amb Sant Joanet (tremp i oli sobre taula,  45,5 x 85,5 cm) conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, tal i com explicava el propi catàleg. Resulta per tant natural que l’Estat hi exercís el seu dret de tempteig i retracte, esperem que amb destí al propi Museu. Així, per una banda, va ser ocasió de una reaparició d’una obra que pot obrir el camí cap a la reunificació de més parts del retaule. Malgrat tot, també s’ha de dir que els 30.000 € pagats ens semblen que són massa limitats i que no parlen tan d’un preu just, sinó d’una d’aquelles situacions en què cap comprador privat gosa entrar a la puja, perquè sap que tard o d’hora els seus esforços seran inútils davant el retracte oficial o, encara més greu, una declaració d’interés cultural sobre el bé . Per la seva part, l’atribució del lot 1141 es limitava a “Escola Espanyola”  (Bodegó, 58,5 x 89,5 cm), si bé la nota del catàleg suggeria un nom, el de Bernando Polo (mort c. 1700), ell mateix un mestre desconegut fins que  William Jordan el va identificar, en aquest article a l’Archivo Español de Arte (William Jordan, “El Pseudo-Hiepes es Bernardo Polo”AEA, n.328, Octubre– Desembre 2009, pp. 393-424). Sortint a només 45.000 €, va grimpar fins a  120.000€, un preu prou atractiu si el comparem amb els seus contemporanis italians i holandesos – demostrant així, que algú amb un bon ull per l’art espanyol pot trobar bones obres a un preu raonable.

 

4. Vindran de Yale.

Si hi ha algunes editorials que troben difícil difondre els seus llibres fins tot després de publicats, aquest no és el cas de Yale, que acostuma a fer públics els seus plans editorials amb prou antelació. En el seu catàleg per a la primavera i l’estiu de 2012, hem trobat algunes novetats interessants. Primer i amb possibilitats reals de convertir-se en el llibre d’art de l’any, “Michelangelo. The Achievement of Fame 1475 – 1534”, presentat com  “el primer dels dos volums de la que serà la biografia moderna definitiva sobre Miquel Àngel, escrita per Michael Hirst,  un especialista conegut i Professor Emeritus al Courtauld Institute (previst per febrer, tapa dura,  40$, 416 pp).

De la resta de la seva enorme oferta i sempre que disposem dels altres 565$ necessaris, recomanaríem els següents:

– una nova guia general del Metropolitan, amb una introducció del seu director Thomas P. Campbell i notes escrites pels seus especialistes (prevista per abril, tapa senzilla, 24,95$, 448 pp.);

– alguns catàlegs d’exposició sobre temes suggerents:

Byzantium and Islam. Age of Transition” (ed. per Helen C. Evans, amb Brandie Ratliff, previst per abril, tapa senzilla, 65$, 384 pp., exposició al Met del 12 de març al 8 de juliol de 2012);

Bellini, Titian and Lotto. North Italian Paintings from the Accademia Carrara, Bergamo”, per Andrea Bayer i Maria Cristina Rodeschini (previst per juny, tapa dura, 21,95$, 96 pp., exposició al Met del 15 de maig al 3 de setembre de 2012);

Dürer and Beyond. Central European Drawings before 1700 in the Metropolitan Museum of Art”, per Stijn Alsteens i Freyda Spira (previst per abril, tapa dura, 65$, 256 pp., exposició al Met del 4 d’abril a 3 de setembre de 2012);

Capturating the Sublime. Italian Drawings of the Renaissance and the Baroque”, ed. per Suzanne Folds McCullagh amb Katie (sobre la col·lecció de dibuixos d’Anne Searle Bent’s, previst per maig, tapa dura, 65$, 328 pp, exposició a l’Art Institute Chicago del 24 de març al 8 de juny de 2012);

The English Prize. The Capture of the Westmorland, An Episode of Grand Tour”, ed. per María Dolores Sánchez Jáuregui Alpañés i Scott Wilcox, (previst per juny, 75$, 400 pp., exposició a l’Ashmolean Museum, Oxford, del 9 de maig al 29 d’agost de 2012);

-pel que fa a catàlegs raonats, un nou volum sobre les pintures deSargent’s(“John Singer Sargent. Figures and Landscapes, 1900-1907. The Complete Paintings, Volume VII”, per Richard Ormond i Elaine Kilmurray, previst per juny, tapa dura, 75$, 400 pp,.) i l’obra de  Adriaan Waiboer sobreGabriel Metsu (“Gabriel Metsu. Life and Work: A Catalogue Raisonné”, previst per febrer, tapa dura, 100$, 320 pp.);

– i finalment, en el camp de l’arquitectura i per proposar una aporximació alternativa a la tradicional visió italiana del tema,  “Renaissance Gothic. Architecture and the Arts in Northern Europe, 1470 -1550”, per Ethan Matt Kavaler (previst per juny, tapa dura, 75$, 344 pp.).

 

5. Clàssics holandesos.

 

Els clàssics d’internet d’aquest mes tenen un aire holandès. Primer, voldríem destacar l’excel·lent  web del RKD (Rijksbureau voor Kunsthistorische Documentatie / Reial Institut Holandès per a l’Història de l’Art), les bases de dades de la qual, combinant imatges i documents, són úniques en la seva classe i molt útils per als primers passos en qualsevol recerca (especialment la seva Artist’s Database). Relacionada amb ella, hi ha la web del  CODART (Curators of Dutch and Flemish Art) que, encara que es presenta com una mera xarxa de contactes per a professionals, de fet és una font inesgotable d’activitats, llocs i gent interessant. Encara que rep diferent tipus de suports, els fons provenen bàsicament del govern holandès i no podem sinó somniar què passaria si una iniciativa similar fos adoptada per les autoritats catalanes o espanyoles. Finalment, més recent i amb un camp més ampli, esmentem  Europeana, llançada al 2008 “amb l”objectiu fer accessible el patrimoni cultural i científic d’Europa” i esblerta a la Reial Biblioteca dels Països Baixos. Recentment Bruno Racine, President de la Bibliothèque Nationale de France, ha estat nomenat cap del seu consell d’administració.

 

6. Hispanistes a França.

Gràcies a La Tribune de l’Art de Didier Rykner’s, hem conegut AficiónAssociation française pour l’étude et la promotion de l’art espagnol, portugais et latino-américain. Apareix de tant en quant a la web, amb totes les novetats sobre pintura i escultura antigues hispàniques a França, i també ofereix un seguiment especial del Meadows Museum a Dallas, com a porta per a l’hispanisme als Estats Units. També trobareu una bona sel·lecció de recursos d’internet i altres webs interessants.

 

7. Beltracchi l’heroi?

Ja s’ha dit tot el que es podia dir sobre el cas Beltracchi, el cas de falsificació més important a Alemanya, d’acord amb les notícies donades. El seu protagonista ha aconseguit certa simpatia pública, gàcies al fet que se’l considera prou astut com per enganyar el món de l’art fins a dues vegades, primer quan col·locava les seves falsificacions i després ara que només haurà de complir tres anys de presó i li deixaran, segons sembla, la seva fortuna relativament tranquila. No prou content amb tot això, un amic meu em tractava de convèncer que, de fet, estem davant d’un autèntic heroi, ja que ha estat capaç d’atacar amb èxit la nostra tendència, moderna i massa marcada, a venerar certs artistes – per mitjà de crear obres d’una qualitat superior a la dels propis autors originals. Vaig intentar contestar-li que la diferència era que, per exemple, Max Ernst, al qual va copiar, va arriscar-se a trobar un nou camí en l’art, mentre que ell simplement va seguir el que d’altres ja havien fet. Però què en penseu vosaltres? Hem d’honorar Beltracchi o bé ens n’hem d’oblidar, com un artistes habilidós, però en el fons covard i fracassat? Potser val la pena recordar ara el cas d’una altre heroi falsificador finalment desenmascarat,  Han van Meegeren (1889 – 1947), l’història del qual ha l’explicat, magistralment, Jonathan Lopez en el seu The Man Who Made Vermeers: Unvarnishing the Legend of Master Forger Han van Meegeren”, New York 2008, 340 pp. (disponible a Amazon pel preu rècord de 2.93$).

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús