November 24th, 2011

1. Només un cop cada cent anys.

La venda de la Col·lecció Marquet de Vasselot, organitzada per Christie’s el passat 16 de novembre a París, serà recordada durant molt temps com una de les millors mai ofertes. Entre la selecta llista de 24 peces, el lot n. 20 ocupava el lloc d’honor. Un dels fruits més exquisits de la tècnica i l’esperit cort del París gòtic, aquesta “Verge i el Nen” en ivori (37,8 cm., c. 1250-1280) ha meravellat els interessats en l’art medieval desde la seva presentació a Roeun al 1884 i a París en el 1900 – en la gran“Exposition rétrospective de l’Art français”. D’aleshores ençà s’ha conservat en col·leccions privades (primer a la de Victor Martin Le Roy i després a la de Jean-Joseph Marquet de Vasselot), i el públic a la sala de subhastes sabia que estava davant d’una oportunitat que només es presenta una vegada cada segle. El preu així va disparar-se de l’estimació inicial, títmida, de 1.000.000 – 2.000.000 euros a la xifra final, més raonable , de  6.337.000 euros (comissions incloses).  Podeu consultar el catàleg de la subhasta, i també l’article de Souren Melikian al International Herald Tribune (“Glamorous History Drives Divine Surprise, publicat el 18 de novembre) per a més detalls sobre aquest esdeveniment extrordinari.

 

2. Un tret errat?

La secció espanyola de la recent subhasta a Christie’s d’art del dinou no va ser un èxit. De fet, va demostrar els resultats severs que es deriven de combinar unes estimacions massa imaginatives amb l’anomenat efecte de sel·lecció, pel qual només les millors obres d’un artistes resisteixen el pas del temps. Encara que reunia grans noms, només 7 dels 17 olis oferts van trobar un nou propietari i d’aquests, només l’icònic “Santa Maria della Salute” (oli sobre tela, 65,5 x 101 cm), de Martín Rico y Ortega va arribar aprop del límit superior de la seva estimació de 50.000 -70.000 lliures (sense comissió), venent-se per 81.650 lliures (amb comissió). Fins i tot el lot estrella, la “Fantasia Àrab  de Marià Fortuny (oli sobre tela, 50,8 x 62,2 cm), beneïda temps enrera gràcies a la seva inclusió, com un dels exemples més notables del seu període orientalista,  en la retrospectiva del MNAC de 2003-2004 , es va vendre per 583.250 lliures (amb comissió), només una mica per sobre del límit inferior de la seva estimació de 400.000 – 600.000 lliures (sense comissió). Hi havia un contrast marcat amb les 735.000 lliures (amb comissió) pagades per un altre oli  de Fortuny, el prodigiós Àrab davant una catifa (oli sobre tela, 150 x 75 cm) a Sotheby’s aquest darrer maig. Aleshores, l’obra va ser presentada amb una estimació molt atractiva de 150.000 – 250.000 lliures. Potser ens haurem d’anar acostumant al fet que aquesta pintura, col·leccionada durant molt de temps pel seu decorativisme, ara es sel·lecciona d’acord amb els seus valors artístics, i de manera prou crítica.

 

3. No tan blanc o negre.

Una altra àrea que sembla que ha de superar antic clichés is la pintura espanyola del tombant de segle. Referint-se a l’exposició “L’Espagne entre deux siècles, de Zuloaga a Picasso”, que es pot veure al Musée de l’Orangerie, Paris (fins al 9 de gener de 2012, entrades per 7,5€) dos crítics independents, Véronique Gerard Powell per Aficion.fr (10 de novembre) i Jean-David Jumeau-Lafond per La Tribune de l’Art (23 de novembre) assenyalen el mateix problema: l’enforn “Espanya Negra / Espanya Blanca” no funciona. Tal i com Véronique Gerard Powell explica, la dicotomia entre una visió pessimista i una visió optimista d’Espanya més aviat amaga les corrents que realment es donaven, sobretot el costumbrisme (pintar el folklore local) i la pintura social (la representació de les noves classes socials: la burgesia, el proletariat i els marginats). Ja que escrivim des de Barcelona, assenyalem que amb tòpic del blanc o negre també s’oblida una diferència territorial important, la que hi havia entre una Espanya replegada en si mateixa i una Ctalaunya més dinàmica i orientada a Europa.

 

4. El Nadal a Viena? Aneu-hi abans no sigui massa tard.

A través d’ Artclair.com, ens assabentem que el Liechtenstein Museum de Viena tancarà les seves portes el proper febrer de 2012. A partir d’aquest moment, el palau familiar només obrirà segons reserva, especialment per grups i per actes privats. Serà la fi d’una mena de contes de fades, en el qual un príncep de veritat, Hans Adam II de Liechtenstein, va revifar la fortuna financera del trust familiar i així, es va emabarcar en l’aventura de recuperar algunes de les obres que els seus avantpassats, amb dificultats econòmiques, havien hagut de vendre. Però el fet també demostrarà la dificulatat de construir una col·lecció de rang interntional en el camp de la pintura antiga, sobretot pel que fa a obres holandesse i italianes. En efecte, a pesar de la compra espectacular del Badminton Cabinet (pietra dura, banús,  ormolu, 380 x 233 cm 1730-1732, per 19.000.000 lliures el 2004 a Christie’s) i altres obres importants (sobretot en escultura italiana del sis-cents), i malgrat el fet que la “Ginevra de Benci”  de Leonardo (oli sobre taula, 38,1 x 37 cm) ja s’havia venut el 1967 a la National Gallery, Washington, les restes de la col·lecció històrica en mans de la família no han pogut ser superades.Entre elles, trobem el clicle de “Decius Mus”  de Rubens – i també el seu retrat de la filla  Clara Serena (oli sobre tela, muntat sobre fusta, 37 x 27 cm), que, no podem negar-ho, ens invtat a visitar-la amb tot el seu encant.

 

5. Una antiga col·lecció reial en una antic palau reial.

La “Dama de l’ermini” de Leonardo  (54 x 39 cm, oli sobre taula) no és l’única obra d’art important de Polònia que viatja per Europa aquest any. “La noia en el marc” de Rembrandt, coneguda igualment com “La núvia jueva” (105,5 x 76 cm, oli sobre tela, 1641) ha fet els seus quilòmetres – cap a Madrid, per a l’exposició “Polonia. Tesoros y colecciones artísticas”, de juny a setembre. Ara ha tornat a casa, al Castell Reial de Varsòvia, on s’ha instal·lat a les noves sales a la planta baixa del Castell. Obertes el passat 4 de novembre, mostren, a més d’altres obres, les altres 34 pintures (entre les quals, un segon Rembrandt, “L’estudiós al seu escriptori” i altres olis de mestres holandesos) que van conformar l’excepcional donació que el 1994 va oferir la catèdratica (i comtessa) Karolina Lanckoronska. Els orígens de la col·lecció es troben en el rei Stanisław Poniatowski, (1732-1798), ell mateix un col·leccionista llegendari – per a més informació, vegeu l’anunci  a CODART i la nota de premsa a la web del Castell.

 

6. L’interessant retorn d’una obra no tan important. 

Segur que el petit “Sortint de la fonda” (oli sobre taula, 18,5 cm diàmetre) de Jan Brueghel el Jove (1601-1678) no passarà a la història de l’art. Però ha trobat el seu lloc en aquest modest bloc gràcies a la història darrera la seva restitució a la Gemäldegalerie Alte Meister de Dresden. Tot va començar als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan va desaparèixer de les col·leccions de la Galeria. El personal del museu va detectar la pèrdua uns quants anys després i va incloure la petita taula en el catàleg oficial d’obres desaparegudes del 1963. Temps després, també va incloure-la en la base de dades alemanya “Lost Art”, per a obres de col.leccions públiques sense localitzar. Però sembla que no havia anta molt lluny. De fet, formava part de l’estoc heretat per Konrad O. Bernheimer, un dels galeristes de pintura antiga més importants, amb base a Munic. En algun moment, Bernheimer, desconeixeodr de la procedència dubtosa de l’obra, va vendre-la a un client. No va ser fins al 2007, quan aquest client va decidir incloure-la en una subhasta a Hampel, una casa també de Munic, que la taula va tornar a aparèixer. El museu inmediatament va interposar una reclamació de propietat. La reacció de Bernheimer va ser intel·ligent: de seguida va comprar l’obra al seu client. Després de les investigacions pertinents i un cop la procedència de l’obra ha estat aclarida, Bernhemimer ha pres una segona decisió, igualment encertada: retornar l’obra a la Galerie, sense compensació.

 

7. L’home darrere els Zurbaráns.

Al 1756 el bisbe Trevor de Durham va comprar una de les sèries dels Patriarques (Jacob i els seus dotze fills) que Francisco de Zurbarán (1598 -1664) havia enviat un segle abans (entre 1640-1645) des del seu estudi a Sevilla a les colònies del Nou Món, àvides de pintures. El bisbe va instal·lar la sèrie en una nova sala del Auckland Castle, la residència oficial de la seu episcopal de Durham. Van romandre allí durant més de 250 anys, sense més problemes, fins que a inicis d’aquest any els administradors de l’Església d’Anglaterra van anunciar la seva intenció de vendre-les. Davant el perill real que abandonéssin el país, l’Art Fund (una agència privada promoguda pel govern) va fer una crida. Va ser atesa per un benefector intesperat: el financer Jonathan Ruffer, que va pagar 15,000,000 lliures als administradors i tot seguit va col·locar les pintures sota l’ampara d’un “trust” instituit expressament, el “Zurbarán Trust“, encomanat de conservar les obres a les seves sales de sempre. Per aquesta acció, Ruffer ha rebut recentment la Prince of Wales Medal for Arts Philanthropy (podeu consultar la nota de premsa de l’Art Fund).

2 comentaris

  • Carles

    25/11/2011 21:55

    Great articles and news. Thanks Jordi

  • jordi

    26/11/2011 10:57

    Thanks Carles – ifins aviat!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús