March 1st, 2012

1. Notícies de Frankfurt.

 

Un rere l’altre, i sense massa soroll, els museus alemanys més importants van duent a terme els seus processos de renovació. Si els projectes de Berlín i Dresde us van semblan estimulants, ara us suggerim de mirar cap a l’oest, al Städel de Frankfurt, que acaba de completar la seva reforma amb una nova ala dedicada a l’art dels segles XX i XXI – una incoporació que ara sembla de rigor en aquestes instucions tradicionalment històriques. La gran notícia però es va produir al desembre, al Departament de Pintura Antiga. Coincidint amb la seva reobertura, els seus conservadors van presentar la seva última adquisició, un retrat del Papa Juli II finalment atribuït a Rafael mateix – amb intervenció del taller (oli sobre àlber, 106 x 78, 4 cm, c. 1511-1512). Gràcies als pentimenti que la reflectografia infraroja va revelar, ara es considera que l’obra és un dels primers exemples d’aquest tipus de composició. El museu la va comprar a un particular, de cognom Ellerman que, al 2007, l’havia adquirit a Dorotheum, la casa de subhastes austríaca, com a una mera còpia (per només 9.000 euros). Però fins i tot sense tenir en compte aquesta brillant incorporació,  podreu veure com  els vídeos gravats per a l’ocasió mostren diverses peces mestres, diverses de les quals us seran familiars.

2. Zoffanny, Goya, Mengs.

Haig d’admetre que la primera notícia que he tingut de Johan Zoffany (1733-1810) ha estat prou recent, com a resultat del preu que una parella d’obres seves va aconseguir a la subhasta a Sotheby’s del darrer 7 de Desembre (lot 38 The Garden at Hampton House i The Shakespeare Temple at Hampton House, cadascun 99,7 x 125 cm, venuts per 6.761.250 GBP). Encara més greu, també haig de dir que no vaig saber veure-hi més que una execució brillant en un plantejament més aviat convencional. És precisament aquesta visió limitada la que pretén corregir l’actual exposició a la Royal Academy of Arts a Londres( Johan Zoffany: Society observed, del 10 de març al 10 de juny de 2012, entrades per  9 GBP), prèviament presentada al Yale Center for British Art a New Haven, Connecticut, la qual defensa a Zoffany com un observador agut i sofisticat de la societat georgiana en el seu camí cap a l’imperi més extens de la història. Darrera les seves esplèndides composicions, sempre elegants, fins i tot s’hi pot endevinar un subtil crítica a “l’estudiada vacuïtat de l’èlit”, segons el l’article del crític Jonathan Jones en el seu blog, sempre interessant, a la web del Guardian (Johann Zoffany puts 18th-century society under the microscope, 21 de febrer de 2012). D’altra banda, aquesta concpeció de l’obra de Zoffany coincideix bastant amb la que tradicionalment s’ha aplicat a Goya (1746-1828). També ell ha estat celebrat com a comentarista social punyent, si bé d’una situació ben diferent: la decadent cort i societat espanyoles a les portes de la invasió francesa i del rescat britànic subseqüent. Tots dos artistes tenen una biograifa que coincideix en més d’un punt (algunes informacions al respecte a presentació per a l’exposició a Yale  i a l’Enciclopedia del Museo del Prado). Seria una bona idea plantejar una exposició comparant les obres de Zoffany i Goya’s – per exemple Jordi III, la reina Charlotte i els seus sis fills grans (1770, oli sobre tela, 104,9 cm x 127,4 cm, The Royal Collection) i  La Família de Carles IV (ca. 1800, oli sobre tela, 280 x 336 cm. al Prado). Hi podríem afegir també  Anton Raphael Mengs (1728-1779). Predecessor de Goya com a artista principal de la cort, va ser un altre alemany que va posar els seus pinzells respledents al servei d’una corona estrangera.

 

3. Aquí a casa.

Barcelona no és pas un centre internacional per al gran col·leccionisme, però això no és obstacle per a que hi hagi galeristes que duen a terme una feina interessant. M’agradaria assenyalar-ne dos – que sí, conec personalment. El primer és Marc Domènech, de la Galeria Oriol.  Situada al centre de la ciutat (c. Provença 264), té l’aire que un suposaria a un Kahnweiler, no només per la seva discreció, sinó també per la seva dedicació, rigorosa, al camp de la seva especialització: les avantguardes del segle XX espanyol. Podeu tenir un tast del seu excel·lent fons a l’apartat d'”Exposicions” de la seva web (www.galeriaoriol.com), o, si correu per la ciutat que mai no dorm, al seu estand a la propera The Armory Show de Nova York (del 8 a l’11 de Març,  www.thearmoryshow.com).  Les institucions ja li presten atenció: a la última fira ARCO va vendre una obra d’Esteban Francés (“Arrangez vous”, 1939, oli sobre tela, 50 x 65 cm) al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, deixant al seu director, Manuel Borja-Villel, molt feliç per aquesta “autèntica sorpresa”.

 

4. Es celebra una Constitució morta.

El segon galerista que volia destacar és Albert Martí Palau. Amb un currículum en història de l’art i educació als museus, complementa la seva feina diària, com a antiquari generalista de tradició familiar, amb una sèrie d’exposicions, curosament sel·leccionades, sobre dibuix i gravat, les seves autèntiques passions. Té un do per trobar nous temes i el seu darrer projecte és un exemple perfecte d’aquesta pràctica. Per què, d’altra banda, qui s’atreviria a dedicar les seves sales a un tema aparentment tan àrid com “1812. Constitució, conflictes, propaganda? I malgrat tot, l’exposició que es pot veure a Palau Antiguitats (del 6 de febrer a l’11 de març, al c. Gràcia 1, t. 93 2376158) ens mostra un camp prometedor, en el qual trobem aquí i allà algunes rareses, com per exemple, un diari sobre l’ocupació francesa de la ciutat, escrit contemporàniament per un noble local, o un gravat satíric, inèdit fins ara, en el qual un gras Lluís XVIII tracta sense èxit de calçar-se les botes de Napoleó, mentre un oficial al seu darrera alça els braços per a prendre la corona que li cau del cap – una burla al seu intent de comandar la nova invasió francesa per part dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, els quals finalment dirigiria el Duc d’Angulema, amb el qual es pot identificar l’oficial de la imatge.

 

5. Esperances legals.

El mecenatge privat de la cultura encara es troba, entre nosaltres, en un nivell molt incipient, i la llei corresponent de 2002, que va tractar d’animar-lo, no ha tingut l’èxit que s’esperava. Dilluns passat, 27 de febrer, Convergència va fer una presentació de la seva proposta de reforma, que té alguns punts d’interés. El nucli, com era d’esperar, són les accions sobre els impostos. Centrant-se en l’impost sobre la renda i en l’impost de societats, es proposa el següent esquema: per als primers 150 euros, deducció del 100% en l’IRPF (de manera que es cobriria les típiques quotes de membre a tota mena d’institucions d’interés públic, com ara museus, ateneus, teatres, clubs esportius, etc.); per a la resta de la donacions, un 65% de deducció en l’IRPF (un gran salt des de l’actual 25%) i un 55% per a l’IS (actualment està al 35%). A més a més d’aquests incentius fiscals, la proposició també fa un primer pas per a la introducció de l’endowment anglès, traduït com a “quantitat no disponible”. En la situació actual, la totalitat de la quantitat donada s’havia de gastar (o preveure que es gastaria) en l’objecte que perseguís l’entitat beneficiada. L’endowment en canvi, només permet destinar els rendiments (financers) de la quantitat en qüestió, de manera que el capital sempre queda salvaguardat i, així, s’obté un instrument de control de les despeses i d’estabilitat del patrimoni. D’altra banda, durant el torn de preguntes, Joan Abellà, gerent del MACBA, va fer una suggerència interessant, la de complementar aquestes iniciatives amb una regulació més clara i estricta del govern de les institucions beneficiàries, sobretot pel que fa als seus directors. D’aquesta manera, deia, s’aconseguiria oferir als benefactors uns organigrames i unes pràctiques més obertes, responsables i transparents. Tot pelgat, sonava molt anglès, però el fet és que els ponents insisitien que havien seguit el model de França que, amb la seva llei del 2003, ha aconseguit triplicar les donacions i sextuplicar el nombre de donants.

 

6. Des d’internet: Pouvoirs du portrait sous les Habsbourg d’Espagne, by Diane H. Bodart.

Publicat recentment per l’INHA (Institut National d’Histoire de l’Art, 560 pàgs., 46 euros a la web de l’editor), el llibre de la Dra. Bodart resulta molt prometedor – després d’haver mirat el seu índex i d’haver llegit la seva introducció, accessibles a la mateixa web. L’obra s’embarca en una recerca en profunditat sobre la construcció i l’ús del retrat reial, a partir d’un punt inical escollit amb tota cura: els retrats de Carles V de Ticià. Aquests reunien diverses característiques interessants, entre elles, l’artista cèlebre, que va reeixir a establir el prototip de retrat reial, i el més poderós dels monarques del moment, que resultava també el més lleig, per culpa d’un mentó prominent que, justament per la seva singularitat, ajuda enormement a l’autora a salvar les dificultats a l’hora d’establir les semblances entre el model i l’obra, un tema sempre espinós quan es tracta de la retratística prèvia a l’era de la fotografia. Sobre aquesta base, el llibre emprén un llarg viatge, explorant els retrats dels Habsburgs en relació amb el triomf artístic i la glòria de l’artista (no només de Ticià, sinó també de Velázquez i altres), així com el seu paper com a substituts de la presència reial per a certs actes amb efectes polítics i socials- a més d’altres aspectes vinculats al tema de l’obra.

 

7. Inventaris gegantins.

Com a conseqüència d’un informe oficial del 1996, que va posar de manifest la mala gestió dels préstecs d’obres d’art per part dels museus francescos i d’altres institucions públiques (departaments, ambaixades, etc), es va establir a França una Commission de récolement des dépôts des œuvres d’art appartenant à l’État amb l’encàrrec gargantuesc d’inventariar totes i cadascuna de les peces prestades. El juny passat, la comissió va entregar els seu informe n.13. Se’n va fer una publicació a l’octubre, però no va ser fins al desembre que es va difondre realment, a través d’un article a Artclair.com. En aquest article es destacaven les 919 obres declarades com a “robades”, les 3.712 “pressumiblement destruïdes” i les 52.215 “sense examinar”. Són números impressionants, que es poden explicar en part pel fet que, per a més d’una institució, es tracta del primer inventari des de la seva fundació, la qual, en alguns casos, se situa al temps de la Revolució. Igualment interessants, però, són els números totals de l’empresa, així com el seu desenvolupament en aquests darrers temps. Abans que res, quantes obres en total estan revisant? Pensem que es tracta només dels préstecs, no de les obres en la col·lecció permanent: doncs ni més ni menys que 453.186 obres. D’altra banda, s’ha descobert que entre el 1997 i el 2009, la comissió n’havia revistat només 173.849 (és a dir 14.487 per any), mentre que només entre 2009 i 2010, el nombre es va enfilar fins a 216.001 (42.152 per any). Per què aquesta accelaracó? La resposta probablement rau en l’infome publicat al 2009 sobre el treball, més aviat limitat, que s’havia fet aleshores. Però en tot cas, fins it tot amb aquest nou ritme, es preveuen encara cinc anys més de treballs.

 

Trobeu a faltar res? Alguna notícia que us agradaria donar a conèixer? Envieu-me les vostres propostes com a comentari, aquí sota, o bé per email a la meva adreça: jordi@jordidenadal.com.

1 comentari

  • Alexandra

    05/03/2012 9:25

    M’alegra que tornis a publicar! Trobàvem a faltar les teves set notícies setmanals.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús