22 March 2012

1. Donar en aquests temps 1: Prato.

El Museo Civico de Prato, a la Toscana, ha rebut tres olis importants de l’últim manierisme (o del primer barroc); un d’Alessandro Allori (1535-1607), El Miracle del gra de Sant Giovanni Gualberto’s amb una vista de l’abadia de Vallomborsa i el Miracle de l’aigua de San Filippo Benizzi’s, tots dos datats al 1603 i tots dos amb en clau eucarística; i un altre de Santi di Tito (1536-1603), La multiplicació dels pans i els peixos (oli sobre tela, 300 x 200 cm) també de 1603. Els dibuixos preparatoris de les obres es troben al Louvre i als Ufizzi, i segurament formaran part de la propera exposició per a donar la benvinguda a la donació (podeu veure la nota de premsa oficial de l’ajuntament de Prato). Totes tres obres provenen del llegat testamentari de la Contessa Angela France Riblet Bargagli Petrucci, la qual mantenia una amistat de més de vint anys amb la directora del museu Dra. Maria Pia Manini. Com ella mateixa explica en aquest vídeo, es tracta d’unes incorporacions significatives, dels dos artistes que van dominar l’àmbit florentí i la cort dels Medicis en els anys posteriors a Vasari i que, per això, ajudaran a completar el buit d’obres del segle XVI que hi ha a les col·leccions del Museu. Les seves col·leccions són més conegudes per les obres renaixentistes – especialment de Filippo Lippi (1406-1469) i el seu fill Filippino Lippi (1456/57 – 1504), del qual el Museu va adquirir un elegant Crist a la Creu (oli i or sobre taula, 31,2 x 23,5 cm.) al 27 de gener de 2010, a Christie’s New York, per 122.500 USD. En resum, un museu local que gràcies a una direcció intel·ligent, serà una autèntica sorpresa quan reobri les seves portes, probablement al 2013 – de moment, ens hem d’acontentar amb aquesta i aquesta webs.

 

2. Donar en aquests temps 2: Viena.

 

Fins i tot després d’entregar 12 dels seus Klimts (1862-1918) a diferents demandants de restitució, el Museu del Belvedere al palau del mateix nom a Viena encara manté la col·lecció més important d’obres del mestre vienès. El 9 de març passat va presentar les dues  darreres incorporacions, sensacionals, a l’exclusiu club, que compta així amb 24 membres. La primera és el majestuós i exuberant Gira-sol (oli sobre tela, 110 x 110 cm., 1907). La segona és la gran, però també íntima, Família (oli sobre tela, 110 x 110 cm., 1909-1910) – podeu consultar la nota de premsa oficial amb fotografies, i l’article a Die Presse). Formen part del llegat de més de 50 obres de clàssics austríacs (sobretot Gerhart Frankl, 1901-1965), que l’empresari vienès Peter Parzer (1937-2010) va incorporar al seu testament. Com en el cas de Prato, la implicació i el suport del col·leccionista amb el Belvedere ha durat dècades, i la directora del museu, Dra. Agnès Husslein-Arco hi ha jugat un paper imprescindible. Totes dues obres seran incloses a la propera gran exposició que, per celebrar el 150è aniversari del naixement de Klimt, s’instalarà al Belvedere aquests estiu i hivern, del 12 de juliol al 6 de gener de 2013. Seria fantàstic si aquesta fos una ocasió de tancar totalment totes les ferides, de manera que també s’hi pogués veure el retrat d’Adele Bloch-Bauer I (oli sobre tela, 138 x 138 cm, 1907), el qual, després de ser retornat pel Belvedere als hereus del seu antic propietari, expropiat pels nazis, va fer un preu rècord en ser adquirit al 2006 per 135 milions de dòlars, per Robert Lauder per a la seva  Neue Galerie a Nova York (podeu consultar l’article del NYT). La seva contraposició amb el Gira-sol, amb el qual comparteix data i composició, seria simplement perfecta.

 

3. Donar en aquests temps 3: Frankfurt.

 

La renovació del Städel Museum de Frankfurt dóna exemple en diversos aspectes. La seva nova ala d’art contemporani se celebra com una extensió audaç, elegant i gens obstructiva – unes característiques raríssimes en qualsevol obra de l’arquitectura actual per a museus. La manera com el seu director, Max Hollein, i el seu equip, han trobat els fons per pagar la factura, també està cridant l’atenció. La suma total era important, si bé no extravagant: 18 milions d’euros per la renovació de l’edifici antic, més 34 milions d’euros per la nova ala, total 52 milions d’euros. La meitat d’aquests els ha proporcionat una constel·lació de donants privats, provinents de tot l’espectre ciutadà que podria imaginar-se: els Amics del museu (3 milions d’euros), fundacions locals (prop d’11 milions d’euros, amb la Hertie-Stifttung i el banc privat B. Metzler al capdavant), companyies internacionals amb la seu europea a la ciutat (KPMG, PwC, Royal Bank of Scotland), conciutadans sense problemes de liquiditat (amb donacions de 250.000 a 500.000 euros) i el públic en general, que es va mobilitzar amb activitats tan originals com subhastar obres d’estudiants de Belles Arts o, simplement, posar-se les botes de pluja, d’un groc cridaner, dissenyades per l’ocasió. L’altra meitat dels fons va provenir de les institucions públiques. La llista també és interessant, perquè a més dels obvis, l’Ajuntament de Frankfurt (16,4 milions d’euros) i el govern de l’estat de Hesse (6 milions d’euros), en el qual es troba la ciutat, també va comptar amb l’aportació de l’ajuntament de Eschborn (4 milions d’euros), una vila rica adjacent (pràcticament un barri de la ciutat) que té la seu de diferents multinacionals i que va entendre, intel·ligentment, que el nou Städel també beneficiaria els seus habitants. Cal assenyalar que ni el govern alemany ni la Unió Europea hi han participat. Està clar que no ha de ser tan difícil trobar diners a Frankfurt i els seus voltants, però sí que és veritat que cal un toc de màgia especial per ser capaç de reunir el recolzament d’un ventall tan ampli de benefactors.

 

4. Donar en aquests temps 4: El nostre torn, potser?

El proper 31 de març és la data límit de la British Library per aconseguir els 9 milions de lliures que necessita per comprar el llibre intacte més antic d’Europa: l’Evangeli de Sant Cuhtbert. Conté l’Evangeli segons Sant Joan, data del segle VII i la seva història és fascinant. Va ser trobat dins el taüt de Sant Cuthbert (635-687, canonitzat al 698) quan al 1104 el van obrir, en ocasió del seu trasllat a la catedral de Durham. Va romandre a la seva biblioteca fins al 1540, quan es va abolir la canònica de la catedral. Després va passar per diferents col·leccions britàniques, però al 1769 va ser donada als jesuïtes anglesos en el seu exili a Lieja, Bèlgica. Els jesuïtes van tornar a les illes i van conservar el llibre al Stonyhurst College, Lancashire, fins al 1979, quan el van dipositat a la British Library. Quaranta anys més tard, al 2009, van proposar a la BL que el comprés. Aquesta va acceptar l’oferta i, després d’assegurar-se la meitat del preu (4,5 milions de lliures) gràcies a una promesa de donació del National Heritage Memorial Fund, el 14 de juliol de 2011 va llençar una campanya pública de recollida de fons que ja ha aconseguit compromisos del The Art Fund i la Garfield Weston Foundation (250.000 lliures cadascun), els trusts de la pròpia BL (1,5 milions de lliures) i altres benefactors privats. Segons una consulta recent, la campanya continua, ja que encara manquen uns altres 1,5 milions de lliures (podeu consultar la web especial de la BL). Un cop s’hagi adquirit, el llibre serà digitalitzat i incorporat a la web de la BL. Serà exposat, a temps igual, a la BL i a la catedral i la universitat de Durham – un acord que busca l’equilibri entre el valor científic de l’obra i la seva condició de relíquia.

(Les fonts per aquesta nota són aquestes webs: British Library, The Art Newspaper, The Economist, i, també, un bon article a la Wikipedia).

 

5. Donar en aquests 5: Legitimació, segons James Cuno.

El fet que els museus rebin donacions de fons i d’obres d’art, com les que hem comentat, és el resultat natural del seu èxit a l’hora de generar la implicació del públic. Aquesta implicació prové del que s’ha anomenat legitimació del museu, que no és res menys que la seva justificació per estar complint amb la seva missió. James Cuno, l’actual president i CEO del J. Paul Getty Trust de Califòrnia, ho explica, amb l’estil polit que el caracteritza, tot introduint la noció que els museus tenen un “contracte amb el públic”, el qual consisteix en oferir-los una experiència de descobriment, reptadora, a través de la contemplació de les obres d’art. En paraules seves (segons les va escriure al seu assaig a “The Object of Art Museums”, a James Cuno, ed.: Whose Muse? Art Museum and the Public Trust, Princeton University Press and Harvard University Press, 2004; 22,95 USD a la web de l’editorial; la traducció és nostra):

“En proveir i preservar exemples de bellesa, els museus impulsen un sentit més fort de bellesa en el món, i animen als seus visitants a enfrontar-se a una descentralització radical enfront de l’obra d’art (…). Experimentar la bellesa és experimentar una pèrdua del propi egocentrisme”. [Per tant] “adquirir, conservar i oferir accés a les obres d’art és la base del contracte que el museu manté amb el seu públic i, també, el fonament de la confiança que fa possible aquest contracte” (Whose Muse, p. 50 and 52).

Aquesta visió, malgrat tot, ha estat criticada com a massa parcial, ja que no té en compte la veu del públic – se’l considera un mer receptor d’allò que els museus tracten d’explicar-li. Aquí potser rau un dels reptes dels museus actuals: com arrodonir la seva legitimació, convertint-se en institucions més transparents (per exemple en la seva gestió, especialment quan es sustenten amb una combinació de fons públics i privats) i més obertes a les demandes del seu públic. Fins i tot Cuno, escrivint un altre bon llibre set anys més tard, accepta que el museu pot ser un lloc de diàleg (traducció nostra, també):

“El museu (…) i especialment el museu enciclopèdic, aspira a una condició desinteressada, com a lloc secular dedicat a l’exploració individual i a la discussió pública sobre les diferències en aquest món” (James Cuno: Museums Matter. In Praise of the Encyclopaedic Museum, The University of Chicago Press, Chicago i Londres, 2011; p. 119; 22.- USD a la web de l’editorial).

 

6. Llibres: Pintura espanyola a Dresde.

 

 

El Dr. Matthias Weniger, conservador del Bayerisches Nationalmuseum a Munic, és un promotor dedicat de la pintura antiga espanyola a Alemanya. Set anys enrere, va organitzar la pionera exposició que, entre maig del 2005 i març del 2006, va reunir la millor pintura espanyola de diferents col·leccions públiques i privades alemanyes. L’exposició va itinerar per diferents institucions participants a Hamburg, Dresde i Budapest, i el Dr. Weniger va ser el director i màxim contribuent al seu catàleg (Greco, Velázquez, Goya. Spanische Malerei auf deutschen Sammlungen, Bucerius-Kunst-Forum, Hamburg, 2005; 255 pp.; 9,90 Euros, usat, a Amazon). Ara publica el nou catàleg de pintura espanyola a la Gemäldegalerie Alte Meister de Dresde (Matthias Weniger, Spanische Malerei. Staatliche Kunstsammlungen Dresden. Gemäldegalerie Alte Meister, Prestel, Munich, 2012; 220 pp., 212 il. col. i 38 b/n; 64.- Euros a la web del SKD). Encara que consta de només 34 pintures, compta amb obres tant importants com el retrat de Don Juan Mateos, de Velázquez (oli sobre tela, 109 x 90.5 cm, c. 1634); la  Pregària de St. Bonaventura per a l’elecció del nou Papa (oli sobre tela, 239 x 222 cm., 1628/1629) o Mort de Sta. Clara (oli sobre tela, 190 x 446 cm, c. 1645/1646) i la Mare de Déu amb el Nen de la coberta, de Murillo (116 x 115 cm, c. 1670/1680). La col·lecció més gran de pintura espanyola antiga a Alemanya es troba a l’Alte Pinakothek de Munic. L’últim catàleg de les obres en exposició és de Helge Siefert i es va publicar al 2009 (Französiche und Spanische Malerei, Hatje Cantz Verlag, Ostfildern, 2009; 204 pp. 103 il. col., 29,30 Euros a lehmans.de o a la botiga del museu), però el catàleg de totes les obres, incloses les que es troben en reserva, data del 1963 (Haldor Soehner, Bayerische Staatsgemäldesammlung. Gemäldekatalogue, Band I: Spanischer Meister. Vollständiger Katalog, Munic, 1963; 30.- Euros, usat, a Amazon o en dos volums a buchfreund.de, per un total de 9,80 Euros).

 

7. Més libres: Massimo Cacciari en plena forma.

 

L’últim assaig de Massimo Cacciari (Doppio ritratto. San Francesco in Dante e Giotto, Adelphi, Milà 2012; 86 pp., per només 5,95 Euros a la web de l’editorial) pot semblar lleuger pel seu pes, però en realitat es tracta d’una obra de profunditat. Tracta primerament d’un dels temes clàssics de la història de l’art: la influència de Sant Francesc (1181/82 – 1226) en els frescos de la bottega de Giotto (1267-1337) a la basílica superior d’Assís (1288-1292). Cacciari explica com el realisme de Giotto (entès com a proximitat al món físic de l’espectador) va trobar les seves arrels en la celebració, per Sant Francesc, de tota criatura – en raó de la seva capacitat de lloar Déu. D’altra banda, el narrativisme de Giotto (entès com el fet d’introduir una història en la imatge), vindria de la visió franciscana de l’experiència de la fe com una experiència personal i històrica de transformació interna. Cacciari també tracta l’impacte de Sant Francesc en la Divina Comèdia (1304-1321) de Dant (1265-1321). Però encara més interessant, planteja la idea que tan Giotto com Dant de fet no van aconseguir donar forma a la innovació, crucial i paradoxal, que va introduir Sant Francesc: la predicació de la pobresa com la perfecta alegria (perfecta letizia). Segons Cacciari, a l’art de Giotto li va mancar la duresa i el despreniment que comportaven – i apunta al fresc de l’Anunciació del convent de San Marco a Florència (c. 1436) com una aproximació molt més fidedigna. En tot cas, Cacciari defensa que va ser precisament aquesta falla la que va marcar el desenvolupament de la pintura occidental posterior.  Amb una plantejament com aquest, el llibre es mereix que se’l tradueixi ben aviat.

Trobeu a faltar res? Alguna notícia que us agradaria donar a conèixer? Envieu-me les vostres propostes com a comentari, aquí sota, o bé per email a la meva adreça: jordi@jordidenadal.com.


 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús