17 may 2012

1. Quin gran treball que han fet.

El revers del Tapís de la Creació, durant el procés de restauració

Fa alguns mesos, vam comentar l’inici de la restauració del Tapís de la Creació (teixit de llana, 358 x 450 cm, finals del s. XI – inicis del XII), així com la publicació de l’estudi del Dr. Manuel Castiñeiras sobre la peça (El Tapís de la Creació, Girona, 2011, 216 pp.; ISBN 978-84-930063-3-4; 20€ en aquesta web). Després d’una visita al Museu de la Catedral de Girona, a on el març passat va tornar aquesta meravella romànica, podem confirmar l’excel·lent treball dut a terme pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. L’han netejat amb cura, i l’han desprès de fins a 265 restauracions antigues. Però, tal i com l’informe oficial sobre el procés explica, el seu valor real estava amagat en el seu revers. Protegit durant segles per una arpillera, ha conservat els colors  pràcticament intactes, així com fragments que l’anvers ja havia perdut. D’aquesta manera s’ha pogut descobrir, entre altres coses, que el color porpra era original de l’hymation (el mantell) de  Crist, així com les restes d’un títol referit a Hèrcules associat a una figura de l’extrem superior dret. Totes dues descobertes apunten a les connexions reials i gregorianes que Castiñeiras avançava en el seu llibre. En aquest àlbum a flickr.com podeu accedir a una selecció de fotografies ampliables del Tapís abans de la restauraciódesprés de la restauració, i al seu magnífic  revers.

2. Michigan Sud, territori medieval.

El Western Michigan University Medieval Institute ha celebrat el seu 50è International Congress on Medieval Studies. Obert del 10 al 13 de maig en el seu campus de Kalamazoo, ha consistit, com és habitual, en una reunió impressionant de més de 3.000 medievalistes d’arreu del món. S’han ofert fins a 574 sessions diferents, esponsoritzades per diferents institucions, cadascuna d’elles amb unes tres conferències, taules rodones o seminaris. També hi ha hagut presència catalana. La North American Catalan Society va ser l’espònsor de dues sessions (n. 39 Against the Grain: The Experience of Subject Religious Communities in the Medieval Iberian and Western Mediterranean World and n. 451, Exercise and Accommodation: Women and Power in the Medieval Iberian and Western Mediterranean World); el professor  Manuel Castiñeiras va parlar sobre Paradise Lost: The Porta Francigena and the Beginning of the Great Portals in Romanesque Art (sessió n. 79), i aquí i allà es van presentar diferents estudis sobre temes catalans, com ara reis, croats, cròniques i un nombre sorprenent sobre menjar. La crida de col·laboracions per al congrés de 2013 ja està oberta.

 

3.Una agenda per a historiadors de l’art.

 

La web ArtHist (www.arthist.net) sembla que s’està convertint en el punt de referència per tot aquell historiador de l’art que vulgui assabentar-se de quina serà la propera reunió acadèmica important (a més a més, ofereix excel·lents recessions sobre publicacions recents). De moment, tendeix a recollir els actes d’Alemanya, Estats Units i el Regne Unit, però cada cop és més activa pel que es refereix a França -una alternativa per a França és el blog de l’Apahau (Association des Professeurs d’Archéologie et d’Historie de l’Art des Universités) a http://blog.apahau.org/. Personalment, m’agradaria conèixer una iniciativa semblant en l’àmbit hispànic i català, o sigui que si en teniu alguna present, us agrairé que m’ho feu saber. I per aquells que pensin que les trobades dels historiadors de l’art han de ser necessàriament avorrides, assenyalem la crida de col·laboracions de The Renaissance Society of America per al seu  59th meeting. Tema: The Violent Lives of Artists in Early Modern Italy; lloc i data: abril de 2013 a  San Diego, California.

4. Copiar, aquesta vella costum.

 

Laura Gilbert ha publicat un article interessant a The Arts Newspaper sobre les anomenades “pràctiques apropiatives” per part d’artistes contemporanis. Subratlla com les grans figures, com ara Andy Warhol, eren més aviat curosos a l’hora d’aconseguir els permisos dels titulars dels drets de propietat intel·lectual, en contra de la imatge general que se’n té (No longer appropriate? TAN, 9 maig 2012, online). Usar obres anteriors com a model és una pràctica antiga, algunes vegades fomentada pels creadors mateixos, tant com a eina didàctica com a via per vendre els propis gravats. D’entre els nombrosos estudis sobre aquest aspecte, en destaquem un de recent, dedicat a Rembrandt, per Fransiska Gottwald, deals with Rembrandt (Das Tronie. Muster-Studien-Masterwerk. Die Genese einer Gattung der Malerei vom 15. Jahrhundert bis zum Rembrandt, Berlin, 2011, 228 pages; ISBN: 978-3-422-06930-5, a partir de 39.90€ a la  web de l’editorial; una recensió aquí). Potser la diferència és que el que ara es dóna és una pura, simple, directa còpia amb pretensions de crítica sofisticada? Gilbert té el seu propi blog a art-unwashed.

5. Un cas de doble restitució?

El cas de restitució Saher vs. Norton Simon Museum presenta alguns aspectes interessants. En aquest  article a Los Angeles Times  (Mike Boehm, “Suit over Norton Simon art work enters a final phase”, Los Angeles Times, 2 maig 2012, online) s’explica que el punt especial del cas és que la parella de taules en discussió, Adam and Eve de Lucas Cranach (1472-1553), segrestades per ordre de Göering al 1940 del fons del galerista d’Amsterdam Jacques Goudstikker, ja van ser objecte d’un acord de restitució als 50, entre l’Estat holandès, que les havia rebut de l’exèrcit americà, i els hereus de Goudstikker. Marei Saher, un dels hereus actuals, ara ataca aquest acord afirmant que va ser el producte d’unes negociacions injustes. El  Norton Simon Museum (Pasadena, CA), propietari de les obres, es defensa amb la doctrina de l’“external restitution”, segons la qual, els Estats Units s’han d’adaptar a les decisions de restitució que els governs estrangers hagin establert sobre obres d’art retornades per l’exèrcit després de la guerra. Però per fer les coses encara una mica més complicades, per al cas també s’ha de tenir en compte a qui va comprar les obres el museu. Cap als anys 60, el govern holandès va vendre la parella a  George Stroganoff-Scherbatoff, que més tard les va revendre al museu. La venda a Stroganoff podria contenir algun element de restitució, ja que ell afirmava que les pintures havien estat expropiades pels bolxevics als seus antecessors a Rússia i, més tard, als 1931, venudes a Goudstikker a través d’una subhasta a Berlin organitzada pels soviets necessitats d’ingressos. Els representats de Saher neguen aquesta part de la història.

6. Sense grans celebracions?

Divine Liberty, Francisco de Goya, c. 1812-14. Album C, 115, Madrid, Museo Nacional del Prado

 

 Sembla que l’atmosfera més aviat pesant que ara domina el moment polític a Espanya, ha arribat al Prado. En una petita exposició, excel·lentment comissariada, oberta per celebrar el bicentenari de la Constitució de Cadis, el museu ha decidit reunir un exemplar contemporani del llibre amb alguns dels extraordinaris dibuixos de Goya (1746-1848), a més d’un dels seus retrats a l’oli del Ferran VIIè (Instalación Temporal: El pensamiento constitucional en la obra de Goya, Sala 38, fins al 12 d’agost, sense entrada a part). Mostren les grans esperances amb què es va rebre el text, però també el potencial de violència i desil·lusió que planava a l’horitzó. Podeu veure les obres exposades, amb molt bons comentaris, a la  web de l’exposició.

 

7. Tranquils, només és un canvi de cicle.

Cap pressa per comprar-los!

 D’acord amb aquest article  al Washington Post (Associated Press, “Maya exhibit at Penn Museum in Philadelphia seeks to dispel apocalypse myth  in December 2012”, The Washington Post, 4 maig 2012), dedicat a l’exposició  Maya. 2012. Lords of Time actualment al  Penn Museum del Universitat de Pennsilvania, Loa Traxler, una de les co-comissàries, té bones notícies per a la humanitat. Segons les seves declaracions, el que de fet s’havia malinterpretat com el calendari maia anunciant la fi del món, per al proper 21 o 23 de desembre, de fet no és res més que la fi del primer cicle del seu “Calendari Llarg”. Un nou cicle està doncs a punt de començar i aquest museu americà sembla que s’ha pres l’optimisme del missatge a ple, tan pel què fa a l’aspecte temporal com al material: l’exposició dura fins a l’1 de desembre de 2013, i les entrades pugen de 18,50 dòlars a 22,50 dòlars.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús