24 May 2012

1. Brueghel el Vell, de nou.

Pieter Brueghel el Vell, ca. 1558, Museum Mayer van den Bergh © Musea stad Antwerpen

Continuen els descobriments de noves obres de dels grans mestres antics. Aquest mes, s’ha exposat per primer cop un nou dibuix de  Pieter Brueghel el Vell (1525/30 – 1569). Tal i com s’explica en aquest article d’Artdaily, el novembre passat, Manfred Sellink, director dels  Museus de Bruges i especialista en Brueghel, va rebre una fotografia de l’obra: immediatament la va enviar al seu col·lega Martin Royalton-Kisch (ex-conservador de dibuixos flamencs i holandesos al British Museum), i tots dos van confirmar-ne l’autenticitat. L’atribució es basava sobretot en aspectes estilístics, però si la frase en holandès Onder het ultraviolet licht werden ook sporen van een signatuur in de linkeronderhoek leesbaar” vol dir el que hi interpretem, la nota de premsa oficial afirma que “sota llum ultraviolada,  es poden apreciar les restes d’una signatura a l’extrem inferior esquerra”. També explica que, gràcies al paper italià usat, el dibuix es pot data entre 1552-54, durant els anys de Brueghel a la península. La majoria dels dibuixos de Brueghel, rars i escassos, es troben en col·leccions públiques (entre ells, 5 al Louvre, 2 a la NGA Washington, 4 al British Museum), però aquest serà dels pocs en mans privades. S’inclourà a l’exposició Pieter Brueghel inèdit! al Museum Mayer van den Bergh d’Anvers (Pieter Bruegel ongezien!, del 16 de juny al 14 d’octubre de 2012, entrades €8, no s’ha anunciat catàleg), comissariada per Sellink mateix. D’altra banda, no és el primer Brueghel el Vell de la temporada: el novembre passat, el Prado va presentar la seva darrera adquisició, el gran Festa del vi de Sant Martí (tremp sobre tela, 140 x 270, 5 cm, c. 1565-1568, signat), provinent d’una col·lecció privada (veugeu l’informe aquí).

 

2. La nova erudició: sense costs i sense pols.

 

 

Gràcies al blog de  B. Grosvenor’s Art History News, en assabentem que el proper 31 de maig, el Getty Research Institute llençarà el nou Getty Research Portal  – i aquest link s’activarà. Es tracta d’un porta online que donarà accés, per començar, a 20.000 texts d’història de l’art publicats abans de 1923, oferts per un gurp d’institucions internacionals. Però el seu potencial és enorme, tal i com aquesta afirmació optimista de la nota de premsa del Getty explica: “Donat que el Getty Research Portal només agrega les metadades dels textos digitalitzats i estableix enllaços cap a ells, enlloc de guardar els textos mateixos en un servidor, no hi ha limitacions tècniques sobre la quantitat de material que es pot recollir”. Esperem que un dia incropori també l’enllaç a la Biblioteca Digital d’Història d’Art Hispànic, oberta i mantinguda perl Departament d’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona, en col·laboració amb d’altres centres de recerca. Es tracta d’un dipòsit digital, centrat en l’art hispànic, amb 500 documents de 1633 a 1959.

 

3. Recerca i publicació contracorrent.

 

 Memoria Artium, l’aliança editorial per a temes d’història de l’art que mantenen 6 universitats públiques catalanes (UB, UAB, UPC, URV, UdL i UdG), a més a més del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), de mica en mica va acumulant un catàleg de temes poc coneguts, majoritàriament d’àmbit català. És el cas, per exemple, de la recent “Pintura Catalana del Barroc. L’auge del col·leccionista i l’ofici del pintor al segle XVII“, de Santi Torras (520 pàgs,; Barcelona, 2012, ISBN: 978-84-490-2681-2; 50 euros, de venda a les llibrerires), que tracta d’un aspecte de la nostra història de l’art normalment menystingut com a “provincià”. D’altres obres, en canvi, tenen una perspectiva més àmplia. El llibre de  Cristina Fontcuberta Famades Imatges d’Atac. Art i conflicte als segles XVI i XVII (542 pàgs.; Barcelona, 2011, ISBN: 978-84-490-2671-3; 50 euros, també a les llibreries) es presenta com el primer estudi general sobre art combatiu i de crítica social a Europa abans de l’aparició de William Hogarth (1697-1764).

 

4. Bob Haboldt.

Bob Haboldt, un dels marxants importants en mestres antics holandesos, celbra 30 anys d’ofici amb un llibre i una exposició conjunta a les seves galeries de París, Nova York i Amsterdam – com explica aquesta nota al blog Connaissance des Arts. El llibre, titular  Singular Vision,  presenta 500 de les nombroses obres d’art que han passat per les seves mans, amb assajos d’experts destacats (sembla que l’única manera d’aconseguir-lo és demanant-lo directament a oldmasters@haboldt.com). Per conèixer millor el personatge, hi ha una entrevista interessant, del passat mes de març, penjada a la web de la fira Paris Tableau.

 

5. Màgia negra.

Anunciació per El Greco.

Aquesta és una història llarga. El març passat, una sentència del Tribunal Suprem va reafirmar el dret de l’Ajuntament de Barcelona a rebre el llegat que Julio Muñoz Ramonet (1912-1991) havia disposat en el seu testment. Inclou aquesta Anunciació, vibrant, de Domenicos Theotocopoulos El Greco (1541-1614) així com la resta de la seva col·lecció d’art. Però no es tracta exactament d’un regal. Tal i com explica aquest article al El País (José Ángel Montañés, “Ingeniería Financiera en 1950”, El País, 14 maig 2012), la col·lecció, abans que l’adquirís Muñoz, comptava amb 80 obres. Estaven guardades en dipòsit al Museo de Arte de Barcelona (successor del Museu d’Art de Catalunya de la Mancominitat i predecessor de l’actual MNAC) des d’abans de la Guerra Civil, com a garantia d’un crèdit de la Generalitat a una companyia tèxtil en dificultats. Al 1944 Muñoz, uns del “nous personatges” del franquisme, va comprar la companyia. Immediatament va rebre un avís de deute de la Diputació (successora de la Generalitat), per un total de 6,3 milions de pessetes. Però gràcies a un cop d’efecte característic, va aconseguir reduir el deure en 3,2 milions, al·legant raons tan imaginatives com “ús indegut” de la col·lecció per part del Museu durant la guerra o la suposada desaparició d’obres. Quatre anys més tard, al 1950, Muñoz es va fer vendre per la companyia tota la col·lecció d’art, per un total de 4 milions (automàticament compensats amb l’assumpció del deute de 3,2 milions anys enrere). El primer que va fer aleshores és escriure al director del Museu, avisant-lo amablement que estava disposat a pagar el deute i per tant, retirar les 80 obres. De seguida van arribar a un acord: Muñoz va vendre per 4 milions no pas tota la col·lecció, sinó només 29 obres (a les quals va afegir dos més “de regal”) i se’n va endur les altres 50 cap a casa. De manera que va aconseguir aquesta col·lecció sense pagar res – mentre que l’Ajuntament, tal com explica el periodista, d’alguna manera ja ha pagat per les obres que finalment Muñoz li va llegar. Els hereus però han recorregut al Constitucional. Per tant, Tardarem uns quants anys a veure aquestes obres de nou al MNAC.

 

6. Qui vigila el vigilant?

Les notícies sobre robatoris d’art d’aquest mes començaven amb la història, mig còmica, del comte venecià Cristiano Barozzi i el seu sistema particular d’arrambar, consistent en substituir les obres de mestres menors de les cases dels seus amics amb reproduccions digitals d’alta qualitat (Sol. G. Moreno fa un resum del cas a Ars Magazine). Però les recents notícies sobre el robatoria a la Biblioteca dels Girolamini a Nàpols són més serioses. 240 llibres antics han estat recuperats a Verona, fent més evident el lligant entre el total de 1.500 llibres desapareguts i l’antic director de la biblioteca, Massimo de Caro. Ara sota arrest, abans d’ocupr aquest càrrec havia treballat (possiblement com a propietari) una llibreria d’antic a la ciutat vèneta (més detalla a Tina Lepri, “Biblioteca dei Girolamini: sequestrate a Verona 240 volumi sotratti a Napoli”, Il Giornale de l’Arte, 20 maig 2012, online). La Biblioteca, oficialment sota el grau màxim de protecció pública, es conserva dins del gran convent napolità dels oratonians, el qual també conté una magnífica col·lecció d’art.

 

7. Què en penseu?

 

En el catàleg per a la propera subhasta a Bassenge Berlin, s’inclou aquesta taula. Admetem que el tema no és massa comercial i, també, que les seves mesures de 52 x 42 cm no poden amagar el fet que va ser tallada d’una peça més gran. Però les seves qulitats són prou atractives com perquè els especialistes en art valencià del XV i el XVI s’estiguin preguntat sobre l’atribució. Alguna suggerència?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús