9 August 2012

 1. Goya resorgit.

 

A través d’Artdaily, The Telegraph i finalment Koller Auktionshaus, ens ha arribat la notícia que aquesta casa de subhastes de Zuric inclourà, a la seva propera venda del 21 de setembre, l’oli de la fotografia (lot 3034, Francisco de Goya, Lot i les seves filles, oli sobre tela, 91 x 125 cm). La premsa l’ha presetnat com un “nou” Goya, sense explicar però les araons de l’atribució. Res greu, ja que només ha calgut enviar dos emails (a Silvana Ghidoli, la responsable de premsa de Koller, i Karoline Wesser, Koller’s, la seva especialista en pintura antiga) per rebre ràpidament la fitxa de pre-catalogació de l’obra. El document recull que la bibliografia de l’obra es remunta a August L. Mayer i el  seu Goya de 1924 (precedit per una carta privada al propeitari de la pintura de 12 de novembre de 1923) i acaba amb Jose Camón Aznar i el seu Francisco José de Goya de 1982, passant perSanchez Cantón, Gudiol Ricart, Pierre Gassier i Juliet Wilson, i Rita De Angelis.  És a dir, que compta amb totes les benediccions dels especialistes de generacions anteriors – però l’acceptació dels actuals és igualment necessària. Pel que fa a la procedència, s’esmenta una col·lecció Linker de Bilbao (fins a 1930) i, més tard, una “col·lecció privada suïssa”, de manera que el període de 1933 – 1945 necessitaria un aclariment. L’estimació és de 600.000 – 800.000 CHF ( 500.000 – 666.000 €), que pot resultar atractiva, ja queL’aparició de la Mare de Déu del Pilar a Sant Jaume (oli sobre tela, 47 x 33,3 cm, c. 1780), contemporània però més petita,  es va vendre a Christie’s Londres per 453.250 GBP, fa nou anys, el 9 de juliol de 2003.

2. August Liebmann Mayer (1885 – 1944).

 

Qui era aquest especialista que va assessorar el primer propietari conegut del Goya d’abans, i  que el va publicar per primer cop? August L. Mayer era un grans entesos en pintura antiga espanyola de període d’entreguerres, l’època daurada en què abundaven les descobertes de noves obres dels grans mestres. Mayer combinava el seu càrrec (gratuït) com a conservador de l’Alte Pinakothek de Munich(1909 to 1931), amb la docència a la Universitat de la mateixa ciutat, una activitat d’investigació i publicació extensíssima (destacant els seus treballs sobre Ribera, Goya, Velázquez i el Greco) i l’assessorament a col·leccionistes i galeristes, per als quals escrivia informes pagats. Aquesta pràctica, aleshores acceptada, va ser però utilitzada com a excusa per llançar una campanya en contra seva, de 1930 en endavant, que en realitat tenia com a objectiu la satisfacció d’envejes professionals i d’odis per l’orgien jueu de Mayer: els col·legues historiadors l’acusaven falsament de donar atribucions exagerades per tal de tenir més guanys, les autoritats nazis el van multar salvatjament per no haver declarat aquests guanys. Després d’una fugida amb pocs recursos cap a França, el destí de Mayer va quedar segellat amb una ordre d’arrest, al 1941. Es va fer efectiva el 13 de febrer de 1944 a Niça, seguida per la deportació inmediata a Auschwitz. Allà el van assassinar el 12 de març de 1944, pocs dies desrpés de la seva arribada. Malgrat tot,  no ha estat fins fa pocs anys que s’ha rehabilitat el seu nom, gràcies als treballs de  Christian Fuhrmeister i Susanne Kienlechner a Alemanya (2008), i Teresa Posada Kubissa a Espanya (2010). També recentment, els seus hereus a Califòrnia han pogut recuperar algunes de les obres de la seva col·lecció personal (vegeu la nota de l’see an Alte Pinakothek al respecte, així com l’article, prou bo, de la Wikipedia). D’altra banda, podem descobrir una connexió catalana: Mayer va ser l’expert darrera les diverses atribucions (inclosos un Velázquez, i un Tintoretto) de la col·lecció Gil, dipositada al 19916 i comprada al 1944 pel MNAC de Barcelona.

Bibliografia:

-Fuhermeister, Christian i Kienlechner, Susanne: “Tatort Nizza: Kunstgeschichte zwischen Kunsthandel, Kunstraub und Verfolgung. Zur Vita von August Liebmann Mayer, mit einem Exkurs zu Bernhard Degenhart und Bemerkungen zu Erhard Göpel und Bruno Lohse.”; a Heftrig, Ruth, Peters, Olaf, i Schellewald, Barbara, eds. Kunstgeschichte im “Dritten Reich”:. Theorien, Methoden, Praktiken; Berlín: Akademie Verlag 2008; pp. 405-429.

-Posada Kubissa, Teresa: August L. Mayer y la pintura española – Ribera, Goya, El Greco, Velázquez, Madrid: CEEH, Centro de Estudios Europa Hispánica, 2010.

3. L’aventura d’un esperit independent.

 

La setmana passada, el Dr. Francesc Ruiz Quesada, un bon especialista en pintura catalana del darrer gòtic, em va enviar un email per animar-me a parlar del seu blog,  Retrotabulum. No hi trobareu el contingut lleuger de costum, sinó una sèrie de llargs articles sobre Bartolomé Bermejo (actiu entre 1468 i 1501), un dels gran noms de la pintura espanyola del segle XV. M’he pogut llegir els dos primers assajos. Si he entés bé la seva tesi, el que defensa Ruiz és que Bermejo no va ser un mer adaptador de les formes dels primitius flamencs, aleshores dominants a Europa, sinó que, igual que els seus predecessors nòridcs Jan van Eyck (1390/1400 – 1441) i Roger van der Weyden (1399/1400 – 1464), va aconseguir donar lloc a una iconografia pròpia, expressió d’una certa iconologia igualment idiosincràtica  – és a dir, que en les seves obres va adaptar els models existents no pas per pur automatisme, sinó per donar una visió pròpia dels temes que s’hi tractaven (majoritàriament religiosos i socials). Ruiz defensa la seva posició amb un vigor especial al Retrotabulum n.2, dedicat enterament a l’obra mestra de la fotografia, la Pietat Desplà (oli sobre tela, 175 x 189 cm, signada i datada al 1490), conservada, en un estat bastant compromès, al Museu de la Catedral de Barcelona. L’altre aspecte que fa especial la iniciativa de Ruiz és que l’està duent a terme de manera totalment independent, optant per l’autopublicació. Resulta remarcable, perquè la seva proposta té el potencial de donar una nova dimensió a la manera com s’estudia la recepció dels models flamencs als regnes hispans del tardogòtic. En aquest sentit, obre la porta a connexions múltiples amb les investigacions, sobre les mateixes qüestions, que s’ocupen del precedessors i contemporanis nòrdics de Bermejo.

4. Estem tots connectats.

El Retrotabulum de Ruiz Quesada també es segueix en el blog Publicaciones sobre Arte Medieval, publicat pel Dr. Joan Valero Molina, especialista en escultura gòtica catalana. Ofereix exactament el que els seu títol promet, és a dir, les notícies sobre els nous llibres (i alguns artícles) sobre art medieval, amb una visió internacional molt interessant. Un altre blog de divulgació, molt recomanable, és el quinzenal Medieval Histories, de la Dra. Karen Schousboe, una etnòloga danesa. Dedica cada número a una lloc en particular, i el segon de l’abril s’ocupava de la Crisis in Catalonia, i altres temes d’aquest còrner d’Europa – entre ells, el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona, tan recurrent entre nosaltres.

 

5. Rafael a la polonesa.

 

El polonès no és una llengua fàcil, i per això quan  Wojciech Kowalski, el representant del Ministeri d’Exteriors de Polònia per a la restitució de béns culturals, afirma que ha estat malinterpretat, potser no estem davant d’una excusa conegudíssima. No, no va anunciar la recuperació del Retrat d’un home jove (1514-1515), un possible autorretrat de Rafael, i una de les obres perdudes després de la Segona Guerra Mundial més famoses del món. L’obra, incautada al 1939 amb destí al Führermuseum de Hitler a Linz, provenia de la col·lecció de la familia Czartoryski’s, nobles de Cracòvia  – els quals, en el museu que hi tenen obert, conserven, entre uns quants Rembrandts de primer ordre, la coneguda Dama amb una mostela o Retrat de  Cecília Galerani (oli sobre taula, 54 x 39 cm., c. 1489 -90). Però el qeu Kowalski volia dir en realitat és encara més interessant. Diu que sap que l’obra encara existeix; que l’han informat que està amagada en una caixa forta en un banc i que aquest banc està en un país les lleis del qual són favorables al retorn de l’obra als seu propietar (vegeu articles  aquí, i aquí). Un bluff d’estiu o la gran jugada d’un expert internacional en la matèria? Mentre esperem a descobrir-ho, podem tenir una primera impressió dels esforços polonesos per aconseguir la restitució dels seus tresors artístics nacionals, expoliats tant per nazis com per soviètics, en aquesta web oficial.

6. Més sobre el camí de Berlín cap a les estrelles.

 

L’atre tema de l’estiu són els plans dels administradors dels museus de Berlin, que volen traslladar les seves col·leccions de pintura antiga, de la Gemäldegalerie al Kulturforum al Bode Museum a la Museumsinsel. La seva intenció és fer espai per les col·leccions del segle XX (recentment enriquides amb la gran donació Pietzch), i dedicar cadascuna de les dues gran àrees museístiques a una epòca concreta, reunint totes les disciplines (pintura, escultura, arts gràfiques, dibuix, etc). Aquesta decisió aparentment lògica i inofensiva té un cost però. L’espai al Bode Museum és limitat, perquè ja exposa les grans col·leccions d’art bizantí i escultura i per tant la incorporació de més obres significaria que algunes de les que ara es poden veure, haurien d’anar en canvi cap als magatzems. La seva extraordinària qualitat és el que ha provocat una protesta internacional, que ara ja arribat als propis conservadors de museus alemanys (ho explica The Art Newspaper). Per la seva part, el Dr. Michael Eissenhauer, director dels Staatliche Museen zu Berlin – Preussischer Kulturbesitz, ha intentat calmar les coses amb aquesta carta (via la web de  Codart), en què anuncia la planificació d’un nou edific per a la col·lecció desplaçada. Però també hi revela la raó de fons de la decisió polèmica. Es tracta de l’aprovació per sorpresa, per part del Ministeri de Cultura alemany, d’una subvenció de 10 milions d’euros per a la renovació de la Gemäldegalerie, que “encara que desitjada, ens va arribar molt més aviat del que esperàvem, agafant-nos totalment per sorpresa”. No sempre es troba aquesta mena de franquesa, però en tot cas, Berlín necessitat planificar les coses amb més encert: el premi és convertir-se, juntament amb Londres i París, en la tercera capital europea de l’art (aquí teniu el pla general de 1999 – 2015 per a la Museuminsel; il·lustrat a dalt).

7. Un lloc sota el sol Picasso.

 

The Art Newspaper comenta el gran èxit en la venda anticipada d’entrades per a la retrospectiva de Picasso a Milà (Pablo Picasso. Capolavori dal Museo Nazionale Picasso di Parigi, comissiarada per la directora Anne Baldassari, del 20 de setembre de 2012 al 6 de gener de 2013; Palazzo Reale, entrades des de 4,50 € a 9.- €). Es tracta d’una nova parada en el tour internacional, de quatre anys de durada, que ha organitzat el  museu francès, per aconseguir auto-promoció i fons per a la renovació que està duent a terme. Està previst enllestir-la a l’estiu del 2013. El Museu Picasso  de Barcelona disposa, per tant, d’un any més per trobar el seu lloc en la constel·lació canviant de Picasso. De fet, el seu programa d’exposicions per la temporada vinent hi pot ajudar, donat que subratlla les característiques singulars de la institució – tan el fet d’haver nascut com una donació de Picasso i el seu cercle (amb Ceràmiques de Picasso: un obsequi de Jacqueline a Barcelona, comissiariada per Marilyn McCully i Michael Raeburn, del 26 d’octubre 2012 a l’1 d’abril 2013), com el fet de proposar noves línies de recerca (amb una exposició d’autoretrats molt prometedoraYo Picasso, del 28 de maig a l’1 de setembre de 2013, comissiarada pel mateix Dr. Eduard Vallès que ens va sorprendre al 2010 amb  Picasso versus Rusiñol. Estaran recolzades per un seguit de petites exposicions documentals sobre diferents aspectes del 5oè aniversari del museu. Malgrat tot, aquestes bones perspectives són les que fan més estranya l’absència d’un pla de recerca específic al document de  línies generals, presentat el 12 de juny – sobretot si pensem que el nou Centre de Coneixement i Recerca va ser inaugurat l’any passat, amb edifici propi. Esperem que la promesa d’independència administrativa per al museu, feta per l’Ajuntament, tingui més èxit.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús