13.10.2012: From the Pyrenees to Sitges, via Rome.

1. Només fa un segle enrera.

 

La notícia estrella de la setmana repeteix en part una història coneguda. Al 1904, Lluís Domènech i Montaner va fer la fotografia de l’esquerra, la primera que documentava la nau de Sant Climent of Taüll. Naturalment, no només va ser l’arquitectura el que li va cridar l’atenció, sinó els murals que s’endevinaven rere el retaule gòtic – és a dir, el cicle Pantocrator del Metre de Taüll, aviat saludat com una peça mestre del Romànic europeu. Aquesta setmana, laDirection Régionale des Affaires Culturelles du Midi – Pyrenées ha revelat una història molt similar i igualment fascinant: un excel·lent conjunt de pintures murals romàniques, excepcionalment ben conservades, ha estat desocbert a l’altra banda dels Pirineus, a la parroquial d’ Ourjout (foto de la dreta), un petit poble de l’Arièja, després que els restauradors van començar a retirar les taules del retaule barroc que les amagava i protegia (notícia i fotografies aquí). Els especialistes ja estan buscan la seva relació amb la resta d’exemples pirinencs – el meu ull d’aficionat hi veu almenys dues mans i una relació més estreta amb Santa María de Boí que no pas Sant Climent.

2. Entre Van Gogh i Dalí.

 

Entre l’holandès i l’empordanès és on el catàleg de Christie’s per a la seva propera subhasta de 19th Century European Art (29 d’octubre, Nova York) col·loca aquesta Nit de Cadaqués (lot 60, oli sobre tela, 130 x 151 cm) d’Eliseu Meifrèn (1859 – 1840). Pot ser hi ha un toc d’exageració comercial per tal de justificar l’estimació de 80.000 – 120.000 USD (60.000 – 90.000 €), però encara em sembla un bon intentent de presentar, de manera innovadora, els nostres pintors en un context internacional. Un oli de Meifrèn molt similar, si bé amb un to menys dramàtic, va sortir per 90.000 € a Balclis a l’octubre del 2006, però va quedar sense vendre’s (lot 804, també 130 x 150 cm).

3. Què, estem davant d’un Vermeer?

Bé, vosaltres mateixos podeu respondre si us animeu a d’examinar en directe aquesta Santa Pràxedis (oli sobre tela, 102 x 83 cm, 1655; de la col·lecció de la The Barbara Piasecka Johnson Foundation), els altres set olis del mestre i les quaranta-dues teles dels seus col·legues holandesos que conformen la magnífica exposició ara a la Scuderie del Quirinale a Roma (Vermeer. Il secolo di oro dell’arte olandese, fins al 20 de gener, entrades de 9,50 a 12 €). És clar que si el Ticià l’únic que us pot fer pujar a un avió, , millor que espereu a la següent gran exposició al mateix lloc, entre febrer i juny del 2013 – un complement perfecte seria la visita al Palazzo Doria Pamphilj a la Via del Corso, a deu minuts caminant.

4. Mans privades en espais públics.

 

Mondo Mostre és l’agència privada d’exposicions i actes culturals darrera de l’exposició de Vermeer a les Scuderie. Fundada al 1999, i espcialitzada en els intercanvis entre Rússia i Itàlia, ofereix igualment una llista impressionant de projectes internacionals que, potser, podria ajudar a superar alguns prejudicis contra aquesta mena de col·laboradors per a museus, tan privats com públics.

5. Primers passos.

 

La nova direcció del MNAC ha anuncia el programa d’exposicions per al 2013. Les dificultats provenine de les retallades en el pressupost i de la manca de planificació de la direcció sortint, però han aconseguit presentar unes propostes prou variades i atractives. Es comibinarà dues monogràfiques, una sobre Antoni Tàpies (nascut al 1923 i mort aquest febrer), centrada en l’obra conservada per la família,  i una altra sobre Joan Colom (1921; al juliol va donar tot el seu arxiu i obra al museu); amb algunes presentacions focalitzades en obres concretes de la col·lecció permanent. És tracta sobretot d’un programa factible, en el qual els seus responsables poden brillar – personalment tinc molt d’interés en tot allò de nou que Francesc Quílez i Jordi A. Carbonell ens descobriran sobre la Batalla de Tetuan (oli sobre tela, 300 x 972 cm, Roma, 1862-1864; fotografiada a sobre) de Marià Fortuny (1838-1874), entre el març i el juny. Respecte els aspectes a revisar, però, queda d’una banda, la necessitat d’ampliar el camp de visió més enllà de l’art i els artistes de dins de les fronteres de l’Estat; així com aprofitar els préstecs internacionals per a atreure les exposicions en què participen- Feina per al 2014, per tant!

6. Descobrim el nostre costat barroc!

 

Qui és l’autor d’aquesta atractiva Natura morta amb peixos i marisc (oli sobre tela, 65 x 99 cm), comprada pel Prado al 2009? Un mestre holandès treballant a Itàlia? Un d’italià guanyant-se la vida a Holanda? Potser un pintor de províncies a França o bé un d’espanyol a la cort de Madrid? Ho sento, però cap d’ells. Es tracta del barceloní Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755). Però està vist que el barroc català és un camp de la història de l’art reservat als esforçats. El catàleg raonat i complet de l’obra de Viladomat ja està enlestit, però el seu autor,  Dr. Francesc Miralpeix, sap que encara haurà d’esperar per veure’l publicat. Per tant, mecenes del país, aquí teniu un bon llibre i una bona exposició a la vostra disposició.

7. Revelacions sitgetanes. 

Tal i com vam anunciar al setembre, el passat divendres dia 5 es va celebrar, amb llilsta d’inscripció completa, la primera Jornada d’art, mercats i museus al palau de Maricel de Sitges. Els diferents conferenciants ens anaven descobrint un món de relacions continuades i estretes, fins que a primera hora de latarda, va arribar la que, per una debilitat personal, em va cridar més l’atenció. En la seva ràpida visió del món de l’anquariat des de la post-guerra, l’antiquari Artur Ramon va fer resorgir la figura de la parella formada pel Dr. Arnaldo Rosenstigl i la seva dona Rutta, refugiats jueus que van aportar a la ciutat les maneres de l’alt antiquariat. Però també ens va descobrir a un fugitiu alemany, relacionat amb la Gestapo, de nom Ludwig Losbichler-Gutjahr, operant entre ombres des d’una habitació del Majèstic del Pg. de Gràcia. Aquesta descoberta podria tenir conseqüències, ja que si Losbichler es va tacar les mans amb obres provinents de l’expoli nazi, aleshores s’hauria obert una porta a casos de restitució – quan tots pensàvem que Barcelona, com a ciutat neutral, no hi tindria mai un paper destacat. Per fer les coses encara més complicades, la principal font utilitzada per Ramon va ser la correspondència de 1951 a 1969 entre Losbichler i Germain Seligmann, un marxant de Nova York d’origen hebreu.

1 comentari

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús