11.11.2012: De Nonell a Van Eyck

1. Què fa una obra com tu en una subhasta com aquesta?

Ho admeto: no puc reprimir un flibada d’enveja verda en veure aquestes dues grans obres del nostre XIX a subhasta – com m’agradaria ser jo qui les tingués! Com és conegut, Isidre Nonell (1872-1911), i Joaquim Mir (1873-1940) són els nosm destacats d’quell grup d’artistes joves que, agrupats informalment a la Colla del Safrà, van intentar superar el post-impressionisme finisecular, mitjançant una aptroximació més idrecta a la realitat. Els seus camins però, van ser molt diferents. Mentre Nonell va concentrar-se en explorar els ambients socials més humils, especialment el món de les gitanes, i va trobar un estil particularment profund (del qual Picasso en va prednre alguna lliçó mentre estava a Barcelona); mir es va entregar a un celebració exaltada dels paisatges naturals. Tan una aproximació com l’altra s’endevinen a l’oli de Nonell, Soledad, vella gitana (oli sobre tela, 1908, 100 x 81 cm, signat) i en el de Mir, La bassa a Can Pau Segimon (oli sobre tela, 1905-06, 133 x 202.5 cm, signat) – potser no en seu punt màxim, però sía un gran nivell.  En qualsevol cas, Setdart, la casa de subhastes on line que ara les ofereix, no té cap mena de dubte ni sobre el seu valor, ni sobre la fortalesa del mercat: els estima en 600.000 € cadascun i els ofereix en dues dates consecutives (27 i 28 de novembre). A aquest preu, es covertirien, respectivament, en el segon Nonell més car mai venut en subhasta i en el Mir que hauria anorreat el rècord anterior, per la via de pràcticament doblar-lo. Aquesta tàctica agressiva, tindrà èxit? Serà difícil de saber, donat que Setdart no publica ni els presu finals ni tan sols el fet si l’obra ha estat venuda o no.

2. Des de les revolucions americana i francesa fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial.

Aquest és el període que cobreix Nineteenth Century Art Worldwide, una publicació acadèmica, amb revisió d’articles i periodicitat semestral, que des de 2002 publica l’AHNCA (Association of Historians of Nineteenth Century Art) – una associació universitària americana afiliada a la CAA (College Art Association). La seva de afirma que “durant massa tems, els estudis sobre l’art del segle XIX s’han centrat en França i, en menor grau, Gran Bretanya, els Estats Units i Alemanya. Els editors d’aquesta revista fan un esforç específic a demanar articles que s’ocupin de l’art d’altres llocs del món, també”. Pel que fa a l’art català i espanyol, malgrat tot, només han publicat dues ressenyes d’exposicions, si bé magnífiques. Per tant, si us animeu a escriure una ressenya de nivell acadèmic sobre la retrospectiva de Martín Rico ara al Prado, o teniu un article al qual volgueu donar ressón internacional (per què no sobre Gaudí?), aquí teniu les Guidelines per a la publicació.

3.Llibres: Col·leccionar art d’Espanya (pel costat amable)

La Frick Collection acaba de publicar les actes del seu simposi de 2008 sobre la formació del gust i l’extraordinària popularitat de l’art espanyol entre els col·leccionistes americans més importants de principis de segles. Tots els escrits són dels bons especialistes americans i espanyols en la matèria i entre els col·leccionistes estudiats hi ha Isabella Stewart Gardner, Henry Clay Frick, Charles Deering, Archer Huntington, Algur Meadows i, també, William Randolph Hearst  (Jose Luis Colomer and Inge Reist, ed., Colleting Spanish Art: Spain’s Golden Age and America’s Gilded Age, New York, 2012; 376 p., 90$ a la botiga online de la Frick).

3.Llibres: Col·leccionar art d’Espanya (el costat fosc)

Aquest llibre, publicat el setembre passat, recorre l’agressiva campanya d’adquisicions que va portar a William Randolph Hearst’s (1863-1951) a comprar autèntiques joies del patrimoni artístic, sobretot d’arquitectura – per exemple, nou claustres complets (Maria José Martínez Ruíz and José Miguel Merino Cáceres, La destrucción del patrimonio español. W. R. Hearst, el gran acaparador, Madrid, 2012;  704 p., 32€ a la web de l’editorial)Els mètodes no van ser sempre honestos, i s’expliquen casos prou sucosos de pressió directa sobre els responsables d’aquest patrimoni. D’altra banda, per a una imatge general sobre l’expoli artístic, es pot consultar també la magna obra de referència de Francisco Fernández Pardo: El Museo desaparecido. Dispersión y destrucción del patrimonio artístico español (Madrid, 2007; 5 volums, esgotat, si bé es pot consultar en algunes biblioteques universitàries).

5. Col·leccionar per a la nació

L’Arts Council del Regne Unit acaba de publicar el seu 2010 -2012 Report on the Acceptance in Lieu Scheme, un instrument legal que administra. És equivalent a la nostra “dació en pagament” i consisteix igualment en pagar deutes tributaris amb obres d’art. Pel que es llegeix en el document, allà ha funcionat molt bé: ha servit per primer, identificar obres interessants; segon, avaluar-les adequadament (amb participació de l’opinió del mercat, apujant en alguns casos la valoració proposada per l’oferent i fent pública la valoració final sempre) i, tercer, distribuint-les en diferents museus del país (vegeu els Apèndix de l’informe). L’exercici de 2011-2012 va ser extraordinari. L’obra estrella va ser el bocet en grisalla de Rubens (155-1640) El triomf de Venus (oli sobre taula, 34,5 x 48,5 cm, ara al Fitzwilliam Museum de la Universitat de Cambridge), i el resultat final va ser l’adquisió de 24 obres (i el rebuig de 9), per un valor de 31,3 milions de lliures, que van pagar 20 milions de lliures en impostos. La diferència de xifres s’explica perquè en més d’un cas, el deutor fiscal ofereix una obra amb un valor superior al seu deute – quan això passa, la institució que finalment va rebre l’obra, havia de pagar la diferència, sovint amb el suport d’altres institucions públiques o privades. De manera que el sistema no ha servit per aprofitar la situació del deutor per a aconseguir una ganga, si no que ha funcionat com un mitjà per a adquirir obres importants a un preu just. L’any que ve estrenaran un nou instrument, el Cultural Gift Scheme, mitjançant el qual, el deutor cedirà en vida l’obra a per a satisfer impostos com l’IRPF o l’IS.

6. Ampliem vocabulari: “Expoplosió” (o “Mostrificio” en italià). 

Adkronos informa que la fundació público – privada que promou Florens, la Biennale Internazionale dei Beni Culturali e Ambientali (a Florència del 3 a l’11 de novembre), hi va presentar fa uns dies un informe sobre les exposicions d’art a Itàlia entre 2009 i 2011 (Le mostre al tempo della crisi. Il sistema espositivo italiano negli anni 2009-2011, aquí la  nota de premsa i l’ informe). Els resultats són interessants: cada any s’hi han celebrat unes 11.000 exposicions (30 de noves al dia), en 4.500 centres expositius (dels quals només un terç eren museus), distribuits en 1.500 poblacions diferents. D’aquestes exposicions, el 65% es van dedicar a l’art contemporani i un 10% a la fotografia (l’art antic no arriba al 3%). La bona notícia era que el 90% eren d’entrada lliure – potser el nivell no podia demanar més? Guido Guerzoni, director de la recerca, va advocar per “menys equipaments efímers i més museus, menys quantitat i més qualitat, menys passat i més futur [per què], i una planificació cultural més intel·ligent”.

7. Màgia eyckiana

Si el que realment us interessa a la vida és el dibuix subjacent, aquestes obres mestres  secretes, amagades darrera la superíficie pintada d’un retaule medieval o d’una tela del Renaixament, aquí teniu una web que us tornarà addictes: closertovaneyckImpulsada per la Reial Institució Belga per al Patrimoni Cultural i la Getty Foundation, es va obrir fa alguns mesos per tal de seguir el procés de restauració del retaule de Gent de Jan i Hubert van Eyck. Entre altres sorpreses, permet comparar, costat a costat, macroreflectografies infrarojes i macrofotografies de cadascuna de les taules, de manera que queda al descobert la màgia dels germans Van Eyck, capaç de transformar un gran esboç en blanc i negre en una obra de colors insuperables. Meravelles de l’edat digital!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús