16.02.2013: Lampedusa visita el Picasso

Aquesta setmana m’ha sortit una nota llarga. Va sobre la posada en marxa de la Fundació del Museu Picasso.

Com és conegut, unes de les reivindicacions més reiterades del director anterior del Museu Picasso de Barcelona, Pepe Serra, era l’obtenció de personalitat jurídica.  A pesar d’un nombre de visites notable, el Museu, des del punt de vista jurídic, no era més que una marca de l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona, organisme depenent de l’Ajuntament), de manera que, no només més d’entregar tots els ingressos, sinó que no tenia capacitat ni per firmar un trist contracte.

Per això que es constitueixi una Fundació del Museu Picasso, amb la participació de l’Ajuntament i la Fundació Barcelona Cultura, en principi és una excel·lent notícia. Per fi el Museu tindrà la independència financera i funcional que necessita per seguir el seu propi programa i fer-se responsable tan dels seus èxits com dels seu fracassos.

Però no tothom n’ha quedat content i ja hi hagut  crítiques contra la “privatització” del Museu i contra el sotmetiment de la seva política als interessos de les grans empreses que  es presenten com a patrocinadors. Després de mirar-me els Estatuts (aquí),  haig de dir que no crec que sigui aquest el gran problema del nova Fundació. No hi ha d’haver necessàriament privatització de recursos. Ja entenc que el fet que la col·lecció i edifici continuïn sent titularitat de l’Ajuntament no és garantia suficient com per a evitar que s’utilitzin com a mers instruments de màrketing empresarial. Però també és cert que qualsevol estratègia de màrketing intel·ligent entén que si s’està patrocinant un museu, és bàsic que el museu continuï fent de museu. Està clar que els patrocinadors pressionaran per a aconseguir projectes amb un gran impacte social, però també seran conscients (o se’ls haurà de fer veure) que si es limiten a l’impacte, sense tenir en compte l’interès científic, acabaran matant la gallina dels ous d’or. Sigui com sigui, els Estatuts no entra a regular les relacions entre la direcció del museu i els patrocinadors, de manera que dependran en bona mesura del talent i la intel·ligència d’uns i altres – i cadascun tindrà les seves armes, si és que ens hem de posar en termes bèl·lics.

El que crec que és greu, en canvi, és que els Estatuts consagren un dels pitjors defectes d’altres èpoques: la partidització política.  Per això estic convençut que aquests Estatuts no pequen per maquiavel·lisme, com creuen els crítics de la privatització, sinó per lampedusianisme.

El punt clau està a l’art. 10, que estableix que tots els patrons de la Fundació seran nomenats per l’Ajuntament. I punt. No preveu ni tan sols l’exercici en terminis més llargs que els quatre anys de legislatura, ni tampoc la caducitat del càrrec. Això és tant com posar el patronat en mans del partit o partits polítics que guanyin la partida a cada moment. No és que cregui que els polítics adscrits a un partit busquin desesperadament el propi interès. El que passa és que, un cop més, no s’ha previst ni la més mínima de les cauteles per fer-los una miqueta difícil de caure en la temptació.

Aquest Patronat necessita que els seu Estatuts estableixin un mínim contrapès a l’Ajuntament, perquè mai no és bo que  una sola entitat acapari tot el poder. S’hauria d’haver previst una composició més oberta, que donés cabuda a d’altres entitats que, igual que l’Ajuntament, busquin l’interès públic i estiguin compromesos amb el bon funcionament del museu.  Estic pensant en el món acadèmic del país i de l’estranger, els col·leccionistes, els treballadors, els altres museus Picasso o d’altres institucions rellevants. Ja és de preveure que el Regidor de Cultura no s’ oblidarà de nomenar un o altre catedràtic o professor, però crec que seria més higiènic si els Estatuts establissin, expressament, que cal fer aquest nomenament o fins i tot, que cal que la proposta vingui de les pròpies universitats. No ha de ser tan difícil cedir una mínima quota de poder.

Igualment s’haurien de revisar els arts 24 i 25. El 24, sobre la Comissió Executiva del Patronat, estableix que el Patronat la nomena i li pot encomanar totes les funcions que cregui oportunes: no hi ha el perill que aquesta Comissió acabi buidant de contingut el Patronat? El 25, per la seva part, preveu la possibilitat de nomenar uns Col·laboradors retribuïts. No em sembla mala idea, però crec que tots ens sentiríem més confortables si s’hagués limitat el nombre de col·laboradors, el temps de servei (almenys s’haurien de renovar de tant en tant) i la retribució (o almenys el percentatge de pressupost que s’hi pot dedicar).

D’altra banda, s’entén que s’hagi escollit la Fundació Barcelona Cultura com a co-fundadora – actua com a punt de contacte amb l’Ajuntament d’un grup d’empreses locals que aporten un cert mecenatge cultural. Però també veig que seria un error quedar-se aquí. Justament perquè Barcelona Cultura barreja empreses molt diferents, amb interessos molt variats, pot portar a que el seu compromís sigui molt variable. El que cal és implicar patrons compromesos, que a les reunions demanin comptes clars, idees ambicioses i resultats contrastats. Recordem que durant massa temps en Millet es va torejar, entre altres, un Patronat massa difús.

I per acabar una nota d’avís. Donat que aquest és el primer museu municipal que assaja el model i que aquest ha estat aprovat per unanimitat del Ple de l’Ajuntament, no ens estranyem que li acabin trobant el gust i l’estenguin a la resta de centres. Personalment, tan greu em semblaria la Convergització com la Socialització, l’Esquerranització, la Icevització, la Pepetització, la Ciutadanització o la Cupització dels museus barcelonins, no us sembla?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús