Arxiu de la categoria ‘Conservation’

29.10.2012: De Nàpols a Roma.

dilluns, 29/10/2012

 

1. De vegades és massa tard.

 

Segur que algú de vosaltres coneix l’obra de Giovanni Battista Lusieri (c. 1755 – c.1821), però personalment he tardat tres dècades i mitja, més el temps de llegir aquesta ressenya al FAZ sobre Expanding Horizonsla retrospectiva a la Scottish National Gallery, per arribar a conèixer aquest mestre absolut del paisatge (a dalt, La badia de Nàpols, 1791; llapis, tinta, gouache i aquarel·la, sobre sis fulls de paper; 102 x 272 cm, The J. Paul Getty Museum). Per si el fet no fos prou trist, l’exposició tanca el avui diumenge 28, i a sobre els catàlegs s’han esgotat! L’únic consol es reservar una de les reimpressions, per a principis de desembre.

 

2. També tard, però encara a temps.

 

Una visita recent al museu de la Catedral de Barcelona (un annex no gaire gran al claustre) va acabar amb una bona descoberta. Es veu que des d’almenys el juliol de 2009,  a més a més de la Pietat Desplà, (oli sobre fusta, 175 x 189 cm, signada i datada al 1490) l’obra mestra de Bartolomé Bermejo (actiu entre 1468-1561), també s’hi pot admirar la Cadira del Rei Martí, el tron amb ànima de fusta i daurat de plata que serveix de setial per a la custòdia, una de les més importants del gòtic internacional. El conjunt, espectacular (l’alçada és d’uns 140 cm), representa un dels punts més alts de l’orfebreria barcelonina del s. XV, reconeguda internacionalment.

 

 3. Llibres: C. Currie, D. Allart, The Brug(H)el Phenomenon. Paintings by Pieter Bruegel the Elder and Pieter Brueghel the Younger with a special focus on technique and copying practice

 

A través de La Tribune de l’Art ens assabentem de la publicació d’aquesta obra monumental sobre les tècniques de Pieter Bruegel el Vell, els seus copistes i els seu fill i continuador Pieter Brueghel el Jove (1062 p, Brepols, 2012, 160 € a la web de l’editorial). El tema és realment interessant, L’adquisició més important d’una obra  de Bruegel el vell, redescoberta durant el procés, va ser efectuada pel Ministerio de Cultura amb destí al Museo del Prado. Però el museu va condicionar la compra de El vi del dia de Sant Martí (tremp sobre sarja, 148 x 270,5 cm, c. 1556 – 1568) aleshores atribuïda al fill, al fet que la investigació reveles que, per contra, es tratava d’una obra del pare. Els propietaris van ser prou valents per a acceptar la condició i al final, atribució es va confirmar, també perquè es va trobar la signatura de l’artista (vegeu l’informe del Prado aquí).

 

4. Llibres: Busqueu manuscrits otonians? Serviu-vos vosaltres mateixos.

 

Medieval Histories, de Karen Schousboe, és un dels millors blogs d’història de l’art que conec. Especialitzat en art medieval, com el seu nom indica. En el seu post, d’octubre, ens commina a volar cap a Munic, i presentar els nostres respectes a Practh auf Pergament, l’exposició a la  Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung (fins el 13 de gener), una “oportunitat única a la vida” de veure la col·lecció, rara i fràgil, de manuscrits carolingis, otonians i posteriors conservats a la Biblioteca Estatal Bavaresa (entre els quals hi ha els Evangelis d’Otto III, Reichenau, c. 1000; fotografia a sobre). Però en aquests dies d¡accés digital, l’autèntica meravella sempre neix de la generositat acadèmica. A la web de l’exposició han carregat els 74 manuscrits, datats entre l’any 800 i el 1775 i quasi sempre il·luminats, per a que us els pugueu baixar, gratis i ràpid (ho he provat i funciona). Potser donaran un impuls més a l’ensenyament del primer romànic partint de l’estudi de la il·lustració dels manuscrits.

 

5. El Manuel treballa.

Ja haureu notat que m’agrada seguir el treball d’aquells investigadors que tinc la sort de conèixer. Aquesta vegada es tracta del Dr. Manuel Castiñeiras, que participarà en el proper Fourth Annual Anne d’Harnoncourt Symposium, dedicat a The Art of Sculpture 1100 – 1500: Sculptural Reception. L’organitzen The Philadelphia Museum of Art, Penn University i l’Institut National d’Histoire de l’Art de Paris (del 2 al 4 de novembre, al campus de la Penn University). La comunicació de Castiñeira té un títol prometedor: They Are All the Work of Artists (Jer 10, 9): the Romanesque Portal as liturgical Performance – segurament seguint el seus treballs sobre Sant Jaume de Compostela. El programa complet està aquí.

 

6. Un enfoc desencertat – i un error d’estratègia política.

No n’estic pas content. El programa electoral de Convergència i Unió, que ja comença a parlar de majories absolutes, és potent pel que fa al punt important, la convocatòria d’un referèndum per a la independència (finalment!). Però en canvi  és fluix, molt fluix, quan toca els temes de cultura. Hi ha aquest toc de dirigisme polític tan comú durant aquests últims mesos (“El govern garantirà i governarà els equipaments bàsics”), combinat amb una visió del patrimoni cultural tancada en si mateixa, que només en veu el component d’autojustificació de la cultura catalana. Per sort, els responsables dels equipaments bàsics, practiquen un nacionalisme més modern – és a dir més obert: entenen que la cultura catalana, com qualsevol altra cultura europea, no pot explicar-se sense el concurs d’una o més de la resta de cultures europees (aquí teniu el meu intent d’explicar-ho un dia d’agost). Per contra, el programa entra en una dimensió desconeguda a la p.131:

“L’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) serà també el dipositari de la documentació de la pròpia Generalitat i de les institucions catalanes i modernes que actualment es troben en l’anomenat Arxiu de la Corona d’Aragó”.

 

7. Roma locuta.

 

La unió de la Pontifícia Comissió del Patrimoni Cultural de l’Església amb el Pontifici Consell per a la Cultura, mitjançant el Motu Propio Pulchritudinis Fidei signat per Benet XVI al juliol i fet públic recentment, pot semblar un episodi més de la màquina burocràtica vaticana. Però potser no és així. De fet, el pas pot tenir la seva importància per als incomptables edificis I obres d’art sota custòdia de l’Església Catòlica, ja que indica que la Santa Seu té la intenció de posar-los al servei del seu propòsit, renovat durant els últims anys, de diàleg amb el món no creient a través de la cultura. Esperem que aquest moviment comporti campanyes conjuntes de restauració i estudi – i una major obertura a la cultura contemporània. Per veure si se’n pot anar, de lluny, podeu llegir aquesta entrevista amb la ment pensant d’aquesta política, Card. Gianfranco Ravasi, en què comenta tan el nou pavelló del Vaticà a la propera Biennal de Venècia (1 de juny a 24 de novembre de 2013), com la mort d’Amy Winehouse.

 

13.10.2012: From the Pyrenees to Sitges, via Rome.

dissabte, 13/10/2012

1. Només fa un segle enrera.

 

La notícia estrella de la setmana repeteix en part una història coneguda. Al 1904, Lluís Domènech i Montaner va fer la fotografia de l’esquerra, la primera que documentava la nau de Sant Climent of Taüll. Naturalment, no només va ser l’arquitectura el que li va cridar l’atenció, sinó els murals que s’endevinaven rere el retaule gòtic – és a dir, el cicle Pantocrator del Metre de Taüll, aviat saludat com una peça mestre del Romànic europeu. Aquesta setmana, laDirection Régionale des Affaires Culturelles du Midi – Pyrenées ha revelat una història molt similar i igualment fascinant: un excel·lent conjunt de pintures murals romàniques, excepcionalment ben conservades, ha estat desocbert a l’altra banda dels Pirineus, a la parroquial d’ Ourjout (foto de la dreta), un petit poble de l’Arièja, després que els restauradors van començar a retirar les taules del retaule barroc que les amagava i protegia (notícia i fotografies aquí). Els especialistes ja estan buscan la seva relació amb la resta d’exemples pirinencs – el meu ull d’aficionat hi veu almenys dues mans i una relació més estreta amb Santa María de Boí que no pas Sant Climent.

2. Entre Van Gogh i Dalí.

 

Entre l’holandès i l’empordanès és on el catàleg de Christie’s per a la seva propera subhasta de 19th Century European Art (29 d’octubre, Nova York) col·loca aquesta Nit de Cadaqués (lot 60, oli sobre tela, 130 x 151 cm) d’Eliseu Meifrèn (1859 – 1840). Pot ser hi ha un toc d’exageració comercial per tal de justificar l’estimació de 80.000 – 120.000 USD (60.000 – 90.000 €), però encara em sembla un bon intentent de presentar, de manera innovadora, els nostres pintors en un context internacional. Un oli de Meifrèn molt similar, si bé amb un to menys dramàtic, va sortir per 90.000 € a Balclis a l’octubre del 2006, però va quedar sense vendre’s (lot 804, també 130 x 150 cm).

3. Què, estem davant d’un Vermeer?

Bé, vosaltres mateixos podeu respondre si us animeu a d’examinar en directe aquesta Santa Pràxedis (oli sobre tela, 102 x 83 cm, 1655; de la col·lecció de la The Barbara Piasecka Johnson Foundation), els altres set olis del mestre i les quaranta-dues teles dels seus col·legues holandesos que conformen la magnífica exposició ara a la Scuderie del Quirinale a Roma (Vermeer. Il secolo di oro dell’arte olandese, fins al 20 de gener, entrades de 9,50 a 12 €). És clar que si el Ticià l’únic que us pot fer pujar a un avió, , millor que espereu a la següent gran exposició al mateix lloc, entre febrer i juny del 2013 – un complement perfecte seria la visita al Palazzo Doria Pamphilj a la Via del Corso, a deu minuts caminant.

4. Mans privades en espais públics.

 

Mondo Mostre és l’agència privada d’exposicions i actes culturals darrera de l’exposició de Vermeer a les Scuderie. Fundada al 1999, i espcialitzada en els intercanvis entre Rússia i Itàlia, ofereix igualment una llista impressionant de projectes internacionals que, potser, podria ajudar a superar alguns prejudicis contra aquesta mena de col·laboradors per a museus, tan privats com públics.

5. Primers passos.

 

La nova direcció del MNAC ha anuncia el programa d’exposicions per al 2013. Les dificultats provenine de les retallades en el pressupost i de la manca de planificació de la direcció sortint, però han aconseguit presentar unes propostes prou variades i atractives. Es comibinarà dues monogràfiques, una sobre Antoni Tàpies (nascut al 1923 i mort aquest febrer), centrada en l’obra conservada per la família,  i una altra sobre Joan Colom (1921; al juliol va donar tot el seu arxiu i obra al museu); amb algunes presentacions focalitzades en obres concretes de la col·lecció permanent. És tracta sobretot d’un programa factible, en el qual els seus responsables poden brillar – personalment tinc molt d’interés en tot allò de nou que Francesc Quílez i Jordi A. Carbonell ens descobriran sobre la Batalla de Tetuan (oli sobre tela, 300 x 972 cm, Roma, 1862-1864; fotografiada a sobre) de Marià Fortuny (1838-1874), entre el març i el juny. Respecte els aspectes a revisar, però, queda d’una banda, la necessitat d’ampliar el camp de visió més enllà de l’art i els artistes de dins de les fronteres de l’Estat; així com aprofitar els préstecs internacionals per a atreure les exposicions en què participen- Feina per al 2014, per tant!

6. Descobrim el nostre costat barroc!

 

Qui és l’autor d’aquesta atractiva Natura morta amb peixos i marisc (oli sobre tela, 65 x 99 cm), comprada pel Prado al 2009? Un mestre holandès treballant a Itàlia? Un d’italià guanyant-se la vida a Holanda? Potser un pintor de províncies a França o bé un d’espanyol a la cort de Madrid? Ho sento, però cap d’ells. Es tracta del barceloní Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755). Però està vist que el barroc català és un camp de la història de l’art reservat als esforçats. El catàleg raonat i complet de l’obra de Viladomat ja està enlestit, però el seu autor,  Dr. Francesc Miralpeix, sap que encara haurà d’esperar per veure’l publicat. Per tant, mecenes del país, aquí teniu un bon llibre i una bona exposició a la vostra disposició.

7. Revelacions sitgetanes. 

Tal i com vam anunciar al setembre, el passat divendres dia 5 es va celebrar, amb llilsta d’inscripció completa, la primera Jornada d’art, mercats i museus al palau de Maricel de Sitges. Els diferents conferenciants ens anaven descobrint un món de relacions continuades i estretes, fins que a primera hora de latarda, va arribar la que, per una debilitat personal, em va cridar més l’atenció. En la seva ràpida visió del món de l’anquariat des de la post-guerra, l’antiquari Artur Ramon va fer resorgir la figura de la parella formada pel Dr. Arnaldo Rosenstigl i la seva dona Rutta, refugiats jueus que van aportar a la ciutat les maneres de l’alt antiquariat. Però també ens va descobrir a un fugitiu alemany, relacionat amb la Gestapo, de nom Ludwig Losbichler-Gutjahr, operant entre ombres des d’una habitació del Majèstic del Pg. de Gràcia. Aquesta descoberta podria tenir conseqüències, ja que si Losbichler es va tacar les mans amb obres provinents de l’expoli nazi, aleshores s’hauria obert una porta a casos de restitució – quan tots pensàvem que Barcelona, com a ciutat neutral, no hi tindria mai un paper destacat. Per fer les coses encara més complicades, la principal font utilitzada per Ramon va ser la correspondència de 1951 a 1969 entre Losbichler i Germain Seligmann, un marxant de Nova York d’origen hebreu.

20 September 2012

dijous, 20/09/2012

1. Planning per a Van Dyck.

 

La properagran exposició del Prado, El Joven Van Dyck obre el proper 20 de novembre (finsa al 3 de març). Així és com està plantejat de penjar-la, segons els Plec de Condicions del contracte d’instal·lació, publicat al juliol – el podeu consultar aquí. Com és habitaul, la Fundación Amgios del Prado organitza una sèrie de conferències (4) del seu comissari, Alejandro Vergara, i la restauradora principal, Maria Antonia López de Asiain (cada dilluns des de l’1 d’octubre, inscripció 145 €).

 

2. Llibres: Matías Díaz Padrón, Van Dyck en España.

Els grossos volums de Dr. Matías Diaz Padrón (1935) deVan Dyck en España (2 vols, Madrid: Editorial Prensa Ibérica, setembre 2012; 928 p., 250€.- a la web de l’editorial) són l’obra de la seva vida, i l’arxiu de les seves múltiples desocbertes en diferents col·leccions espanyoles. El van presentar la setmana passada a l’audirotri del Prado, en el qual va treballar entre 1970 i 2007, primer al Departament de Restauració i després com a conservador al Departament de Pintura Flamenca i Holandesa. Igualment, en un article al l’últim número del Archivo Español de Arte, defensa que la verió del Sant Sebastià de Van Dyck a l’Ajuntament de Palma és de fet l’orginal perdut de la col·lecció del Conde de Monterrey.

 

3. L’Albert treballa.

Els lectors d’aquest blg, i en concret, del post del 2 d’agost, potser els sona aquest fragment d’un Crist en Majestat (alabastre, 24 cm., c.1320) del Mestre d’Anglesola (primera meitat del s. XIV). Va ser una descoberta personal d’Albert Velasco, conservador al Museu de Lleida, que ara en publica un estudi complet (“Un nou fragment del sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona, del Monestir de Poblet”, Aplec de treballs. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, n. 29, 2011, p. 209-219) – a l’espera del seu retorn defintiu al Museu del Monestir.
4. Paisatges femenins.

 

Fa un parell de setmanes, vaig poder visitar les dues exposicions de paisatges catalans i internacionals del XIX i ppis. del XX de la col·lecció Carment Thyssen, una a Girona (El paisatge a la col·lecció de Carmen Thyssen, Caixafòrum, entrada lliure, fins al 6 de gener, catàleg per 30 € a l’entrada) i l’altra a Sant Feliu de Guíxols (Paisatges de llum, paisatges de somni, Monestir de la Porta Ferrada, fins al 8 d’octubre, entrada per 6€ i catàleg per 25 €). Com és normal en una col·lecció privada, hi havia alts i baixos. Algunes de les sales, però, eren realment suggestives. La número 6 del Monestir de la Porta Ferrada, etiquetada com a “Paisatges interiors” (referint-se a interiors domèstics) podia llegir-se, en canvi, com una visió reduïda del paper de la dona fin de siècle en l’art – i per tant en la societat. Comença amb la muller benestant, confortablement instal·lada al seu reialme privat  (Ramon Casas, Terrassa, oli sobre tela, 160,5 x 121 cm, 1898; fotografiat a dalt); continuava amb la parisina extrovertida independent, àvida de mostrar-se als parcs públics de la ciutat durant al dia i als cafès sobrepoblats de la nit, en una barreja ambigua de llibertat i d’oferiment  (Hermen Anglada Camarasa, Le Paon Blanc, oli sobre tela, 78,5 x 99,5 cm, 1904); i acabava amb la gitana embarassada i marginada d’Isidre Nonell (Gitana embarassada, oli sobre tela, 95 x 80 cm, 1904), amb el seu desplaçament clarament subratllat per l’artista en esborrar totes les referències d’espai – com si estigués posant en un buit. En definitiva, les llavors per a un projecte més gran i internacional estaven allà. D’altra banda, l’exposició era un tast del futur museum a la vila, que ha d’incorporar diferents préstecs de la Sra. Thyseen. Com és sabut, també ha anunciat la intenció de fer un gran préstec al MNAC- totes dues accions poden afectar l’expsoció actual de la col·lecció en un annex al Museo Thysen Bornemizsa de Madrid.

 

5. Com va començar tot plegat?

Pelegrí Clavé (1811-1880), Jacob rep la túnica ensagonada de Josep, oli sobre tela, 99 x 136 cm, 1842.

Un dels missatges implícits a la col·lecció Thyssen, per tant, és la connexió dels artistes del XIX català amb els seus col·legues europeus. A les exposicions, ho feien començar amb l’adopció, per part de Ramon Martí Alsina (1826-1894), del realisme de Gustave Courbet’s (1819- 1877) – un tema explorat a l’exposició Realismes. La marca de Courbet, abril – juny de 2011, MNAC). Però potser hem d’anar una mica més enrera, i considerar la implicació dels natzarens catalans amb el grup natzaré alemany original a Roma cap a mitjans de segle. El tema va estat estudiat per la Dra. Matilde González en la seva tesi doctoral, inèdita, i en alguns articles publicats recentment (“La contribució dels puristes catalans al Romanticisme històric”, Revista de Catalunya, n. 275-276, 2011, pp. 81 – 122; i “Una mirada al retrato romántico purista: de los nazarenos alemanes a los nazarenos catalanes”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Sant Jordi, n. 25, 2011; pp. 57-78). D’altra banda, es pot il·lustrat perfectament amb el paral·lel que existeix entre els  frescos dels alemanys a Casa Barthóldy (ara traslladats a Berlin) i l’oli dePelegrí Clavé de la fotografia, adquirit al 2010 pel Museu d’Art de Girona (trobareu les fotografies a la Wikipedia). La mateixa relació, però entre els Pre-rafaelistes anglesos i els nazarens alemanys, s’exposa, aquests dies a la Tate Britain (Pre-Raphaellites Victorian Avant-Garde,  fins al 13 de gener, entrades per 4 £. Al capdavall, els nazarens plantegen sempre la mateixa paradoxa: aquest moviment, que mirava tan enrera, va ser de fet el primer moviment modern en l’art europeu, amb característiques tan pròpies de l’avantguarda com el reformisme social a través de l’art, les preocupacions pseudo- o quasi-místiques i el lideratge de l’artista enlloc del lideratge del client personal? Així, en quin grau s’apropaven o s’allunyaven dels seus precedents romàntics? Necessitem una resposta europea a aquestes qüestions – i hi hem d’aportar els artistes de casa nostra.

6. Goya, Goethe.

 

TanFrancisco de Goya (1746-1828) com Johan Wolfgang Goethe (1749 – 1832) ens poden ajudar a respondre la preugnta anterior, està clar. Mentrestant, hi ha notícies sobre ells. D’una banda, la propera exposició La cara fosca del Romanticisme. De Goya a Mx Ernst  a l’Städel de Frankfurt (del 26 de setembre al 30 de gener de 2013, entrades per 10 €, catàleg per 34,90 €) ve precedida per un article al FAZ, apuntant que hi ha discussions per convertir la casa-museu de Goethe de la mateixa ciutat, que ara acull una col·lecció interessant dels contemporanis del poeta i intel·lectual, en el primer gran museu del Romanticisme a Alemanya. De l’altra, els amants del geni aragonès els agradarà saber que el Prado a llençat Goya en el Prado, una web amb tots els document i obres conservades de l’artista – i també intel·lectual.

7. Hirst, Adrià.

 

Ferran Adrià (L’Hospitalet del Llobregat, 1962), i Damien Hirst (Bristol, 1965) comparteixen en aquestes fotografies alguna cosa més que els seu estatus de genir contemporanis. I les diferències? Bé, el cuiner va ser convidat a la documenta Kassel (12) de 2007; l’artista està trencant rècords de públic amb la seva actual retrospectiva a la Tate – la vagi poder veure ii el més interessant va ser precisament la gent que vaig trobar-hi.

17 may 2012

dijous, 17/05/2012

1. Quin gran treball que han fet.

El revers del Tapís de la Creació, durant el procés de restauració

Fa alguns mesos, vam comentar l’inici de la restauració del Tapís de la Creació (teixit de llana, 358 x 450 cm, finals del s. XI – inicis del XII), així com la publicació de l’estudi del Dr. Manuel Castiñeiras sobre la peça (El Tapís de la Creació, Girona, 2011, 216 pp.; ISBN 978-84-930063-3-4; 20€ en aquesta web). Després d’una visita al Museu de la Catedral de Girona, a on el març passat va tornar aquesta meravella romànica, podem confirmar l’excel·lent treball dut a terme pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. L’han netejat amb cura, i l’han desprès de fins a 265 restauracions antigues. Però, tal i com l’informe oficial sobre el procés explica, el seu valor real estava amagat en el seu revers. Protegit durant segles per una arpillera, ha conservat els colors  pràcticament intactes, així com fragments que l’anvers ja havia perdut. D’aquesta manera s’ha pogut descobrir, entre altres coses, que el color porpra era original de l’hymation (el mantell) de  Crist, així com les restes d’un títol referit a Hèrcules associat a una figura de l’extrem superior dret. Totes dues descobertes apunten a les connexions reials i gregorianes que Castiñeiras avançava en el seu llibre. En aquest àlbum a flickr.com podeu accedir a una selecció de fotografies ampliables del Tapís abans de la restauraciódesprés de la restauració, i al seu magnífic  revers.

2. Michigan Sud, territori medieval.

El Western Michigan University Medieval Institute ha celebrat el seu 50è International Congress on Medieval Studies. Obert del 10 al 13 de maig en el seu campus de Kalamazoo, ha consistit, com és habitual, en una reunió impressionant de més de 3.000 medievalistes d’arreu del món. S’han ofert fins a 574 sessions diferents, esponsoritzades per diferents institucions, cadascuna d’elles amb unes tres conferències, taules rodones o seminaris. També hi ha hagut presència catalana. La North American Catalan Society va ser l’espònsor de dues sessions (n. 39 Against the Grain: The Experience of Subject Religious Communities in the Medieval Iberian and Western Mediterranean World and n. 451, Exercise and Accommodation: Women and Power in the Medieval Iberian and Western Mediterranean World); el professor  Manuel Castiñeiras va parlar sobre Paradise Lost: The Porta Francigena and the Beginning of the Great Portals in Romanesque Art (sessió n. 79), i aquí i allà es van presentar diferents estudis sobre temes catalans, com ara reis, croats, cròniques i un nombre sorprenent sobre menjar. La crida de col·laboracions per al congrés de 2013 ja està oberta.

 

3.Una agenda per a historiadors de l’art.

 

La web ArtHist (www.arthist.net) sembla que s’està convertint en el punt de referència per tot aquell historiador de l’art que vulgui assabentar-se de quina serà la propera reunió acadèmica important (a més a més, ofereix excel·lents recessions sobre publicacions recents). De moment, tendeix a recollir els actes d’Alemanya, Estats Units i el Regne Unit, però cada cop és més activa pel que es refereix a França -una alternativa per a França és el blog de l’Apahau (Association des Professeurs d’Archéologie et d’Historie de l’Art des Universités) a http://blog.apahau.org/. Personalment, m’agradaria conèixer una iniciativa semblant en l’àmbit hispànic i català, o sigui que si en teniu alguna present, us agrairé que m’ho feu saber. I per aquells que pensin que les trobades dels historiadors de l’art han de ser necessàriament avorrides, assenyalem la crida de col·laboracions de The Renaissance Society of America per al seu  59th meeting. Tema: The Violent Lives of Artists in Early Modern Italy; lloc i data: abril de 2013 a  San Diego, California.

4. Copiar, aquesta vella costum.

 

Laura Gilbert ha publicat un article interessant a The Arts Newspaper sobre les anomenades “pràctiques apropiatives” per part d’artistes contemporanis. Subratlla com les grans figures, com ara Andy Warhol, eren més aviat curosos a l’hora d’aconseguir els permisos dels titulars dels drets de propietat intel·lectual, en contra de la imatge general que se’n té (No longer appropriate? TAN, 9 maig 2012, online). Usar obres anteriors com a model és una pràctica antiga, algunes vegades fomentada pels creadors mateixos, tant com a eina didàctica com a via per vendre els propis gravats. D’entre els nombrosos estudis sobre aquest aspecte, en destaquem un de recent, dedicat a Rembrandt, per Fransiska Gottwald, deals with Rembrandt (Das Tronie. Muster-Studien-Masterwerk. Die Genese einer Gattung der Malerei vom 15. Jahrhundert bis zum Rembrandt, Berlin, 2011, 228 pages; ISBN: 978-3-422-06930-5, a partir de 39.90€ a la  web de l’editorial; una recensió aquí). Potser la diferència és que el que ara es dóna és una pura, simple, directa còpia amb pretensions de crítica sofisticada? Gilbert té el seu propi blog a art-unwashed.

5. Un cas de doble restitució?

El cas de restitució Saher vs. Norton Simon Museum presenta alguns aspectes interessants. En aquest  article a Los Angeles Times  (Mike Boehm, “Suit over Norton Simon art work enters a final phase”, Los Angeles Times, 2 maig 2012, online) s’explica que el punt especial del cas és que la parella de taules en discussió, Adam and Eve de Lucas Cranach (1472-1553), segrestades per ordre de Göering al 1940 del fons del galerista d’Amsterdam Jacques Goudstikker, ja van ser objecte d’un acord de restitució als 50, entre l’Estat holandès, que les havia rebut de l’exèrcit americà, i els hereus de Goudstikker. Marei Saher, un dels hereus actuals, ara ataca aquest acord afirmant que va ser el producte d’unes negociacions injustes. El  Norton Simon Museum (Pasadena, CA), propietari de les obres, es defensa amb la doctrina de l’“external restitution”, segons la qual, els Estats Units s’han d’adaptar a les decisions de restitució que els governs estrangers hagin establert sobre obres d’art retornades per l’exèrcit després de la guerra. Però per fer les coses encara una mica més complicades, per al cas també s’ha de tenir en compte a qui va comprar les obres el museu. Cap als anys 60, el govern holandès va vendre la parella a  George Stroganoff-Scherbatoff, que més tard les va revendre al museu. La venda a Stroganoff podria contenir algun element de restitució, ja que ell afirmava que les pintures havien estat expropiades pels bolxevics als seus antecessors a Rússia i, més tard, als 1931, venudes a Goudstikker a través d’una subhasta a Berlin organitzada pels soviets necessitats d’ingressos. Els representats de Saher neguen aquesta part de la història.

6. Sense grans celebracions?

Divine Liberty, Francisco de Goya, c. 1812-14. Album C, 115, Madrid, Museo Nacional del Prado

 

 Sembla que l’atmosfera més aviat pesant que ara domina el moment polític a Espanya, ha arribat al Prado. En una petita exposició, excel·lentment comissariada, oberta per celebrar el bicentenari de la Constitució de Cadis, el museu ha decidit reunir un exemplar contemporani del llibre amb alguns dels extraordinaris dibuixos de Goya (1746-1848), a més d’un dels seus retrats a l’oli del Ferran VIIè (Instalación Temporal: El pensamiento constitucional en la obra de Goya, Sala 38, fins al 12 d’agost, sense entrada a part). Mostren les grans esperances amb què es va rebre el text, però també el potencial de violència i desil·lusió que planava a l’horitzó. Podeu veure les obres exposades, amb molt bons comentaris, a la  web de l’exposició.

 

7. Tranquils, només és un canvi de cicle.

Cap pressa per comprar-los!

 D’acord amb aquest article  al Washington Post (Associated Press, “Maya exhibit at Penn Museum in Philadelphia seeks to dispel apocalypse myth  in December 2012”, The Washington Post, 4 maig 2012), dedicat a l’exposició  Maya. 2012. Lords of Time actualment al  Penn Museum del Universitat de Pennsilvania, Loa Traxler, una de les co-comissàries, té bones notícies per a la humanitat. Segons les seves declaracions, el que de fet s’havia malinterpretat com el calendari maia anunciant la fi del món, per al proper 21 o 23 de desembre, de fet no és res més que la fi del primer cicle del seu “Calendari Llarg”. Un nou cicle està doncs a punt de començar i aquest museu americà sembla que s’ha pres l’optimisme del missatge a ple, tan pel què fa a l’aspecte temporal com al material: l’exposició dura fins a l’1 de desembre de 2013, i les entrades pugen de 18,50 dòlars a 22,50 dòlars.