Arxiu de la categoria ‘Uncategorized’

29.10.2012: De Nàpols a Roma.

dilluns, 29/10/2012

 

1. De vegades és massa tard.

 

Segur que algú de vosaltres coneix l’obra de Giovanni Battista Lusieri (c. 1755 – c.1821), però personalment he tardat tres dècades i mitja, més el temps de llegir aquesta ressenya al FAZ sobre Expanding Horizonsla retrospectiva a la Scottish National Gallery, per arribar a conèixer aquest mestre absolut del paisatge (a dalt, La badia de Nàpols, 1791; llapis, tinta, gouache i aquarel·la, sobre sis fulls de paper; 102 x 272 cm, The J. Paul Getty Museum). Per si el fet no fos prou trist, l’exposició tanca el avui diumenge 28, i a sobre els catàlegs s’han esgotat! L’únic consol es reservar una de les reimpressions, per a principis de desembre.

 

2. També tard, però encara a temps.

 

Una visita recent al museu de la Catedral de Barcelona (un annex no gaire gran al claustre) va acabar amb una bona descoberta. Es veu que des d’almenys el juliol de 2009,  a més a més de la Pietat Desplà, (oli sobre fusta, 175 x 189 cm, signada i datada al 1490) l’obra mestra de Bartolomé Bermejo (actiu entre 1468-1561), també s’hi pot admirar la Cadira del Rei Martí, el tron amb ànima de fusta i daurat de plata que serveix de setial per a la custòdia, una de les més importants del gòtic internacional. El conjunt, espectacular (l’alçada és d’uns 140 cm), representa un dels punts més alts de l’orfebreria barcelonina del s. XV, reconeguda internacionalment.

 

 3. Llibres: C. Currie, D. Allart, The Brug(H)el Phenomenon. Paintings by Pieter Bruegel the Elder and Pieter Brueghel the Younger with a special focus on technique and copying practice

 

A través de La Tribune de l’Art ens assabentem de la publicació d’aquesta obra monumental sobre les tècniques de Pieter Bruegel el Vell, els seus copistes i els seu fill i continuador Pieter Brueghel el Jove (1062 p, Brepols, 2012, 160 € a la web de l’editorial). El tema és realment interessant, L’adquisició més important d’una obra  de Bruegel el vell, redescoberta durant el procés, va ser efectuada pel Ministerio de Cultura amb destí al Museo del Prado. Però el museu va condicionar la compra de El vi del dia de Sant Martí (tremp sobre sarja, 148 x 270,5 cm, c. 1556 – 1568) aleshores atribuïda al fill, al fet que la investigació reveles que, per contra, es tratava d’una obra del pare. Els propietaris van ser prou valents per a acceptar la condició i al final, atribució es va confirmar, també perquè es va trobar la signatura de l’artista (vegeu l’informe del Prado aquí).

 

4. Llibres: Busqueu manuscrits otonians? Serviu-vos vosaltres mateixos.

 

Medieval Histories, de Karen Schousboe, és un dels millors blogs d’història de l’art que conec. Especialitzat en art medieval, com el seu nom indica. En el seu post, d’octubre, ens commina a volar cap a Munic, i presentar els nostres respectes a Practh auf Pergament, l’exposició a la  Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung (fins el 13 de gener), una “oportunitat única a la vida” de veure la col·lecció, rara i fràgil, de manuscrits carolingis, otonians i posteriors conservats a la Biblioteca Estatal Bavaresa (entre els quals hi ha els Evangelis d’Otto III, Reichenau, c. 1000; fotografia a sobre). Però en aquests dies d¡accés digital, l’autèntica meravella sempre neix de la generositat acadèmica. A la web de l’exposició han carregat els 74 manuscrits, datats entre l’any 800 i el 1775 i quasi sempre il·luminats, per a que us els pugueu baixar, gratis i ràpid (ho he provat i funciona). Potser donaran un impuls més a l’ensenyament del primer romànic partint de l’estudi de la il·lustració dels manuscrits.

 

5. El Manuel treballa.

Ja haureu notat que m’agrada seguir el treball d’aquells investigadors que tinc la sort de conèixer. Aquesta vegada es tracta del Dr. Manuel Castiñeiras, que participarà en el proper Fourth Annual Anne d’Harnoncourt Symposium, dedicat a The Art of Sculpture 1100 – 1500: Sculptural Reception. L’organitzen The Philadelphia Museum of Art, Penn University i l’Institut National d’Histoire de l’Art de Paris (del 2 al 4 de novembre, al campus de la Penn University). La comunicació de Castiñeira té un títol prometedor: They Are All the Work of Artists (Jer 10, 9): the Romanesque Portal as liturgical Performance – segurament seguint el seus treballs sobre Sant Jaume de Compostela. El programa complet està aquí.

 

6. Un enfoc desencertat – i un error d’estratègia política.

No n’estic pas content. El programa electoral de Convergència i Unió, que ja comença a parlar de majories absolutes, és potent pel que fa al punt important, la convocatòria d’un referèndum per a la independència (finalment!). Però en canvi  és fluix, molt fluix, quan toca els temes de cultura. Hi ha aquest toc de dirigisme polític tan comú durant aquests últims mesos (“El govern garantirà i governarà els equipaments bàsics”), combinat amb una visió del patrimoni cultural tancada en si mateixa, que només en veu el component d’autojustificació de la cultura catalana. Per sort, els responsables dels equipaments bàsics, practiquen un nacionalisme més modern – és a dir més obert: entenen que la cultura catalana, com qualsevol altra cultura europea, no pot explicar-se sense el concurs d’una o més de la resta de cultures europees (aquí teniu el meu intent d’explicar-ho un dia d’agost). Per contra, el programa entra en una dimensió desconeguda a la p.131:

“L’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) serà també el dipositari de la documentació de la pròpia Generalitat i de les institucions catalanes i modernes que actualment es troben en l’anomenat Arxiu de la Corona d’Aragó”.

 

7. Roma locuta.

 

La unió de la Pontifícia Comissió del Patrimoni Cultural de l’Església amb el Pontifici Consell per a la Cultura, mitjançant el Motu Propio Pulchritudinis Fidei signat per Benet XVI al juliol i fet públic recentment, pot semblar un episodi més de la màquina burocràtica vaticana. Però potser no és així. De fet, el pas pot tenir la seva importància per als incomptables edificis I obres d’art sota custòdia de l’Església Catòlica, ja que indica que la Santa Seu té la intenció de posar-los al servei del seu propòsit, renovat durant els últims anys, de diàleg amb el món no creient a través de la cultura. Esperem que aquest moviment comporti campanyes conjuntes de restauració i estudi – i una major obertura a la cultura contemporània. Per veure si se’n pot anar, de lluny, podeu llegir aquesta entrevista amb la ment pensant d’aquesta política, Card. Gianfranco Ravasi, en què comenta tan el nou pavelló del Vaticà a la propera Biennal de Venècia (1 de juny a 24 de novembre de 2013), com la mort d’Amy Winehouse.

 

18.10.2012: From Raphael to the end.

dijous, 18/10/2012

1. L’Albert treballa.

La nova exposició a Palau Antiguitats (Pau Roig, gravats, i els mestres del paisatge del segle XVII al XIX, fins al 18 de gener de 2013, c. Gran de Gràcia 1, Barcelona; entrada lliure), porta clarament la marca del propietari i director de la galeria, Albert Martí Palau. Ha escollit un artista pràcticament oblidat, Pau Roig i Cisa (1879-1955), s’ha fixat en la seva faceta més desconeguda, la de gravador i finalment s’ha centrat en un període concret de la seva producció, els paisatges d’entre 1923-1931. Després ha complementat la mostra amb exemples de grans gravadors de paisatges, dels dels antics mestres holandesos en els quals Roig es va inspirar, fins als seus predecessors inmediats, Carlos de Haes i Enric Galwey. El resultat és una exposició ben travada que, esperem-ho, treurà de l’obscuritat aquest artista, interessant i intel·ligent.

2. Un dels nostres.

El 17 d’octubre, el Dr. Bonaventura Bassegoda (Barcelona, 1954) va ser nomenat nou acadèmic de la venerable Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, en reconeixement de la seva trajectòria com a historiador de l’art. Els seu discurs d’acceptació, però, va deixar clar que estàvem davant d’una incorporació activa. Va dedicar-lo a Josep Puiggarí i Llobet (1821-193), un col·lecciosnita encara poc conegut que, a més, pot considerar-se un dels primers historiadors de l’art d’aquest país. Com a prova del seu potencial, va revelar l’existència de fins a 5 àlbums d’il·lustracions,  pensades per a una magna obra sobre la història del vestit que Puiggarí, però, no va arribar a publicar mai. Malgrat tot, com que copiava molts des dels seus exemples de les obres d’escutura i retaules medievals que tenia a l’abast, aquests volums, conservats a la biblioteca de la Reial Academaia de Bellas Artes de San Fernando (Madrid), s’han convertit ara en una font important d’informació sobre peces d’art que actualment estan disperses o desaparegudes – un autèntic tresor per als investigadors actuals.

3. Rafael, d’arrel.

Rafael (Raffaello Santi, 1483–1520) Esbós per a la secció inferior de la “Disputa”, c. 1508/1509, guix negre (o carbonet), llapis i tinta marró, paper beig, 282 x 416 mm, Städel Museum, Frankfurt am Main.

Räphael. Zeichnungen. , l’exposició que l’Städel Museum de Frankfurt inaugurarà el proper 7 de novembre (fins al 3 de febrer de 2013, entrades de 10.- a14.- €, catàleg per 34,90€, comunicat de premsa aquí), promet molt més del que el seu títol, més aviat sec, deixa entreveure. La mostra compta amb nou dibuixos del mestre provinent de la col·lecció del propi Städel, més 37 préstecs internacionals (de les col·leccions d’Elizabet II, del Louvre, dels Uffizi i d’altres llocs), i es dividirà en quatre àrees temàtiques que reflecteixen l’ús del dibuix per part de Rafael, com l’instrument bàsic per a desenvolupar el seu pensament artístic: “Representacions de la Mare de Déu i el Nen”, “Idees abstractes”, “Narracions històriques” i els dibuixos per a la decoració de la Capella Chigi a Santa Maria della Pace a Roma (culminació dels anteriors). Amb aquest muntatge, els comissaris Dr. Joachim Jacoby i Dr. Martin Sonnabend (del mateix Städel) volen oferir les claus de les solucions narratives que Rafael va crear, i que van marcar l’art europeu occidental per sempre més. Paral·lelament a l’exposició se celebrarà un simposi internacional, els dies 18 i 20 de gener de 2013.

4. El retorn a la casa d’adopció.

Aquest excel·lent oli preparatori de Bartolomé Esteban Murillo (La visió de Sant Antoni de Pàdua, oli sobre tela, 61 x 39,7 cm) va formar part, juntament amb l’obra final (165 x 200 cm), del botí que el Mariscal Soult va endur-se d’Andalusia cap a París, als voltants de 1810- durant la invasió napoleònica. La versió final va acabar al Kaiser Freiderich Museum de Berlín, on un bombardeig la va destruir al 1945. Però l’estudi preparatori va conèixer una altra història, passant de col·lecció privada en col·lecció privada, fins que al desembre de 2010 es va subhastar a Christie’s, Londres (en teniu tots els detalls a artdaily). El pas del temps, però, havia rebaixat l’atribució a un mer “taller de Murillo”. Amb tot, els especialistes de Caylus, un dels antiquaris més importants de Madrid, van ser prou intel·ligents com per jugar-se-la i adquirir el lot per nome´s 10.000 €. Ara, amb tota la història de la peça coenguda i amb l’atribució correcta, la presentaran a la propera fira de pintura antiga Paris Tableau (Palais de la Bourse, del 7 al 12 de novembre, entrades a 15€).

5.  Les publicacions del Metropolitan de franc, per sempre i desde tot arreu.

Pot ser que us vingui de gust The Treasure of San Marco’s, Venice, el catàleg de l’exposició de 1984 sobre les riqueses que amaga la catedral veneciana, molt difícils de veure? El Metropolitan us el deixa gratis total, per via de  MetMuseum, el seu nou servei online. En un acte de generositat sense precedents, el gran museu està penjant online totes les seves publicacions ja exhaurides, amb la possibilitat de descarregar-les sense cost. Pel que fa a les obres en catàleg, n’ofereix una vista prèvia i la seva venda amb enviament a domicili. Cada una de les fitxes, a més, conté el link cap a la fitxa corresponent a  WorldCat per a qui prefereixi consultar-la en una biblioteca- una altra bona raó per a que les biblioteques universitàries catalanes i espanyoles s’animin a incorporar-se a aquests catàleg de catàlegs internacional.

6. Propietari, i satisfet, d’aquesta obra.

D’acord, admeto que quan vaig ensenyar aquesta fotografia per primer cop, la recció va ser: “Quin cromo!”. Però deixem de banda els prejudicis sobre religiositat popular;  fixem-nos en la qualitat d’aquest oli (Jules Garipuy,L’aplec a l’ermita del Divino Amore, , 74 x 112 cm) i considerem com combina un nom desconegut, Jules Garipuy (Touluse, 1817 – 1893), amb una coincidència perfecta d’estil, lloc i data – la signatura diu “Rome, 1846″. En efecte, en aquest moment, el grup d’artistes internacionals que la ciutat eterna estava intentnat d’innovar el seu estil amb una aproximació a un cert realisme, si bé molt suau – que és exactament el que veiem aquí. Tot plegat, són els primers passos d’una recerca que pot ser prometedora.

7. Melancolia de tardor?

Pot ser és culpa de les sensacions pròpies de l’estació, però aquest és el segon projecte sobre art i mort de què m’han parlat aquest mes. A través del blog de l’Apahau, ens arriba la notícia que els organitzadors de la LUCAS Graduate Conference  de 2013, han llençat una convocatòria de ponents per al seu proper congrés, titulat Death: The Cultural Meaning of the End of Life. La veritat és que defineixen la pregunta clau que els ocuparà d’una manera molt general (“How have different cultures imagined the end of life?”), potser perquè entenen que encara queda molt per investigar sobre aquest tema. El congrés tindrà lloc al Leiden University Centre for the Arts in Society, el 24 i 25 de gener de 2013 i les propostes de ponència es poden presentar fins al 5 de novembre.

From Goya to Beltracchi

diumenge, 7/10/2012

1. Adjudicat!

El “nou” Goya amb unallarga literatura a les espatlles (lot 334, Lot i les seves filles, oli sobre tela, 91 x 125 cm), del qual vam donar  notícia a prinicipis d’agost, finalment es va vendre. Ja s’esperava que superés la seva estimació de 800.000 francs suïssos, però la seva ascenció fins al 2.665.ooo francs (equivalents a 2,204.000 euros, comissions incloses) va demostrat que la mida i el bon estat de conservació són crucials. La nota de premsa de la casa de subhastes informa que el nou propietari estava pujant des d’Holanda.

2. La Gran Bretanya desembarca.

 

Rachel Escott, una bona amiga i supporter d’aquest blog, em recorda que a la Fundación March de Madrid acabn d’inaugurar Treasure Island. British art from Holbein to Hocney (fins al 20 de gener de 2013, entrada lliure, c. Castellón 77; hi ha catàleg). És una sel·lecció de 180 obres amb què el seu comissari convidat, Richard Humphrey, vol reivindicar mig mil·leni de producció artísitca d’una illa més coneguda per ser una excellent col·leccionista d’art d’altres llocs. Podreum veure l’exposició a Barcelona? No ho sabem, encara que a La Pedrera hi tindria tot el sentit. Corria el 1996 quan s’hi va mostrar la pionera From London: Bacon, Freud, Kossoff, Andrews, Auerbach, Kitaj, en col·laboració amb el British Institute i la Scottish National Gallery of Modern Art (podeu torbar un catàleg de segona mà per 85,92 euros a Amazon).

 

3. El dibuix antic espanyol està de moda entre els museus anglo-americans.

 

L’actual Reinassance to Goya: Prints and Drawings from Spain al British Museum (fins al 6 de gener de 2013; entrada lliure a la sala n.90; catàleg per només 25 lliures en tapa tova o 45 lliures en tapa dura) és el resultat d’un projecte de recerca liderat pel comissari Mark McDonald i finançat per l’AHRC, la J. Paul Getty Trust i el més desconegut, si bé prou efectiu Centro de Estudios Europa Hispánica. Segueix una tendència clara entre diferents museus de Nova York i Londres. Entre octubre de 2012 i gener de 2011, l’organització germana del CEEH anomenada Center for Spain in America va cobrir les despeses del catàleg per a l’exposició The Spanish Manner: Drawings from Ribera to Goya a la Frick Collection, la primera exposició a Nova York sobre aquest tema (comissiarada per Jonathan Brown i Susan Grace Galassi; catàleg 65 dòlars o 40 dòlars a la botiga online de la Frick). Un any després, entre octubre de 2011 i gener de 2012, el Courtauld Insitute va presentar The Spanish Line: Drawings from Ribera to Picasso, la qual acompanyava el seu  Spanish Drawings at the Courtauld Gallery: A Complete Catalogue, de la Dra. Zahira Véliz (80 lliures a la web de l’editorial).

4. Sorpreses de Goya.

No sorprèn que el terreny encara força desonegut del dibuix antic espanyol inciti l’atenció dels investigadors foranis. Fins i tot entre les col·leccions llargament guardades al Prado, hi ha encara sorpreses. Mentre restauraven un grup de 17 dibuixos de Goya, van descobrir una Vista del Reial Observatori Astronòmic de Madrid al revers de la ja coneguda Vista d’un carrer (11,6 x 19,4 cm). La instal·lació temporal de les obres restaurades, malgrat tot, serà recordada per haver tornat al seu estat original els  “Caprichos amarillos”,  uns dibuixos preparatoris per a la sèrie de gravats que es van guanyar aquest nom per culpa d’una capa d’almidó que, a més de protegir-los, els havia acabat groguejant.

 

5. Sorpreses de Martínez.

 

PradoMedia,la pagina per a videos i audio online del Museo del Prado, acaben de penjar una molt bona presentació d’una de les adquisicions recents més interessants, l’oli de Gregorio Martínez (1576 – 1636) Prometeu encadenat (173 x 233 cm, c. 1590 – 1596). Aquesta gran composició mitològica de Martinez, fruit d’un encàrrec privat a Valladolid, és una alternativa important a la visió de la pintura del XVI espanyol com a religiosa i en qualsevol cas, centrada en la cort o l’Església de la capital. Va ser adquirida l’any passat a Coll & Cortés, l’estrella ascendent de l’antiquariat espanyol.

 

6. En Francesc treballa.

 

Francesc Ruiz Quesada ens ha enviat el link cap al seu nou Retrotabulum. Aquesta cinquena entrega s’ocupa de  Gonçal Peris (1380-1451) i aporta una nova documentació que ajuda a esclarir els seus anys aragonensos, a més de donar la procedència exacta del gran  Retaule amb escenes de la vida de la Mare de Déu (1420-1430, tremp i or sobre fusta, 396 x 288 cm), conservat al The Nelson – Atkins Art Museum, Kansas.

 

7. Tu riu, que paguen els altres.

  

Fa un any, Wolfgang Beltracchi va ser condemnat a sis any de presó per falsificació. Era el cap d’una banda familiar que, segons s’havia pogut provar, havia guanyat 16 milions d’euros amb només 14 falsos – encara que més endavant Beltracchi va admetre haver executat un total de 50 falisificacions. La sentència, relativament suau (podien caure-li fins a 10 anys), va arribar entre notícies de l’encant del personatge i un cert aire d’admiració per la seva habilitat d’enganyar el món de l’art, pretesament sofisticat.  Malgrat tot, algú havia de pagar la factura. Aquest octubre, ens explica  Le Journal des Arts, els jutges del Land de Renània – Westfàlia del Nord, han trobat qui ho havia de fer: no pas el venedor, ni el comprador, sinó l’intermediari. Així doncs, han sentenciat a la casa de subhastes Lempertz de Colònia a pagar 2,9 milions d’euros al comprador d’una falsificació de Beltracchi d’una obra de Heinrich Campendock. La quantitat és el resultat de sumar els 800.000 euros del preu, els 100.000 euros d’interessos i uns altíssims 2 milions d’euros per danys i perjudicis justificats per la manca de diligència professional (els jutges entenen que amb unes investigacions prèvies relativament asequibles, s’hagués pogut descobrir l’engany). Però la mateixa falta es pot imputar tan al venedor com al comprador, sobretot tenint en compte que aquest últim era un fons que no invertia en art per primera vegada.

 

15 September 2012

dissabte, 15/09/2012

1.  La gran imatge.

No està directament relacionada amb l’art (com no sigui que considereu el Pla Cerdà de 1859-1863 com una obra d’art en si mateix), però crec que estarem d’acord que aquesta imatge pertany a la història. Barcelona, 11 de setembre de 2012, entre les 18.00 h i les 20.00 h: la llarga taca color sang som els 1,5 milions demanant un nou estel a la bandera europea per al nostre país. L’editorial del Financial Times no té pèrdua.

 

2. L’extraordinària feina de cada dia.

 

Seguint el costum ancestral, després del gran dia, tots hem tornat a les nostres feines quotidianes. En el cas dels antiquaris, això vol dir tractar amb el que en realitat és extraordinari. Com per exemple, les peces que s’ofereixen aquest dissabte a la subhasta de Kohn a París, coincidint amb la Biennale des Antiquaries. Hi trobareu un esbós de Picasso per a Les Demoiselles d’Avignon, (guaix sobre paper, 62,9 cm x 47,3 cm, 400.000 € – 500.000 €), un nou Sant Francesc Guercino (oli sobre tela, 124 x 99 cm, 100.000 € – 140.000 €), i moltes altres peces, des de joieria del Renaixement fins a l’esquelet d’un ós de les cavernes del Pleistocè.  Personalment m’ha cridat l’atenció, per la seva raresa, aquesta pica baptismal, datada al s. XIII (marbre, 11 cm. d’alçada i  65 cm de diàmetre, 120.000 – 150.000 €). Va pertànyer a la col·lecció Dupont de Nermous, però està documentada al Palazzo de la Rocca Albornoz a Viterbo des de poques dècades després de la seva creació.

 

3. Voldríeu un Fra Angelico?

Posats a adquirir rareses, també caldrà tenir en compte aquesta petita taula de Fra Angelico (c. 1395 – 1455) i el seu taller, que la casa de subhastes Leclere de Marsella oferirà el proper 27 d’octubre. L’obra (27,5 x 37,5 cm, 1430 – 1435) representa la Tebaida, és a dir, la vida al desert dels Pares de l’Església. Va ser retallada al s. XIX d’una taula més gran, quatre fragments de la qual es conserven en diferents museus (la casa de subhastes proposa una reconstrucció i un catàleg a la seva web). La Tribune de l’Art explica que la suspensió de la seva llicència d’exportació va caducar el febrer passat, sense que el Louvre es decidís per l’adquisició. Realment ni és una gran imatge ni es troba en el millor estat de conservació possible, però seria estrany que els subhastadors encara no haguessin rebut alguna trucada per saber el valor estimat, que de moment no s’ha fet públic.

 

4. Llibres: Peinture espagnole au Musée de Beaux Arts de Lyon.

Gràcies a Aficion.fr ens assabentem que el Musée des Beaux Arts de Lió ha publicat un nou catàleg de la seva col·lecció de pintura antiga espanyola – reduïda, però realment interessant (Phillipe Merlo, La peinture espagnole au musée des Beaux – Arts de Lyon. Les peintures anciennes, Lyon, 2012, 130 pàgs.; 14,25 € a Amazon). Coneguda sobretot pel Sant Francesc  de Zurbarán (oli sobre tela, 209 x 110 cm, c. 1650-1660), entre les seves peces més antigues es troba aquesta Crucifixió (145 x 174,5 cm, oli sobre taula), que m’atreviria a situar en l’àmbit català del s. XV – qualsevol altre suggeriment serà benvingut.

 

5. Reunió a Madrid.

Vist el ritme que portem, entre el 29 i el 31 d’octubre poden passar moltes coses, però en tot cas estem pràcticament segurs que es mantindrà la convocatòria per al primer Encuentro profesional para la Lucha contra el tráfico Ilícito de Bienes Culturales (Auditorio de la Secretaría de Estado de Cultura, Plaza del Rey 1, Madrid,  admissió lliure, però reservada a professionals).  Intervindran diferents alts funcionaris del Ministeri de Cultura, del de Justícia i d’Exteriors, a més d’oficials de la Policia Nacional i la Guardia Civil. Per als governs autonòmics, l’Església i el comerç  s’ha reservat tres de les catorze conferències, una per cadascun – la del comerç serà a càrrec de l’Artur Ramon.

 

6. Una nit amb Miquel Àngel.

 

Per si heu d’anar a Roma aquests mesos, Adkronos us recorda que els Museus Vaticans reprenen el seu horari nocturn dels divendres (de les 7 del vespre a les 11 de la nit, fins al 26 d’octubre). Per sort, cal fer reserva online (aquí). Així que, amb una mica de planificació, ara ja ens podem anar acostumant a enfrontar-nos al Judici Final a les darreres hores del dia.

 

7. Si Renoir fos xinès!

Aquests dies es parla molt d’un presumpte Renoir que una afortunada va comprar, per 7 dòlars, en una fireta a Virgínia. Però el premi a la troballa més extraordinària als Estat Units, aquest any caurà una mica més al nord. El Flascó blau i blanc (Baoyueping), Dinastia Ming, Període Yongle (30,2 cm) de la fotografia, lot 277 en el catàleg de la venda de Sotheby’s del passat 12 de setembre, va doblar la seva estimació més baixa de 600.000 dòlars i es va adjudicar per 1.314.000 dòlars. Una notícia excel·lent per als venedors, una família de Nova York que, a la seva casa de Long Island, va estar utilitzant durant dècades la petita ampolla, reforçada amb un peu de fusta, com a topall de porta – la notícia a artdaily.

September 6th, 2012

dijous, 6/09/2012

1. El vostre home a Frankfurt.

Si no sou un banquer, un polític del sud europeu a la recerca de rescat o un viatger esperant una connexió, només hi ha un motiu per aturar-se a Frankfurt: els seus museus, l’Städel (pintura) i la Liebiehaus (escultura)  – i la Schrin Kunsthalle, si l’exposició que s’hi faci s’ho mereix. A les sales de l’Städel, renovades recentment, hi ha trobareu aquelles mena d’obres mestres que un no sap ben bé on eren, des de Van Eyck a Anselm Kiefer. En conjunt, ens parlen d’una història de l’art alternativa, bàsicament nòrdica, en la qual el Renaixament italià no hi té un paper tan preponderant. Però millor que ho jutgeu vosaltres mateixos. Al final del post hi trobareu detalls d’algunes dels seus tresors – a veure si endevineu de qui són!

 

2. Està clar: Jeff Koons és Rococó.

 

Aquests dies, Jeff Koons rep tractament d’estrella a la ciutat del Main. L’Schrin li dedica una monogràfica, mentre que a la Liebehaus les seves escultures es barregen amb les col·leccions històriques. Max Hollein, el conegut director dels tres grans museus de la ciutat, no es queda curt en les seves lloances:

“Amb el seu modelat impol·lut i la seva aplicació implecable del color com a ingredients característics, ell [Koons] confecciona una mena de perfecció que respon no només a una il·lusió de narració, sinó també a un gaudi estètic.”

Però no és així. Precisament per haver-se col·locat al costat d’obres majors de Tilman Riemenschneider i Andrea della Robia, l’exposició deixa clares dues coses. Primera, que la “perfecció” de Koons és la mateixa que mostra el plàstic al costat de la seda – les superfícies de Koons són més aviat avorrides i fades. Segona, que la “narració” de Koons es basa en el mateix truc fàcil amb què els artistes del Rococó intentaven, desesperadament, encantar els seus clients: una continua ironia, juganera i més o menys risquée.

 

3. Notícia local, abast global.

 

Sempre que viatjo intento consultar la premsa local – que a Frankfurt es tracta ni més ni menys que  el Frankfuter Allgemeine Zeitung, conegut entre nosaltres per explicar-nos com serà la nostra economia d’una manera més precisa que el corresponent ministre. En tot cas, a la seva edició del 31 d’agost, una exclusiva sobre història de l’art assolia la primera pàgina i un reportatge de dues pàgines al suplement Feulleiton, sempre interessant. Stephan Klingen, un investigador alemany, ha desenterrat la tesi post-docotral amb què Erwin Panofsky (1892 – 1968) va aconseguir, als 34 anys, la càtedra a la Universitat de Hamburg – el seu primer gran pas en el camí de convertir-se en una de les figures de referència en la teoria de la història de l’art. L’assaig, que es donava per perdut, promet ser un text important. El seu títol (“Die Gestaltungsprinzipien Michelangelos, besonders in ihrem Verhältnis zu dennen Raffaels”) indica un estudi fascinant sobre l’art de Miquel Àngel des del punt de vista de la Gestaltung – una aproximació de tipus formal que Panofsky abandonaria més tard, en favor de la seva gran aportació a la disciplina, la iconologia, centrada en el significat de les imatges. La descoberta però té la seva història trista. El manuscrit es va trobar entre els papers de Ludwig Heinrich Heydenreich (1903-1978), en un armari blindat al soterrani del Zentralinstituts für Kunstgeschichte de Munic. Heydenreich havia estat deixeble de Panofsky a Hamburg i va heretar la càtedra del seu mestre quan aquest, nascut jueu, va fugir a Princeton, al 1934. Després de la guerra, Heydenreich va convertir-se en el fundador i primer director del Zentralinstituts i, segons sembla, va emportar-se’n els papers de Panofsky sense dir-ne res a ningú. Panofsky mateix estava convençut que el seu assaig havia desaparegut, segurament durant l’incendi que va seguir els bombardeigs aliats de Hamburg entre 1943 i 1944. Encara més, Panofsky va escriure algunes paraules de suport, prou valuoses, per a Heydenrich els primers anys de la post-guerra. Els dos especialistes van mantenir una bona relació, fins al punt que Heydenrich va presidir la cerimònia d’entrega a Panofsky de l’Orde “Pour le Mérite”, celebrada precisament al ZI i considerada una mena de reconciliació de Panofsky amb la seva pàtria de naixement. Ha estat ara, al cap de 35 anys de la mort de Heydenrich, que s’han decidit a esbotzar la porta de l’armari – la clau feia temps que s’havia perdut.

 

4. El nostre comú enemic: l’autarquia.

 

En la seva fina crítica (per al Fòrum de les Arts i el Patrimoni) de l’exposició sobre el Gòtic internacional als Uffizi, (Bagliori Dorati. Il Gotico Internazionale a Firenze. 1375-1440, des del 19 de juny al 2 de novembre), Alberto Velasco ha trobat la paraula clau: autarquia. És el “punt fosc” que troba en l’exposició italiana, però també recorda que és un error prou comú a casa nostra. No hi podíem estar més d’acord – tal i com avançàvem en el nostre post de mitjans d’agost. De fet, hi ha tantes connexions interessants a fer! I pel que fa  l’Alberto, que en aquest bloc ha paregut com a conservador del Museu de Lleida, qui sap on el veurem arribar.

 

5. Trobar-se, i parlar.

El nou curs acadèmic comença amb dues trobades interessants. El divendres 5 d’octubre, els Museus de Sitges i la UAB organitzen al Palau Maricel la primera Jornada de Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus, en què un còctel inèdit de professors, gent dels museus, galeristes i col·leccionistes exploraran les arrels del col·leccionisme a casa nostra. Uns dies després, el 15 i 16 d’octubre,  especialistes francesos, anglesos, catalans i espanyols discutiran sobre la Art et Réforme Gregoriene à France et Espagne (vegeu aficion.fr per detalls). S’espera que, per primer cop, s’examini formalment el concepte de reforma gregoriana, tan utilitzat en la literatura sobre el període – una coneguda parella de ball d’aquest blog, formada per Manuel Castiñeiras i el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona, hi exhibiran les últimes descobertes degudes a la restauració de l’obra.

 

6. Una tria difícil.

 

París al setembre o al novembre? Un autèntic dilema, perquè tan recomanable és la Biennale des Antiquaries (del 14 al 23 de setembre al Gran palaus, entrades a 30 €) més la retrospectiva de Gerhard Richter (Panorama, al Centre Pompidou, fins al 24 de setembre, entrades per 13 €), com la fira  Paris Tableau  (del 7 al 12 de novembre,  al Palais de la Bourse, preu de les entrades a anunciar) i la versió al Louvre de Raphaël. Les dernières années (dels 12 d’octubre al 14 de juny de 2013, entrades a 12 €). Per fer-ho més complicat encara, al mateix Palais de la Bourse s’hi celebrarà el Salon du Dessin a finals de març.

 

7. Premi.

No ho havia comentat? Ofereixo plaça d’acompanyant (totes les despeses pagades) per a l’escapada a París a qui m’enviï el primer email amb dues coses:  les atribucions correctes per a quatre pintures de l’Städel trossejades aquí sota i el número privat de mòbil de Jeff Koons – podem tenir una conversa interessant. Per fer més fàcil la part difícil del repte, cliqueu a la imatge per activar el link revelador.

 

No ho havia comentat? Ofereixo plaça d’acompanyant (totes les despeses pagades) per a l’escapada a París a qui m’enviï el primer email amb dues coses:  les atribucions correctes per a quatre pintures de l’Städel trossejades aquí sota i el número privat de mòbil de Jeff Koons – podem tenir una conversa interessant. Per fer més fàcil la part difícil del repte, cliqueu a la imatge per activar el link revelador.

29 June 2012

dijous, 28/06/2012

Erik el Belga té una cita.

 

Falsificacions, robatoris, operacions sospitoses amb guanys fabulosos – el costat fosc del món de l’art resulta irresistible per a bona part del públic. Però en aquest blog més aviat escasseja. La raó és senzilla: la majoria dels casos que ens arriben no ofereixen cap gran interès, més enllà de les firmes i les xifres espectaculars.

Però el cas d’Erik el Belga sembla presentar alguns aspectes atractius. Ni que sigui per la insistència del propi protagonista a exposar-se. En efecte, René Alphonse van den Berghe ja ha arribat als 86 anys i tot fa pensar que vol deixar la seva marca en aquest món, just abans d’abandonar-lo. Després d’algunes aparicions a la televisió, finalment ha publicat les seves memòries.

Unes memòries més aviat selectives. D’entre els 6.000 robatoris que se li atribueixen, no n’explica cap de relacionat amb aquest córner d’Europa anomenat Catalunya, encara que en una entrevista recent reconeixia, amb un cert orgull professional, que havia “treballat” a la Catedral de Tarragona i en alguns museus menors. Tampoc sembla recordar el seu cas més famós, el de la Cadira de San Ramon del Monestir de Roda d’Isàvena a la Franja. Es tracta d’una peça clau de les arts decoratives romàniques, datada al segle IX. Res d’això va commoure l’Erik. El desembre de 1979, en un dels seus darrers atacs, va decidir-se per un estil proper a la Màfia i, després de robar la cadira, va ordenar esquarterar-la i enviar-ne les peces a alguns particulars i a la policia, com a mesura de pressió per aconseguir un bon tracte a canvi de “retirar-se”. El resultat el podeu veure a la fotografia de dalt.

Fet i fet, pot ben ser que la vida de l’Erik sigui ella mateixa una gran falsificació. En el llibre intenta sostenir les seves activitats amb un argument moral. Per això es mereix una resposta que tracti igualment de la moral i de l’honor – i del bon humor, si ens en sortim.

L’Erik es defensa afirmant que les obres d’art amb les quals va “treballar” es trobaven abandonades en museus, esglésies i altres edificis religiosos, víctimes injustes de la falta de cura de les autoritats responsables. L’Erik ens vol convèncer que les va salvar, alguna vegada fins i tot de manera quasi legal – almenys així és com veu ell el fet de pagar una suma a qui tenia la peça sota la seva responsabilitat, encara que aquest fos pobre, ignorant o el seu soci en el Club dels Cínics. L’Erik també afirma que coronava els seus nobles esforços quan finalment deixava la peça en bones mans, normalment les del col·leccionista privat que tan amablement li havia suggerit el “treball”.

El somni secret d’un antiquari es trobar una obra mestra, fins aleshores amagada per la història; adquirir-la per un bon preu, si és possible, encara que sempre a cegues (és a dir, sense poder estar completament segur que es tracta d’una obra autèntica); descobrir que efectivament la seva intuïció no li ha fallat; i vendre-la, amb la consciència neta, a algun bon col·leccionista, obtenint tan el profit com l’esperança que l’obra serà ben cuidada. Hi ha moltes maneres de fer-ho: potser l’antiquari s’animarà a fer una exposició i publicar un catàleg, potser li voldrà moure’s amb més discreció, però en el fons, la història és sempre la mateixa.

Està clar que la dificultat és fer-ho honestament. Naturalment que hi ha més d’una temptació a cada pas del procés. Però igualment hi ha oportunitats per a petits o grans sacrificis, de temps i diners, cara a una bona resolució. La justificació de l’Erik sobre la seva manera d’actuar no és més que una paròdia del somni de l’antiquari. De fet, cau en una de les trampes més velles de la mentida: donar noms prestigiosos a actes dubtosos – en el seu cas “salvament” enlloc de “destrucció”.

Però aquesta no és la única faceta d’Erik el Belga.

Per començar, ja hem vist la seva necessitat de cridar l’atenció repetidament. Després, hi ha aquestes declaracions, a la mateixa entrevista que citàvem:

“Mai no he dormit sol. Dormir sol és horrible, i encara pitjor fer-ho amb algú que no estimes. La vida és un pecat, un vici, un plaer”.

A la primera frase, Erik ensenya el seu ego explosiu. Però a les altres dues, s’hi endevina una cosa totalment diferents: una certa por. Potser és que he llegit Chesterton i Guareschi amb massa optimisme, però per mi el cínic que malgrat tot, encara busca justificació i mostra les restes d’un cert humor barrejat amb un cert temor, no és el mateix que aquell desesperat que voldria destruir-ho tot.

L’Erik al capdavall, pot ser irònic amb ell mateix. L’Erik pot entendre a quina distància està de ser un home presentable.

L’Erik per tant pot ser capaç d’oferir-nos un últim servei: escriure, com a apèndix al seu llibre, la llista completa de les obres d’art que ha robat i ha falsificat, els llocs on les ha trobat, i els llocs on les podem trobar. Pot fins i tot començar a donar noms – si bé ningú no hauria d’estar obligat a demanar la seva pròpia bala de plata. En poques paraules, el sr. Van Den Berghen té una cita: amb el seu honor.

22 March 2012

dijous, 22/03/2012

1. Donar en aquests temps 1: Prato.

El Museo Civico de Prato, a la Toscana, ha rebut tres olis importants de l’últim manierisme (o del primer barroc); un d’Alessandro Allori (1535-1607), El Miracle del gra de Sant Giovanni Gualberto’s amb una vista de l’abadia de Vallomborsa i el Miracle de l’aigua de San Filippo Benizzi’s, tots dos datats al 1603 i tots dos amb en clau eucarística; i un altre de Santi di Tito (1536-1603), La multiplicació dels pans i els peixos (oli sobre tela, 300 x 200 cm) també de 1603. Els dibuixos preparatoris de les obres es troben al Louvre i als Ufizzi, i segurament formaran part de la propera exposició per a donar la benvinguda a la donació (podeu veure la nota de premsa oficial de l’ajuntament de Prato). Totes tres obres provenen del llegat testamentari de la Contessa Angela France Riblet Bargagli Petrucci, la qual mantenia una amistat de més de vint anys amb la directora del museu Dra. Maria Pia Manini. Com ella mateixa explica en aquest vídeo, es tracta d’unes incorporacions significatives, dels dos artistes que van dominar l’àmbit florentí i la cort dels Medicis en els anys posteriors a Vasari i que, per això, ajudaran a completar el buit d’obres del segle XVI que hi ha a les col·leccions del Museu. Les seves col·leccions són més conegudes per les obres renaixentistes – especialment de Filippo Lippi (1406-1469) i el seu fill Filippino Lippi (1456/57 – 1504), del qual el Museu va adquirir un elegant Crist a la Creu (oli i or sobre taula, 31,2 x 23,5 cm.) al 27 de gener de 2010, a Christie’s New York, per 122.500 USD. En resum, un museu local que gràcies a una direcció intel·ligent, serà una autèntica sorpresa quan reobri les seves portes, probablement al 2013 – de moment, ens hem d’acontentar amb aquesta i aquesta webs.

 

2. Donar en aquests temps 2: Viena.

 

Fins i tot després d’entregar 12 dels seus Klimts (1862-1918) a diferents demandants de restitució, el Museu del Belvedere al palau del mateix nom a Viena encara manté la col·lecció més important d’obres del mestre vienès. El 9 de març passat va presentar les dues  darreres incorporacions, sensacionals, a l’exclusiu club, que compta així amb 24 membres. La primera és el majestuós i exuberant Gira-sol (oli sobre tela, 110 x 110 cm., 1907). La segona és la gran, però també íntima, Família (oli sobre tela, 110 x 110 cm., 1909-1910) – podeu consultar la nota de premsa oficial amb fotografies, i l’article a Die Presse). Formen part del llegat de més de 50 obres de clàssics austríacs (sobretot Gerhart Frankl, 1901-1965), que l’empresari vienès Peter Parzer (1937-2010) va incorporar al seu testament. Com en el cas de Prato, la implicació i el suport del col·leccionista amb el Belvedere ha durat dècades, i la directora del museu, Dra. Agnès Husslein-Arco hi ha jugat un paper imprescindible. Totes dues obres seran incloses a la propera gran exposició que, per celebrar el 150è aniversari del naixement de Klimt, s’instalarà al Belvedere aquests estiu i hivern, del 12 de juliol al 6 de gener de 2013. Seria fantàstic si aquesta fos una ocasió de tancar totalment totes les ferides, de manera que també s’hi pogués veure el retrat d’Adele Bloch-Bauer I (oli sobre tela, 138 x 138 cm, 1907), el qual, després de ser retornat pel Belvedere als hereus del seu antic propietari, expropiat pels nazis, va fer un preu rècord en ser adquirit al 2006 per 135 milions de dòlars, per Robert Lauder per a la seva  Neue Galerie a Nova York (podeu consultar l’article del NYT). La seva contraposició amb el Gira-sol, amb el qual comparteix data i composició, seria simplement perfecta.

 

3. Donar en aquests temps 3: Frankfurt.

 

La renovació del Städel Museum de Frankfurt dóna exemple en diversos aspectes. La seva nova ala d’art contemporani se celebra com una extensió audaç, elegant i gens obstructiva – unes característiques raríssimes en qualsevol obra de l’arquitectura actual per a museus. La manera com el seu director, Max Hollein, i el seu equip, han trobat els fons per pagar la factura, també està cridant l’atenció. La suma total era important, si bé no extravagant: 18 milions d’euros per la renovació de l’edifici antic, més 34 milions d’euros per la nova ala, total 52 milions d’euros. La meitat d’aquests els ha proporcionat una constel·lació de donants privats, provinents de tot l’espectre ciutadà que podria imaginar-se: els Amics del museu (3 milions d’euros), fundacions locals (prop d’11 milions d’euros, amb la Hertie-Stifttung i el banc privat B. Metzler al capdavant), companyies internacionals amb la seu europea a la ciutat (KPMG, PwC, Royal Bank of Scotland), conciutadans sense problemes de liquiditat (amb donacions de 250.000 a 500.000 euros) i el públic en general, que es va mobilitzar amb activitats tan originals com subhastar obres d’estudiants de Belles Arts o, simplement, posar-se les botes de pluja, d’un groc cridaner, dissenyades per l’ocasió. L’altra meitat dels fons va provenir de les institucions públiques. La llista també és interessant, perquè a més dels obvis, l’Ajuntament de Frankfurt (16,4 milions d’euros) i el govern de l’estat de Hesse (6 milions d’euros), en el qual es troba la ciutat, també va comptar amb l’aportació de l’ajuntament de Eschborn (4 milions d’euros), una vila rica adjacent (pràcticament un barri de la ciutat) que té la seu de diferents multinacionals i que va entendre, intel·ligentment, que el nou Städel també beneficiaria els seus habitants. Cal assenyalar que ni el govern alemany ni la Unió Europea hi han participat. Està clar que no ha de ser tan difícil trobar diners a Frankfurt i els seus voltants, però sí que és veritat que cal un toc de màgia especial per ser capaç de reunir el recolzament d’un ventall tan ampli de benefactors.

 

4. Donar en aquests temps 4: El nostre torn, potser?

El proper 31 de març és la data límit de la British Library per aconseguir els 9 milions de lliures que necessita per comprar el llibre intacte més antic d’Europa: l’Evangeli de Sant Cuhtbert. Conté l’Evangeli segons Sant Joan, data del segle VII i la seva història és fascinant. Va ser trobat dins el taüt de Sant Cuthbert (635-687, canonitzat al 698) quan al 1104 el van obrir, en ocasió del seu trasllat a la catedral de Durham. Va romandre a la seva biblioteca fins al 1540, quan es va abolir la canònica de la catedral. Després va passar per diferents col·leccions britàniques, però al 1769 va ser donada als jesuïtes anglesos en el seu exili a Lieja, Bèlgica. Els jesuïtes van tornar a les illes i van conservar el llibre al Stonyhurst College, Lancashire, fins al 1979, quan el van dipositat a la British Library. Quaranta anys més tard, al 2009, van proposar a la BL que el comprés. Aquesta va acceptar l’oferta i, després d’assegurar-se la meitat del preu (4,5 milions de lliures) gràcies a una promesa de donació del National Heritage Memorial Fund, el 14 de juliol de 2011 va llençar una campanya pública de recollida de fons que ja ha aconseguit compromisos del The Art Fund i la Garfield Weston Foundation (250.000 lliures cadascun), els trusts de la pròpia BL (1,5 milions de lliures) i altres benefactors privats. Segons una consulta recent, la campanya continua, ja que encara manquen uns altres 1,5 milions de lliures (podeu consultar la web especial de la BL). Un cop s’hagi adquirit, el llibre serà digitalitzat i incorporat a la web de la BL. Serà exposat, a temps igual, a la BL i a la catedral i la universitat de Durham – un acord que busca l’equilibri entre el valor científic de l’obra i la seva condició de relíquia.

(Les fonts per aquesta nota són aquestes webs: British Library, The Art Newspaper, The Economist, i, també, un bon article a la Wikipedia).

 

5. Donar en aquests 5: Legitimació, segons James Cuno.

El fet que els museus rebin donacions de fons i d’obres d’art, com les que hem comentat, és el resultat natural del seu èxit a l’hora de generar la implicació del públic. Aquesta implicació prové del que s’ha anomenat legitimació del museu, que no és res menys que la seva justificació per estar complint amb la seva missió. James Cuno, l’actual president i CEO del J. Paul Getty Trust de Califòrnia, ho explica, amb l’estil polit que el caracteritza, tot introduint la noció que els museus tenen un “contracte amb el públic”, el qual consisteix en oferir-los una experiència de descobriment, reptadora, a través de la contemplació de les obres d’art. En paraules seves (segons les va escriure al seu assaig a “The Object of Art Museums”, a James Cuno, ed.: Whose Muse? Art Museum and the Public Trust, Princeton University Press and Harvard University Press, 2004; 22,95 USD a la web de l’editorial; la traducció és nostra):

“En proveir i preservar exemples de bellesa, els museus impulsen un sentit més fort de bellesa en el món, i animen als seus visitants a enfrontar-se a una descentralització radical enfront de l’obra d’art (…). Experimentar la bellesa és experimentar una pèrdua del propi egocentrisme”. [Per tant] “adquirir, conservar i oferir accés a les obres d’art és la base del contracte que el museu manté amb el seu públic i, també, el fonament de la confiança que fa possible aquest contracte” (Whose Muse, p. 50 and 52).

Aquesta visió, malgrat tot, ha estat criticada com a massa parcial, ja que no té en compte la veu del públic – se’l considera un mer receptor d’allò que els museus tracten d’explicar-li. Aquí potser rau un dels reptes dels museus actuals: com arrodonir la seva legitimació, convertint-se en institucions més transparents (per exemple en la seva gestió, especialment quan es sustenten amb una combinació de fons públics i privats) i més obertes a les demandes del seu públic. Fins i tot Cuno, escrivint un altre bon llibre set anys més tard, accepta que el museu pot ser un lloc de diàleg (traducció nostra, també):

“El museu (…) i especialment el museu enciclopèdic, aspira a una condició desinteressada, com a lloc secular dedicat a l’exploració individual i a la discussió pública sobre les diferències en aquest món” (James Cuno: Museums Matter. In Praise of the Encyclopaedic Museum, The University of Chicago Press, Chicago i Londres, 2011; p. 119; 22.- USD a la web de l’editorial).

 

6. Llibres: Pintura espanyola a Dresde.

 

 

El Dr. Matthias Weniger, conservador del Bayerisches Nationalmuseum a Munic, és un promotor dedicat de la pintura antiga espanyola a Alemanya. Set anys enrere, va organitzar la pionera exposició que, entre maig del 2005 i març del 2006, va reunir la millor pintura espanyola de diferents col·leccions públiques i privades alemanyes. L’exposició va itinerar per diferents institucions participants a Hamburg, Dresde i Budapest, i el Dr. Weniger va ser el director i màxim contribuent al seu catàleg (Greco, Velázquez, Goya. Spanische Malerei auf deutschen Sammlungen, Bucerius-Kunst-Forum, Hamburg, 2005; 255 pp.; 9,90 Euros, usat, a Amazon). Ara publica el nou catàleg de pintura espanyola a la Gemäldegalerie Alte Meister de Dresde (Matthias Weniger, Spanische Malerei. Staatliche Kunstsammlungen Dresden. Gemäldegalerie Alte Meister, Prestel, Munich, 2012; 220 pp., 212 il. col. i 38 b/n; 64.- Euros a la web del SKD). Encara que consta de només 34 pintures, compta amb obres tant importants com el retrat de Don Juan Mateos, de Velázquez (oli sobre tela, 109 x 90.5 cm, c. 1634); la  Pregària de St. Bonaventura per a l’elecció del nou Papa (oli sobre tela, 239 x 222 cm., 1628/1629) o Mort de Sta. Clara (oli sobre tela, 190 x 446 cm, c. 1645/1646) i la Mare de Déu amb el Nen de la coberta, de Murillo (116 x 115 cm, c. 1670/1680). La col·lecció més gran de pintura espanyola antiga a Alemanya es troba a l’Alte Pinakothek de Munic. L’últim catàleg de les obres en exposició és de Helge Siefert i es va publicar al 2009 (Französiche und Spanische Malerei, Hatje Cantz Verlag, Ostfildern, 2009; 204 pp. 103 il. col., 29,30 Euros a lehmans.de o a la botiga del museu), però el catàleg de totes les obres, incloses les que es troben en reserva, data del 1963 (Haldor Soehner, Bayerische Staatsgemäldesammlung. Gemäldekatalogue, Band I: Spanischer Meister. Vollständiger Katalog, Munic, 1963; 30.- Euros, usat, a Amazon o en dos volums a buchfreund.de, per un total de 9,80 Euros).

 

7. Més libres: Massimo Cacciari en plena forma.

 

L’últim assaig de Massimo Cacciari (Doppio ritratto. San Francesco in Dante e Giotto, Adelphi, Milà 2012; 86 pp., per només 5,95 Euros a la web de l’editorial) pot semblar lleuger pel seu pes, però en realitat es tracta d’una obra de profunditat. Tracta primerament d’un dels temes clàssics de la història de l’art: la influència de Sant Francesc (1181/82 – 1226) en els frescos de la bottega de Giotto (1267-1337) a la basílica superior d’Assís (1288-1292). Cacciari explica com el realisme de Giotto (entès com a proximitat al món físic de l’espectador) va trobar les seves arrels en la celebració, per Sant Francesc, de tota criatura – en raó de la seva capacitat de lloar Déu. D’altra banda, el narrativisme de Giotto (entès com el fet d’introduir una història en la imatge), vindria de la visió franciscana de l’experiència de la fe com una experiència personal i històrica de transformació interna. Cacciari també tracta l’impacte de Sant Francesc en la Divina Comèdia (1304-1321) de Dant (1265-1321). Però encara més interessant, planteja la idea que tan Giotto com Dant de fet no van aconseguir donar forma a la innovació, crucial i paradoxal, que va introduir Sant Francesc: la predicació de la pobresa com la perfecta alegria (perfecta letizia). Segons Cacciari, a l’art de Giotto li va mancar la duresa i el despreniment que comportaven – i apunta al fresc de l’Anunciació del convent de San Marco a Florència (c. 1436) com una aproximació molt més fidedigna. En tot cas, Cacciari defensa que va ser precisament aquesta falla la que va marcar el desenvolupament de la pintura occidental posterior.  Amb una plantejament com aquest, el llibre es mereix que se’l tradueixi ben aviat.

Trobeu a faltar res? Alguna notícia que us agradaria donar a conèixer? Envieu-me les vostres propostes com a comentari, aquí sota, o bé per email a la meva adreça: jordi@jordidenadal.com.


 

March 1st, 2012

dijous, 1/03/2012

1. Notícies de Frankfurt.

 

Un rere l’altre, i sense massa soroll, els museus alemanys més importants van duent a terme els seus processos de renovació. Si els projectes de Berlín i Dresde us van semblan estimulants, ara us suggerim de mirar cap a l’oest, al Städel de Frankfurt, que acaba de completar la seva reforma amb una nova ala dedicada a l’art dels segles XX i XXI – una incoporació que ara sembla de rigor en aquestes instucions tradicionalment històriques. La gran notícia però es va produir al desembre, al Departament de Pintura Antiga. Coincidint amb la seva reobertura, els seus conservadors van presentar la seva última adquisició, un retrat del Papa Juli II finalment atribuït a Rafael mateix – amb intervenció del taller (oli sobre àlber, 106 x 78, 4 cm, c. 1511-1512). Gràcies als pentimenti que la reflectografia infraroja va revelar, ara es considera que l’obra és un dels primers exemples d’aquest tipus de composició. El museu la va comprar a un particular, de cognom Ellerman que, al 2007, l’havia adquirit a Dorotheum, la casa de subhastes austríaca, com a una mera còpia (per només 9.000 euros). Però fins i tot sense tenir en compte aquesta brillant incorporació,  podreu veure com  els vídeos gravats per a l’ocasió mostren diverses peces mestres, diverses de les quals us seran familiars.

2. Zoffanny, Goya, Mengs.

Haig d’admetre que la primera notícia que he tingut de Johan Zoffany (1733-1810) ha estat prou recent, com a resultat del preu que una parella d’obres seves va aconseguir a la subhasta a Sotheby’s del darrer 7 de Desembre (lot 38 The Garden at Hampton House i The Shakespeare Temple at Hampton House, cadascun 99,7 x 125 cm, venuts per 6.761.250 GBP). Encara més greu, també haig de dir que no vaig saber veure-hi més que una execució brillant en un plantejament més aviat convencional. És precisament aquesta visió limitada la que pretén corregir l’actual exposició a la Royal Academy of Arts a Londres( Johan Zoffany: Society observed, del 10 de març al 10 de juny de 2012, entrades per  9 GBP), prèviament presentada al Yale Center for British Art a New Haven, Connecticut, la qual defensa a Zoffany com un observador agut i sofisticat de la societat georgiana en el seu camí cap a l’imperi més extens de la història. Darrera les seves esplèndides composicions, sempre elegants, fins i tot s’hi pot endevinar un subtil crítica a “l’estudiada vacuïtat de l’èlit”, segons el l’article del crític Jonathan Jones en el seu blog, sempre interessant, a la web del Guardian (Johann Zoffany puts 18th-century society under the microscope, 21 de febrer de 2012). D’altra banda, aquesta concpeció de l’obra de Zoffany coincideix bastant amb la que tradicionalment s’ha aplicat a Goya (1746-1828). També ell ha estat celebrat com a comentarista social punyent, si bé d’una situació ben diferent: la decadent cort i societat espanyoles a les portes de la invasió francesa i del rescat britànic subseqüent. Tots dos artistes tenen una biograifa que coincideix en més d’un punt (algunes informacions al respecte a presentació per a l’exposició a Yale  i a l’Enciclopedia del Museo del Prado). Seria una bona idea plantejar una exposició comparant les obres de Zoffany i Goya’s – per exemple Jordi III, la reina Charlotte i els seus sis fills grans (1770, oli sobre tela, 104,9 cm x 127,4 cm, The Royal Collection) i  La Família de Carles IV (ca. 1800, oli sobre tela, 280 x 336 cm. al Prado). Hi podríem afegir també  Anton Raphael Mengs (1728-1779). Predecessor de Goya com a artista principal de la cort, va ser un altre alemany que va posar els seus pinzells respledents al servei d’una corona estrangera.

 

3. Aquí a casa.

Barcelona no és pas un centre internacional per al gran col·leccionisme, però això no és obstacle per a que hi hagi galeristes que duen a terme una feina interessant. M’agradaria assenyalar-ne dos – que sí, conec personalment. El primer és Marc Domènech, de la Galeria Oriol.  Situada al centre de la ciutat (c. Provença 264), té l’aire que un suposaria a un Kahnweiler, no només per la seva discreció, sinó també per la seva dedicació, rigorosa, al camp de la seva especialització: les avantguardes del segle XX espanyol. Podeu tenir un tast del seu excel·lent fons a l’apartat d'”Exposicions” de la seva web (www.galeriaoriol.com), o, si correu per la ciutat que mai no dorm, al seu estand a la propera The Armory Show de Nova York (del 8 a l’11 de Març,  www.thearmoryshow.com).  Les institucions ja li presten atenció: a la última fira ARCO va vendre una obra d’Esteban Francés (“Arrangez vous”, 1939, oli sobre tela, 50 x 65 cm) al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, deixant al seu director, Manuel Borja-Villel, molt feliç per aquesta “autèntica sorpresa”.

 

4. Es celebra una Constitució morta.

El segon galerista que volia destacar és Albert Martí Palau. Amb un currículum en història de l’art i educació als museus, complementa la seva feina diària, com a antiquari generalista de tradició familiar, amb una sèrie d’exposicions, curosament sel·leccionades, sobre dibuix i gravat, les seves autèntiques passions. Té un do per trobar nous temes i el seu darrer projecte és un exemple perfecte d’aquesta pràctica. Per què, d’altra banda, qui s’atreviria a dedicar les seves sales a un tema aparentment tan àrid com “1812. Constitució, conflictes, propaganda? I malgrat tot, l’exposició que es pot veure a Palau Antiguitats (del 6 de febrer a l’11 de març, al c. Gràcia 1, t. 93 2376158) ens mostra un camp prometedor, en el qual trobem aquí i allà algunes rareses, com per exemple, un diari sobre l’ocupació francesa de la ciutat, escrit contemporàniament per un noble local, o un gravat satíric, inèdit fins ara, en el qual un gras Lluís XVIII tracta sense èxit de calçar-se les botes de Napoleó, mentre un oficial al seu darrera alça els braços per a prendre la corona que li cau del cap – una burla al seu intent de comandar la nova invasió francesa per part dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, els quals finalment dirigiria el Duc d’Angulema, amb el qual es pot identificar l’oficial de la imatge.

 

5. Esperances legals.

El mecenatge privat de la cultura encara es troba, entre nosaltres, en un nivell molt incipient, i la llei corresponent de 2002, que va tractar d’animar-lo, no ha tingut l’èxit que s’esperava. Dilluns passat, 27 de febrer, Convergència va fer una presentació de la seva proposta de reforma, que té alguns punts d’interés. El nucli, com era d’esperar, són les accions sobre els impostos. Centrant-se en l’impost sobre la renda i en l’impost de societats, es proposa el següent esquema: per als primers 150 euros, deducció del 100% en l’IRPF (de manera que es cobriria les típiques quotes de membre a tota mena d’institucions d’interés públic, com ara museus, ateneus, teatres, clubs esportius, etc.); per a la resta de la donacions, un 65% de deducció en l’IRPF (un gran salt des de l’actual 25%) i un 55% per a l’IS (actualment està al 35%). A més a més d’aquests incentius fiscals, la proposició també fa un primer pas per a la introducció de l’endowment anglès, traduït com a “quantitat no disponible”. En la situació actual, la totalitat de la quantitat donada s’havia de gastar (o preveure que es gastaria) en l’objecte que perseguís l’entitat beneficiada. L’endowment en canvi, només permet destinar els rendiments (financers) de la quantitat en qüestió, de manera que el capital sempre queda salvaguardat i, així, s’obté un instrument de control de les despeses i d’estabilitat del patrimoni. D’altra banda, durant el torn de preguntes, Joan Abellà, gerent del MACBA, va fer una suggerència interessant, la de complementar aquestes iniciatives amb una regulació més clara i estricta del govern de les institucions beneficiàries, sobretot pel que fa als seus directors. D’aquesta manera, deia, s’aconseguiria oferir als benefactors uns organigrames i unes pràctiques més obertes, responsables i transparents. Tot pelgat, sonava molt anglès, però el fet és que els ponents insisitien que havien seguit el model de França que, amb la seva llei del 2003, ha aconseguit triplicar les donacions i sextuplicar el nombre de donants.

 

6. Des d’internet: Pouvoirs du portrait sous les Habsbourg d’Espagne, by Diane H. Bodart.

Publicat recentment per l’INHA (Institut National d’Histoire de l’Art, 560 pàgs., 46 euros a la web de l’editor), el llibre de la Dra. Bodart resulta molt prometedor – després d’haver mirat el seu índex i d’haver llegit la seva introducció, accessibles a la mateixa web. L’obra s’embarca en una recerca en profunditat sobre la construcció i l’ús del retrat reial, a partir d’un punt inical escollit amb tota cura: els retrats de Carles V de Ticià. Aquests reunien diverses característiques interessants, entre elles, l’artista cèlebre, que va reeixir a establir el prototip de retrat reial, i el més poderós dels monarques del moment, que resultava també el més lleig, per culpa d’un mentó prominent que, justament per la seva singularitat, ajuda enormement a l’autora a salvar les dificultats a l’hora d’establir les semblances entre el model i l’obra, un tema sempre espinós quan es tracta de la retratística prèvia a l’era de la fotografia. Sobre aquesta base, el llibre emprén un llarg viatge, explorant els retrats dels Habsburgs en relació amb el triomf artístic i la glòria de l’artista (no només de Ticià, sinó també de Velázquez i altres), així com el seu paper com a substituts de la presència reial per a certs actes amb efectes polítics i socials- a més d’altres aspectes vinculats al tema de l’obra.

 

7. Inventaris gegantins.

Com a conseqüència d’un informe oficial del 1996, que va posar de manifest la mala gestió dels préstecs d’obres d’art per part dels museus francescos i d’altres institucions públiques (departaments, ambaixades, etc), es va establir a França una Commission de récolement des dépôts des œuvres d’art appartenant à l’État amb l’encàrrec gargantuesc d’inventariar totes i cadascuna de les peces prestades. El juny passat, la comissió va entregar els seu informe n.13. Se’n va fer una publicació a l’octubre, però no va ser fins al desembre que es va difondre realment, a través d’un article a Artclair.com. En aquest article es destacaven les 919 obres declarades com a “robades”, les 3.712 “pressumiblement destruïdes” i les 52.215 “sense examinar”. Són números impressionants, que es poden explicar en part pel fet que, per a més d’una institució, es tracta del primer inventari des de la seva fundació, la qual, en alguns casos, se situa al temps de la Revolució. Igualment interessants, però, són els números totals de l’empresa, així com el seu desenvolupament en aquests darrers temps. Abans que res, quantes obres en total estan revisant? Pensem que es tracta només dels préstecs, no de les obres en la col·lecció permanent: doncs ni més ni menys que 453.186 obres. D’altra banda, s’ha descobert que entre el 1997 i el 2009, la comissió n’havia revistat només 173.849 (és a dir 14.487 per any), mentre que només entre 2009 i 2010, el nombre es va enfilar fins a 216.001 (42.152 per any). Per què aquesta accelaracó? La resposta probablement rau en l’infome publicat al 2009 sobre el treball, més aviat limitat, que s’havia fet aleshores. Però en tot cas, fins it tot amb aquest nou ritme, es preveuen encara cinc anys més de treballs.

 

Trobeu a faltar res? Alguna notícia que us agradaria donar a conèixer? Envieu-me les vostres propostes com a comentari, aquí sota, o bé per email a la meva adreça: jordi@jordidenadal.com.

A presentation

dijous, 8/09/2011

<![Benvingut al meu blog. Sóc un assessor de col.leccionistes, especialitzat en pintura i escultura antigues catala i espanyola: em dedico a aconsellar als meus clients i a buscar-los obres d’art per a les seves col.leccions. Treballo des de Barcelona i viatjo arreu.

En aquest bloc hi torbareu dos tipus d’entrades. En el primer cas, es tractarà de donar ressó de notícies que poden interessar a col.leccionistes i amants de l’art en general. A això hi dedicaré una secció setmanal, que he titulat “Set per Set”, ja que seran set les notícies que hi trobareu. Intentaré que sigui variat i entretingut: exposicions, llibres, personatges, casos legals, resultats de subhastes i altres. Si hi ha alguna notícia que em volqueu fer saber, deixeu-me un comentari o envieu-me un email a jordi@jordidenadal.com.  Un cop al mes, més o menys, el “Set per Set” se subsituirà per un article, escrit per mi o per algun convidat, sobre algun aspecte interessant del món de l’art.

Mireu el “Set per Set” d’aquesta setmana. Espero que el disfruteu!

 ]]>