L’oracle del drac: Què passarà si escric aquest poema?

dijous, 19/01/2017

ASTROLABI-PERE2-696x836

Fa un parell d’anys em trobava, un diumenge primaveral a l’inici de la tarda, passejant pel Flea Market que s’organitza als voltants del Museu Marítim de Barcelona tots els caps de setmana. Es tracta d’un mercat de segona mà amb roba, andròmines antigues, eines en desús, jocs de taula pintorescos, molta pols i on, de tant en tant, també hi pots trobar algun llibre. Era allà amb l’artista taiwanesa Huanyu i la nostra amiga Hong. Passejàvem entre les paradetes, les noies es provaven roba, xals, sedes del segle passat… La Hong va comprar-se un rellotge que havia estat d’un dels molts maquis que van resistir als Pirineus després de la Guerra Civil i que en acabar la Segona Guerra Mundial van continuar assetjant els franquistes convençuts que els Aliats no deixarien caure els germans ibèrics a les urpes del règim feixista. Una creença que, inexorablement, van veure incomplerta.

Us he de ser sincer, no m’agrada anar a comprar roba, em genera una certa ansietat. De manera que, quan em trobo en aquests mercats, m’evadeixo mirant altres coses, busco si per casualitat apareix algun llibre de poesia entre un cendrer Fiat i un buda de metall. En una paradeta, de lluny, hi vaig veure un llibre negre amb uns caràcters xinesos. Des que m’he començat a interessar per la cultura xinesa no paro de buscar llibres, textos i elements que hi estiguin connectats. A França, per exemple, prop del Canal Du Midi, a Le Somail, hi ha una casa-llibreria immensa on hi solem anar una vegada a l’any. El darrer cop hi vaig trobar una edició francesa de poesia xinesa absolutament preciosa, il·lustrada magníficament, bon paper i tapa dura. Això és un exemple que justifica que em fixés en aquell gran llibre negre amb caràcters xinesos d’or a la portada. Com que eren daurats, els caràcters feien que la llum del sol hi rebotés. Vaig llegir el títol: I CHING EL LIBRO DE LAS MUTACIONES traducción de D.J.Vogelmann y prólogo de Jung, i el vaig obrir. Amb sorpresa, a la primera pàgina, hi havia un poema que Borges havia escrit especialment Para una edición del I Ching. Què era aquell llibre? Jung? Borges? Vogelmann? Tots tres en un sol volum i jo no en tenia ni idea? De seguida la Huan va venir portant un barret que li agradava i em va veure fullejant l’I Ching (I Jing). Li vaig preguntar, “What is that?” i em va explicar la història del text xinès antic que prediu el futur, l’oracle. Un conjunt de textos i d’interpretacions del món que comencen a escriure’s el 2.400 aC., un dels textos més antics mai concebuts per la humanitat, en definitiva.

El tema m’interessava. Pensava, saber sobre el futur, dominar els canvis, adaptar-se a la incertesa, totes aquestes qüestions en què els orientals són molt millors que els europeus per una raó força simple: Per ells el futur és infinit, no hi ha apocalipsi, no hi ha final, tot és un cicle, tot és un canvi que flueix i al qual t’has d’adaptar, si cal, mutant. De seguida em va venir al cap si li podria preguntar al llibre de què haurien de parlar els meus poemes i cançons. Hi vaig pensar una estona. El sol començava a pondre’s. Llavors, vaig desdenyar la idea i vaig tancar el llibre per deixar-lo de nou damunt la taula. La dona em va preguntar si volia comprar-lo, vaig dir-li que no ho sabia, vaig mirar la Huan per preguntar-li si ella el sabria interpretar. Em va dir que es tractava d’un text molt i molt antic, que ni tan sols els taiwanesos que són els últims asiàtics a escriure en xinès tradicional (la Revolució cultural de Mao de la República Popular de Xina es va carregar aquesta escriptura per passar al xinès simplificat actual, mentre que a la República de Xina-Taiwan han mantingut l’essència lingüística, identitat de qualsevol poble) no saben bona part dels múltiples significats que tenen els traços. A més, l’edició era en castellà, hauria estat més fàcil que hagués estat en anglès o directament en xinès, de manera que li seria difícil a la Huan d’ajudar-me. Llavors la dona va fer el gest d’agafar una samarreta de la marca Springfield i me la va mostrar. Em va dir, et deixo el llibre per 5 euros i et regalo aquesta samarreta si te’l quedes. Vaig comprar-lo. He de dir que malgrat les setmanes següents vam tornar al mercat, no hem tornat a veure aquesta dona mai més.

La Hong i la Huan van seguir comprant i jo vaig anar a una terrassa propera a fer un cigarret i una cervesa i a llegir una de les històries més fantàstiques i de metàfores més sorprenents que mai hagi conegut, la història de l’I Ching (I Jing), el llibre dels canvis.

Evolucio

Durant els següents mesos vaig continuar llegint el llibre i vaig començar a interrogar-lo sobre el futur. El primer cop que ho vaig fer no va ser per saber res sobre mi, sinó perquè a un amic li havien oferta una feina a la Xina en un hotel i no sabia si marxar o no. Va fer la pregunta en veu alta: “Què passarà si no marxo?”, va llençar les monedes sis cops i vam anar escrivint les línies de l’hexagrama a cada tirada. Resultat: L’Estancament. Un símbol que explica que en cas de trobar-se bloquejat, caldrà ser fort i aguantar tancat en un mateix i acceptant que s’ha perdut una possibilitat de canvi, només a través de la constància en aquesta acceptació es podrà sortir de l’estancament. Ens vam quedar tots plegats molt pensatius. Ell va tornar a agafar les tres monedes i les va sacsejar dins les seves mans tot dient “Què passarà si marxo?”, resposta: La Plenitud.

Jung diu a la introducció de l’edició que tinc que la grandesa del llibre dels canvis no és que serveixi per esbrinar el que passarà, sinó per conèixer-se a un mateix i acceptar que l’impacte psicològic de la resposta que ens dóna, amb el ritual de la consulta, també forma part de la realitat i de la veritat. El meu amic va marxar a la Xina.

portada oracleAl cap de poc, vaig començar a escriure L’ORACLE DEL DRAC. EL LLIBRE DELS CANVIS (Editorial Fonoll, Juneda) consultant el llibre i preguntant-li sempre el mateix: “Què passarà si escric aquest poema?”. Fins que el llibre em va respondre els 64 hexagrames i vaig escriure els 64 poemes que formen el meu recull. Vaig enviar l’original a moltes editorials, sense massa esperança que ningú em respongués, i quan des de Fonoll em van trucar he de dir que va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Em van explicar que el llibre els havia encantat, que podríem fer un disseny arriscat, una edició acurada. Jo vaig dir; la meva companya és taiwanesa i és pintora, fa poc que viu aquí i ha fet diverses exposicions ja, li podria dir que fes els caràcters originals amb tinta xinesa, per donar-li un valor afegit, i vam seguir amb idees i idees fins al punt que el dissenyador Francesc Gelonch va agafar l’epíleg del llibre de la Laia Noguera i va convertir-lo en un poema visual inquietant i elegant, i moltes altres coses que van anar passant, molts versos, molts poemes, moltes correccions a quatre mans amb la Laia fins que va quedar aquesta edició tan i tan cuidada i bonica.

Vam presentar el llibre amb l’Astrolabi de Gràcia totalment ple de gom a gom i vam deixar que la gent anés posant preguntes a L’oracle del drac. El llibre dels canvis al mateix temps que anava cantant cançons del meu darrer disc MERANTI, gravat amb l’Albert Palomar als estudis Aviram de Manresa, inspirat en un dels darrers tifons que va assolar Taiwan.

Podeu llegir les fantàstiques cròniques que van fer d’aquesta nit en Jordi Garrido (http://revistamirall.com/2016/12/19/37258/) a la Revista Mirall o la Susaina Figuera (http://diarigran.cat/2016/12/pere-vilanova-en-directe/) al Diari Gran.

Les grans aventures vénen de l’interior, n’estic segur. Podeu trobar el meu nou llibre a totes les llibreries i també podeu venir, si ho voleu, a les diverses presentacions-concerts que hem organitzat, les dues properes el 26 de gener a les 20h a la Revista Mirall – La Directa.cat (C/ Caballero, 65, BCN) i el 9 de febrer a les 19h a la Casa Àsia (Recinte Modernista de Sant Pau, BCN).

Portada Meranti disc

Escolta Meranti

+ info a www.perevilanova.cat

Per llençar-te al buit de ser tu. Amor Total

dimecres, 18/01/2017

Amor Total

Amor Total és un llibre amb presència, de més de 500 pàgines i portada vermella, llampant, cridanera, que emet una llum que t’atrapa l’atenció amb un simple cop d’ull entre la majoria de llibres de poesia de tons grisos, negres, marrons… Pel seu format, per l’espai que ocupa, pel seu pes, pel seu disseny diria que quasi futurista, podries pensar que es tracta d’una antologia de poesia, d’una de les moltes tries que es publiquen sobre les mal anomenades generacions d’alguna cosa o d’alguna època – lligades sovint per poca cosa més que el fet de compartir un escenari històric que no havien triat – o fins i tot una obra completa amb tots els poemes i cartes, en aquest cas, de la poeta Laia Noguera. Sorprèn també que una escriptora tan jove i amb una trajectòria tant i tant ascendent des de fa tants anys (guanyadora de premis de prestigi, començant per l’Amadeu Ollé) en l’esfera poètica, però també en la de la traducció, (no fa gaire vèiem la quasi mítica edició de Proa euskero-catalana que va fer del llibre Mentrestant agafa’m la mà de Kirmen Uribe en un aparador de Donostia), i en el món de la música i del metall, tingui el coratge i l’honradesa de publicar aquests poemes.

Feta la introducció obligatòria, anem al gra. Jo mai havia llegit cap llibre de poesia com Amor Total, simplement mai no havia tingut l’ocasió d’endinsar-me en una veu poètica semblant a la que la Laia mostra en aquest volum que, per altra banda, també és ric en veus i discursos així com en les diverses direccions i rutes per on s’endinsarà. Com en una meditació, anirem cap al fons i cap a dins, al mur infranquejable del present, de l’ara, des de la consciència total del moment, per descobrir sovint que el destí és “Interestel·lar” i saber-nos elevats i savis coneixedors de l’objectiu de la nostra imaginació i de l’acceptació de la nostra estimada, única, pròpia ignorància. El que passarà quan llegeixis aquest llibre és que aniràs cada vegada més cap a l’arrel de tu mateix i et sabràs desprès de les tot sovint forçades i excessives convencions estètiques i lluites per la fugida (tan pròpies i essencials en la poesia). Les aventures buides són aquí rebutjades, despullades i amb cossos blancs i oberts i plens de cicatrius. La veu que emana de les pàgines d’Amor Total és, en general, honesta, senzilla, bàsica i, sobretot, trasbalsada per la innocència que hem regalat en algun punt a canvi de no res, o potser a canvi de més ego. No vull dir ego de forma gratuïta perquè m’ha semblat que és un dels àmbits que més descaradament des de la insolència i la menuda força de la constància i la voluntat es combat en els versos del llibre Amor Total. Hi ha exemples d’aquest combat contra l’ego i contra el temps i contra la contaminació de la consciència amb la que la societat ens va oxidant a tot arreu:

“Retornar els deutes de seguida.

Recordar que és difícil aguantar-me.

Mesurar les paraules.”

“És un món poruc, al·lèrgic al dolor.

No et deixen fer-te vell tranquil·lament.”

Llegir Amor Total és, també, una experiència per a tots aquells que un dia vam ser adolescents i vam voler escriure. Personalment, recordo moltes passejades solitàries, pujant muntanyes que ara no són altra cosa que menuts turons, però que en aquell moment s’infectaven de tota mena de personatges imaginaris, mítics, provinents de la música que escoltàvem, dels llibres que llegíem, de les dones que desitjàvem, de les sèries que miràvem, dels alter egos que anàvem endrapant per evitar precisament ser simplement nosaltres, perquè nosaltres érem en construcció. En aquestes caminades místiques venien molts diàlegs al cervell que després escrivíem, a dojo, a raig, i que en un primer traç eren arrel i eren veritat però que després amb els marejos propis de la nostra cultura de la inseguretat es tornaven floritures buides, com una mena de jungla de lianes inconnexes que havien perdut el dolor del seu sentit inicial. A Amor Total també hi ha aquests diàlegs i també hi ha aquests personatges (Ulisses, el Filòsof, Joe, L’Home Feliç…) en la primera i autèntica fase de la seva creació, quan realment volien atacar els sentiments universals i sagnants, l’amor, el desamor, la identitat, la soledat, la vida, la mort, el sentit, el propi dolor del poeta i de la poesia… Amb Amor Total es pot aprendre a relaxar-se i a viure en pau, és un poemari-recordatori d’aquelles coses que realment importen i que tan sovint ens han estat manllevades i, al mateix temps, defuig el patetisme il·lustrat de tants poemaris que (aquests sí) tenen cabuda en el mercat capitalista de la mediocritat catalana. No en va grans artistes del nostre país fugen a buscar on inspirar-se ben lluny d’aquí, com ha fet la Laia.

Jo mai havia llegit un llibre de poesia com Amor Total i estic molt agraït a la poeta que hagi lluitat incansablement per a publicar-lo. Potser una de les raons per les quals m’ha agradat tant – he de reconèixer, irònicament, per a gaudi del meu ego profund – és la semblança de la veu poètica de la Laia amb la que sovint he adoptat jo. De vegades em fa la impressió, i així li ho he comentat alguna vegada, que tots dos percebem el món des de la mateixa necessitat de vida, per exemple, amb el nostre interès comú pel heavy, pel món asiàtic, per l’esmentada poesia dels diàlegs i, potser una mica, per l’intent de retorn al món de les idees que havíem construït en un moment donat, un retorn que també és al mateix temps un avançament cap al futur, que ens obre i que abracem des de la llibertat. Una mica tal i com diu T.S. Elliot “No hauríem de deixar d’explorar / I al final de la nostra recerca / Haurem arribat al lloc on vam començar / I, per primera vegada, sabrem quin és aquest lloc”. Precisament la introducció de la part de Llibertat? és un dels poemes que m’ha impactat més del conjunt Amor Total i, potser també de manera inconscient, m’he adonat que jo també tinc un poema que es diu Llibertat publicat al llibre Korenlei. Les Tres Estacions (CCG, 2014). Deixaré uns versos de cada un dels poemes com a exercici personal de comparació perquè veig que tots dos funcionen com un artefacte de pregunta-resposta. Sento com si el meu poema fos una pregunta constant sobre què és realment la llibertat i el de la Laia fos la resposta exacta, mesurada, tot i que, irònicament, és ella la que posa el punt d’interrogació al títol.

7 Llibertat – Pere Vilanova (Korenlei. Les Tres Estacions, CCG, 2014)

“(…) Clavats a la creu dels dies, agafem els metros durs, pugem les mateixes escales i bevem els cafès solubles. Treballem enduts com sense frens damunt un asfalt on caduca la mel, cap a la feina, cap als estadis, cap a on? He volgut molts cops que m’expliquessis per què hem de ser corrents i per què hem de córrer per ser.”

Llibertat? – Laia Noguera (Amor Total, La Garúa-poesia Tanit, 2016)

“La llibertat podria ser no ser esclau d’allò que penses. Adonar-te que no saps gran cosa i relaxar-te en la teva ignorància. No esperar gaire dels altres. No esperar gaire de tu mateix. La llibertat deu ser l’esforç. Fer amb la teva vida allò que realment vols fer, no fer res de què et puguis penedir i no penedir-te de no haver fet alguna cosa. La llibertat podria ser conèixer-te, saber què penses realment, per què vius com vius i actues com actues. Mirar els altres. Adonar-te que no hi ha ningú que ho tingui fàcil. (…) Deixar d’esperar que les coses i les persones siguin tal com tu vols. Deixar de pensar que la teva manera és la bona.”

Finalment, dir-vos que compreu Amor Total, més enllà de per les raons que us he exposat (arribar a l’arrel, la seguretat en el que és cert, la superació de la inseguretat en el que és incert, confiar en la bondat, i la certesa que la bondat i la bellesa no entenen d’artificis…) també perquè no es publiquen llibres així avui en dia. En aquest sentit, La Garúa-poesia Tanit és mereixedora d’un fort agraïment per part d’aquells que estimem la literatura total. I acabo improvisant un final, havent dit literatura total no sé per què deu ser que he pensat en el pròleg dividit en diverses parts i amb sonet inclòs que fa Lluís Calvo del llibre. Un pròleg, sens dubte, marca de la casa d’un dels grans poetes i escriptors del nostre temps, i també un altre factor clau per a dotar Amor Total d’un atractiu també total.

Laia-Noguera-i-Clofent

 

 

 

Música per a llegir Amor Total:

Infondre coratge i amor a la llibertat? – Poesia Completa de Lluís Solà

dimarts , 9/08/2016

Poesia Completa

 

Fa pocs mesos, el darrer març de 2016, el valent projecte editorial de 1984 ha publicat la Poesia Completa de Lluís Solà, un dels lingüistes més reconeguts del nostre país, fundador de la prestigiosa revista Reduccions l’any 1977, traductor destacadíssim i autor d’una extensa obra poètica encara inèdita que el volum de 1984 s’encarrega de relligar, publicar i situar cronològicament d’una forma que em surt de descriure-la com a netíssima. A la solapa del llibre hi llegim “(Poesia Completa de Lluís Solà) conté tots els llibres de poesia que Lluís Solà ha publicat fins ara i quaranta-dos llibres inèdits”. Fins a 42 poemaris inèdits es recullen en aquesta poesia completa!

Un altre dels elements que li donen un gran valor al recull és que sigui el propi poeta el que ha agrupat i gestat l’edició de la seva obra. Fins i tot el pròleg és seu i és el propi Solà qui es pregunta sobre la seva poesia i aquesta forma de viure que és la poètica; “la poesia no és més atzarosa que la nostra capacitat amorosa”, i sobre les peces que en construeixen el vehicle; els verbs, els adjectius, la informació retinguda en cada paraula que el poeta haurà de dilatar o bé concentrar, com en un joc de miralls. És en aquest mateix sentit en el que Lluís Solà s’interpel·la i es pregunta, després de mig segle de versos, el per què dins la seva obra s’hi intercalen poemaris discursius i d’altres més breus. També sembla excusar-se per haver escrit tant, en un moment del pròleg assegura que sempre havia previst una obra nuclear i compacte, idees que no s’oposen necessàriament a la brevetat, com la seva obra bé demostrarà. Sort que no ha estat així, i que ara podem gaudir de versos com “la meva fidelitat és l’instant” d’un dels primers poemaris (Laves, escumes) fins al darrer “Aquestes paraules fràgils / que hem arrabassat / del captiveri.” que clou, de moment, la Poesia Completa.

La poesia de Lluís Solà em sembla un expandir-se constant molt lligat a un món personal al qual la veu poètica no renunciarà. L’experiència va canviant el timbre d’aquesta veu, de vegades n’escurça el vers o n’allarga la narrativa, però sempre la hi trobem com una foguera que va cremant misteriosa a força dels anys. En el primer poema de La pell d’Orestes hi llegim:

Ocorre que tens alguna cosa entre les mans,

un got, una revista o una mica d’aire,

i romans així una estona immòbil,

i mires a fora el carrer, i encens un cigarret.

 

Aquesta expressió del reconèixer-se a sí mateix com a espectador des de l’ampit de la finestra nocturna és la que em sembla que recorre el sentiment més profund de la poesia. El bosc, la nit, la fulla, l’arrel, la lluita física per reclamar-l’hi a l’amor allò que ens pertany i que mereixem perquè som els salvatges de la llibertat, la lluita des del fons dels arbres, són idees que em transmeten aquests poemes on també hi habita una certa urbanitat silvestre, amb aires de tradició europea (Solà no acostuma a utilitzar el recurs de la cita literària, de fet, tal i com diu en el pròleg, el poema hauria d’explicar-se per ell mateix. Quan utilitza la cita literària normalment és per mirar a referents europeus – Baudelaire o  Èsquil per exemple).

Finalment, voldria acabar l’article fent una petita referència al que em sembla que són els poemes més monumentals, els Cants de la terra. Cinc cants. Els trobareu a la darrera meitat del llibre i a mi em sembla que és on s’hi produeix l’eclosió del món intern del poeta, amb versos que enreixen la brevetat semàntica dels primers poemaris amb l’èpica del savi que recorre, elèctrica, els llibres últims i més recents:

 

(…) Però nosaltres, que no hem vist mai la primavera,

per quin senyal la percebrem?

Veurem de les ruïnes que ens encerclen

alçar-se els temps de l’alè,

altívols, nets, com s’alcen flames de la flama,

amb finestrals i ponts a cada vent,

a cada cala, a cada escuma,

i el mar serè que dorm dins els vitralls?

 

Música per llegir Poesia Completa de Lluís Solà (Edicions de 1984, març 2016, Barcelona, Romanyà-Valls):

Adéu Seamus

dissabte, 31/08/2013

Seamus Heaney, Premi Nobel de Literatura l’any 1995 i que molts consideren com l’ànima lírica d’Irlanda, va morir ahir a l’edat de 74 anys. He llegit forces poemes seus i des d’adolescent que els vaig trobar molt inquietants i misteriosos. Recordo com jugava amb idees avançades de química i física i les posava estratègicament en un vers per convertir els àtoms en poesia. En català tenim una magnífica traducció feta per Pauline Ernest i Jaume Subirana del llibre Electric Light (Londres, 2001) en català Llum Elèctrica (Barcelona, 2004, Edicions 62).

Heaney va ser també molt apreciat per les seves obres de teatre i pels seus tractats polítics i assajos, sempre farcits d’una ironia i una erudició que el dotaven d’una gran capacitat d’anàlisi tan necessària en aquests temps.

Us deixo un fragment d’un dels poemes (seria massa llarg copiar tota l’ègloga sencera) que m’agraden més aparegut en l’edició catalana de Electric Light, tot i que tal i com ens prevenen els mateixos traductors al pròleg, i el mateix Heaney va escriure a la revista Beowulf, “La poesia no es pot traduir”. Adéu Seamus.

 

ÈGLOGA DE LA VALL DEL BANN

Sicelides Musae, paulo mariora canamus.

VIRGILI, ègloga IV

 

POETA

Muses de la vall del Bann, concediu-nos una cançó que s’ho valgui,

alguna cosa que s’alci com ho fa el teló amb

les paraules En aquells temps o Al principi.

Ajudeu-me a complaure el meu petit mestre Virgili

i la criatura que està a punt d’arribar. O potser, cels, canteu

temps millors per a ella i la seva generació.

 

VIRGILI

Aquí tens les meves paraules, has de buscar-los lloc:

Carmen, ordo, nascitur, saeculum, gens.

El seu sentit en la teva llengua i província ha de ser clar

fins i tot en aquest punt. Poesia, ordre, els temps,

la nació, error i represa, i aleshores el naixement d’un infant

i l’escolar-se de tot el vell miasma.

 

Allò que us embruta, vosaltres mateixos us ho heu untat,

marca de la terra, marca de naixement, florit com el florit

ensangonat

a l’esquena de Ròmul a la rasa. Però quan trenquin les aigües

el corrent del Bann sobreeixirà, els antics senyals

ja no serviran per separar la riba est de l’oest.

La vall serà rentada com la nova criatura.

 

(…)

 

 

Tres haikús de Kerouac

dissabte, 24/08/2013

Looking up to see
the airplane
I only saw the TV aerial

Aixecant els ulls
per veure l’avió
he vist només l’antena

The ant struggles escaping
from the web-
The spider’s non-comment

La formiga lluita
fugint de la xarxa-
L’aranya en silenci.

Snap yr fingers,
stop de world!
– Rain falls harder

Pica de dits,
atura el món!
– La pluja cau més dura

 

 

Jack Kerouac és sobretot conegut per la seva participació en la prosa moderna americana. La seva primera novel·la On the road, que d’alguna manera porta a un pla més experimental i sobretot menys burgès els fluxos de consciència i els llargs monòlegs psicològics que havien encetat altres autors europeus com Joyce o Proust cinquanta anys abans, ha marcat un punt d’inflexió en la societat contemporània. Juntament amb Ginsberg, GuthrieBurroughs i molts altres, van formar la denominada generació beat. Es consideraven exploradors espirituals, experimentadors de despreniments, van crear una nova matèria i van eixamplar els camps de l’art.

Kerouac, fascinat pel sofriment humà, també va escriure poesia i va buscar noves formes literàries pròpies d’altres cultures i tradicions. Per exemple els haikús, provinents del Japó, i que han entrat en la tradició poètica occidental amb molta força (també a Catalunya on, per posar un exemple d’entre molts, trobaríem en Carles Riba i les seves tankes o en Feliu Formosa i els seus haikús) degut a la seva brevetat semàntica i concreció. La pràctica de la meditació oriental i els primers haikús de Kerouac daten de fet del 1955, un any abans de la publicació d’On the road, penso que això dota a aquests petits poemes d’un valor afegit, ja que Kerouac els devia utilitzar com a pràctica, com a avant-sala de la seva gran novel·la.

Eruga a la galta

diumenge, 30/06/2013

Ignar (Edicions Poncianes, 2013) és el primer poemari que publica en Gabriel Ventura, i es tracta d’un llibre breu i misteriós, silenciós alhora que expressiu, ple de metàfores de túnel. El llibre, prologat pel poeta Lluís Calvo, constitueix un homenatge humilment elegant a la poesia d’arrel simbòlica, a la percepció i a la imatge i, d’alguna manera també, a la maledicció d’una veu que hereta el to dels eterns Baudelaire, Lautréamont i Rimbaud. Al web de la revista literària Núvol han descrit l’obra com a “Potser una elegia ancestral fragmentada en petits bocins que el pas del temps ha anat enllaçant sota la forma de nous i misteriosos sentits” i també com  a “un enigmàtic còdex trobat en una catacumba catalana”. En la presentació, feta al Centre Arts Santa Mònica de Barcelona dins les IV Jornades Poncianes, Ventura semblava haver arribat ben al fons del somni comú dels assistents, i també dels editors i crítics. Amb calma i amb timbre greu va anar recitant una a una les pàgines de versos, com si destapés cartes d’una baralla maleïda, mentre Gerard Valverde dotava la sala d’una atmosfera metàl·lica i sintetizada de músiques industrials.

Tan el disseny d’aquesta col·lecció que acaba d’encetar l’editorial  amb Ignar i amb Ah! (Edicions Poncianes, 2013) de Laia Noguera, com l’estètica simbòlica de la poesia de Ventura ens remeten precisament a això, a l’alè seductorament obscur que ve dels cementiris literaris d’on tantes vegades neix el llenguatge d’una nova generació, del passat cap al futur amb nous cossos dins la mateixa ànima.

Només cal llegir alguns versos d’aquest poema encadenat que vertebra el llibre per sentir la por i l’angoixa, el misteri i el crepitar de potes d’insecte:

“de la cabana a l’acadèmia

hi van mil·lenis de brogit”

“para l’orella

no t’agombolis sota l’ombra de cap arbre

els déus sovint són sords

l’oi del dimoni mai descansa”

Des de la gola d’Espriu

dissabte, 25/05/2013

Dídac Rocher és un dels cantautors del panorama actual que defensa amb més força la presència de la poesia en les cançons. Els seus dos primers treballs, El nus (Gat Records, 2009) i Porpra (Gat Records, 2012) tenen en la poesia la seva arrel més profunda, de fet aquest segon disc és un homenatge a Carles Riba. Aprofitant que el 2013 és l’Any Espriu, Rocher – aliat un cop més amb el seu amic Dani Ferrer (Love of Lesbian) – ha agrupat i enregistrat 20 peces recitades, musicades, cantades i sentides en un treball magistral, El Minotaure i Teseu (Gat Records, 2013), finançat amb bona part gràcies a les aportacions fetes pels seus seguidors a Verkami.

El títol és un bon homentatge als absents del llibre d’Espriu “Ariadna al laberint grotesc”. Un cel·lo que sembla una llança doblegant-se ens dóna la benvinguda amb els versos d’“Una vella resposta que t’haurà de servir” i el recitar profund d’en Dídac. A partir d’aquí entrem amb clarobscurs als móns del cantautor i del poeta que s’uneixen i es confonen. En ells hi descobrirem, gràcies a una tria de textos no sempre coneguts, la voluntat de mostrar les diverses maneres de cantar, de recitar i de vestir amb músiques inquietants o bé veus despullades, el pentagrama de la poesia, des de la gola d’Espriu amb la veu de Rocher. Aquest és el cas del cant de “Knowles, el penjat, s’ho mira a cinc pams d’una branca”, on la veu penja també de les branques que li marca el bateria.

A mi tot el disc m’ha entusiasmat, però hi ha tres peces que he trobat especialment emotives. La primera és “Assaig de càntic en el temple”, una musicació cantada i recitada que ens exaspera quan sentim “estimo a més, amb un desesperat dolor / aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”. També m’han agradat molt els passatges instrumentals que es repeteixen i dónen una idea de cercle laberíntic a l’àlbum, és el cas del fragment que precedeix el recitat de “Sempre puc guardar coses al teu armari”. Finalment, l’última cançó, la sortida del laberint, és impressionant, “Escrit a la manera de Salom”, us en deixo el poema. Us convido a escoltar i a descobrir El Minotaure i Teseu seguint aquest enllaç.

 

 

Escrit a la manera de Salom

Alçarà a poc a poc el meu dolor
la bona casa en els dies de l’erm?
Un petit foc que m’allunyi temences,
un llum mirat per la cansada nit.

Ulls des del fred esguarden amb fixesa,
prims llavis diuen tots els noms de la mort
i m’empresonen en una lenta cançó.
com obriré camins al meu retorn?

Passos i temps em guien a la pau,
i crido amb antic mot el meu desig.
Però sentir només, sense comprendre,
no em salvarà del vell furor del vent.

 

Malsons de Plath (4)

divendres, 5/10/2012

WORDS

 

Axes

After whose stroke the wood rings,

And the echoes!

Echoes travelling

Off from the centre like horses.

 

(…)

 

Words dry and riderless,

The indefatigable hoof-taps.

While

From the bottom of the pool, fixed stars

Govern a life.

 

PARAULES

 

Destrals

Al cop de les quals la fusta tremola,

I els ecos!

Els ecos viatjant

Enllà del centre, com cavalls.

 

(…)

 

Paraules seques i sense genet,

L’infatigable soroll dels cascos.

Entretant

Des del fons de l’estany, estrelles fixes

Governen una vida.

 

 

· Música per llegir Ariel (4): Joy Division – Disorder – 2007 Re-mastered Album Version

 

Malsons de Plath (3)

dimecres, 3/10/2012

THE MUNICH MANNEQUINS

Perfection is terrible, it cannot have children.

Cold as snow breath, it tamps the womb.

 

Where the yew trees blow like hydras,

The tree of life and the tree of life

 

 

Unloosing their moons, month after month, to no purpose.

The blood flood is the flood of love,

 

The absolute sacrifice

It means: no more idols but me,

 

Me and you.

(…)

Voicelessness. The snow has no voice.

 

ELS MANIQUINS DE MUNICH

La perfecció és espantosa, no pot tenir fills.

Freda com la respiració de la neu, obstrueix la matriu

 

On els teixos exhalen com hidres,

l’arbre de la vida i l’arbre de la vida

 

Posen en llibertat les llunes, un mes rere un altre, sense cap propòsit,

El flux de la sang és el flux de l’amor,

 

El sacrifici absolut:

Vol dir: cap ídol excepte jo,

 

Jo i tu.

(…)

Sense veu. La neu no té veu.

 

· Música per llegir Ariel (3): Lori Carson – Another Year

 

Malsons de Plath (2)

dilluns, 1/10/2012

LETTER IN NOVEMBER

 

Love, the world

Suddenly turns, turns colour. The streetlight

Splits Through the rat’s-tail

Pods of the laburnum at nine in the morning.

It is the Arctic.

 

 

This little black

Circle, with its tawn silk grasses – babies’ hair.

There is a green in the air,

Soft, delectable.

It cushions me lovingly.

(…)

And the wall of lod corpses.

I love them.

I love them like history.

The apples are golden,

Imagine it –

 

CARTA DE NOVEMBRE

 

Amor: el món

canvia de sobte, es muda de color. Els llums del carrer

es divideixen com cues de rata

d’un laburn a les nou del matí.

És l’Àrtic.

 

Aquest petit cercle

Negre, amb les seves atiades herbes sedoses – cabells de nen.

Hi ha un verd en l’aire,

Suau, que delecta.

M’encotona amorosament.

(…)

I el mur dels vells cadàvers.

Els estimo.

Els estimo com història.

Les pomes són daurades,

Figura’t.

 

 

· Música per llegir Ariel (2) – Grandaddy – The Sophtware Slump