Infondre coratge i amor a la llibertat? – Poesia Completa de Lluís Solà

dimarts , 9/08/2016

Poesia Completa

 

Fa pocs mesos, el darrer març de 2016, el valent projecte editorial de 1984 ha publicat la Poesia Completa de Lluís Solà, un dels lingüistes més reconeguts del nostre país, fundador de la prestigiosa revista Reduccions l’any 1977, traductor destacadíssim i autor d’una extensa obra poètica encara inèdita que el volum de 1984 s’encarrega de relligar, publicar i situar cronològicament d’una forma que em surt de descriure-la com a netíssima. A la solapa del llibre hi llegim “(Poesia Completa de Lluís Solà) conté tots els llibres de poesia que Lluís Solà ha publicat fins ara i quaranta-dos llibres inèdits”. Fins a 42 poemaris inèdits es recullen en aquesta poesia completa!

Un altre dels elements que li donen un gran valor al recull és que sigui el propi poeta el que ha agrupat i gestat l’edició de la seva obra. Fins i tot el pròleg és seu i és el propi Solà qui es pregunta sobre la seva poesia i aquesta forma de viure que és la poètica; “la poesia no és més atzarosa que la nostra capacitat amorosa”, i sobre les peces que en construeixen el vehicle; els verbs, els adjectius, la informació retinguda en cada paraula que el poeta haurà de dilatar o bé concentrar, com en un joc de miralls. És en aquest mateix sentit en el que Lluís Solà s’interpel·la i es pregunta, després de mig segle de versos, el per què dins la seva obra s’hi intercalen poemaris discursius i d’altres més breus. També sembla excusar-se per haver escrit tant, en un moment del pròleg assegura que sempre havia previst una obra nuclear i compacte, idees que no s’oposen necessàriament a la brevetat, com la seva obra bé demostrarà. Sort que no ha estat així, i que ara podem gaudir de versos com “la meva fidelitat és l’instant” d’un dels primers poemaris (Laves, escumes) fins al darrer “Aquestes paraules fràgils / que hem arrabassat / del captiveri.” que clou, de moment, la Poesia Completa.

La poesia de Lluís Solà em sembla un expandir-se constant molt lligat a un món personal al qual la veu poètica no renunciarà. L’experiència va canviant el timbre d’aquesta veu, de vegades n’escurça el vers o n’allarga la narrativa, però sempre la hi trobem com una foguera que va cremant misteriosa a força dels anys. En el primer poema de La pell d’Orestes hi llegim:

 

Ocorre que tens alguna cosa entre les mans,

un got, una revista o una mica d’aire,

i romans així una estona immòbil,

i mires a fora el carrer, i encens un cigarret.

 

Aquesta expressió del reconèixer-se a sí mateix com a espectador des de l’ampit de la finestra nocturna és la que em sembla que recorre el sentiment més profund de la poesia. El bosc, la nit, la fulla, l’arrel, la lluita física per reclamar-l’hi a l’amor allò que ens pertany i que mereixem perquè som els salvatges de la llibertat, la lluita des del fons dels arbres, són idees que em transmeten aquests poemes on també hi habita una certa urbanitat silvestre, amb aires de tradició europea (Solà no acostuma a utilitzar el recurs de la cita literària, de fet, tal i com diu en el pròleg, el poema hauria d’explicar-se per ell mateix. Quan utilitza la cita literària normalment és per mirar a referents europeus – Baudelaire o  Èsquil per exemple).

Finalment, voldria acabar l’article fent una petita referència al que em sembla que són els poemes més monumentals, els Cants de la terra. Cinc cants. Els trobareu a la darrera meitat del llibre i a mi em sembla que és on s’hi produeix l’eclosió del món intern del poeta, amb versos que enreixen la brevetat semàntica dels primers poemaris amb l’èpica del savi que recorre, elèctrica, els llibres últims i més recents:

 

(…) Però nosaltres, que no hem vist mai la primavera,

per quin senyal la percebrem?

Veurem de les ruïnes que ens encerclen

alçar-se els temps de l’alè,

altívols, nets, com s’alcen flames de la flama,

amb finestrals i ponts a cada vent,

a cada cala, a cada escuma,

i el mar serè que dorm dins els vitralls?

 

Música per llegir Poesia Completa de Lluís Solà (Edicions de 1984, març 2016, Barcelona, Romanyà-Valls):

Adéu Seamus

dissabte, 31/08/2013

Seamus Heaney, Premi Nobel de Literatura l’any 1995 i que molts consideren com l’ànima lírica d’Irlanda, va morir ahir a l’edat de 74 anys. He llegit forces poemes seus i des d’adolescent que els vaig trobar molt inquietants i misteriosos. Recordo com jugava amb idees avançades de química i física i les posava estratègicament en un vers per convertir els àtoms en poesia. En català tenim una magnífica traducció feta per Pauline Ernest i Jaume Subirana del llibre Electric Light (Londres, 2001) en català Llum Elèctrica (Barcelona, 2004, Edicions 62).

Heaney va ser també molt apreciat per les seves obres de teatre i pels seus tractats polítics i assajos, sempre farcits d’una ironia i una erudició que el dotaven d’una gran capacitat d’anàlisi tan necessària en aquests temps.

Us deixo un fragment d’un dels poemes (seria massa llarg copiar tota l’ègloga sencera) que m’agraden més aparegut en l’edició catalana de Electric Light, tot i que tal i com ens prevenen els mateixos traductors al pròleg, i el mateix Heaney va escriure a la revista Beowulf, “La poesia no es pot traduir”. Adéu Seamus.

 

ÈGLOGA DE LA VALL DEL BANN

Sicelides Musae, paulo mariora canamus.

VIRGILI, ègloga IV

 

POETA

Muses de la vall del Bann, concediu-nos una cançó que s’ho valgui,

alguna cosa que s’alci com ho fa el teló amb

les paraules En aquells temps o Al principi.

Ajudeu-me a complaure el meu petit mestre Virgili

i la criatura que està a punt d’arribar. O potser, cels, canteu

temps millors per a ella i la seva generació.

 

VIRGILI

Aquí tens les meves paraules, has de buscar-los lloc:

Carmen, ordo, nascitur, saeculum, gens.

El seu sentit en la teva llengua i província ha de ser clar

fins i tot en aquest punt. Poesia, ordre, els temps,

la nació, error i represa, i aleshores el naixement d’un infant

i l’escolar-se de tot el vell miasma.

 

Allò que us embruta, vosaltres mateixos us ho heu untat,

marca de la terra, marca de naixement, florit com el florit

ensangonat

a l’esquena de Ròmul a la rasa. Però quan trenquin les aigües

el corrent del Bann sobreeixirà, els antics senyals

ja no serviran per separar la riba est de l’oest.

La vall serà rentada com la nova criatura.

 

(…)

 

 

Tres haikús de Kerouac

dissabte, 24/08/2013

Looking up to see
the airplane
I only saw the TV aerial

Aixecant els ulls
per veure l’avió
he vist només l’antena

The ant struggles escaping
from the web-
The spider’s non-comment

La formiga lluita
fugint de la xarxa-
L’aranya en silenci.

Snap yr fingers,
stop de world!
– Rain falls harder

Pica de dits,
atura el món!
– La pluja cau més dura

 

 

Jack Kerouac és sobretot conegut per la seva participació en la prosa moderna americana. La seva primera novel·la On the road, que d’alguna manera porta a un pla més experimental i sobretot menys burgès els fluxos de consciència i els llargs monòlegs psicològics que havien encetat altres autors europeus com Joyce o Proust cinquanta anys abans, ha marcat un punt d’inflexió en la societat contemporània. Juntament amb Ginsberg, GuthrieBurroughs i molts altres, van formar la denominada generació beat. Es consideraven exploradors espirituals, experimentadors de despreniments, van crear una nova matèria i van eixamplar els camps de l’art.

Kerouac, fascinat pel sofriment humà, també va escriure poesia i va buscar noves formes literàries pròpies d’altres cultures i tradicions. Per exemple els haikús, provinents del Japó, i que han entrat en la tradició poètica occidental amb molta força (també a Catalunya on, per posar un exemple d’entre molts, trobaríem en Carles Riba i les seves tankes o en Feliu Formosa i els seus haikús) degut a la seva brevetat semàntica i concreció. La pràctica de la meditació oriental i els primers haikús de Kerouac daten de fet del 1955, un any abans de la publicació d’On the road, penso que això dota a aquests petits poemes d’un valor afegit, ja que Kerouac els devia utilitzar com a pràctica, com a avant-sala de la seva gran novel·la.

Eruga a la galta

diumenge, 30/06/2013

Ignar (Edicions Poncianes, 2013) és el primer poemari que publica en Gabriel Ventura, i es tracta d’un llibre breu i misteriós, silenciós alhora que expressiu, ple de metàfores de túnel. El llibre, prologat pel poeta Lluís Calvo, constitueix un homenatge humilment elegant a la poesia d’arrel simbòlica, a la percepció i a la imatge i, d’alguna manera també, a la maledicció d’una veu que hereta el to dels eterns Baudelaire, Lautréamont i Rimbaud. Al web de la revista literària Núvol han descrit l’obra com a “Potser una elegia ancestral fragmentada en petits bocins que el pas del temps ha anat enllaçant sota la forma de nous i misteriosos sentits” i també com  a “un enigmàtic còdex trobat en una catacumba catalana”. En la presentació, feta al Centre Arts Santa Mònica de Barcelona dins les IV Jornades Poncianes, Ventura semblava haver arribat ben al fons del somni comú dels assistents, i també dels editors i crítics. Amb calma i amb timbre greu va anar recitant una a una les pàgines de versos, com si destapés cartes d’una baralla maleïda, mentre Gerard Valverde dotava la sala d’una atmosfera metàl·lica i sintetizada de músiques industrials.

Tan el disseny d’aquesta col·lecció que acaba d’encetar l’editorial  amb Ignar i amb Ah! (Edicions Poncianes, 2013) de Laia Noguera, com l’estètica simbòlica de la poesia de Ventura ens remeten precisament a això, a l’alè seductorament obscur que ve dels cementiris literaris d’on tantes vegades neix el llenguatge d’una nova generació, del passat cap al futur amb nous cossos dins la mateixa ànima.

Només cal llegir alguns versos d’aquest poema encadenat que vertebra el llibre per sentir la por i l’angoixa, el misteri i el crepitar de potes d’insecte:

“de la cabana a l’acadèmia

hi van mil·lenis de brogit”

“para l’orella

no t’agombolis sota l’ombra de cap arbre

els déus sovint són sords

l’oi del dimoni mai descansa”

Des de la gola d’Espriu

dissabte, 25/05/2013

Dídac Rocher és un dels cantautors del panorama actual que defensa amb més força la presència de la poesia en les cançons. Els seus dos primers treballs, El nus (Gat Records, 2009) i Porpra (Gat Records, 2012) tenen en la poesia la seva arrel més profunda, de fet aquest segon disc és un homenatge a Carles Riba. Aprofitant que el 2013 és l’Any Espriu, Rocher – aliat un cop més amb el seu amic Dani Ferrer (Love of Lesbian) – ha agrupat i enregistrat 20 peces recitades, musicades, cantades i sentides en un treball magistral, El Minotaure i Teseu (Gat Records, 2013), finançat amb bona part gràcies a les aportacions fetes pels seus seguidors a Verkami.

El títol és un bon homentatge als absents del llibre d’Espriu “Ariadna al laberint grotesc”. Un cel·lo que sembla una llança doblegant-se ens dóna la benvinguda amb els versos d’“Una vella resposta que t’haurà de servir” i el recitar profund d’en Dídac. A partir d’aquí entrem amb clarobscurs als móns del cantautor i del poeta que s’uneixen i es confonen. En ells hi descobrirem, gràcies a una tria de textos no sempre coneguts, la voluntat de mostrar les diverses maneres de cantar, de recitar i de vestir amb músiques inquietants o bé veus despullades, el pentagrama de la poesia, des de la gola d’Espriu amb la veu de Rocher. Aquest és el cas del cant de “Knowles, el penjat, s’ho mira a cinc pams d’una branca”, on la veu penja també de les branques que li marca el bateria.

A mi tot el disc m’ha entusiasmat, però hi ha tres peces que he trobat especialment emotives. La primera és “Assaig de càntic en el temple”, una musicació cantada i recitada que ens exaspera quan sentim “estimo a més, amb un desesperat dolor / aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”. També m’han agradat molt els passatges instrumentals que es repeteixen i dónen una idea de cercle laberíntic a l’àlbum, és el cas del fragment que precedeix el recitat de “Sempre puc guardar coses al teu armari”. Finalment, l’última cançó, la sortida del laberint, és impressionant, “Escrit a la manera de Salom”, us en deixo el poema. Us convido a escoltar i a descobrir El Minotaure i Teseu seguint aquest enllaç.

 

 

Escrit a la manera de Salom

Alçarà a poc a poc el meu dolor
la bona casa en els dies de l’erm?
Un petit foc que m’allunyi temences,
un llum mirat per la cansada nit.

Ulls des del fred esguarden amb fixesa,
prims llavis diuen tots els noms de la mort
i m’empresonen en una lenta cançó.
com obriré camins al meu retorn?

Passos i temps em guien a la pau,
i crido amb antic mot el meu desig.
Però sentir només, sense comprendre,
no em salvarà del vell furor del vent.

 

Malsons de Plath (4)

divendres, 5/10/2012

WORDS

 

Axes

After whose stroke the wood rings,

And the echoes!

Echoes travelling

Off from the centre like horses.

 

(…)

 

Words dry and riderless,

The indefatigable hoof-taps.

While

From the bottom of the pool, fixed stars

Govern a life.

 

PARAULES

 

Destrals

Al cop de les quals la fusta tremola,

I els ecos!

Els ecos viatjant

Enllà del centre, com cavalls.

 

(…)

 

Paraules seques i sense genet,

L’infatigable soroll dels cascos.

Entretant

Des del fons de l’estany, estrelles fixes

Governen una vida.

 

 

· Música per llegir Ariel (4): Joy Division – Disorder – 2007 Re-mastered Album Version

 

Malsons de Plath (3)

dimecres, 3/10/2012

THE MUNICH MANNEQUINS

Perfection is terrible, it cannot have children.

Cold as snow breath, it tamps the womb.

 

Where the yew trees blow like hydras,

The tree of life and the tree of life

 

 

Unloosing their moons, month after month, to no purpose.

The blood flood is the flood of love,

 

The absolute sacrifice

It means: no more idols but me,

 

Me and you.

(…)

Voicelessness. The snow has no voice.

 

ELS MANIQUINS DE MUNICH

La perfecció és espantosa, no pot tenir fills.

Freda com la respiració de la neu, obstrueix la matriu

 

On els teixos exhalen com hidres,

l’arbre de la vida i l’arbre de la vida

 

Posen en llibertat les llunes, un mes rere un altre, sense cap propòsit,

El flux de la sang és el flux de l’amor,

 

El sacrifici absolut:

Vol dir: cap ídol excepte jo,

 

Jo i tu.

(…)

Sense veu. La neu no té veu.

 

· Música per llegir Ariel (3): Lori Carson – Another Year

 

Malsons de Plath (2)

dilluns, 1/10/2012

LETTER IN NOVEMBER

 

Love, the world

Suddenly turns, turns colour. The streetlight

Splits Through the rat’s-tail

Pods of the laburnum at nine in the morning.

It is the Arctic.

 

 

This little black

Circle, with its tawn silk grasses – babies’ hair.

There is a green in the air,

Soft, delectable.

It cushions me lovingly.

(…)

And the wall of lod corpses.

I love them.

I love them like history.

The apples are golden,

Imagine it –

 

CARTA DE NOVEMBRE

 

Amor: el món

canvia de sobte, es muda de color. Els llums del carrer

es divideixen com cues de rata

d’un laburn a les nou del matí.

És l’Àrtic.

 

Aquest petit cercle

Negre, amb les seves atiades herbes sedoses – cabells de nen.

Hi ha un verd en l’aire,

Suau, que delecta.

M’encotona amorosament.

(…)

I el mur dels vells cadàvers.

Els estimo.

Els estimo com història.

Les pomes són daurades,

Figura’t.

 

 

· Música per llegir Ariel (2) – Grandaddy – The Sophtware Slump

 

Malsons de Plath (1)

dijous, 27/09/2012

Sylvia Plath és una de les figures poètiques més destacades del segle XX, una figura sovint envoltada d’una boira tan fosca i alhora tan potent que espanta i meravella a parts iguals, una heroïna del feminisme de mitjans de segle, contraposada al seu marit i també poeta Ted Huges que, segons certes interpretacions, l’acabaria empenyent al suïcidi.
Us recomano molt la petita pel·lícula protagonitzada per Daniel Craig en el paper de Ted Huges, i Gwyneth Paltrow com a Sylvia Plath. Un petit film fet per la televisió anglesa que posa molt ènfasi en la seva tortuosa relació, sense jutjar benèvolament a Hughes ni menystenir els problemes psicològics de Plath.

 

Plath, que va ser una ment tempestuosa i una intel·lectual brillant, va suïcidar-se després que Hughes deixés el matrimoni per una altra dona – que anys després va suicidar-se també. Plath va posar cinta adhesiva a la porta de la cuina i va col·locar el cap dins el forn. Mentrestant, el seu fill dormia en una altra habitació i va sortir-ne ilès. En el suïcidi de la nova amant de Hughes, Assia Wevill, la mare també va matar a la filla de la relació, Alexandra. El fill de Plath i de Hughes, tot i haver sobreviscut a la mort de la seva mare, també s’ha suicidat recentment, el 24 de març del 2009, penjant-se a la seva casa d’Alaska on era professor universitari .

 

Ted Hughes va morir el 1998 i va publicar pòstumament Cartes d’Aniversari (Ed. 62), un recull imprescindible per conèixer el seu matrimoni amb Plath, amb les portes tancades dins dels dos i els seus inferns caòtics. Ell és considerat un dels millors poetes del segle XX, Poet Laureate de la reina d’Anglaterra des del 1984 fins la seva mort l’octubre del 98.

 

Tornem a Plath. Ariel (Poesía Hiperión) és el llibre que va escriure poques setmanes abans de morir – valdria molt la pena traduir-lo al català, en la mateixa línia que s’ha fet amb l’única novel·la de l’autora; La Campana de Vidre (Proa) – i en ell hi ha des de la divagació poètica més profunda a la invocació dels monstres més inquietants.

 

Aquest és el primer d’una sèrie de textos que he titulat “Malsons de Plath”. He volgut fer una selecció de versos on es plasmés la desintegració d’una identitat personal i l’esfondrament de tot un món subjectiu, sempre assetjat pel desequilibri i alimentat per les forces d’una creativitat infinita i una intel·ligència molt singular. La deconstrucció dels poemes del recull Ariel és un infern de símbols trascendents.

 

 

TULIPS 

(…)

Nobody watched me before, now I am watched.

The tulips turn to me, and the window behind me

Where once a day the light slowly widens and slowly thins,

And I see myself, flat, ridiculous, a cut-paper shadow

(…)

And I have no face, I have wanted to efface myself.

The vivid tulips eat my oxigen.

 

TULIPANS

(…)

Ningú m’observava abans; i ara sóc en observació.

Els tulipans em llencen esguards, i també la finestra, a l’esquena,

On un cop al dia la llum, lentament, s’eixampla i s’aprima,

I em veig estesa, ridícula, ombra de retallable

(…)

I no tinc rostre, he buscat esborrar-me.

Els tulipans, vivents, em deboren l’oxigen.

 

 

· Música per llegir Ariel (1): Lisa Germano – Lullaby For Liquid Pig

 

Comiat prohibint les llàgrimes

divendres, 20/07/2012

En algun punt de l’any 2005 que no recordo vaig posar-me a musicar alguns poemes anglesos d’autors que m’agradaven. Un d’ells és John Donne, un poeta contemporani a Shakespeare, una mica més jove que ell, i de la generació que precedeix a John Milton. El tardà capellà anglicà Donne sembla que va ser un home sense massa escrúpols que va buscar la salvació unint-se a l’església els darrers anys de la seva existència. Tal i com explica Carlos Pujol, potser aquest judici negatiu per a un gran poeta dels sentiments, també el podríem fer de Shakespeare si tinguéssim prou dades sobre la seva vida. Malgrat tot, és innegable que el talent de Donne és immens i el seu artifici barroc és genial. Escrivia sobre l’amor, la vida i la mort i estava compromès amb la sensualitat del món i la relació del cos i l’ànima amb la naturalesa. L’erotisme és poesia.

Donne és cèlebre per una sentència immortal: “No man is an island” (Cap home és una illa), repetim-ho i imaginem-nos bé el que diu, “Cap home és una illa”, perfecte, oi?

El poema que jo vaig musicar s’anomena “A Valeddiction Forbidding Mourning”, i ha estat traduït per Carlos Pujol en una edició bilingüe en castellà que tinc anomenada Cien Poemas de
l’Editorial Pre-Textos (València, 2003), com a “Despedida Prohibiendo las Lágrimas”, val a dir que no he trobat aquest poema traduït al català – ignoro si ha estat traduït – i seria una imprudència per part meva traduir-lo jo – a més, la versió que en fa Pujol és esplèndida i d’expert.

El poema és, en el fons, un diàleg profund entre l’ànima, a punt de traspassar el darrer llimb, i el cos, i esdevé una alegoria de la separació entre dos amants obligats a la distància per sempre.

La traducció de Carlos Pujol és colpidora. Us la deixo aquí juntament amb la meva musicació, inclosa en el meu segon disc All the heavy days are over (Aixopluc Estudis, 2008).

En dies en què països com Síria ens mostren la cara més primitiva de la violència, sembla que Stalin s’aixequi de la tomba per recordar-nos allò de ”Una mort humana és una tragèdia, un milió de morts és una estadística”.

ESCOLTAR EL POEMA MUSICAT AQUÍ

A VALEDICTION FORBIDDING MOURNING
John Donne

As virtuous men pass mildly away,

And whisper to their souls to go,

Whilst some of their sad friends do say,

“Now his breath goes,” and some say, “No.”

 

So let us melt, and make no noise,

No tear-floods, nor sigh-tempests move ;

‘Twere profanation of our joys

To tell the laity our love.

 

Moving of th’ earth brings harms and fears ;

Men reckon what it did, and meant ;

But trepidation of the spheres,

Though greater far, is innocent.

 

Dull sublunary lovers’ love

—Whose soul is sense—cannot admit

Of absence, ’cause it doth remove

The thing which elemented it.

 

But we by a love so much refined,

That ourselves know not what it is,

Inter-assurèd of the mind,

Care less, eyes, lips and hands to miss.

 

Our two souls therefore, which are one,

Though I must go, endure not yet

A breach, but an expansion,

Like gold to aery thinness beat.

 

If they be two, they are two so

As stiff twin compasses are two ;

Thy soul, the fix’d foot, makes no show

To move, but doth, if th’ other do.

 

And though it in the centre sit,

Yet, when the other far doth roam,

It leans, and hearkens after it,

And grows erect, as that comes home.

 

Such wilt thou be to me, who must,

Like th’ other foot, obliquely run ;

Thy firmness makes my circle just,

And makes me end where I begun.

 

DESPEDIDA PROHIBIENDO LAS LÁGRIMAS
Trad. Carlos Pujol

Los más virtuosos mueren con sosiego

y murmuran a su alma: Puedes irte,

mientras que sus amigos tristes dicen

unos que aún respira, otros que no.

 

Separémonos, pues, sin hacer ruido,

sin diluvios de llanto ni tormentas

de suspiros; sería profanar

nuestro amor revelarlo a los ignaros.

 

Si se mueve la tierra hay mal y miedo,

todos dicen ¿qué pasa y por qué pasa?

Pero si son los cielos los que tiemblan,

el efecto es mayor, aunque inocente.

 

El tosco amor de seres sublunares

(con almas sensitivas) nunca admite

la ausencia, puesto que ella es desunión

de elementos que forman el amor.

 

A los dos un sutil amor nos une

– ni nosotros sabemos lo que es –

a través del espíritu, y ¿qué importa

perder entonces ojos, labios, manos?

 

Nuestras almas, que sólo forman una,

aunque deba partir no sufrirán

una ruptura, sino una expansión,

como el oro que a golpes se adelgaza.

 

Y en caso de ser dos fueran tan firmes

como lo son las piernas del compás,

siendo tu alma la fija, bien sujeta,

aunque se mueve si la otra se mueve.

 

Y por más que su sitio esté en el centro

a pesar de que la otra vaya errante,

se inclina como si prestara oídos,

y luego se endereza si retorna.

 

Tu harás eso conmigo si ahora debo

irme lejos como hace la otra pierna.

Tu firmeza hace el círculo perfecto

y me hace terminar donde empecé.

 

En el proper article Ariel de Sylvia Plath.