Les Benignes, la desmesura de l’horror

dilluns, 20/02/2017

Els últims mesos he estat vivint en aquest llibre horrorós i desmesurat sobre la Segona Guerra Mundial narrada des del punt de vista d’un Comandant SS incestuós, homosexual, cínic i ple de llacunes emocionals. Un llibre allargat i amb punts d’absolut patetisme, ple de veritats i d’angoixa que només m’explico que hagi pogut guanyar un prestigiós Premi Goncourt pel seu indubtable rigor històric, enciclopèdic quasi, i perquè el gènere de la novel·la històrica necessitava tenir un cert punt de postmodern i de to desmitificador del passat, amb herois desapassionats i mediocres. Aquest llibre és el mal, en tots els sentits, fins i tot a nivell del discurs metaliterari que l’autor Jonathan Littell estableix amb el propi relat, posant-hi anàrquicament i caòticament escenes, discursos i moments totalment inversemblants. Com és possible que un presoner rus a Stalingrad citi un llarg paràgraf de Stendhal en francès i de memòria després d’haver sigut torturat i just abans d’afrontar la seva mort? Com és possible que durant la seva estada al Caucas un professor universitari de lingüística contractat pels nazis llenci discursos enciclopèdics i lingüístics (molt interessants per altra banda) que duren tres o quatre pàgines i que, essencialment, no aporten res a la història? Per què aquests monòlegs interiors interminables sobre la naturalesa de l’amor i el profit que se’n pot treure? Per mi, tots els excessos del llibre, totes les incongruències i intents de desapassionar l’assassinat i el crim i fins i tot de justificar-lo no tenen sinó una funció cínica, irònica. Aquesta novel·la és una grandíssima obra per entendre el pensament occidental europeu de l’època i de quina manera va poder-se succeir una tragèdia humanitària com la de la Segona Guerra Mundial i l’extermini jueu, dels gitanos i els malalts mentals, un pensament racial i exterminador que feia dècades que existia i que els Nazis simplement van canalitzar, no només en la psociologia dels ciutadans alemanys, també de tot el Continent. El llibre és, doncs, una novel·la total en el sentit que ho vol ser tot al mateix temps, és naturalista, és realista, és caòtica i com de ciència ficció, hi ha realisme màgic, hi ha prosa poètica, és biogràfica i enciclopèdica i, no en va, arriba a superar les 1.000 pàgines. El llibre és ple de teories històriques, polítiques, químiques, filològiques, racials, psicològiques, relogioses, sexuals, homosexuals, lèsbiques, màgiques que sacsegen sense cap de dubte el lector, fins al punt que no serà estrany d’estar tenint malsons mentre s’intentin acabar de llegir les eternes pàgines sense paràgrafs. Malgrat el protagonista Aue, un comandant SS ple de complexos sexuals per resoldre i que ens arriba a repugnar i a fer fàstic, alhora que ens fa fàstic tot el que envolta la narració, tota la guerra, la forma d’actuar dels aliats i el deixar fer per part de tot el món, tots els països del món!, davant de l’holocaust, ens adonem que realment el personatge protagonista no és sinó una mena d’ull que observa tot el que va passant en aquells anys bojos, com un recipient amb una càmara que també conté dins seu tota la merda de moltes dècades de repressió, complexos i violència no resolta des d’una visió alemanya però també francesa (Aue és mig francès) obsedida per ideals radicals, extremistes, racistes i basats en el complex de país derrotat que un sonat com Hitler fa creure superior a la resta. En aquest sentit hi ha molts punts irònics a l’estil Vonnegut (llegir l’Espionatge i l’esquizofrènia) però amb un rerefons més obscur. Les descripcions dels somnis, dels malsons – algunes d’elles excessives, innecessàries però posades aquí per donar encara més la idea de pesadesa -, de les batalles com la de Stalingrad, les paranoies del nostre protagonista, el retrat d’una Europa trencada que es veu abocada a ser defensada per potències no europees i, sobretot, el relat moral de fons del llibre fan sentir al lector una sensació desconeguda en qualsevol llibre anterior del mateix gènere.

La grandesa d’aquesta obra és el contingut filosòfic que exposa que, així com a nivell d’acció és desapassionat, a nivell de pensament i de teoria política és on hi ha més emoció. Un exemple, quan s’afirma que països com Luxemburg o Andorra (no recordo si diu Andorra però en qualsevol cas pot tractar-se d’un país semblant) es poden permetre el luxe de parlar d’una certa moral democràtica-política però que les grans potències habitades per races superiors no poden sinó colonitzar i créixer perquè això forma part de la selecció natural. Una altra reflexió que em va trencar tots els punts de vista, quan es diu que en realitat els nazis voldrien ser jueus, perquè els alemanys envegen els jueus ja que són tot allò que ells voldrien ser: exitosos, els veuen poderosos, plens de grans ideals, que no es barregen amb altres pobles i es mantenen purs… etc. El llibre voreja, sense cap mena de dubte, els periollosos límits de mostrar-se antisemita, és un llibre per un lector intel·ligent capaç de discernir i de raonar, un receptor ignorant podria veure-hi una justificació del nacionalsocialisme i una humanització de tot la tropa del III Reich – humanització que potser, inexorablement, el cinisme i la ironia creixent del relat en el desenllaç, ja ben entrats al 1944, van vestint de bogeria inhumana, com quan el protagonsita, cartejant-se amb Himler, rep com a resposta que cal eliminar tots els cristians del món ja que són en origen jueus i que això és el que farem un cop guanyada la guerra. El final és sec i radical, les últimes pàgines es fan feixugues i pesades i són excessives i l’autor ho sap. És la destrucció de la literatura, la destrucció de la història i la destrucció de la psicologia, de la política, de la moral, al final alguns dels empresaris i científics més macabres se salven, abans no caigui Berlín ja ha començat la Guerra Freda, angloamericans i russos es reparteixen les primeres espases del nacionalsocialisme perquè els expliquin com ho han fet, com ha estat possible que un sol país hagi posat contra les cordes a tot el món d’aquella manera.

Tota l’obra està resseguida per un profund esquelet simbòlic, decordat amb obres d’art i discussions sobre crítica. Hi ha passatges que proven aquesta frivolitat estètica enmig de tota la destrucció. Per exemple, els anàlisis que fa Max Aue sobre el que veu, analogies davant les matances com quan trepitjava “escarabats a les latrines de la infantesa” o les hipòcrites paraules condemnatòries a aquells que mataven per plaer, quan en realitat matar i exterminar eren un deure racional, científic. Potser sovint, li diríem al nostre protagonista i enemic que oblida una cosa, i és que la humanitat és capaç de causar molt dolor si se li donen els mitjans, si s’ensenya a odiar a través de la cultura, a matar i a viure contra la part bona del mirall, i és responsabilitat dels governs, de l’educació i de les pròpies administracions de permetre a les societats d’explorar aquests sentiments des de la Pau i la pacificació de les inclinacions brutals. És impossible negar que homes i dones som iguals i és impossible negar que tothom és lliure de creure en el que vulgui mentre no imposi i res no li sigui imposat. Esbiaixar i mentir com ho feien els nacionalsocialistes és exacrable. Altres relats secundaris, com el que fa d’intermezzo en un viatge llunàtic d’un tal professor Sardine cap als confins del món en un zepelí estrany habitat per un nan, uns mohicans a cavall i dos bessos que apareixen per primera vegada en aquest somni i que tindran la seva importància en el relat, com a éssers desconeguts d’origen incestuós del món real, són experiments literaris psicodèlics escrits per una ment sense passió per la imaginació, amb engranatges mentals rígids i pragmàtics. Personalment, els relats de somnis m’han semblat excessivament crus i poc onírics, però entenc que això és propi de l’estil general del llibre i el llenguatge que se li vol donar és precisament el de l’exactitud malaltissa, sense espai per a una empatia o una identificació que ens facin suspendre la descreença. Això és el que passa, de fet, en llegir Les Benignes, suspenem la descreença perquè no dubtem de la realitat del que ens explica Aue – sabem que tot el que es diu va passar, ho hem estudiat i llegit – , però ens sembla tan inhumà, tan mancat de bellesa i d’esperança, que ens costa d’entendre com és possible que els mateixos països que van fer això ara parlin de la Pau a Síria o rebutgin rebre refugiats o parlin dels perills de la Unió Europea com a un espai de llibertats i democràcia. De veritat Europa pot estar orgullosa del seu passat, de veritat els europeus podem anar donant lliçons? Amb quina autoritat pot denegar la UE moviments pacífics com el català mateix només per què van en contra dels interessos de les principals potències? Al mateix temps aquest també és un llibre necessari perquè els que s’omplen la boca d’insults cap a idees que no són les seves i no paren de titllar-les de nazisme i feixisme s’ho pensin una mica millor.

Podria escriure molt més sobre el tema, però acabaré exposant un punt que em sembla important. El llibre us deixarà mal gust de boca i és un bon tast d’un fruit podrit i corrumput. També us farà – com a mi m’ha passat – mirar i remirar documentals de la Segona Guerra Mundial per intentar entendre com va ser possible tot allò i tindreu una visió desconeguda, la dels perdedors, i us farà odiar el que us van ensenyar a l’institut o a l’escola per ser massa parcial i simplista. Però a part de tot això, m’aventuro a exposar una teoria. Si aquest llibre ha estat tan premiat i es considera un dels clàssics definitius del gènere del segle XXI no és per la cruesa amb què exposa l’odi als jueus, polonesos o altres “races”, no és pel seu sinistre to i sentenciós feixisme ben argumentat, no és perquè posi sobre la taula la necessitat de revisar què vol dir victòria moral en una guerra tan desastrosa, no és pel retrat d’una homosexualitat violenta i sagnant sense escrúpols, no és perquè vagi al punt més fosc i ple d’excrements de l’ànima humana… no. Jo crec que si aquest llibre ha pogut arribar a tantes mans i ha pogut ser tan traduït és perquè l’enemic del relat tal i com l’exposa Aue és la Rússia Imperial encarnada en la URRSS, un enemic descrit com a bàrbar i brutal, potser el país del que menys s’explica la història en el llibre però més se’n descriu la violència primitiva, un enemic que, avui dia, Occident encara tem, com demostren les notícies que envolten la nostra actualitat. Potser perquè hi ha interessos ocults en fer-nos odiar o estar espantants davant Rússia i això ha donat un impuls secret a Les Benignes que és, entre altres raons evidentment plenament justificades, un llibre coplidor i brillant, una gran obra desmesurada sobre l’horror que m’ha impactat fortament així com ho ha fet a tota la societat de la Vella i rondinaire Europa. No us deixarà indiferents i en acabar-lo potser sentireu que s’ha acabat la guerra i que estàveu en el bàndol vencedor, que vosaltres, com jo, sou demòcrates, capitalistes, que respecteu a totes les creences i religions, però al mateix temps sentireu que l’heu perduda però que tampoc estàveu massa segurs de lluitar per res que valgués la pena o, si més no, no hi havia ningú que defenséssiu que no estigués d’alguna manera tan podrit com el nas de Hitler en l’episodi final del llibre.

Una felicitació també per al traductor al català, Pau Joan Hernández, Premi Serra d’Or 2008 de traducció, perquè estic segur que en un llibre com aquest, els traductors i traductores són qui ho ha de passar pitjor, encara que l’edició de Quaderns Crema té força errors, sobretot a partir de la meitat final del llibre.

 

Finalment, la introducció brutal, les primeres paraules d’aquesta novel·la, aquesta interpel·lació que ja és llegendària pel seu to directe, honest, tallant…

«Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edifi cant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí; al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop. No us penseu que us intento convèncer de res; al capdavall, les vostres opinions són cosa vostra. Si m’he decidit a escriure, després de tots aquests anys, ha estat per posar les coses a lloc de cara a mi mateix, no de cara a vosaltres. Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres»

…constrasten amb un final que arriba més de mil pàgines enllà i que és caòtic, absurd, desigual, que no està a l’alçada de certs moments de l’obra en els quals s’arriba al sublim – sobretot en la primera part quan encara ens trobem en un espai literari reconeixible.

Poesia a la contraportada del diari La Mañana

dimarts , 14/02/2017

La poesia segueix i ens envolta, com un riu que no para mai. Mentre hi hagi consciència hi haurà poesia, mentre hi hagi inconsciència hi haurà poesia. L’amor infinit ens atrapa i quan els teus versos arriben cada vegada a més llocs només pots estar-ne agraït i feliç i content i compartir-ho amb tothom que vulgui ser partícep d’aquesta felicitat!

Fa uns dies em van entrevistar al diari de ponent La Mañana i avui us comparteixo l’entrevista acabada de sortir del forn que va sortir a l’edició en paper i es va distribuir arreu. Moltes gràcies a la Rosa Peroy per l’exigència i el talent!

Recordeu que podeu trobar el llibre L’ORACLE DEL DRAC. EL LLIBRE DELS CANVIS a les principals llibreries del país i a les botigues digitals. A Amazon s’havien esgotat però ja n’hi torna a haver.

-

L’Editorial Fonoll continua apostant per iniciatives delicades i curioses com la que ens presenta Pere Vilanova (Barcelona, 1988). Aquest poeta i músic que canta en català, anglès i francès i que també fa de traductor, ha publicat ja tres poemaris i vuit àlbums de música. L’any 2014 viatja a Taiwan i s’impregna de la cultura asiàtica. El recull de poemes es nodreix de l’I Ching, un llibre xinès del 2.400 aC, que descriu les dualitats del món amb un sistema d’hexagrames útil per a predir el futur. 64 poemes que el lector pot utilitzar com una endevinalla i on trobar segur un llenguatge subtil i alhora punyent, adreçat als sentiments.

jpg contra La Mañana Pere Vilanova Baixa resolució

Com va conèixer l’I Ching?

Vaig trobar-lo en traducció castellana en un mercat de segona mà de Barcelona. La meva companya, Huanyu, és taiwanesa –autora de les il·lustracions del llibre– i em va explicar que es tractava d’un oracle, que defineix el món com un sistema de contraris.

El ‘yin i el yang’?

Sí. Va definint estats, emocions i situacions i arriben als 64 hexagrames, que es consultaven tirant tres monedes. I ens hem de preguntar sobre el futur. Sí, però amb una pregunta la resposta de la qual no sigui sí/no, que necessiti una explicació., cosa que ho fa molt més interessant. Al tirar les monedes vas fent les sumes i escrius unes línies. Explico el mètode al final del llibre.

Posi’ns un exemple.

Quan llegia el llibre va venir a sopar a casa un amic, que feia un màster de turisme. Li havien ofert una feina a Xina i no sabia què fer. Tot jugant, vam preguntar al llibre què passaria si es quedava i li va sortir el símbol de l’estancament. A la pregunta de si marxava, l’oracle va predir-li creativitat.

I va marxar?

Sí (riu), no sé si influït pel llibre o no. I li ha anat bé, va ser una bona experiència. Aleshores jo vaig fer-me les meves preguntes. Les respostes… són els 64 poemes del llibre.

A les presentacions fan servir el llibre com l’I Ching’.

Sí, són divertides, enganxa molt. El llibre conté amb mètrica lliure, simbolista, intuïtiva, amb influències de Rimbaud i Dylan Thomas, que m’agraden molt i amb il·lustracions de la Huanyu.

És el primer cop que publica amb Fonoll.

Vaig informar-me durant un any sobre l’I Ching i el llibre el vaig escriure a raig, amb deu dies. La Laia Noguera em va respondre de seguida amb un sí rotund!

Els murs de Sofia

dilluns, 13/02/2017

La història de Bulgària és força estranya, bastant en la línia dels països de l’est que han anat enriquint-se i transformant-se amb el pas de civilitzacions i cultures europees i asiàtiques. Fundades pels Tracis, les primeres poblacions en territori búlgar no van trigar gaire a donar ciutadans destacats dins de l‘Imperi Romà (per exemple Espartac) i, més endavant, amb l’arribada de la desconeguda tribu asiàtica dels búlgars de la qual fins i tot avui en dia se’n sap ben poca cosa, el país donaria més d’un ensurt a l’Imperi Romà d’Orient, i a l’Imperi Otomà.

Cruïlla de cultures, conflictes i zona de pas, aliada circumstancial de l’Alemanya nazi, República Soviètica ocupada i orgullosament comunista, barreja d’eslaus, macedonis, tracis… Bulgària és un país que defineix prou bé el que és Europa, una Europa que, inexorablement, des d’aquí es desconeix, donat que les nostres històries no podrien ser més diferents.

A nivell cultural, per això, i qui sap per fer una picada d’ull a les potències centrals del Continent Europeu, el Govern de la República de Bulgària instal·lat a la capital Sofia (capital oficialitzada prou tardanament després de la Segona Guerra Mundial), va llençar una iniciativa poètica única que de seguida van copiar-se altres països: Poesia a les parets.

Així és com els búlgars van contactar amb les ambaixades dels 28 països europeus de la UE i van donar-los una paret per país perquè hi pintessin versos destacats de la seva poesia. Aquí he trobat una llista de tots els països i llengües representades en anglès. Evidentment, els catalans ens hem de conformar amb un poema de Miguel de Cervantes donat que la nostra llengua no és oficial a la Unió Europea, i que el Govern d’Espanya és força matusser, però qui sap si en un futur no tan llunyà un poema del nostre país podrà reposar davant les mirades blaves i estranyades dels ciutadans d’una Sofia que està despertant i que fa anys que desperta, que és la capital d’un país que sembla com a mig fer, però que, diria, sabrà aprofitar els vents de la història. Per altra banda, la muntanya que dorm damunt Sofia és increïble, sembla de pel·lícula o de conte de fades, i les avingudes, els carrers, les muntanyes roges, els monestirs ortodoxos amagats en petites valls, fan del país un punt de trobada entre cultures en molts aspectes encara verge, amb una natura cansada per l’hivern però que a la primavera ha de renéixer i explotar.

+ informació: http://www.vagabond.bg/art/item/283-wall-to-wall-poetry-part-2.html

 

 

  1. Austria - Sofia Public Library, 4 Slaveykov Sq – Wolf Harranth
  2. Belgium – UniCredit Bulbank, 6 Vitosha Blvd – Hugo Claus & Odilon-Jean Périer
  3. Bulgaria - Hristo Botev Construction and Architecture High School, 34 Evlogi and Hristo Georgievi Blvd – Hristo Botev
  4. Cyprus – Lozenets Municipality, 2 Vasil Levski Blvd – Pantelis Mechanicos
  5. Czech Republic – Czech Cultural Centre, 100 G.S. Rakovski Str – Jaroslav Seifert
  6. Denmark - Sofia City Art Gallery, 1 Gurko Str – Piet Hein
  7. Estonia – Architecture and Urban Planning Directorate, 5 Serdika Str – Jaan Kaplinski
  8. Finland – Underpass in front of the Presidency – Pentti Saarikoski
  9. France – Small City Theatre Behind the Canal, 2 Madrid Blvd – Paul Éluard
  10. Germany – Vasil Levski National Stadium, 38 Evlogi and Hristo Georgievi Blvd – Friedrich von Schiller
  11. Greece – Vasil Aprilov 38th School, 40 Shipka Str – Constantine Cavafy
  12. Hungary - Sveti Sedmochislenitsi 7th School, 28 Tsar Shishman Str. – Sándor Petőfi
  13. Ireland - Mall of SOfia, 101 Alexander Stamboliyski Blvd –  Máirtín Ó Direáin
  14. Italy - Phone Palace, 4 Gurko Str – Dante Alighieri
  15. Latvia – Honorary Consulate of Latvia, 4 Sveta Nedelya Sq – Rūdolfs Blaumanis
  16. Lithuania – Sofia Public Library Branch, 1 Serdika Str – Marcelijus Martinaitis
  17. Luxembourg – Sofia City Art Gallery, 1 Gurko Str – Raymond Schaack
  18. Malta – Sofia City Hall, Vazrazhdane Disctrict, 62 Alexander Stamboliyski Blvd – Dun Karm Psaila
  19. Netherlands – Natural History Museum, corner of Moskovska and Benkovski Str – Jan Hanlo
  20. Poland – Bratya Miladinovi 30th School, 125A Alexander Stamboliyski Blvd – Czesław Miłosz
  21. Portugal – Sofia City Hall, 33 Moskovska Str – Fernando Pessoa
  22. Romania – 199 Theatre, 129 G.S. Rakovski Str – Mihai Eminescu
  23. Slovakia – Slovak Embassy, 9 Yanko Sakazov Blvd – Ján Smrek
  24. Slovenia – G.S. Rakovski 22nd School, 134 Vitosha Blvd – France Prešeren
  25. Spain – Miguel de Cervantes Spanish High School, 1 Sultan Tepe Str – Félix Lope de Vega
  26. Sweden – National Art Academy, 1 Shipka Str – Tomas Tranströmer
  27. Turkey – Alphonse de Lamartine French High School, 35 Patriarh Evtimiy Blvd – Nâzım Hikmet
  28. UK – Serdica Metro Station – Liz Lochhead

Desequilibri de la Falla

diumenge, 12/02/2017

Jordi Garrido és una persona d’allò més activa. Historiador de l’art de formació, musicòleg de vocació i escriptor de professió, aquest jove humanista forma part d’una nova generació que s’ha anat creant a base de moltes contradiccions, de molt esforç i de moltes renúncies. Parlo de la generació de menys de 30 anys, la que algunes vegades s’anomena mil·lenial, encara que jo crec que seríem una mena de subgeneració, com els infantils o alevins d’aquests, que gestionem una misèria econòmica cada vegada més creixent i ho compartim tot cada vegada més. No fa massa llegia una article de l’Antoni Bassas que anava en aquest sentit. Descrivia una teoria força creixent als Estats Units, segons la qual el capitalisme s’estava transformant per convertir-se en una economia plenament col·laborativa en què el concepte de propietat privada perdria el sentit i s’aniria cap a una mena de sharisme dels recursos comuns. Un món en el qual tothom fabricaria la seva pròpia energia i la vendria al seu veí, en què els cotxes serien un be comú i els viatges intercontinentals una rutina. És una teoria optimista i esperançadora que esperem que arribi a temps abans el materialisme histèric de les economies emergents no destrueixi la mala salut de ferro de la Terra.

Sobre el tema de les noves generacions, no em malinterpreteu. De persones extraordinàries n’hi ha de totes les edats, i ningú no ho ha tingut fàcil per pujar els costeruts graons del reconeixement en el món de la cultura i de l’art. Però sí que podem parlar de tendències generals i és un fet prou obvi, per exemple, que revistes digitals com Mirall o Jot Down se la juguen més que mitjans tradicionals de tota la vida que semblen viure en el dia de la marmota hipster (Time Out, els suplements de cultura dels diaris tradicionals, i segur que n’hi hauria moltes més que desconec, i d’altres que conec però que no vull anomenar perquè tothom fa el que pot). La qüestió és que aquesta sinceritat i capacitat de superació davant les dificultats són eines que la generació del Jordi ha hagut de fer servir d’una manera més intel·ligent i amb més traça que la generació que ara mateix passa dels 30, si més no, pel que fa al context econòmic amb què s’han hagut d’enfrontar els joves de lletres (ja de per si complicades, però en els darrers temps diríem que impossibles) i més quan hi ha un clima general accentuat d’anar decididament a destruir els estudis humanístics i artístics i convèncer a la gent que facin eginyeries, econòmiques, negocis i ciències. De fet, no fa pas gaire que el propi Diari ARA dedicava un especial a que Catalunya es convertís en un nou país tecnològic capdavanter a Europa sota un model neoliberal i capitalista salvatge com l’americà, ep! Un progrés tecnològic que és imprescindible i que, a més, ja fa dècades que estem liderant (només cal veure la inversió en projectes de recerca per part de la Unió Europea al nostre país i quants d’aquests són liderats per universitats, laboratoris i científics catalans) però això no pot anar en detriment de les humanitats, i més si volem reforçar la nostra identitat i cultura en l’àmbit internacional. És una llàstima i un contrasentit que un diari de referència per als que estimem la cultura catalana com l’ARA aposti per aquests models tan reaccionaris.

La qüestió és que Jordi Garrido és un historiador de l’art i un escriptor amb talent, entès en música i que sempre en porta alguna de cap. La darrera de les seves aventures va acabar el cap de setmana passat a l’espai Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat, on hi ha la Fundació Arranz-Bravo. En Jordi va ser l’encarregat de fer de comissari d’una exposició que duïa per nom Falla (#FallaLH). L’encàrrec que la Fundació li va fer no era gens fàcil. Es tractava d’organitzar amb una certa gràcia i harmonia l’exhibició de les obres guanyadores d’un concurs per a joves artistes. Els vencedors van ser Aldo Urbano i Ayelen Peressini, l’Aldo per la seva pintura desequilibrada i xocant, i l’Ayelen per les seves escultures a mig camí de representacions físiques i metàl·liques d’un Kandinski racionalista i d’una lluita de la matemàtica per tal de trobar l’equilibri.

En Jordi ens va rebre a la porta de l’impressionant espai industrial Tecla Sala de l’Hospitalet, un edifici extraordinari ple d’artistes i d’activitat. Ens va explicar l’encàrrec que li van fer i com va trobar el denominador comú de tots dos artistes: La Falla. No era fàcil de trobar, precisament en Jordi diu que va estar rellegint De l’espiritual en l’art del propi Kandinski i va arribar a la conclusió que l’essència de la línia, l’arrel de l’equilibri que perseguien els dos joves artistes no era a les teories d’art enlairades que habiten en els núvols, sinó que les seves obres establien un diàleg amb una veritat més soterrada, més bàsica i essencial. Les obres de l’exposició lluitaven per mantenir-se dretes mentre les illes continentals subterrànies que estan en xoc constant sota els nostres peus ens donen la il·lusió d’un equilibri permanent. També les noves generacions aporten a les antigues una sensació de calma amb les seves recerques per sobreviure. Així doncs, Falla, art per desemmascarar l’energia subconscient.

En Jordi tenia ben estudiat l’ordre amb el qual mostraria l’exposició. Començava l’explicació sempre pels darrers passadissos on hi ha exposades les obres de la permanent, les d’Arranz-Bravo. Allà explica històries i anècdotes sobre un altre cas d’un gran artista desconegut a casa seva que esdevé una estrella als Estats Units on nombrosos col·leccionistes buiden els comptes corrents per aconseguir obres seves. Després de la introducció que ja ens situa en un desequilibri prou conegut en el nostre país entre allò creatiu i allò reconegut, comencem amb l’exposició amb l’obra de l’Aldo, que es barreja alhora amb unes escultures que semblen petites joies en un Flea Market, i que són les maquetes per les grans escultures de l’Ayelen. Les pintures de l’Aldo que es trobaven al segon passadís eren, de fet, les obres més antigues de l’exposició. Hi havia un quadre amb una pila de llibres dessagnant-se (o això és el que hi vaig veure, en Jordi sempre demanava què hi veia la gent), hi havia una arbres amb ulls elèctrics pintats durant una estada artística a l’Índia i hi havia una escultura que era, liretalment, una falla amb una certa estètica futurista, de tall contemporani i fusta repintada, amb colors cridaners i làsers per simbolitzar la direcció de les falles. Sorprenia força veure que l’altre passadís, iniciat per una escultura gegant en forma de falla i que era l’accés a les pintures més recents de l’Aldo, acollia una pintura més extravagant que descrivia de forma anàrquica els engranatges d’un mecanisme galàctic caòtic, amb una estètica d’alguna manera vuitantera. Aquestes pintures no tenies res a veure amb les anteriors, amb els llibres dessagnant-se o el làser que travessava l’oceà buscant l’equilibri del món.

Finalment, les obres de l’Ayelen (que mentre ens trobàvem visitant l’exposició era a fora jugant dins una escultura gegantina que ella mateixa havia muntat in-situ), buscaven la lluita entre espai i equilibri i reflectien la pau permanent, alhora que efímera, amb què es relacionen els conceptes espai-pes-equilibri. Teories físiques a part, tot allò que ocupa un espai, ocupa un temps i, en principi, també té una certa massa i pes. Humans com som, enfilats damunt les falles incontrolables del nostre planeta blau, no coneixem altra cosa que l’efímer i tota la nostra vida és una lluita per gravar una petjada ben fonda en la història. També així els dos joves artistes d’aquesta petita i bonica exposició, també així el comissari i creador del concepte de l’exposició, Jordi Garrido, també així totes i tots els joves que lluiten per alçar la veu i obrir el tap de l’ampolla, deixant entrar la llum, fent que d’una vegada per totes les generacions-tap que van créixer en les mentides de la bonança econòmica deixin passar a aquests  nous talents que tantes coses interessants estan dient.

El finissage de l’exposició va arribar el dissabte passat i ara només ens queda desitjar molta sort i molta continuïtat als tres còmplices de la Falla que durant uns mesos han obert una escletxa a una nova visió de la realitat, camí d’un futur incert i inexorablement factible.

Una nit al pavelló de l’oracle

divendres, 10/02/2017

Era una presentació que em feia molta il·lusió. Des que fa cosa d’un any vaig començar a escriure el llibre L’oracle del drac. El llibre dels canvis (Fonoll, Juneda, 2016) a partir de l’I Ching xinès, pensava en Casa Àsia com un lloc magnífic i especial on poder-hi recitar els meus poemes i tocar-hi les meves cançons escrites a Taiwan. A més a més, durant tot el procés “d’endinsament” dins el món d‘El llibre de les mutacions xinès havia utilitzat materials de Casa Àsia com podcasts de conferències i textos d’articles sobre aquest clàssic de la literatura per a informar-me bé dels terrenys que volia trepitjar.

 

PV Asia 3

El moment va arribar ahir a la nit, i va ser un gran honor trobar-me amb la sala plena de gent i amb el director de Casa Àsia dient unes paraules boniques sobre els camins de la música i la poesia entre els i les joves i convidant al públic a gaudir. Estava nerviós però, seguint una mica el mètode de consulta proposat per Lao Tse per a endenvinar el futur amb El llibre dels canvis, vaig decidir relaxar-me i intentar fer una certa meditació i explicar el camí que m’havia portat a esciure L’oracle del drac. El llibre dels canvis, els aliats que havia trobat durant el procés i l’agraïment per tota la gent implicada, la Huanyu, la Laia Noguera, el Francesc Gelonch, tot l’equip de l’Editorial Fonoll… etc.

Quan vaig haver explicat la història de l’I Ching (IYing) que m’havia preparat a consciència, començant per l’emperador mitològic xinès mig home-mig serp que descobreix els primers vuit hexagrames a la pell d’un animal mig cavall mig drac sortint del riu groc pels voltants del 2.000 aC. i acabant pels missioners belgues, francesos, alemanys i britàncs que fan els primers intents de traducció del llibre a finals del segle XIX. Després vaig proposar de fer una petita meditació a través de la cançó Constelar, escrita  la muntanya de l’elefant de Taipei.

 

En acabar amb la part instrumental i el crit de calma:

La nit ha arribat
i estic sol,
Sota el tel blanc
dels llençols.

La llum ha rebotat
damunt
els núvols vermells
de la ciutat
on ets tu.

A la muntanya de l’Elefant
que dorm
no estic cantant
per ningú no.

A la muntanya de l’Elefant
que dorm
no vull que vinguis
no em cal ningú.

Els vagabunds fan l’amor
dins els caixers
demà treballaran
al Parlament,

I jo esperaré de nou la nit,
i la nit arribarà
i estaré aquí,

A la muntanya de l’Elefant
que dorm
no estic cantant
per ningú, no,

No estic cantant a ningú
no vull que vinguis
no em cal ningú,

Feliç és aquell
qui està sol
bevent estels
sota un cel nou,

No estic cantant a ningú,
no vull que vinguis
vull ser tot tu.

Aquí dalt
no em cal
ningú més,

Aquí dalt
no em cal
ningú més.

Aquí dalt
no crec
en res.

Aquí dalt
no em cal
ningú més.

 

Vaig començar recitant el primer dels poemes i símbols del llibre en la meva versió La Creativitat (K’un). Vaig començar, doncs, amb els versos “La llum del sol sagnant / s’escampa en el camp roig / i vola un drac cobert pel cel de maig”.

Després vaig explicar la diferència entre Ying i Yang en l’I Ching, la creació vs la recepció i llavors vaig demanar a un voluntari que fes una pregunta concreta sobre el seu futur al meu llibre per tal de trobar el poema concret. Aquest voluntari va ser Rafael Bravo, el director de la Casa Àsia, que va trencar el gel. Seguidament altres persones van anar fent preguntes i llençant les monedes sis vegades mentre anàvem escrivint a la pissarra el resultat de l’oracle, al mateix temps que jo recitava algun poema que em venia de gust i que trobava adequat. Després, en el torn de preguntes, la gent va plantejar-me dubtes sobre traduccions, sobre taoïsme i confucionisme i sobre el per què de moltes qüestions que, en alguns casos vaig poder respondre i en d’altres vaig deixar obertes ja que no em veia en cor de trobar una explicació prou acurada.

PV Asia

Finalment, les converses amb la gent que va voler comprar el llibre, les reflexions i l’amor i l’interès de tots els assistents va omplir les pàgines d’emoció i tot l’acte de veritat.

Estic molt agraït que la gent estigui rebent amb tanta passió aquest llibre i, sobretot, que l’utilitzi per tal d’endevinar alguna qüestió sobre ells i elles mateixos (tal i com diu Jung, l‘I Ching és la porta per arribar al subconscient) o, simplement, gaudeixin dels 64 poemes en vers i en prosa del llibre i llencin les tres monedes sis cops per arribar a l’atzar d’una transmissió poètica.

A més, aquest acte va coincidir amb l’anunci que el llibre ja es troba a les principals llibreries del país, a La Casa del Llibre, a La Central, a la Jaimes, a la Impossible… etc. etc. i, a més, la setmana passada es va esgotar a Amazon (ara ja n’hi torna a haver).

Moltes gràcies a tothom que segueix creient en els llibres i en la música i que són els veritables còmplices que m’han portat a poder tenir tres llibres i nou discos publicats. Us estic molt i molt agraït i espero que ens poguem trobar a presentacions i recitals, el proper és a l’Astrolabi de Gràcia (C/ Martínez de la Rosa, 14) el 3 de març.

Llegir i escriure poesia ens fa més intel·ligents

dimecres, 8/02/2017

La poesia i la literatura en general sempre han estat disciplines intel·lectuals i artístiques més o menys relacionades amb una manera d’entendre el món, amb una reafirmació per la sensibilitat i creativitat i que també s’han utilitzat sovint per seguir amb les lluites ideològiques i polítiques a favor de la llibertat. En general, podríem dir que la poesia té diversos àmbits d’acció i afectació, d’una banda el món de la sensibilitat i, de l’altra, el món de l’evolució del pensament.

És en aquest darrer àmbit on recentment s’ha produït un descobriment científic que, encara que ja podíem intuir, ha quedat demostrat: Llegir i escriure poesia genera noves connexions neurològiques i augmenta la capacitat de raonament i la intel·ligència.

La conclusió de l’estudi ha estat publicada a la prestigiosa revista mèdica El Sevier i podeu llegir l’article complet aquí: http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0010945215003081

L’article porta per títol: “Shall I compare thee…” el primer vers del sonet 18 de William Shakespeare, un dels poemes més brillants i més intensos sobre l’amor mai escrits:

 

Us tradueixo aquí el resum de l’article tot celebrant que aquest càlcul mental de les estrelles que és l’univers poètic segueixi fent créixer l’electricitat en els nostres cervells.

La base neurològica de la consciència literària

El fet de llegir de forma activa literatura seriosa, com per exemple poesia, augmenta el benestar mental. Un equip d’investigació de la Universitat de Liverpool ha volgut demostrar de quina forma llegim i processem textos seriosos. L’equip defensava que aquesta recerca podia demostrar factors clau sobre els processos cognitius que es produeixen a propòsit de les millores en el benestar.

En l’estudi liderat pel Professor Corcoran, els participants van llegir i processar textos poètics i prosaics mentre se’ls feia un escànner MRI. També se’ls va demanar que valoressin en una escala de més a menys poètic la naturalesa dels textos. Cada un d’aquests textos tenia més de quatre línies de llargada. En la meitat dels textos, la quarta i la darrera línia presentaven un canvi en el siginificat general del text en relació amb les línies prèvies. Això provocava que el lector hagués de detectar els canvis que es produïen de sobte en el sentit global mentre aquest anava desenvolupant-se (fenomen també sovint anomenat “reappraisal”). També es va demanar als subjectes de l’estudi que valoressin la llargada necessària per a aquest “reappraisal”. Aquestes dades combinades, les classificacions del reconeixement poètic i el “reappraisal”, van ser utilitzades per indicar el grau de consciència literària del participant.

Els autors de l’estudi van comprovar que l’activitat cerebral estava relacionada amb el nivell de consciència literària. D’una forma específica, aquesta habilitat estava en total relació amb les àrees del cervell associades amb la representació i actualització del significat, i la capacitat de raonament davant dels esdeveniments. Això suggereix que la millora de la consciència literària està relacionada amb el creixement de la flexibilitat dels models de significat interns i millora la capacitat de consciència davant dels canvis.

Llegir literatura seriosa requereix una capacitat de comprensió de canvis argumentals i moviments que cada dia es troben també en els matisos de les dinàmiques de les interaccions socials. D’aquesta manera, llegir literatura també podria millorar l’habilitat de raonament sobre el significat del que succeeix i el que es diu en la vida diària. Els autors de l’estudi conclouen també que els individus amb dificultats mentals poden beneficiar-se de la lectura i processament de la literatura.

Noreen O’Sullivan,

Philip Davis,

Josie Billington,

Victorina Gonzalez-Diaz,

Rhiannon Corcoran,

Department of Psychological Sciences, Institute of Psychology, Health, & Society, University of Liverpool, UK

L’oracle del drac arriba a la Casa Àsia

dimarts , 7/02/2017

Oracle-LlibCanvis_U0071NEGRE.indd

La institució de la Casa Àsia va ser constituïda a Barcelona el 9 de novembre de 2001 amb l’objectiu de treballar com un autèntic petit ministeri d’afers exteriors en la relació entre Catalunya, l’Estat Espanyol i els països de l’Àsia.

Després d’haver estat en diverses seus, actualment la Casa Àsia es troba al preciós Pavelló de Sant Manel del Recinte Modernista de Sant Pau. Quan vaig publicar L’oracle del drac. El llibre dels canvis (Juneda, 2016) a partir de les prediccions del futur del Llibre de les mutacions xinès (veieu La història d’un llibre aquí), des de l’Editorial Fonoll de seguida vam pensar en la Casa Àsia com a el temple on poder presentar aquest poemari tan especial. De seguida ens van respondre que estarien encantats d’acollir un recital del llibre de poemes i ens van dir que l’havien llegit i que els semblava un recull molt especial i molt diferent.

Finalment, aquest gran dia ha arribat i serà el dijous 9 de febrer a les 19h en què presentarem L’oracle del drac. El llibre dels canvis i el darrer disc sobre el tifó Meranti en un escenari únic. Estic molt content de poder portar la meva poesia i música en aquest espai emblemàtic i tinc moltes ganes de convidar-vos-hi.

L’espai al pavelló modernista és limitat, per la qual cosa des de la Casa Àsia ens han demanat que qui vulgui venir escrigui un mail a politicasociedad@casaasia.es indicant nom, cognoms i número de DNI (NIE/Passaport).

El recital tindrà un format plenament participatiu, consultarem els poemes, explicaré les meves sensacions en l’experimentació poética amb l’I Ching (I Ying) i us convidaré a preguntar als poemes allò que us preocupa.

Junts farem un viatge màgic, seguint els camins d’una indeterminació buscada entre orient i occident.

Fins dijous!

Evolucio

Text de l’acte publicat per Casa Àsia (consulta l’acte al web oficial)

El músic i poeta Pere Vilanova (Barcelona, 1988) presentarà a Casa Àsia el seu tercer llibre L’oracle del drac. El llibre dels canvis (Editorial Fonoll, Juneda). El jove músic i poeta agafa com a referència El llibre de les mutacions xinès del 2.400 aC., anomenat I Ching (I Ying).

Aquesta obra fundacional de la cultura xinesa i del taoisme s’utilitzava per a predir el futur. Militars, enamorats, polítics i artistes preguntaven al llibre oracular alguna qüestió concreta sobre el destí i l’I Ching els responia amb un dels 64 símbols que el componen. La resposta dotava a l’interrogador de la capacitat d’adaptar-se al canvi quan aquest arribés.

El poeta Pere Vilanova va preguntar a l’I Ching (I Ying) “Què passarà si escric aquest poema?” fins que el l’antic oracle va respondre els seus 64 hexagrames. A partir de totes les respostes del llibre xinès, Vilanova va escriure els 64 poemes sobre cada un dels hexagrames que formen el seu llibre de poemes de voluntat moderna.

L’edició del poemari és, doncs, la d’un llibre-objecte ja que pot ser llegit com un recull alhora que un també pot preguntar als versos com si fossin una interpretació personal d’El Llibre dels Canvis. Aquesta naturalesa poètica bidireccional, fan que L’oracle del drac. El llibre dels canvis sigui un llibre únic en la literatura catalana amb una poesia sorprenent d’una indeterminació buscada entre orient i occident.

Al final de la presentació l’autor oferirà un petit recital participatiu.

Presenta:

Rafael Bueno, director de Política, Societat i Programes Educatius de Casa Àsia

A càrrec de:

Pere Vilanova. El jove músic i poeta de Barcelona és conegut per ser autor d’una obra poètica experimental, d’influència simbolista i per tenir una veu molt pròpia dins la seva generació. El cantautor Pere Vilanova fa temps que s’ha interessat per la cultura i les tradicions asiàtiques i, de fet, va presentar un dels seus darrers discos a Taiwan el 2015 (L’Encanteri, antologia de poemes musicats de Joan Vinyoli, finalista del Premi Terra i Cultura 2016).

Casa Àsia – Pere Vilanova presenta L’oracle del drac. El llibre dels canvis

Ben sol, faig moure la meva ombra per veure-hi

diumenge, 29/01/2017

Ahir va ser un dia especial. Una amiga ens va revelar un secret que la fa molt feliç mentre menjàvem al seu pis del barri de Sant Antoni – rajoles antigues, escales estretetes, parets modernistes. Després de menjar crestes xineses i fideus picants, vam menjar dolços de llimona, de tres xocolates i tiramisú com a postres i ella ens va fer un te verd. Mentre bevíem te jo li preguntava coses sobre història i sobre la seva família. Ella va venir aquí fa 5 anys, la seva germana viu a Londres i els seus pares a la Xina. Parla un castellà molt fluit, entén bé el català i, de fet, el seu cap a la feina l’està ajudant a aprendre’n més. Parlàvem de política, de l’amor i la música i escoltàvem una nova cantant japonesa que tot just ara comença a publicar cançons acústiques precioses. És tan nova que no la pots trobar ni a Spotify ni a Bandcamp ni a Itunes, de moment només l’he sabuda trobar a YouTube. Després del dia d’ahir i encara amb la veu dolça de la cantant Kimie Fukuhara a la memòria, aquest matí m’he topat amb un antic llibre que tenia per casa, un antologia de poesia japonesa.

A França, des de sempre, han publicat molt, moltíssim, i han donat una importància brutal a les humanitats i a les lletres. L’objectiu dels llibres es, per ells, que comuniquin i que arribin com a més persones millor. Un bon exemple d’això són les grandíssimes col·leccions de Livres de Poche que ofereixen edicions de “baix cost”, en alguns casos baixíssim cost, amb textos i obres literàries de gran qualitat.

Si parlem de poesia, l’editorial-col·lecció de referència és Gallimard. El 2002, la famosíssima editorial de referència publica una primera antologia del poema curt japonès, amb presentació i tria de Corinne Atlan i Zéno Bianu. El llibre porta per títol original Anthologie du poème court japonais. Estem parlant d’un tipus de poesia que a Occident hem replicat en moltes ocasions. A la cultura catalana mateix trobem poetes que han agafat les tankes i els haikús japonesos i xinesos i els han utilitzat per a fer poesia en català. Exemples: des de Carles Riba, fins a Enric Casasses, passant per Miquel Martí i Pol o Carles Duarte.

El que les persones encarregades d’aquesta breu antologia defineixen com a poème court és, en realitat, una unitat poètica breu, d’aparença estròfica i que no te relació semàntica o argumental amb la resta d’estrofes que van component tot el conjunt. És a dir, un haikús té significat en ell mateix, és un poema, una història i no necessita afegits, encara que sigui un sol vers. Sovint es diu que el número de síl·labes que ha de tenir un haikú escrit en la nostra llengua no hauria de ser superior de 5 o 7 i la tanka (que és un conjunt d’haikús) no hauria de de passar de 20 – diria que s’oscil·lava entre 17 i 19 segons recordo de les lectures de Gabriel Ferrater sobre mètrica, però m’excuso si s’equivoco -, encara que aquesta convenció no té perquè ser així si tenim en compte la complexitat simbòlica de les llengües orientals, ja de per sí monosil·làbiques o bisil·làbiques, i que poden contenir en un mateix caràcter un munt de significats i de móns semàntics, històrics, imaginats.

El llibre en si és bonic, és d’aquestes edicions blanques de butxaca que tan es consumeixen a França, sense grans ornaments ni floritures, només la portada amb els cirereres corresponents. Al pròleg, tant Corinne Atlan com Zéno Bianu defensen que l’amor a l’haikús ens ve de la seva capacitat d’anar a l’essencial amb una breu brisa de paraules.  El llibre es divideix en les 4 estacions meteorològiques, començant per la Primavera i acabant amb un Hors Saison (fora d’estació, inclassificable), i va ensenyant-nos haikús i tankes de molts diferents segles i autors, sovint inconnexos, que creen un conjunt esplèndid i útil en la nostra atrafegada rutina. Podem parar-nos un moment, agafar aquest petit llibre de butxaca i consultar els versos escaients per a tornar-nos a l’estat primer de pau, rentats de les preocupacions estèrils del dia a dia.

Un exemple:

 

Particule

dans le soleil d’hiver

je voudrais partir

 

Takahama Kyoshi

 

Dans le quartier des banques

les navires de guerre

irradient

 

Hoshinaga Fumio

 

Enamouré

le chat oublie le riz

qui colle à ses moustaches

 

Tan Taigi

 

Si seul

que je fais bouger mon ombre

pour voir

 

Ozkai Hôsai

 

Música  per a llegir Anthologie du poème court japonais (Poésie, Gallimard, 2002)

Els amors del desert de Sanmao

dijous, 26/01/2017

Arthur Rimbaud té un breu poema en prosa que porta per títol Els deserts de l’amor i que parla d’un cor solitari que hi fa vida i que està envoltat de buit, abandonat i rebutjat eternament per l’amor i la seva correspondència. El rebuig de l’amor és nutrició pels artistes.

1477304247_194922_1477306793_album_normal

Però avui us parlaré d’un desert ple d’amor i romanticisme i, a més, d’un tipus d’amor que no és del tot convencional, i menys si el situem a finals de la dècada dels 70 del segle passat, a la colònia espanyola del Sàhara, entre una aristòcrata taiwanesa anomenada Cheng Ping (de pseudònim artístic Sanmao 三毛) i un miner i submarinista andalús de nom José María.

Situem-nos. Als anys setanta del segle XX l’únic govern reconegut internacionalment com a govern legítim de la Xina és el que després de la Guerra Civil xinesa s’ha refugiat a l’illa de Taiwan. Així doncs, el nom oficial del conjunt país Xina està dividit entre dues concepcions, l’una és la del govern de la República Popular de la Xina (majoritària, continental, comunista) i l’altra, la del govern que ha perdut la guerra, República de Xina (minoritària, capitalista, més o menys democràtica, que resisteix a l’illa de Taiwan). Les potències occidentals i l’ONU reconeixen a aquest segon com a govern legítim de tot el país, encara que la gran majoria de la població i del territori estigui sota el govern comunista que ha guanyat la guerra i controla la Xina continental. Taiwan té la grandària de Catalunya, aproximadament, i no és, per tant, ni un rival per la resta de la Xina comunista, ni tampoc un territori que legítimament pugui mantenir-se com a govern de tota la població durant massa temps.

En aquest context, neix la que serà una de les escriptores més famoses d’Àsia, Sanmao. Malgrat neixi a la Xina continental en una família benestant, aquesta no trigarà a fugir a Taiwan, segurament buscant una millor qualitat de vida i més llibertat i ella sempre es considerarà només taiwanesa. D’aquesta manera, a Taipei, Sanmao forja la seva identitat oberta i cosmopolita i es mira el món amb fam de viatge. El seu somni és anar a viure al desert, estar sola i despresa de les riqueses que l’envolten, poder escriure sobre l’essència de tot. Un amic dels seus pares és l’ambaixador de la República de Xina (Taiwan) a Madrid, així que ella aprofitarà aquesta circumstància per anar a fer-hi una visita un estiu. L’ambaixador de Taiwan a Espanya viu en un barri modest de la capital de l’Estat i, al pis de sota, hi habita la família de José María, que en aquell moment té 16 anys. La futura Sanmao en té llavors uns 22 i no dedica massa atenció a un jove espanyol que, segons explica la llegenda, s’enamora de la bellesa exòtica i del caràcter de Sanmao a l’instant.

Sanmao es mou en cercles diplomàtics i rics molt diferents, i aquell amor, per edat i per posició social, sembla impossible. Quan s’acaben les vacances ella se’n torna cap a Taipei, on estudia literatura i és a punt de casar-se amb un professor d’alemany més gran que ella. Però el professor mor fatalment la nit abans del casament. Això la trasbalsa molt i desequilibra el seu caràcter ja de per si fràgil i emocional, encara que tossut i obstinat. D’aquesta manera, després de donar-hi voltes, decideix tornar a Madrid, a relaxar-se i a sortir una mica de l’ambient taiwanès que li recorda massa al seu promès mort.

Quan torna a Espanya té 28 anys i tot just arribar a Madrid es troba que José María n’ha fet 22 i ja és tot home amb llarga barba, ample d’espatlles i que està fet un expert en excursions i submarinisme. Davant la insistència llatina de José María, Sanmao accedeix a donar-li la possibilitat de ser la seva parella i amant. Imagineu-vos la cara de sorpresa de la jove asiàtica en descobrir de bon matí, segurament després de passar la nit junts, que José María guarda una fotografia d’ella a la tauleta  de nit, una foto de quan ella va visitar per primer cop Espanya! Sanmao escriu molt bé, però el seu somni no és fer carrera literària en aquest moment, ni tampoc viure confortablement en una ciutat – la seva família prou s’encarregarà de llegar-l’hi la fortuna familiar i no tindrà mai aquesta mena de preocupacions – així que insisteix a José María a que viatgin fora d’Espanya, fora d’Europa, si pot ser, al desert.

1477304247_194922_1477309763_album_normal

José María és un amant de l’acció però no és un apassionat del viatge i del trasllat, però el seu amor és gran, per això marxa al Sàhara tot sol. En aquest moment, el Sàhara és un ex territori colonial espanyol sota la tutela d’Espanya, de manera que no podríem dir exactament que surti del país, si més no, legalment. Un cop allà lloga una casa i escriu a Sanmao perquè s’uneixi a ell. Sanmao hi anirà entusiasmada i durant els propers anys escriurà una de les obres més famoses de la literatura taiwanesa i asiàtica, Diaris del Sàhara, on narrarà amb una deliciosa prosa costumista plena de la passió justa i necessària de quan la sensibilitat es vesteix de raó, la seva vida al desert. José María li ha prohibit tocar els diners de la família, i tot el que tenen és el que pot guanyar ell treballant a unes mines situades a uns 50 quilòmetres de la caseta. A més, un altre dels plans que José María satisfarà a Sanmao és el de casar-se al desert. Això no serà gens fàcil perquè la història política en aquest moment es torna molt convulsa, tant per Espanya com per al govern de la República de la Xina instaurat a Taiwan. Justament mentre ells són al desert, el govern de Taiwan deixa de ser reconegut internacionalment com a legítim, i la República Popular de la Xina s’erigeix com a govern de tot el territori, continental i també de l’illa de Taiwan. Des de llavors, de fet, els taiwanesos són independents de facto però l’Estat Taiwanès no pot establir relacions internacionals oficials – malgrat això no els impedeix de tenir un dels passaports més útils del món. Aquesta situació complicarà força la recerca de la documentació legal per a poder-se casar, ja que l’ambaixada de Madrid deixa de tenir cap validesa mentre no quedin clares les relacions d’EspanyaRepública popular de la Xina i Espanya – Taiwan.

1477304247_194922_1477306252_album_normal

Finalment, gràcies a l’ajut de l’amic del seu pare i del govern de Portugal, Sanmao aconseguirà la documentació i la parella es casa al Sàhara, encara espanyol. Les coses, però, no seran fàcils, una mica més tard la revolució marroquina instigada pel govern del Marroc expulsarà els espanyols del desert i la parella haurà de fugir, i de tornar cap a Espanya. Decideixen, però, que es quedaran a Les Canàries, a l’illa de La Palma. Allà José María es dedica a pescar i Sanmao – que ja s’ha posat el nom artístic en honor a un famós personatge de còmic xinès anomenat San (tres) mao (cabells) – s’ha convertit en una escriptora famosa a Taiwan on els seus articles sobre la vida a l’Àfrica són publicats a 1 pesseta per paraula en importants revistes de l’illa. Sanmao publica llibres i contes i la gent vol saber més d’aquesta taiwanesa perduda al desert, casada amb un salvatge pescador espanyol. Això li dóna la satisfacció de guanyar el seu propi sou fent el que més li agrada, i és feliç al costat del seu jove i intrèpid marit.

Durant el temps que la parella és a l’illa de La Palma i, mentre ella escriu, José es torna un expert bussejador.  Els pares de Sanmao faran un viatge a Europa per retrobar-se amb la seva filla i, de passada, conèixer qui és el seu marit. Costa d’imaginar-se també la cara que devien fer en veure aquell barbut i musculat andalús, no massa alt per altra banda.

Diu la història que després de passar uns dies a La Palma, els pares de Sanmao i ella mateixa van fer un viatge a Londres i que José María els va acomiadar i es va quedar a l’illa. L’endemà que la família marxés a completar el tour vacacional europeu, José María va sortir a bussejar i a pescar amb els seus amics i va morir ofegat. El cos mort va ser trobat dos dies més tard entre unes algues i el van enterrar al cementiri de La Palma. Sanmao descriu amb dolor profund el moment en què s’assebenta de la mort del seu gran amor. Han estat 5 anys junts, els 5 anys més feliços de tota la seva vida. Tornarà de Londres per enterrar-lo, en un cementiri avui ple de flors que dia rere dia porten grups de taiwanesos, coreans, japonesos i xinesos per homenatjar l’home que va inspirar la seva escriptora més estimada.

Sanmao es trenca per dins, l’amor de la seva vida, José María, aquell noi murri que ella havia tractat al principi amb desdeny i que s’havia convertit en el seu marit, havia desaparegut per sempre, i amb ell tots els somnis de la vida que ella havia somiat. Torna a Taiwan on és una celebritat. Ensenya a la Universitat de Taipei literatura xinesa clàssica, segueix escrivint i, diuen, parlant amb José María i convidant a la gent a que també ho faci, dirigint-se al buit. Sovint, abans dels àpats familiars, posa un plat a la taula davant d’una cadira buida i diu, parleu, ell és aquí.

Viurà uns anys a Sud Amèrica on farà de periodista per una revista taiwanesa i, finalment, el 1991 és diagnosticada d’un càncer. L’operen a Taipei i, durant el post operatori, Sanmao se suïcida a l’habitació de l’hospital.

1477304247_194922_1477306186_album_normal

La seva història és arxiconeguda arreu d’Àsia, però encara no havia estat mai traduïda a occident ni, per descomptat, al català o castellà. Aquí és on apareix recentment la nostra heroïna, l’editora catalana Iolanda Batallé que crea el segell editorial Rata (ho acaba de fer fa pocs mesos) i lluita per aconseguir els drets de traducció mentre es pregunta “com és possible que ningú la conegui, que ningú l’hagi traduïda a Occident?” Trobareu la història de l’odissea de Iolanda Batallé al pròleg del llibre Diaris del Sàhara que, ara sí, podeu llegir en català i castellà, i on podreu gaudir d’aquesta literatura de desert, plena de sensibilitat i de tendresa, en una biografia que, fins i tot entrats al segle XXI, ens sembla xocant i com de somni.

Diaris del Sahara

Sobre els textos de Sanmao us diria que són plens de bellesa, simplicitat i passions mesurades i al mateix temps ben plens de poesia. De vegades sembla que llegeixis a una Sylvia Plath o a una Emily Dickinson pacífica, però crec que es diferencia d’elles perquè et trasbalsa des del silenci, d’una manera molt més serena que bona part de la poesia d’altres autores i autors occidentals.

La bellesa també és això i, encara que podem pensar que hi ha persones que neixen tenint-ho tot, i que per elles no és tan difícil d’embarcar-se en aventures somiadores i despendre’s del seu temps, també és cert que pel fet de trobar-se entre els happy few tenen pressions i deures molt grans. L’essència de Diaris del Sàhara és l’amor, un amor d’una punta a l’altra del món, d’una generació a una altra, de dues cultures en molts aspectes contràries i un desert silent i fèrtil on estrènyer els lligams entre tots dos cors. Dues ànimes que, potser sí, estaven predestinades a estar per sempre juntes, encara que, tal i com s’afirma a El llibre de les mutacions, la constància és més forta que el destí, i, de fet, va ser més la seva obstinació que no pas l’atzar la que va aconseguir unir-los.

Música per a llegir Diaris del Sàhara:

Caçadors de lletjors assedegats de bellesa

dimecres, 25/01/2017

Ell sempre bevia aquelles begudes pudents

i plorava i li cantava a l’orella cançons cada vegada més ordinàres,

però ella no comprenia la seva desesperació.

Veia com un bolet violeta li cobria el pit, però ella no comprenia la seva desesperació.

Després van venir els àngels. Se li passejaven per sobre com les formigues pel formiguer.

Ion Mureșan. Llibre Alcohol, Assedegats

Traducció de Xavier Montoliu

(Adia Edicions, #OSSOS DE SOL, 2016)

 

Adia

Adia Edicions és, des de fa força anys, l’editorial de referència de la nova poesia escrita en català. Amb l’intrèpid Pau Vadell com a capità incansable, la Col·lecció de Poesia Ossos de Sol és a punt d’arribar als 25 llibres publicats, amb autors de diversos llocs dels Països Catalans que, potser sense saber-ho, estan quedant lentament inscrits, etèriament registrats en la història de la literatura gràcies al fet de pertànyer a la medul·la espinal d’aquests Ossos de Sol, de llum.

Hi ha moltes qüestions a tenir en compte que fan que una editorial sigui una bona editorial i que una col·lecció tingui una personalitat pròpia. Jo no les sabria descriure, només parlo de les sensacions que desprèn el projecte artístic en si mateix. Una mica es tracta com aquell qui regenta un local on hi programa recitals i concerts: Possiblement el que s’hi podrà veure cada dia sigui heterogeni, variat, qui sap si inclassificable, però si el propietari del local és un artista de veritat i un bon gestor cultural, sabrà trobar el denominador comú capaç de dotar d’identitat pròpia l’establiment.

 

En aquest cas, l’estació, la barra del bar o el teatre és un conjunt de llibres, una Col·lecció d’aparença modesta però de nucli robust, feta des de l’amor a la diversitat i la llibertat, i des del rebuig de l’amor i l’obstinació en l’orgull. Més o menys com la poesia, que es nega a ella mateixa mentre es masturba davant del mirall. Tots els poemaris i autors d’Adia Edicions tenen, diria, factors experimentals en comú, però potser el que més crida l’atenció és que els poetes que hi publiquen són d’aquella mena d’autors que viuen per la poesia i que moren i reneixen en la poesia. Sense vacil·lar, desinteressats en altres coses que desviïn el somni del seu precís curs. Poques col·leccions poden dir que tenen l’obra completa de Francesc Garriga al costat de Misael Alerm, Alexandre Planas, Lucia Petrelli, Jordi Valls o Maria Antònia Massanet, per només citar alguns noms de sensibilitats ben diverses però amb vocació de trencar motlles. Adia Edicions també ha tingut tot a veure en la creació i instauració del Primer Premi Francesc Garriga que ha guanyat un somiador obscur com és el joveníssim Guillèm Gavaldà amb el seu àmpliament reconegut Fam Bruta (Col·lecció Premi Francesc Garriga, 2016) que tot just avui ha vist, poc després d’un mes d’haver exhaurit la primera edició, la segona tirada que ja és arreu de les llibreries. Un poemari del que, ben segur, hauré de parlar més endavant.

Avui volia parlar d’un llibre que vaig llegir la primavera passada i que em va impactar com pocs ho havien fet en català abans, perquè hi vaig trobar moltes coses que encara no havia llegit en la nostra llengua. Parlo del llibre Assedegats. I és que a la Col·lecció Ossos de Sol també hi ha espai per a la traducció, en aquest cas per una selecció-antologia de dos autors romanesos de reconeixement creixent, Ion Mureșan i Ion Es. Pop. Xavier Montoliu, traductor i escriptor reconegut, s’encarrega de triar els malsons de l’est en aquest trasvalsador volum ple de trencadissa, de soledat i de poesia boníssima. També ple de l’elegància tan pròpia dels decadentistes madurs, quan ja no volen plorar sota les estrelles perquè les veuen directament quan alcen els gots al reflex dels líquids transparents abans no cascadegin per les cansades goles.

Us deixaré algunes mostres d’això que dic. Començo pel primer autor, Ion Mureșan:

I la taverna plena a vessar: tres-quatre homes en una taula,

encorbats com teixons sobre els cendrers.

(Rostres retorçats pel dolor

i callats com en somnis).

 

O al poema La teulada

 

I que el que calia dir, jo t’ho he dit quan tocava:

que la teulada de la casa està trencada,

que a la nit veig des del coixí les estrelles,

i quan plou, plou també als nostres plats,

i quan fa sol, fa sol també als nostres plats.

 

I del poeta Ioan Es. Pop

 

4. si encara existís la veritat, amic, per a nosaltres

estaria bé que romangués aliena

perquè ja no ens trobem entre els que podrien rebre-la.

(…)

amic, ja no bevem com l’any passat. ja no esperem

que un de més sol que nosaltres vingui a seure a

salvar-nos. ara ja no l’esperem.

I no voldria extendre’m més, perquè aquest llibre és tan bo i aquests poetes són tan bons que parlen per ells sols.

“A Romania sembla que no estan per la brometa, en matèria de poesia” diu Marc Romera a la primera frase del seu epíleg. I és que costa molt no sentir-se interpel·lat per aquests versos que defugen l’artifici per quedar satisfets en el silenci d’un bosc, d’una ciutat negra i buida, d’un bar que tanca. Ioan Es. Pop diu alguna cosa així com que la pau i la batalla acaben sempre igual, amb un home sol al costat d’un altre home sol. I potser sigui necessari recordar-nos que la poesia que fa mal és la que ens recorda que venim de la ferida, d’aquell tall primer que va ser curat amb l’alcohol de les farmàcies de Déu, un alcohol que ens desinfecta de la nostra condició primigènia, que ens reprimerix i ens allunya del que realment som, bevedors d’alcohols humans, confosos murmuris en els oceans de ciment. Podem plorar i riure’ns dels altres amb ulls amargats i dilatats per la nit, podem llençar els ulls en un cel que sembla que està en obres, erigir-nos seductors irònics cap a una veritat que tampoc ens serviria, fidels com gossos que han devorat els amos. És així, podem ser uns miserables sense cotxe, vivint de lloguers, amb sous d’animal, i sempre estarem més aprop de la poesia del que pugui estar-ho mai el guadià de les transferències o algú que cregui que el poder és la salvació. D’acord, és un llibre pels que tenen set i gana, pels que es pregunten com és possible, per les que avancen en el silenci respectuós pels camins de la pròpia veritat, caçadors de lletjors assedegats de bellesa.

 

Romania Assedegats Adia Edicions

 

Música per llegir Assedegats (Adia Edicions, 2016) #Adia_revolution