Buidant una biblioteca de Londres

Aquest és el primer article del blog Splendide Hôtel i aprofito per presentar-lo. He de confessar que he passat moltes hores escrivint i furgant-me le cervell per trobar les paraules adequades i, sobretot, els primers textos que volia comentar. Bé, aquí començo un viatge i m’endinso en una aventura de poesia, opinió i crítica.

Imaginem-nos que començo el viatge sortint d’una casa, i que ho faig d’una casa de Londres. Per ser exactes surto de la porta del número 8 del Royal College Street al barri de Camden. És de matí, molt d’hora, el sol despunta sobre les avingudes i la llum afila les agulles del edificis històrics de la ciutat. Si us sembla bé també faig un pacte temporal amb vosaltres. Som al segle XIX, l’any 1873, i surto de la casa on Arthur Rimbaud i Paul Verlaine van viure durant uns mesos amb una intensitat ferotge. Ara dormen. Ahir a la nit Rimbaud va acabar d’escriure el poema “Après le Déluge” (Després del Diluvi) on parla de l’Splendide Hôtel. Aquest hotel esplèndid es tracta d’una metàfora, un punt de trobada de la imaginació que he escollit per donar nom a aquest blog. La referència que apareix en el poema és la següent:

“Les caravanes van partir. I l’Splendide Hôtel va ser construït en el caos de glaços i de nit del pol”

Jo voldria que fos un hotel gran amb una habitació per cada un dels pensaments que tinguem, jo vull que sigui una ambaixada de la imaginació. El jove Rimbaud no ho sap però, després de mort, inclouran aquest poema en un llibre que durà per títol Illuminations i un editor anomenat Felix Fénéon el triarà per ser el primer de tots, afegint-hi algun vers que el poeta havia ratllat amb llapis. Segur que pensar en l’Splendide Hôtel ajuda Rimbaud a no sentir-se atrapat en aquest petit i brut apartament ple de fum i manuscrits que comparteix amb Verlaine.

Jo miro a banda i banda del carrer i enfilo cap a la Biblioteca Pública de Londres. Allà podré llegir el Marquès de Sade – que a França han censurat per immoral – i també m’endinsaré en els contes de Les mil i una nits, potser perquè em calen catifes i mags orientals.

Entraré  a la biblioteca i en buidaré tots els prestatges. Vull posar-hi les obres dels poetes que m’agraden més. La deixaré sense ni un llibre. Després pujaré amb una escala fins al rètol de l’entrada principal i en trauré els claus. Amb una tinta nova escriuré damunt les lletres de la London Public Library les paraules ‘Splendide Hôtel’ i vindran llavors distribuïdors editorials de poesia catalana i de tots els països i m’ajudaran a reomplir els prestatges.

A les ciutats com Londres ho tenim tot al nostre abast i al mateix temps no arribem a temps de tenir profundament res. Dia a dia establim una lluita contra el temps i incomplim el mínim possible una agenda que, per norma general, no ens és agradable. A les ciutats com Londres el temps és el nostre pitjor enemic. I en aquesta simfonia de ferro caòtica i arbitrària de les civilitzacions, a vegades necessitem un espai per recollir-nos i retrobar-nos amb nosaltres mateixos.

Si fóssim a la ciutat que va inspirar a Rimbaud obres com Une saison en enfer i part de les Illuminations, potser ens acostaríem a Hide Park i ens repenjaríem al tronc d’un arbre esperant la llum entre les fulles. El cel seria gris – el cel gris sense fi d’Anglaterra -, però esperaríem que els núvols es trenquessin.

Sota els rajos de sol d’una clariana es pot pensar amb més claredat, si poguéssim ser-hi ara mateix somiaríem, entraríem al nostre món per uns minuts. Estaríem sols i plens de nosaltres mateixos, i potser, si algú ens acompanyés, una persona enamorada, que bonic que seria somiar sota aquest arbre londinenc, perquè sabríem que hi ha algú que ens comprèn millor que nosaltres mateixos! Aquest sentiment de poder compartir la calma de l’aïllament és per mi l’eternitat. És una intensa tempesta que s’atura i dorm, i després de la qual podem somiar plens de desig uns versos sense por. Es fa difícil fer tot això i ignorar la crisi mundial, la fam, la por que ens fa la Xina o la manca d’ambició dels polítics, però per un instant totes les injustícies es poden aturar. Destinem un moment a pensar que nosaltres no pertanyem a res de tot això, que tenim un arbre al damunt que ens protegirà sense pagar-li cap lloguer, que som allò que la naturalesa ens intenta recordar que som, sense factures ni crèdits.

En aquest moment acceptem que les coses van com van, que els insectes de vegades són monstres i de vegades són àngels, que les flors de vegades brillen amb colors i de vegades s’hi pixen els esquirols, però que així és com funciona, sota un cel gris com el de Londres apreciem millor la bellesa i la llum. Cal anar movent-se decididament, disparant com rajos la intuïció. La feina, les obligacions, els registres, totes aquestes coses ens allunyen de les clarianes, la rutina ens ofega i necessitem aire. La poesia és aire.

Què pinten els poetes a les ciutats? Jo penso que en són els grans escapistes. N’estan enamorats perquè la volen reinventar i la volen protegir però també la volen rebentar i necessiten plantar-hi boscos i fer-hi córrer rius, alhora que l’asfalten i hi fan desfilar grans fileres de bandes municipals i carruatges. Els poetes trepitgen els parcs i ho fan per escriure sobre fàbriques. S’allisten a l’exèrcit i ho fan per parlar de la pau. Beuen gots enverinats i ho fan per enyorar que estaven sobris.
Viuen de la llum però detesten que la llum els malcriï.

Els poetes estimen el real però volen viure en el fictici i els barregen fins que tot es confon, agafen fang o bronze i quan han vist que eren capaços de fer una escultura la fonen i tornen a treballar el material en un cicle que no s’atura mai. Necessiten fer de la impressió d’un instant una petjada profunda. Podem equiparar-los a la pintura impressionista i al seu intent de fer permanent la fugacitat.
L’artista, com tots nosaltres, persegueix l’eternitat. A vegades, tal i com argumentaven els impressionistes, un element només és etern en l’instant. Mirem com Claude Monet percebia la posta de sol de Londres a partir de pedaços de sensacions.

La impressió d’un instant pot ser eterna, ens crema la retina i ens retorna emergint de la memòria durant la resta de la vida, ens sembla que quasi la podem tocar.

Arthur Rimbaud, dins Une Saison en enfer – l’única obra que va veure publicada i que va haver de finançar-se ell mateix – descriu l’eternitat mentre observa la llum del sol damunt el corrent de l’aigua.

El sol, quan toca l’aigua en moviment, es multiplica en centenars de minúsculs sols que són, en el fons, com nosaltres, petites llums que s’estimen i s’uneixen per compartir l’espurna, navegant damunt l’oceà del món.

El poema ”L’Eternitat” que apareix dins el llibre ens ho mostra.

”Ha estat retrobada / Què? – L’eternitat. / És la mar anada / Amb els sols.”

És el flux de la vida que s’emporta les ànimes cap a la cascada. Durant el viatge per aquest flux ens trobem altres sols i ens hi unim. Multipliquem així el que som i el que volem ser.

L’ÉTERNITÉ

Dins el poema ”Alchimie du Verbe”

Elle est retrouvée.
Quoi? – L’Éternité.
C’est la mer allée
Avec les soleils.

Âme sentinelle,
Murmurons l’aveu
De la nuit si nulle
Et du jour en feu.

Des humains suffrages,
Des communs élans
Là tu te dégages
Et voles selon.

Puisque de vous seules,
Braises de satin,
Le Devoir s’exhale
Sans qu’on dise : enfin.

Là pas d’espérance,
Nul orietur.
Science avec patience,
Le supplice est sûr.

Elle est retrouvée.
Quoi ? – L’Éternité.
C’est la mer allée
Avec les soleils.

Arthur Rimbaud, Une Saison en enfer, 1872.

L’eternitat només existeix en els canvis.

Benvinguts a aquesta nova biblioteca de poesia, música i imatges. Ara que ja he reomplert els prestatges de l’Splendide Hôtel em sembla que estic preparat.

2 comentaris

  • Glòria Calafell

    16/03/2012 11:09

    Simplement “Esplèndid”!

  • IBaixeras

    24/03/2012 22:50

    M’agrada la relació de la pintura de Claude Monet amb els versos
    “C’est la mer allée
    Avec les soleils”
    Esplèndid article.
    Felicitats.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús