Quan el karma d’amor s’esgoti

En la meva recerca sobre un llibre he passat per obres plenes de llums elèctriques i drogues i neons i somnis negres de motocicletes i autopistes i poetes de fum bojos, he passat per The Howl de Ginsberg i per Electric Light de Heaney i necessito una mica de pau, el món tantes vegades absurd i amb tantes muntanyes d’informació dins el qual vivim pot allunyar-nos de les formes senzilles de la bellesa.

Fa uns dies vaig escoltar el nou disc del Ferran Palau, el cantant d’Anímic, que ha publicat en solitari l’obra L’aigua del rierol (Amniòtic Records, 2012) i, sense voler fer una crítica global de l’àlbum, he de dir que la intimitat del seu folk càlid em crida. El tema ‘Rierol’ és un cant al pas ràpid de la vida pel qual la veu de Palau sent fascinació, veure com passen els canvis, com el temps es perd i s’entortolliga en els troncs, com el pou creix. Però estem aferrats a bon port, penso que hem de ser optimistes, podem somiar-nos en altres paisatges, no importa on.

La banda de música folk en català i anglès Anímic va organitzar un concert el passat 10 de març a la Sala Becool de Barcelona amb l’objectiu de recollir fons per un orfenat de nens tibetans. En el concert també hi van participar els Olivemoon – que han publicat The Thickest Forest (Autoeditat, 2010), un dels millors àlbum fets a Catalunya en els últims temps – i els Seward.

Quan pensem en el Tibet ens vénen al cap imatges de banderoles i una harmonia total amb l’univers. Famosos i grans estrelles han passat per les seves muntanyes i temples, Leonard Cohen – que avui és en boca de tothom – o el magnífic text de Herman Hesse, Siddartha, demostren l’encant que ha generat la lluita del país per la seva independència, la llibertat del pacifisme i la recerca constant del sentit de l’existència. Quan pensem en el Tibet pensem en un paradís on no hem estat mai i que d’alguna manera enyorem, com l’edat d’or en què déus, naturalesa i homes vivien en pau.

Encara que, de vegades, veure-ho tot des de tant lluny també ens pot fer perdre la perspectiva i menysprear els encants de les coses que són més aprop. La mala consciència occidental ens porta a magnificar l’orient, que ja de per si enamora. Un bon exemple d’això són els contes màgics de Margueritte Yourcenar recollits dins Les nouvelles orientales. En aquest recull fabulós i magnífic queda ben palesa la fascinació que ens generen les llegendes del més enllà, no només les asiàtiques, sinó també les àrabs o les balcàniques.

Així doncs, jo també me’n vaig ben lluny en el temps i intento apropar-m’hi. Ho faig des de la visió d’un poeta. L’any 1638 va néixer el que seria el sisè Dalai Lama del Tibet, Thsang-iang Guiamtso, un home amb una història llegendària que els anys han alimentat i de la qual no sempre ha estat fàcil discernir els fets reals dels ficticis.

Entre totes les coses que van marcar la seva trajectòria hi destaca la dedicació a la poesia amorosa, eròtica, simbòlica i apassionada. L’edició de la traducció catalana a cura de Josep Lluís Alay és de l’any 2000, i tal i com ens explica en el pròleg que va escriure a Lhasa el març de 1999, la poesia tibetana s’escriu sense rima. Té una mètrica que la dota d’una cantarella produïda per la pròpia alternança dels dos tons característics de la llengua tibetana, l’un alt i l’altre baix. Els poemes del Thsang-iang Guiamtso han estat musicats nombroses vegades i els seus versos són populars entre la població del país, fins i tot se n’han fet versions amb ritmes de pop i rock.

De les 74 petites peces poètiques que inclou el llibre n’escric tres amb unes reflexions.

 

49

Malgrat haver mesclat els nostres cossos

no entenc de l’estimada els pensaments.

Després de dibuixar ratlles a terra

jo vaig endevinar els estels del cel.

L’amor és amor en el cos i en la ment, el reconeixement en l’amor és total i assossega i dóna pau, no estimem quan sentim intensament sinó quan notem què és el que sent l’altre.

 

62

El salze s’enamora de l’ocell,

i l’ocell s’enamora d’aquell salze.

Si l’harmonia regna entre tots dos

el falcó rondarà l’ocell debades.

Podem sentir-nos invencibles si ens corresponen. De vegades les males intencions i pressentiments ens pinten de dol i som com falcons, sempre hi ha algunes situacions en què cal ensenyar les dents, però en general, intentem ser ocells que busquen una branca en el salze de l’Espai.

 

74

Quan tingueu un gran amor

que el cor reservi paraules.

Quan us arribi la set

no us begueu tota la bassa.

Encara que us lamenteu,

és tard quan canvia el karma.

Em sembla que és ben clar el que vol dir el poeta, deixem que el ‘Rierol’ ompli el llac a poc a poc. Fem que les parets del llac vagin sentint gota a gota com l’estimem, fem que el karma d’amor no s’esgoti mai i que sempre en tinguem set.

Poesies d’amor del Sisè Dalai Lama del Tibet, TSHANG-IANG GUIAMTSO Trad. Josep Lluís Alay. Edicions 62, Barcelona-Lhasa, 2000.

 

En el proper article: Atrapar: els llocs, HÉLÈNE DORION (Lleida: Pagès editors, 2011). Traducció de Carles Duarte i Lluna Llecha

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús