The moon has lost her memory

Prufrock i altres observacions (LaBreu, 2011) és la primera obra que va publicar l’influent i destacat poeta i crític literari T.S. Eliot. Segurament l’autor és més conegut per ser el compositor dels Quatre Quartets, un magnífic llibre ple de reflexions bellíssimes alhora que trasbalsadores. La traducció catalana ha estat a càrrec de Marc Masdeu, que també ha redactat un pròleg molt esclaridor anomenat El lament de Prufrock.

El text que us presento és un petit recull del que em produeix aquest llibre, fruit d’un llampec en la imaginació.

 

 

 

 

 

A les terrasses dels cafès de la Lluna hi ha vells oracles que beuen cafè i que conversen sobre les apostes en els cavalls. Les curses hi tenen lloc sovint aquí i sempre ocupen la part central dels diaris conservadors. Sembla que quan cau la nit la raó s’esbiaixi i que el matí arribi a tenir consciència entre els seus riures histèrics. En els hotels barats d’una nit hi estan dormint els músics. Demà hi haurà concerts. N’hi ha un de castany que ve d’Irlanda per anestesiar-nos amb una cançó pel seu avi, perdedor d’apostes que va morir, com tots un dia, masegat per l’àncora del temps. Hi haurà concerts a la places, hi haurà concerts damunt els canals, hi haurà concerts als àtics i als camps de futbol. I J. Alfred Prufrock hi arribarà com sempre tard, arribarà tard a la cursa i arribarà tard als concerts i farà tard a les campanades de la vida, escoltarà des del vestíbul com ressonen a cada dècada. Es passa els dies assegut a les llambordes dels cràters conversant amb el buit que hi ha davant seu. Vol trobar una impressió d’amor que l’eternitzi i li és impossible dir precisament el que vol dir, li és impossible escalfar-se amb els llençols que li ha donat la cosina Nancy, aquells llençols teixits amb l’hidrogen de les estrelles. L’absència de gravetat els fa volar fins al sostre de la petita cambra llogada al centre històric. Allà roda sota les cadires com el didal d’un poeta sense dits. Un bon matí els blaus calents dels mars de la Terra pinten les banderes de la diada nacional. S’escolta la remor dels trompeters i una marxa com pesant de metros i tramvies vomitant la gent als despatxos i a les oficines que no fan festa. La diada nacional de la Lluna val la pena, hi ha envelats a totes les places, parks per a skaters en cada desnivell i Mr. Apollinax serveix còctels blanquinosos marca de la casa, hi té tanta traça el vell d’orelles punxegudes! Dins el bar d’Apollinax les paradoxes s’hi asseuen, Prufrock hi brama fums d’angoixa, els mariners dels ports de l’espai el convencen. És bona hora per rodolar pels bordells i per contemplar els cartells fotocopiats dels professors particulars de cant i dansa, i veure com es desperten els mercats amb les arrugues i les dones de braços de peix pesar la vedella.

La Lluna és un fanal malmès que penja al costat dels fanals londinencs i Alfred, confós i neci, sense un destí que carteji amb l’esperança, es beu les onades i els icebergs del seu got com una nit d’oceans negres, i les plomes adormides dins els coixins es desperten en tornar, fan discursos estridents pels mitjans amb més audiència del seu cervell, per les sales buides dels sindicats, per les clavegueres que vessen, Prufrock salta de cap a banyar-se a un Everest de somnis. Avui la lluna ha perdut la memòria.

 

Música per llegir Prufrock i altres observacions: Négatif (EMI, 2003) de Benjamin Biolay.

En el proper article Amb ulls de vidre (Premi a Rosa Leveroni, Proa, 2012), de Quim Curbet.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús