Ell pertanyia a les constel·lacions del cel

“i guaitaré fidelment l’ocàs dels homes.”

La sentència final de l’obra Amb ulls de vidre (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, Proa, 2012) és potser la confirmació que la veu poètica que durant tot el recull va injectant-nos versos amb xeringues de contorns geomètrics és més que una veu poètica i esdevé presència conscient, o consciència present, remor entre les làpides.

Tots els poetes amb les seves torxes i palaus mig esfondrats, amb els seus pantans que supuren com rius gegants de culpabilitat, amb els pergamins profètics i la tinta mentidera van construint en deserts les seves esperances, trobant decepcions, entomant-les, provocant-les. Tots els poetes encenen atalaies per ser vistos des dels ulls cansats de les estrelles. Tots ho fan des del jo, o des del tu o des de l’ell, i sempre des de la mortalitat, des de la mort carnal.

Alguns – els que troben dunes més altes – surfegen per la sorra com camaleons veloços i quan arriben a tocar els núvols es desfan d’una certa pesantor de la carn per tornar-se en l’aire consciència.

Amb ulls de vidre és un llibre construït des d’aquesta voluntat, el de la consciència del temps, de la mort, de la vida, de la bellesa del jardí que hiverna i l’èpica de la flor que esclata, “he agafat flors com espases”.

Amb flors com espases anem pel camí que marquen les arrels, les llàgrimes o les ciutats, aixequem la llanterna i fem una ruta de grisos espessos, i mirem els camins amb una crisàl·lide de desolació a la mirada i una desconfiança que ens justifica, amb un escut de vidre damunt la retina dels ulls. Plorem sota les copes d’uns arbres negres, sota sostres d’ulls de quiròfan que semblen riure-se’n.

Quan més tristos estem més trist és el paisatge allà on ens refugiem, i la poesia – com a expressió íntima d’humanitat que és -, també es tranforma i esdevé una representació deforme i fosca del nostre ànim. La veu poètica d’Amb ulls de vidres és una veu desangelada, devastada i melancòlica.

El recull escrit per Quim Curbet m’ha fascinat, 45 ulls de vidre són 45 poemes amb formes i contorns suggerents, globus oculars o fletxes que indiquen el rumb. Parlen de devastadors paisatges com senyals que pengen de les branques, com senders que es fiquen bosc endins i van assenyalant la direcció que no volem perdre. Els dits de fusta dels arbres ens fan de brúixola cap a cementiris gegants que acompanyen ciutats adormides, tan blanques com grises, tan ombrívoles com lluminoses. La veu ens desperta en aquest bosc, la veu de Quim Curbet punxa les nostres temples creant una simfonia de pensaments que contornegen l’argila dels límits entre la vida i la mort. Les mans de la veu del poeta conformen un ordre d’escultures inquietants, que són formes geomètriques, que són enharmòniques, que són idilis amb la cobdícia, que són negocis amb els diables i són refugis enmig de la guerra.

Un poeta que no és humà i uns humans que no podran ser poetes s’enfronten en les pàgines d’Amb ulls de vidre. L’inici ens convida a remar cap a l’abisme: “Quan tot està / en el seu lloc, el secret / s’amaga en la geometria, / en voler capturar el vincle / misteriós entre la teva / ment i tot allò que / ens rodeja.” Tot s’inicia en aquest laberint d’ordre i dol de silencis.

Més que una porta o un ull, aquest primer poema anomenat “Propòsit” és un pou. El segueix un poema dedicat a “Turner” que té la forma de pany dins el qual Ulisses retorna, i on cremen assassinats per pinzellades vermelles els Lords i els Comuns.

L’elogi als artistes va corrent per les pàgines, potser perquè ells van ser els únics que van poder mirar els òrgans de la mort mentre vivien, potser perquè ningú té la ment tan a recer de la mort com els artistes. La veu poètica de Curbet els homenatja amb versos esperançats: “Però, malgrat tot, / sempre en la fosca / hi ha una cosa clara / que ens crida” i desoladors com “Pensa en l’oblidada grandesa / de quan ell pertanyia a les / constel·lacions del cel.” Dedica els primers poemes a set genis de la profunditat, Yeats, Klee, Bolaño, Màrius Torres, Caravaggio i Joyce. D’aquest últim, concretament al desenllaç del seu celebrat conte The Dead (Els Morts), dins el recull Dubliners que precedeix cronològicament al conegut Ulisses i que va esdevir pel·lícula pòstuma del gran director de cinema John Houston l’any 1987. La veu en off amb què finalitza el film – extret literal del llibre – és un lliçó de vida per a totes les generacions.

Neva perquè ha de nevar,

eternament, sobre

els vius i sobre

els morts.

 

A Amb ulls de vidre hi ha versos bells i trasbalsats, “dues llàgrimes tracen camins paral·lels”, “la melangia ratlla els teulats dels somnis”, i entre aquests pizzicatos de pluges que “picotegen” sobre els nostres fronts cada dia més tous, i hi ha una certesa del bonic destí que espera a tots els escriptors i creadors en un món atapeït per l’impunitat del mal, al final tots “navegarem en un mar de cendres.”

Imagino com serà navegar per un mar de cendres, amb els poemes i les cançons i les notes que ens han fet tant bé i que a vegades tant ens han esquinçat. Serem mariners de la cendra eixamplant els nostres móns dins el no-món, una resposta que no té pregunta. Però potser no serà tan irresponsable l’univers de negar-nos una explicació a tot plegat, al cap i a la fi, Jon Lord ha mort i la seva música es filtra pels meus porus mentre rellegeixo Amb ulls de vidre i escric a l’ampli mar de ments d’internet. La seva mort genera una part de vida en mi, un cicle que fon vida i mort en el llenguatge de l’art, mentre a l’hemisferi de l’hivern cau la neu sobre els morts i els vius i a l’hemisferi de l’estiu l’ocàs material de la societat floreix com una hecatombe de revolucions que s’anuncien per derrocar els polítics. Potser també nedem en un mar de cendres mentre els polítics amaguen la llenya que els queda per cremar.

Cansats i abatuts, mirem l’ocàs dels homes i retirem-nos, no caurem en la buidor dels comptes corrents, on ens aboquen els lladres, ni en els rius ambiciosos del poder mentre poguem escoltar una música que vibra en les freqüències més inabastables, una guspira a tocar de llàgrimes de gasolina.

El cel es desfà entre els núvols,

el camí se’m dilueix entre els peus.

L’ombra d’un arbre camina cap a l’abisme,

i un nen plora en les entranyes de la mare.

He sentit l’alè d’un passat que m’encalça

i la fúria d’un futur impenetrable

en els meus ulls de vidre.

He agafat amb la mà flors com espases,

m’he emmirallat en l’acer que les escapça,

he plorat sobre el meu pit llàgrimes daurades,

i m’he passejat voraçment per la teva absència.

 

Música per llegir Amb ulls de vidre (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, Proa, 2012):

Beyond the notes (EMI Germany, 2004) de Jon Lord

En el proper article, un sonet d’Arthur Cravan

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús