Comiat prohibint les llàgrimes

En algun punt de l’any 2005 que no recordo vaig posar-me a musicar alguns poemes anglesos d’autors que m’agradaven. Un d’ells és John Donne, un poeta contemporani a Shakespeare, una mica més jove que ell, i de la generació que precedeix a John Milton. El tardà capellà anglicà Donne sembla que va ser un home sense massa escrúpols que va buscar la salvació unint-se a l’església els darrers anys de la seva existència. Tal i com explica Carlos Pujol, potser aquest judici negatiu per a un gran poeta dels sentiments, també el podríem fer de Shakespeare si tinguéssim prou dades sobre la seva vida. Malgrat tot, és innegable que el talent de Donne és immens i el seu artifici barroc és genial. Escrivia sobre l’amor, la vida i la mort i estava compromès amb la sensualitat del món i la relació del cos i l’ànima amb la naturalesa. L’erotisme és poesia.

Donne és cèlebre per una sentència immortal: “No man is an island” (Cap home és una illa), repetim-ho i imaginem-nos bé el que diu, “Cap home és una illa”, perfecte, oi?

El poema que jo vaig musicar s’anomena “A Valeddiction Forbidding Mourning”, i ha estat traduït per Carlos Pujol en una edició bilingüe en castellà que tinc anomenada Cien Poemas de
l’Editorial Pre-Textos (València, 2003), com a “Despedida Prohibiendo las Lágrimas”, val a dir que no he trobat aquest poema traduït al català – ignoro si ha estat traduït – i seria una imprudència per part meva traduir-lo jo – a més, la versió que en fa Pujol és esplèndida i d’expert.

El poema és, en el fons, un diàleg profund entre l’ànima, a punt de traspassar el darrer llimb, i el cos, i esdevé una alegoria de la separació entre dos amants obligats a la distància per sempre.

La traducció de Carlos Pujol és colpidora. Us la deixo aquí juntament amb la meva musicació, inclosa en el meu segon disc All the heavy days are over (Aixopluc Estudis, 2008).

En dies en què països com Síria ens mostren la cara més primitiva de la violència, sembla que Stalin s’aixequi de la tomba per recordar-nos allò de ”Una mort humana és una tragèdia, un milió de morts és una estadística”.

ESCOLTAR EL POEMA MUSICAT AQUÍ

A VALEDICTION FORBIDDING MOURNING
John Donne

As virtuous men pass mildly away,

And whisper to their souls to go,

Whilst some of their sad friends do say,

“Now his breath goes,” and some say, “No.”

 

So let us melt, and make no noise,

No tear-floods, nor sigh-tempests move ;

‘Twere profanation of our joys

To tell the laity our love.

 

Moving of th’ earth brings harms and fears ;

Men reckon what it did, and meant ;

But trepidation of the spheres,

Though greater far, is innocent.

 

Dull sublunary lovers’ love

—Whose soul is sense—cannot admit

Of absence, ’cause it doth remove

The thing which elemented it.

 

But we by a love so much refined,

That ourselves know not what it is,

Inter-assurèd of the mind,

Care less, eyes, lips and hands to miss.

 

Our two souls therefore, which are one,

Though I must go, endure not yet

A breach, but an expansion,

Like gold to aery thinness beat.

 

If they be two, they are two so

As stiff twin compasses are two ;

Thy soul, the fix’d foot, makes no show

To move, but doth, if th’ other do.

 

And though it in the centre sit,

Yet, when the other far doth roam,

It leans, and hearkens after it,

And grows erect, as that comes home.

 

Such wilt thou be to me, who must,

Like th’ other foot, obliquely run ;

Thy firmness makes my circle just,

And makes me end where I begun.

 

DESPEDIDA PROHIBIENDO LAS LÁGRIMAS
Trad. Carlos Pujol

Los más virtuosos mueren con sosiego

y murmuran a su alma: Puedes irte,

mientras que sus amigos tristes dicen

unos que aún respira, otros que no.

 

Separémonos, pues, sin hacer ruido,

sin diluvios de llanto ni tormentas

de suspiros; sería profanar

nuestro amor revelarlo a los ignaros.

 

Si se mueve la tierra hay mal y miedo,

todos dicen ¿qué pasa y por qué pasa?

Pero si son los cielos los que tiemblan,

el efecto es mayor, aunque inocente.

 

El tosco amor de seres sublunares

(con almas sensitivas) nunca admite

la ausencia, puesto que ella es desunión

de elementos que forman el amor.

 

A los dos un sutil amor nos une

– ni nosotros sabemos lo que es –

a través del espíritu, y ¿qué importa

perder entonces ojos, labios, manos?

 

Nuestras almas, que sólo forman una,

aunque deba partir no sufrirán

una ruptura, sino una expansión,

como el oro que a golpes se adelgaza.

 

Y en caso de ser dos fueran tan firmes

como lo son las piernas del compás,

siendo tu alma la fija, bien sujeta,

aunque se mueve si la otra se mueve.

 

Y por más que su sitio esté en el centro

a pesar de que la otra vaya errante,

se inclina como si prestara oídos,

y luego se endereza si retorna.

 

Tu harás eso conmigo si ahora debo

irme lejos como hace la otra pierna.

Tu firmeza hace el círculo perfecto

y me hace terminar donde empecé.

 

En el proper article Ariel de Sylvia Plath.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús