Eruga a la galta

Ignar (Edicions Poncianes, 2013) és el primer poemari que publica en Gabriel Ventura, i es tracta d’un llibre breu i misteriós, silenciós alhora que expressiu, ple de metàfores de túnel. El llibre, prologat pel poeta Lluís Calvo, constitueix un homenatge humilment elegant a la poesia d’arrel simbòlica, a la percepció i a la imatge i, d’alguna manera també, a la maledicció d’una veu que hereta el to dels eterns Baudelaire, Lautréamont i Rimbaud. Al web de la revista literària Núvol han descrit l’obra com a “Potser una elegia ancestral fragmentada en petits bocins que el pas del temps ha anat enllaçant sota la forma de nous i misteriosos sentits” i també com  a “un enigmàtic còdex trobat en una catacumba catalana”. En la presentació, feta al Centre Arts Santa Mònica de Barcelona dins les IV Jornades Poncianes, Ventura semblava haver arribat ben al fons del somni comú dels assistents, i també dels editors i crítics. Amb calma i amb timbre greu va anar recitant una a una les pàgines de versos, com si destapés cartes d’una baralla maleïda, mentre Gerard Valverde dotava la sala d’una atmosfera metàl·lica i sintetizada de músiques industrials.

Tan el disseny d’aquesta col·lecció que acaba d’encetar l’editorial  amb Ignar i amb Ah! (Edicions Poncianes, 2013) de Laia Noguera, com l’estètica simbòlica de la poesia de Ventura ens remeten precisament a això, a l’alè seductorament obscur que ve dels cementiris literaris d’on tantes vegades neix el llenguatge d’una nova generació, del passat cap al futur amb nous cossos dins la mateixa ànima.

Només cal llegir alguns versos d’aquest poema encadenat que vertebra el llibre per sentir la por i l’angoixa, el misteri i el crepitar de potes d’insecte:

“de la cabana a l’acadèmia

hi van mil·lenis de brogit”

“para l’orella

no t’agombolis sota l’ombra de cap arbre

els déus sovint són sords

l’oi del dimoni mai descansa”

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús