Un somni incandescent: La La Land

És un dissabte a la nit, Barcelona és freda i brillant, gener calmat. L’anticicló siberià – si és que existeix aquest concepte – s’ha posat fa setmanes damunt el país i l’aire té el rostre fred, el vent ens neteja els ulls amb els seus dits de gel, un gel de vent que quan entra en contacte amb nosaltres es desfà, ens deixa llàgrimes de fred a les parpelles. Els cotxes semblen notar també l’hivern als seus engranatges i alguns no s’han volgut ni despertar i s’han quedat a dormir al càlid fons dels seus llits de garatge. Cap mecanisme digital els ha fet parlar la llengua del pestanyeig taronja d’intermitents. Fa fred i anem a veure La La Land. Travessem el Camp de l’Arpa, creuem el Passeig de Maragall, ens fiquem per un dels jardins que ha sobreviscut a l’urbanisme salvatge i ha pogut mantenir-se fidel al que un dia va ser el Pla Cerdà. Passem pel costat de l’Hospital de Sant Pau (ara anomenat Recinte Modernista de Sant Pau) on hi ha el pavelló de la Casa Àsia i on, no em puc estar de dir-ho, hi toco i hi recito el proper 9 de febrer a les 19h. El campanar monumental i de veu esculpida s’aixeca com una mena de dent de drac cap a la nit tímidament plujosa. Les campanades de les deu en punt ens diuen que estem fent tard, ens recorden que al Cinema Phenomena s’hi ha d’anar amb previsió perquè les sessions no són numerades i sempre hi ha cua, un paradís pels nostàlgics del bullici de desitjar alguna cosa, de voler formar part d’una idea més gran que un mateix, un patrimoni que s’extingeix i es racionalitza en la nostra època líquida de plaers segmentats.

El Jordi i la Marina han arribat puntuals, com ha de ser, just quan havíem quedat, i ens guarden el lloc a la cua, just a la cantonada, hi ha molta gent. Fa feliç veure’ls, feia dies que no coincidíem. El Jordi ens convida a visitar la nova exposició de la qual ha estat responsable i la Marina confessa que és el primer cop que entra el Cinema Phenomena. També hi  som amb una amiga de Malàisia i el seu nòvio acabat d’arribar de Taipei, i més tard també se’ns afegeix l’expert en perfums Josef d’Istambul que, de tots els amics que conec, és l’únic que la nit del 21 de gener de 2017 pot dir haver complert tot el que es va proposar per Cap d’Any.

LLL d 25 _4731.NEFPot semblar tot plegat un relat nostàlgic, vull dir el fet d’emmarcar una pel·lícula com La La Land en una Barcelona extremadament freda, amb un campanar de Sant Pau que canta en el moment precís, amb un dona al teu costat que vesteix amb l’elegància natural i discreta de la bellesa, etc. I encara endolciré més la narració dient que  jo, de petit, volia ser Gene Kelly. Que jo ballava claqué per tot arreu i vivia en un musical, desconnectat com el bohemi d’Un Americà a París, entendrit pels amors sempre correspostos, vivint amb una mentalitat governada d’absoluts. Recordo que quan Gene Kelly va morir, jo era a casa la meva àvia i que em va saber molt de greu, com si hagués mort un bon amic o un cosí. Crec que va ser la primera persona que jo apreciava que va desparèixer. Aquella nit, al 33, van fer sessió triple de pel·lícules del Gene Kelly. Els pares ja les tenien, per això, les havien gravades en VHS, tallant els anuncis, de vegades.  Aquelles històries meravelloses del Hollywood dels 50-60 d’una simplicitat heteropatriarcal simplista, confortable i normalitzada per la indústria de l’entreteniment en un sistema econòmic capitalista i materialista on tot semblava poder ser adquirit, consumit i llençat. Aquella indústria de Hollywood que s’emprava com una arma massiva al bell mig de la Guerra Freda contra el demonitzat comunisme. Amb el record de la vella Europa que tant apassiona als nord-americans i Gene Kelly que venia a ser aquella mena de Lancelot ianqui que ballava claqué i que sempre se sortia amb la seva, cantant amb veu de musical al costat del Sena, buscant perles dins les ostres a la pel·lícula Les Models o fluctuant com una ànima perduda pel món irreal de les llums de neó hollywoodianes a Canant sota la pluja. Un protagonista cavalleresc, així és com entenien el nostre trobador occità, amb el fin-amors com a instrument, els Nord-Americans de l’època. Un cavaller sensible, que ofereix l’ample somriure graciós i murri a les dones amb caràcter indomable. Un gentleman que se sabia sempre victoriós,  amb una cançó, obrint uns llums, una màquina de fum i una escala plegable en un plató desert i fent creure a la seva enamorada que pujar per aquelles escales és pujar al cel d’on prové la seva bellesa i que ell és el ballarí, l’artista que sempre l’idolatrarà. Em refereixo a Debbie Reynolds, la beautiful girl intocable, etèria… etc. De petit em funcionaven aquestes fantasies, m’agradava pensar que el món podia ser així de simple, governat pels bons sentiments i per una correspondència constant dels desitjos. Amb poc esforç i un cor prou bo tot era possible.

Quina grata sorpresa de veure que La La Land, més enllà d’algun fotograma i d’algun element de guió i estètic en comú, no era ni aquesta mena de pel·lícula-musical (ja no tindria massa sentit en una època tan globalitzada, “tan poc blanca”, tan inclassificable i contradictòria). Em vaig alegrar molt de veure que no seguia el gènere Kelly. En primer lloc; el focus d’atenció de la pel·lícula és femení: La protagonista del film és Emma Stone, amb un Ryan Gosling que fa un paper secundari excel·lent, a l’alçada de la seva professionalitat i constància. Stone és Mia, una actriu amb ganes de fer carrera a Hollywood i que fa el que pot per sobreviure, treballant com a barista mentre s’arrisca amb tantes audicions com la seva salut mental i la seva resistència al rebuig li permeten. Que el protagonista sigui femení pot semblar un detall menor, però a mi em sembla una tendència necessària que estem veient créixer amb força en moltes de les últimes pel·lícules de més èxit (per esmentar-ne un parell només, diré les dues darreres de  Star Wars protagonitzades per dones). I és que ja tocava que l’èpica del cinema arribés per fi a donar poder als personatges femenins, sovint tractats com a inestables o fins i tot com objectes. Ja fa molts anys que apareixen protagonistes femenines molt interessants que demostren que la identificació no és una qüestió de gènere, sinó que són els pensaments i personalitats de les persones els que fan que ens hi puguem identificar. Això em va semblar un detall, repeteixo, necessari i que dóna a La La Land un punt de vista de sensibilitat diferent.

La segona diferència és la que podríem anomenat “la innocent tècnica vocal i de ball de la parella protagonista”. Innocent en el sentit que no són uns tècnics virtuosos que es passen dues hores ballant i cantant, sinó que fan els moviments necessaris i canten quan el guió els ho exigeix, però tot plegat molt mesurat i produït amb bon gust, d’una manera que ens fa pensar que un dia ells podríem ser també nosaltres, enamorar-nos mentre busquem el nostre cotxe aparcat després d’una festa i, sobretot, riure’ns molt l’un de l’altra, ballant feliços a l’interior de nosaltres mateixos.

LALALAND image

No vull desvetllar espoilers perquè la màgia de la pel·lícula diria que és anar-la a veure esperant que ens trobarem amb un dramón divertit a l’estil Un Americà a París i anar-se’n pensant que la vida és meravellosa, encara que és dura i que no aconseguim acaparar-ho tot. Només diré que la catarsi arriba al final, amb uns minuts de desenllaç que no deixen indiferent i que, potser són esperables o potser no, però que, en qualsevol cas, són tal i com la vida real és. Diria també que el final és una bona bufetada a les cursilades exagerades d’altres pel·lícules del mateix gènere. En aquests instants del desenllaç es produeix un procés psicològic de revisió que de ben segur ha afectat a tothom en algun moment de crisi, quan la guspira de la possibilitat remota d’haver fet les coses diferents encén el mecanisme oxidat de la nostra memòria i comencem a preguntar-nos coses com, he renunciat a allò que realment havia de renunciar o, he aconseguit allò que realment volia, o he posat l’energia en els llocs necessaris? En aquest sentit, sense ser massa entès en les coses tècniques de les produccions cinematogràfiques, sí que m’ha semblat que en la transició amorosa-imaginària-tràgica del final, el director i guionista Damien Chazelle fa també un homenatge a la història del cinema utilitzant, per exemple, gravacions en Súper 8 que em van recordar a la pel·lícula Once guanyadora de l’Oscar per la cançó Falling Slowly. Es tracta d’una breu escena que em va fer pensar en el moment de Once en què Glen Handsard està itentant composar el tema Lies davant l’ordinador. A La La Land, finalment, després del trànsit dolorós pel que hauria pogut ser, l’elegància del desenllaç alimenta, sens dubte, l’ego del públic i, pensem, aquesta pel·lícula ens tracta com a adults, és obra d’art i és poesia (hi ha un moment clau en aquest sentit quan Emma Stone, Mia, defensa la figura del bohemi somiador-alcohòlic que ha vist la veritat diferent, amb una cançó sobre una tieta que viu a París i s’envolta de poetes, escriptors, dramaturgs, ballarins i músics). Aquest moment (escena CinemaScope com tantes altres en el conjunt del film) és el que a nivell de guió connecta La La Land amb la tradició artística, teatral i poètica occidental, dient als espantats països americans i europeus on veiem sorgir polítics foscos i extremistes, que hi ha una passat en el qual vam ser sensibles i que, amb pel·lícules que expressen amb naturalitat la igualtat de dones i homes, que defensen la recerca dels somnis amb l’acceptació de les renúncies, i que alimenten els valors de l’amor, el respecte en la diferència i l’acceptació de la renúncia en la vida, encara hi ha un futur pel que val la pena seguir creant.

He llegit força crítiques de La La Land que deien que era una carta d’amor al cinema, una d’aquestes meta-pel·lícules com ara Birdman que sempre ho acaben petant als Óscars, suposo que perquè quan tu parles sobre tu és quan més honest ets. Així doncs, la Ciutat de les Estrelles que segurament sigui la població que ha inventat més mentides de la història, s’obre en aquest film a una certa sinceritat per explicar-nos que la vida és complicada, que l’èxit depèn de com te’l miris i que Hollywood troba a faltar els seus dies daurats, però que, a poc a poc, està baixant als inferns de la precarietat i la injustícia social on sovint vivim la gent real per seguir-nos donant somnis incandescents en un llenguatge que entenem.

LALALAND emma

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús