Ben sol, faig moure la meva ombra per veure-hi

Ahir va ser un dia especial. Una amiga ens va revelar un secret que la fa molt feliç mentre menjàvem al seu pis del barri de Sant Antoni – rajoles antigues, escales estretetes, parets modernistes. Després de menjar crestes xineses i fideus picants, vam menjar dolços de llimona, de tres xocolates i tiramisú com a postres i ella ens va fer un te verd. Mentre bevíem te jo li preguntava coses sobre història i sobre la seva família. Ella va venir aquí fa 5 anys, la seva germana viu a Londres i els seus pares a la Xina. Parla un castellà molt fluit, entén bé el català i, de fet, el seu cap a la feina l’està ajudant a aprendre’n més. Parlàvem de política, de l’amor i la música i escoltàvem una nova cantant japonesa que tot just ara comença a publicar cançons acústiques precioses. És tan nova que no la pots trobar ni a Spotify ni a Bandcamp ni a Itunes, de moment només l’he sabuda trobar a YouTube. Després del dia d’ahir i encara amb la veu dolça de la cantant Kimie Fukuhara a la memòria, aquest matí m’he topat amb un antic llibre que tenia per casa, un antologia de poesia japonesa.

A França, des de sempre, han publicat molt, moltíssim, i han donat una importància brutal a les humanitats i a les lletres. L’objectiu dels llibres es, per ells, que comuniquin i que arribin com a més persones millor. Un bon exemple d’això són les grandíssimes col·leccions de Livres de Poche que ofereixen edicions de “baix cost”, en alguns casos baixíssim cost, amb textos i obres literàries de gran qualitat.

Si parlem de poesia, l’editorial-col·lecció de referència és Gallimard. El 2002, la famosíssima editorial de referència publica una primera antologia del poema curt japonès, amb presentació i tria de Corinne Atlan i Zéno Bianu. El llibre porta per títol original Anthologie du poème court japonais. Estem parlant d’un tipus de poesia que a Occident hem replicat en moltes ocasions. A la cultura catalana mateix trobem poetes que han agafat les tankes i els haikús japonesos i xinesos i els han utilitzat per a fer poesia en català. Exemples: des de Carles Riba, fins a Enric Casasses, passant per Miquel Martí i Pol o Carles Duarte.

El que les persones encarregades d’aquesta breu antologia defineixen com a poème court és, en realitat, una unitat poètica breu, d’aparença estròfica i que no te relació semàntica o argumental amb la resta d’estrofes que van component tot el conjunt. És a dir, un haikús té significat en ell mateix, és un poema, una història i no necessita afegits, encara que sigui un sol vers. Sovint es diu que el número de síl·labes que ha de tenir un haikú escrit en la nostra llengua no hauria de ser superior de 5 o 7 i la tanka (que és un conjunt d’haikús) no hauria de de passar de 20 – diria que s’oscil·lava entre 17 i 19 segons recordo de les lectures de Gabriel Ferrater sobre mètrica, però m’excuso si s’equivoco -, encara que aquesta convenció no té perquè ser així si tenim en compte la complexitat simbòlica de les llengües orientals, ja de per sí monosil·làbiques o bisil·làbiques, i que poden contenir en un mateix caràcter un munt de significats i de móns semàntics, històrics, imaginats.

El llibre en si és bonic, és d’aquestes edicions blanques de butxaca que tan es consumeixen a França, sense grans ornaments ni floritures, només la portada amb els cirereres corresponents. Al pròleg, tant Corinne Atlan com Zéno Bianu defensen que l’amor a l’haikús ens ve de la seva capacitat d’anar a l’essencial amb una breu brisa de paraules.  El llibre es divideix en les 4 estacions meteorològiques, començant per la Primavera i acabant amb un Hors Saison (fora d’estació, inclassificable), i va ensenyant-nos haikús i tankes de molts diferents segles i autors, sovint inconnexos, que creen un conjunt esplèndid i útil en la nostra atrafegada rutina. Podem parar-nos un moment, agafar aquest petit llibre de butxaca i consultar els versos escaients per a tornar-nos a l’estat primer de pau, rentats de les preocupacions estèrils del dia a dia.

Un exemple:

 

Particule

dans le soleil d’hiver

je voudrais partir

 

Takahama Kyoshi

 

Dans le quartier des banques

les navires de guerre

irradient

 

Hoshinaga Fumio

 

Enamouré

le chat oublie le riz

qui colle à ses moustaches

 

Tan Taigi

 

Si seul

que je fais bouger mon ombre

pour voir

 

Ozkai Hôsai

 

Música  per a llegir Anthologie du poème court japonais (Poésie, Gallimard, 2002)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús