Desequilibri de la Falla

Jordi Garrido és una persona d’allò més activa. Historiador de l’art de formació, musicòleg de vocació i escriptor de professió, aquest jove humanista forma part d’una nova generació que s’ha anat creant a base de moltes contradiccions, de molt esforç i de moltes renúncies. Parlo de la generació de menys de 30 anys, la que algunes vegades s’anomena mil·lenial, encara que jo crec que seríem una mena de subgeneració, com els infantils o alevins d’aquests, que gestionem una misèria econòmica cada vegada més creixent i ho compartim tot cada vegada més. No fa massa llegia una article de l’Antoni Bassas que anava en aquest sentit. Descrivia una teoria força creixent als Estats Units, segons la qual el capitalisme s’estava transformant per convertir-se en una economia plenament col·laborativa en què el concepte de propietat privada perdria el sentit i s’aniria cap a una mena de sharisme dels recursos comuns. Un món en el qual tothom fabricaria la seva pròpia energia i la vendria al seu veí, en què els cotxes serien un be comú i els viatges intercontinentals una rutina. És una teoria optimista i esperançadora que esperem que arribi a temps abans el materialisme histèric de les economies emergents no destrueixi la mala salut de ferro de la Terra.

Sobre el tema de les noves generacions, no em malinterpreteu. De persones extraordinàries n’hi ha de totes les edats, i ningú no ho ha tingut fàcil per pujar els costeruts graons del reconeixement en el món de la cultura i de l’art. Però sí que podem parlar de tendències generals i és un fet prou obvi, per exemple, que revistes digitals com Mirall o Jot Down se la juguen més que mitjans tradicionals de tota la vida que semblen viure en el dia de la marmota hipster (Time Out, els suplements de cultura dels diaris tradicionals, i segur que n’hi hauria moltes més que desconec, i d’altres que conec però que no vull anomenar perquè tothom fa el que pot). La qüestió és que aquesta sinceritat i capacitat de superació davant les dificultats són eines que la generació del Jordi ha hagut de fer servir d’una manera més intel·ligent i amb més traça que la generació que ara mateix passa dels 30, si més no, pel que fa al context econòmic amb què s’han hagut d’enfrontar els joves de lletres (ja de per si complicades, però en els darrers temps diríem que impossibles) i més quan hi ha un clima general accentuat d’anar decididament a destruir els estudis humanístics i artístics i convèncer a la gent que facin eginyeries, econòmiques, negocis i ciències. De fet, no fa pas gaire que el propi Diari ARA dedicava un especial a que Catalunya es convertís en un nou país tecnològic capdavanter a Europa sota un model neoliberal i capitalista salvatge com l’americà, ep! Un progrés tecnològic que és imprescindible i que, a més, ja fa dècades que estem liderant (només cal veure la inversió en projectes de recerca per part de la Unió Europea al nostre país i quants d’aquests són liderats per universitats, laboratoris i científics catalans) però això no pot anar en detriment de les humanitats, i més si volem reforçar la nostra identitat i cultura en l’àmbit internacional. És una llàstima i un contrasentit que un diari de referència per als que estimem la cultura catalana com l’ARA aposti per aquests models tan reaccionaris.

La qüestió és que Jordi Garrido és un historiador de l’art i un escriptor amb talent, entès en música i que sempre en porta alguna de cap. La darrera de les seves aventures va acabar el cap de setmana passat a l’espai Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat, on hi ha la Fundació Arranz-Bravo. En Jordi va ser l’encarregat de fer de comissari d’una exposició que duïa per nom Falla (#FallaLH). L’encàrrec que la Fundació li va fer no era gens fàcil. Es tractava d’organitzar amb una certa gràcia i harmonia l’exhibició de les obres guanyadores d’un concurs per a joves artistes. Els vencedors van ser Aldo Urbano i Ayelen Peressini, l’Aldo per la seva pintura desequilibrada i xocant, i l’Ayelen per les seves escultures a mig camí de representacions físiques i metàl·liques d’un Kandinski racionalista i d’una lluita de la matemàtica per tal de trobar l’equilibri.

En Jordi ens va rebre a la porta de l’impressionant espai industrial Tecla Sala de l’Hospitalet, un edifici extraordinari ple d’artistes i d’activitat. Ens va explicar l’encàrrec que li van fer i com va trobar el denominador comú de tots dos artistes: La Falla. No era fàcil de trobar, precisament en Jordi diu que va estar rellegint De l’espiritual en l’art del propi Kandinski i va arribar a la conclusió que l’essència de la línia, l’arrel de l’equilibri que perseguien els dos joves artistes no era a les teories d’art enlairades que habiten en els núvols, sinó que les seves obres establien un diàleg amb una veritat més soterrada, més bàsica i essencial. Les obres de l’exposició lluitaven per mantenir-se dretes mentre les illes continentals subterrànies que estan en xoc constant sota els nostres peus ens donen la il·lusió d’un equilibri permanent. També les noves generacions aporten a les antigues una sensació de calma amb les seves recerques per sobreviure. Així doncs, Falla, art per desemmascarar l’energia subconscient.

En Jordi tenia ben estudiat l’ordre amb el qual mostraria l’exposició. Començava l’explicació sempre pels darrers passadissos on hi ha exposades les obres de la permanent, les d’Arranz-Bravo. Allà explica històries i anècdotes sobre un altre cas d’un gran artista desconegut a casa seva que esdevé una estrella als Estats Units on nombrosos col·leccionistes buiden els comptes corrents per aconseguir obres seves. Després de la introducció que ja ens situa en un desequilibri prou conegut en el nostre país entre allò creatiu i allò reconegut, comencem amb l’exposició amb l’obra de l’Aldo, que es barreja alhora amb unes escultures que semblen petites joies en un Flea Market, i que són les maquetes per les grans escultures de l’Ayelen. Les pintures de l’Aldo que es trobaven al segon passadís eren, de fet, les obres més antigues de l’exposició. Hi havia un quadre amb una pila de llibres dessagnant-se (o això és el que hi vaig veure, en Jordi sempre demanava què hi veia la gent), hi havia una arbres amb ulls elèctrics pintats durant una estada artística a l’Índia i hi havia una escultura que era, liretalment, una falla amb una certa estètica futurista, de tall contemporani i fusta repintada, amb colors cridaners i làsers per simbolitzar la direcció de les falles. Sorprenia força veure que l’altre passadís, iniciat per una escultura gegant en forma de falla i que era l’accés a les pintures més recents de l’Aldo, acollia una pintura més extravagant que descrivia de forma anàrquica els engranatges d’un mecanisme galàctic caòtic, amb una estètica d’alguna manera vuitantera. Aquestes pintures no tenies res a veure amb les anteriors, amb els llibres dessagnant-se o el làser que travessava l’oceà buscant l’equilibri del món.

Finalment, les obres de l’Ayelen (que mentre ens trobàvem visitant l’exposició era a fora jugant dins una escultura gegantina que ella mateixa havia muntat in-situ), buscaven la lluita entre espai i equilibri i reflectien la pau permanent, alhora que efímera, amb què es relacionen els conceptes espai-pes-equilibri. Teories físiques a part, tot allò que ocupa un espai, ocupa un temps i, en principi, també té una certa massa i pes. Humans com som, enfilats damunt les falles incontrolables del nostre planeta blau, no coneixem altra cosa que l’efímer i tota la nostra vida és una lluita per gravar una petjada ben fonda en la història. També així els dos joves artistes d’aquesta petita i bonica exposició, també així el comissari i creador del concepte de l’exposició, Jordi Garrido, també així totes i tots els joves que lluiten per alçar la veu i obrir el tap de l’ampolla, deixant entrar la llum, fent que d’una vegada per totes les generacions-tap que van créixer en les mentides de la bonança econòmica deixin passar a aquests  nous talents que tantes coses interessants estan dient.

El finissage de l’exposició va arribar el dissabte passat i ara només ens queda desitjar molta sort i molta continuïtat als tres còmplices de la Falla que durant uns mesos han obert una escletxa a una nova visió de la realitat, camí d’un futur incert i inexorablement factible.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús