Les Benignes, la desmesura de l’horror

Els últims mesos he estat vivint en aquest llibre horrorós i desmesurat sobre la Segona Guerra Mundial narrada des del punt de vista d’un Comandant SS incestuós, homosexual, cínic i ple de llacunes emocionals. Un llibre allargat i amb punts d’absolut patetisme, ple de veritats i d’angoixa que només m’explico que hagi pogut guanyar un prestigiós Premi Goncourt pel seu indubtable rigor històric, enciclopèdic quasi, i perquè el gènere de la novel·la històrica necessitava tenir un cert punt de postmodern i de to desmitificador del passat, amb herois desapassionats i mediocres. Aquest llibre és el mal, en tots els sentits, fins i tot a nivell del discurs metaliterari que l’autor Jonathan Littell estableix amb el propi relat, posant-hi anàrquicament i caòticament escenes, discursos i moments totalment inversemblants. Com és possible que un presoner rus a Stalingrad citi un llarg paràgraf de Stendhal en francès i de memòria després d’haver sigut torturat i just abans d’afrontar la seva mort? Com és possible que durant la seva estada al Caucas un professor universitari de lingüística contractat pels nazis llenci discursos enciclopèdics i lingüístics (molt interessants per altra banda) que duren tres o quatre pàgines i que, essencialment, no aporten res a la història? Per què aquests monòlegs interiors interminables sobre la naturalesa de l’amor i el profit que se’n pot treure? Per mi, tots els excessos del llibre, totes les incongruències i intents de desapassionar l’assassinat i el crim i fins i tot de justificar-lo no tenen sinó una funció cínica, irònica. Aquesta novel·la és una grandíssima obra per entendre el pensament occidental europeu de l’època i de quina manera va poder-se succeir una tragèdia humanitària com la de la Segona Guerra Mundial i l’extermini jueu, dels gitanos i els malalts mentals, un pensament racial i exterminador que feia dècades que existia i que els Nazis simplement van canalitzar, no només en la psociologia dels ciutadans alemanys, també de tot el Continent. El llibre és, doncs, una novel·la total en el sentit que ho vol ser tot al mateix temps, és naturalista, és realista, és caòtica i com de ciència ficció, hi ha realisme màgic, hi ha prosa poètica, és biogràfica i enciclopèdica i, no en va, arriba a superar les 1.000 pàgines. El llibre és ple de teories històriques, polítiques, químiques, filològiques, racials, psicològiques, relogioses, sexuals, homosexuals, lèsbiques, màgiques que sacsegen sense cap de dubte el lector, fins al punt que no serà estrany d’estar tenint malsons mentre s’intentin acabar de llegir les eternes pàgines sense paràgrafs. Malgrat el protagonista Aue, un comandant SS ple de complexos sexuals per resoldre i que ens arriba a repugnar i a fer fàstic, alhora que ens fa fàstic tot el que envolta la narració, tota la guerra, la forma d’actuar dels aliats i el deixar fer per part de tot el món, tots els països del món!, davant de l’holocaust, ens adonem que realment el personatge protagonista no és sinó una mena d’ull que observa tot el que va passant en aquells anys bojos, com un recipient amb una càmara que també conté dins seu tota la merda de moltes dècades de repressió, complexos i violència no resolta des d’una visió alemanya però també francesa (Aue és mig francès) obsedida per ideals radicals, extremistes, racistes i basats en el complex de país derrotat que un sonat com Hitler fa creure superior a la resta. En aquest sentit hi ha molts punts irònics a l’estil Vonnegut (llegir l’Espionatge i l’esquizofrènia) però amb un rerefons més obscur. Les descripcions dels somnis, dels malsons – algunes d’elles excessives, innecessàries però posades aquí per donar encara més la idea de pesadesa -, de les batalles com la de Stalingrad, les paranoies del nostre protagonista, el retrat d’una Europa trencada que es veu abocada a ser defensada per potències no europees i, sobretot, el relat moral de fons del llibre fan sentir al lector una sensació desconeguda en qualsevol llibre anterior del mateix gènere.

La grandesa d’aquesta obra és el contingut filosòfic que exposa que, així com a nivell d’acció és desapassionat, a nivell de pensament i de teoria política és on hi ha més emoció. Un exemple, quan s’afirma que països com Luxemburg o Andorra (no recordo si diu Andorra però en qualsevol cas pot tractar-se d’un país semblant) es poden permetre el luxe de parlar d’una certa moral democràtica-política però que les grans potències habitades per races superiors no poden sinó colonitzar i créixer perquè això forma part de la selecció natural. Una altra reflexió que em va trencar tots els punts de vista, quan es diu que en realitat els nazis voldrien ser jueus, perquè els alemanys envegen els jueus ja que són tot allò que ells voldrien ser: exitosos, els veuen poderosos, plens de grans ideals, que no es barregen amb altres pobles i es mantenen purs… etc. El llibre voreja, sense cap mena de dubte, els periollosos límits de mostrar-se antisemita, és un llibre per un lector intel·ligent capaç de discernir i de raonar, un receptor ignorant podria veure-hi una justificació del nacionalsocialisme i una humanització de tot la tropa del III Reich – humanització que potser, inexorablement, el cinisme i la ironia creixent del relat en el desenllaç, ja ben entrats al 1944, van vestint de bogeria inhumana, com quan el protagonsita, cartejant-se amb Himler, rep com a resposta que cal eliminar tots els cristians del món ja que són en origen jueus i que això és el que farem un cop guanyada la guerra. El final és sec i radical, les últimes pàgines es fan feixugues i pesades i són excessives i l’autor ho sap. És la destrucció de la literatura, la destrucció de la història i la destrucció de la psicologia, de la política, de la moral, al final alguns dels empresaris i científics més macabres se salven, abans no caigui Berlín ja ha començat la Guerra Freda, angloamericans i russos es reparteixen les primeres espases del nacionalsocialisme perquè els expliquin com ho han fet, com ha estat possible que un sol país hagi posat contra les cordes a tot el món d’aquella manera.

Tota l’obra està resseguida per un profund esquelet simbòlic, decordat amb obres d’art i discussions sobre crítica. Hi ha passatges que proven aquesta frivolitat estètica enmig de tota la destrucció. Per exemple, els anàlisis que fa Max Aue sobre el que veu, analogies davant les matances com quan trepitjava “escarabats a les latrines de la infantesa” o les hipòcrites paraules condemnatòries a aquells que mataven per plaer, quan en realitat matar i exterminar eren un deure racional, científic. Potser sovint, li diríem al nostre protagonista i enemic que oblida una cosa, i és que la humanitat és capaç de causar molt dolor si se li donen els mitjans, si s’ensenya a odiar a través de la cultura, a matar i a viure contra la part bona del mirall, i és responsabilitat dels governs, de l’educació i de les pròpies administracions de permetre a les societats d’explorar aquests sentiments des de la Pau i la pacificació de les inclinacions brutals. És impossible negar que homes i dones som iguals i és impossible negar que tothom és lliure de creure en el que vulgui mentre no imposi i res no li sigui imposat. Esbiaixar i mentir com ho feien els nacionalsocialistes és exacrable. Altres relats secundaris, com el que fa d’intermezzo en un viatge llunàtic d’un tal professor Sardine cap als confins del món en un zepelí estrany habitat per un nan, uns mohicans a cavall i dos bessos que apareixen per primera vegada en aquest somni i que tindran la seva importància en el relat, com a éssers desconeguts d’origen incestuós del món real, són experiments literaris psicodèlics escrits per una ment sense passió per la imaginació, amb engranatges mentals rígids i pragmàtics. Personalment, els relats de somnis m’han semblat excessivament crus i poc onírics, però entenc que això és propi de l’estil general del llibre i el llenguatge que se li vol donar és precisament el de l’exactitud malaltissa, sense espai per a una empatia o una identificació que ens facin suspendre la descreença. Això és el que passa, de fet, en llegir Les Benignes, suspenem la descreença perquè no dubtem de la realitat del que ens explica Aue – sabem que tot el que es diu va passar, ho hem estudiat i llegit – , però ens sembla tan inhumà, tan mancat de bellesa i d’esperança, que ens costa d’entendre com és possible que els mateixos països que van fer això ara parlin de la Pau a Síria o rebutgin rebre refugiats o parlin dels perills de la Unió Europea com a un espai de llibertats i democràcia. De veritat Europa pot estar orgullosa del seu passat, de veritat els europeus podem anar donant lliçons? Amb quina autoritat pot denegar la UE moviments pacífics com el català mateix només per què van en contra dels interessos de les principals potències? Al mateix temps aquest també és un llibre necessari perquè els que s’omplen la boca d’insults cap a idees que no són les seves i no paren de titllar-les de nazisme i feixisme s’ho pensin una mica millor.

Podria escriure molt més sobre el tema, però acabaré exposant un punt que em sembla important. El llibre us deixarà mal gust de boca i és un bon tast d’un fruit podrit i corrumput. També us farà – com a mi m’ha passat – mirar i remirar documentals de la Segona Guerra Mundial per intentar entendre com va ser possible tot allò i tindreu una visió desconeguda, la dels perdedors, i us farà odiar el que us van ensenyar a l’institut o a l’escola per ser massa parcial i simplista. Però a part de tot això, m’aventuro a exposar una teoria. Si aquest llibre ha estat tan premiat i es considera un dels clàssics definitius del gènere del segle XXI no és per la cruesa amb què exposa l’odi als jueus, polonesos o altres “races”, no és pel seu sinistre to i sentenciós feixisme ben argumentat, no és perquè posi sobre la taula la necessitat de revisar què vol dir victòria moral en una guerra tan desastrosa, no és pel retrat d’una homosexualitat violenta i sagnant sense escrúpols, no és perquè vagi al punt més fosc i ple d’excrements de l’ànima humana… no. Jo crec que si aquest llibre ha pogut arribar a tantes mans i ha pogut ser tan traduït és perquè l’enemic del relat tal i com l’exposa Aue és la Rússia Imperial encarnada en la URRSS, un enemic descrit com a bàrbar i brutal, potser el país del que menys s’explica la història en el llibre però més se’n descriu la violència primitiva, un enemic que, avui dia, Occident encara tem, com demostren les notícies que envolten la nostra actualitat. Potser perquè hi ha interessos ocults en fer-nos odiar o estar espantants davant Rússia i això ha donat un impuls secret a Les Benignes que és, entre altres raons evidentment plenament justificades, un llibre coplidor i brillant, una gran obra desmesurada sobre l’horror que m’ha impactat fortament així com ho ha fet a tota la societat de la Vella i rondinaire Europa. No us deixarà indiferents i en acabar-lo potser sentireu que s’ha acabat la guerra i que estàveu en el bàndol vencedor, que vosaltres, com jo, sou demòcrates, capitalistes, que respecteu a totes les creences i religions, però al mateix temps sentireu que l’heu perduda però que tampoc estàveu massa segurs de lluitar per res que valgués la pena o, si més no, no hi havia ningú que defenséssiu que no estigués d’alguna manera tan podrit com el nas de Hitler en l’episodi final del llibre.

Una felicitació també per al traductor al català, Pau Joan Hernández, Premi Serra d’Or 2008 de traducció, perquè estic segur que en un llibre com aquest, els traductors i traductores són qui ho ha de passar pitjor, encara que l’edició de Quaderns Crema té força errors, sobretot a partir de la meitat final del llibre.

 

Finalment, la introducció brutal, les primeres paraules d’aquesta novel·la, aquesta interpel·lació que ja és llegendària pel seu to directe, honest, tallant…

«Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edifi cant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí; al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop. No us penseu que us intento convèncer de res; al capdavall, les vostres opinions són cosa vostra. Si m’he decidit a escriure, després de tots aquests anys, ha estat per posar les coses a lloc de cara a mi mateix, no de cara a vosaltres. Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres»

…constrasten amb un final que arriba més de mil pàgines enllà i que és caòtic, absurd, desigual, que no està a l’alçada de certs moments de l’obra en els quals s’arriba al sublim – sobretot en la primera part quan encara ens trobem en un espai literari reconeixible.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús