La Noia de l’Astrolabi: Un últim concert?

AsstrolabiBona

El proper 19 de març es traspassarà l’Astrolabi de Gràcia (C/ Martínez de la Rosa, 14) (QUANTES VEGADES HE ESCRIT AQUEST NOM AMB L’ADREÇA AL COSTAT A MY SPACE, BLOGS, FACEBOOK…!!!), potser un dels últims reductes que la prostituïda ciutat de Barcelona, inexorablement, ha aconseguit també carregar-se. El petit regne dels pirates per a cantautors, poetes, escriptors, tatuadors, bohemis, somiadors, bevedors… tants i tants músics que van començar allà i ara són a dalt de tot, i tantes cançons que han de quedar inscrites en la història cultural catalana i que depenent de cap a on vagi el futur s’hauran de recordar amb una nostàlgia amarga. Jo hi vaig arribar quan l’Astrolabi havia fet 10 anys i jo en tenia 17. Quasi m’hi he passat tota la dècada següent. Una de les primeres nits que hi vaig anar em van fer fora del bar perquè anés a buscar una noia amb qui havia quedat i que marxava massa d’hora. Em van donar una patada perquè l’anés a buscar i la vaig acomiadar en un taxi uns metres més a baix, a la cantonada del carrer Còrsega. Aquella nit, però, el més increïble va passar després i vaig pensar que aquell lloc em donava sort.

Per això m’emociona molt que sigui demà, justament divendres 3 de març quan hi faré un concert, dues setmanes abans que es traspassi cap a uns nous amos. El concert de demà serà a les 22.00h, i potser serà l’últim concert que hi faci, o potser no, dependrà de la direcció que prengui el bar amb els nous amos, que han promès respectar-lo tal i com està.

No sé quantes nits he passat a l’Astrolabi, potser milers. Hi vaig celebrar els meus 18 anys, hi vaig conèixer persones que m’han canviat la vida, hi he escrit cançons, lletres, poemes, llibres, hi he tastat l’amor, hi he plorat el desamor, hi he buscat l’amor, n’he begut l’alcohol, n’he netejat els gots, hi he preparat cocktails, m’he deixat emportar per la passió, he tocat valsos per altres parelles, hi he portat les dones que volia seduir, hi he fracassat i hi he triomfat, m’hi he assegut al terra a tocar Simon and Garfunkel i Leonard Cohen i a ensenyar les cançons a mig fer. Moltes nits que es tornaven matinades hi he escoltat música, m’hi he barallat, i m’he apuntat a plans inesperats d’última hora, amb tota mena de companyies, descobrint tota classe de racons, amics i amigues de tot arreu, de tots els països del món… Si pogués organitzar una festa amb tota la gent que hi he conegut i amb tota la gent que hi he convidat i en aquesta festa cadascú expliqués una història viscuda a l’Astrolabi, segur que es podria fer la primera sèrie de la història que superés les mil temporades i totes elles amb tensió dramàtica i plenes d’interès.

Potser un dia algú es posarà a redactar les cròniques astrolàbiques, i de ben segur que un dia jo escriuré un article més llarg, amb noms propis, però és que encara no vull ni pensar que les coses s’acaben i en comencen de noves, això segur, noves. Per això ara és l’hora d’anar-hi, de gaudir dels últims dies i de l’últim concert que faré a l’Astrolabi el divendres 3 de març a les 22.00h!!!

L’Astrolabi ha estat tant important per mi! Hi he presentat tota la meva discografia (els 9 discos) i tots els meus llibres, sempre el primer concert cada cop que he publicat alguna cosa ha estat allà, també les cançons s’han estrenat totes allà i només tinc paraules d’agraïment als dos Jordis (un d’ells em va tatuar el braç amb les tres llunes que sóc i l’altre em va aconseguir una entrevista a TVE), al Mini (que em va gravar un disc de Bruce Springsteen amb versions poc conegudes, entre moltes altres coses) i a l’Ignacio (que em va convidar als Dylanians 18 chupitos de wisky el dia del meu 26è aniversari). Molts records i moltes memòries d’un món ple d’artistes i de fantasies, el nostre La la land particular, totes les nits parlant de poesia, de literatura, d’història, totes les nits que passen i es queden i amb la seva negror nocturna que ens va estovant el cor mentre ens fem grans.

Què passarà, ara, després de l’Astrolabi? No ho sé, només penso en el concert d’aquest divendres per cantar a l’infinit i fer-ho tan fort que es trenquin tots els rellotges del bar i s’aturi el temps i tornem a tenir 18 anys i em tornin a donar una patada que em faci fora cap al carrer Martínez de la Rosa – el carrer més llarg de Barcelona sense encreuaments – per perseguir aquella noia de l’Astrolabi que vés a saber on deu haver anat a parar i que no sap res de l’Astrolabi, ni d’aquesta cançó ni de tot el que va passar després.

Veniu demà, trobem-nos, fem unes copes, deixeu-me cantar-vos algunes cançons i parlem fins que surti el sol de les coses que relament són importants.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús