Una nit al pavelló de l’oracle

divendres, 10/02/2017

Era una presentació que em feia molta il·lusió. Des que fa cosa d’un any vaig començar a escriure el llibre L’oracle del drac. El llibre dels canvis (Fonoll, Juneda, 2016) a partir de l’I Ching xinès, pensava en Casa Àsia com un lloc magnífic i especial on poder-hi recitar els meus poemes i tocar-hi les meves cançons escrites a Taiwan. A més a més, durant tot el procés “d’endinsament” dins el món d‘El llibre de les mutacions xinès havia utilitzat materials de Casa Àsia com podcasts de conferències i textos d’articles sobre aquest clàssic de la literatura per a informar-me bé dels terrenys que volia trepitjar.

 

PV Asia 3

El moment va arribar ahir a la nit, i va ser un gran honor trobar-me amb la sala plena de gent i amb el director de Casa Àsia dient unes paraules boniques sobre els camins de la música i la poesia entre els i les joves i convidant al públic a gaudir. Estava nerviós però, seguint una mica el mètode de consulta proposat per Lao Tse per a endenvinar el futur amb El llibre dels canvis, vaig decidir relaxar-me i intentar fer una certa meditació i explicar el camí que m’havia portat a esciure L’oracle del drac. El llibre dels canvis, els aliats que havia trobat durant el procés i l’agraïment per tota la gent implicada, la Huanyu, la Laia Noguera, el Francesc Gelonch, tot l’equip de l’Editorial Fonoll… etc.

Quan vaig haver explicat la història de l’I Ching (IYing) que m’havia preparat a consciència, començant per l’emperador mitològic xinès mig home-mig serp que descobreix els primers vuit hexagrames a la pell d’un animal mig cavall mig drac sortint del riu groc pels voltants del 2.000 aC. i acabant pels missioners belgues, francesos, alemanys i britàncs que fan els primers intents de traducció del llibre a finals del segle XIX. Després vaig proposar de fer una petita meditació a través de la cançó Constelar, escrita  la muntanya de l’elefant de Taipei.

 

En acabar amb la part instrumental i el crit de calma:

La nit ha arribat
i estic sol,
Sota el tel blanc
dels llençols.

La llum ha rebotat
damunt
els núvols vermells
de la ciutat
on ets tu.

A la muntanya de l’Elefant
que dorm
no estic cantant
per ningú no.

A la muntanya de l’Elefant
que dorm
no vull que vinguis
no em cal ningú.

Els vagabunds fan l’amor
dins els caixers
demà treballaran
al Parlament,

I jo esperaré de nou la nit,
i la nit arribarà
i estaré aquí,

A la muntanya de l’Elefant
que dorm
no estic cantant
per ningú, no,

No estic cantant a ningú
no vull que vinguis
no em cal ningú,

Feliç és aquell
qui està sol
bevent estels
sota un cel nou,

No estic cantant a ningú,
no vull que vinguis
vull ser tot tu.

Aquí dalt
no em cal
ningú més,

Aquí dalt
no em cal
ningú més.

Aquí dalt
no crec
en res.

Aquí dalt
no em cal
ningú més.

 

Vaig començar recitant el primer dels poemes i símbols del llibre en la meva versió La Creativitat (K’un). Vaig començar, doncs, amb els versos “La llum del sol sagnant / s’escampa en el camp roig / i vola un drac cobert pel cel de maig”.

Després vaig explicar la diferència entre Ying i Yang en l’I Ching, la creació vs la recepció i llavors vaig demanar a un voluntari que fes una pregunta concreta sobre el seu futur al meu llibre per tal de trobar el poema concret. Aquest voluntari va ser Rafael Bravo, el director de la Casa Àsia, que va trencar el gel. Seguidament altres persones van anar fent preguntes i llençant les monedes sis vegades mentre anàvem escrivint a la pissarra el resultat de l’oracle, al mateix temps que jo recitava algun poema que em venia de gust i que trobava adequat. Després, en el torn de preguntes, la gent va plantejar-me dubtes sobre traduccions, sobre taoïsme i confucionisme i sobre el per què de moltes qüestions que, en alguns casos vaig poder respondre i en d’altres vaig deixar obertes ja que no em veia en cor de trobar una explicació prou acurada.

PV Asia

Finalment, les converses amb la gent que va voler comprar el llibre, les reflexions i l’amor i l’interès de tots els assistents va omplir les pàgines d’emoció i tot l’acte de veritat.

Estic molt agraït que la gent estigui rebent amb tanta passió aquest llibre i, sobretot, que l’utilitzi per tal d’endevinar alguna qüestió sobre ells i elles mateixos (tal i com diu Jung, l‘I Ching és la porta per arribar al subconscient) o, simplement, gaudeixin dels 64 poemes en vers i en prosa del llibre i llencin les tres monedes sis cops per arribar a l’atzar d’una transmissió poètica.

A més, aquest acte va coincidir amb l’anunci que el llibre ja es troba a les principals llibreries del país, a La Casa del Llibre, a La Central, a la Jaimes, a la Impossible… etc. etc. i, a més, la setmana passada es va esgotar a Amazon (ara ja n’hi torna a haver).

Moltes gràcies a tothom que segueix creient en els llibres i en la música i que són els veritables còmplices que m’han portat a poder tenir tres llibres i nou discos publicats. Us estic molt i molt agraït i espero que ens poguem trobar a presentacions i recitals, el proper és a l’Astrolabi de Gràcia (C/ Martínez de la Rosa, 14) el 3 de març.

Llegir i escriure poesia ens fa més intel·ligents

dimecres, 8/02/2017

La poesia i la literatura en general sempre han estat disciplines intel·lectuals i artístiques més o menys relacionades amb una manera d’entendre el món, amb una reafirmació per la sensibilitat i creativitat i que també s’han utilitzat sovint per seguir amb les lluites ideològiques i polítiques a favor de la llibertat. En general, podríem dir que la poesia té diversos àmbits d’acció i afectació, d’una banda el món de la sensibilitat i, de l’altra, el món de l’evolució del pensament.

És en aquest darrer àmbit on recentment s’ha produït un descobriment científic que, encara que ja podíem intuir, ha quedat demostrat: Llegir i escriure poesia genera noves connexions neurològiques i augmenta la capacitat de raonament i la intel·ligència.

La conclusió de l’estudi ha estat publicada a la prestigiosa revista mèdica El Sevier i podeu llegir l’article complet aquí: http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0010945215003081

L’article porta per títol: “Shall I compare thee…” el primer vers del sonet 18 de William Shakespeare, un dels poemes més brillants i més intensos sobre l’amor mai escrits:

 

Us tradueixo aquí el resum de l’article tot celebrant que aquest càlcul mental de les estrelles que és l’univers poètic segueixi fent créixer l’electricitat en els nostres cervells.

La base neurològica de la consciència literària

El fet de llegir de forma activa literatura seriosa, com per exemple poesia, augmenta el benestar mental. Un equip d’investigació de la Universitat de Liverpool ha volgut demostrar de quina forma llegim i processem textos seriosos. L’equip defensava que aquesta recerca podia demostrar factors clau sobre els processos cognitius que es produeixen a propòsit de les millores en el benestar.

En l’estudi liderat pel Professor Corcoran, els participants van llegir i processar textos poètics i prosaics mentre se’ls feia un escànner MRI. També se’ls va demanar que valoressin en una escala de més a menys poètic la naturalesa dels textos. Cada un d’aquests textos tenia més de quatre línies de llargada. En la meitat dels textos, la quarta i la darrera línia presentaven un canvi en el siginificat general del text en relació amb les línies prèvies. Això provocava que el lector hagués de detectar els canvis que es produïen de sobte en el sentit global mentre aquest anava desenvolupant-se (fenomen també sovint anomenat “reappraisal”). També es va demanar als subjectes de l’estudi que valoressin la llargada necessària per a aquest “reappraisal”. Aquestes dades combinades, les classificacions del reconeixement poètic i el “reappraisal”, van ser utilitzades per indicar el grau de consciència literària del participant.

Els autors de l’estudi van comprovar que l’activitat cerebral estava relacionada amb el nivell de consciència literària. D’una forma específica, aquesta habilitat estava en total relació amb les àrees del cervell associades amb la representació i actualització del significat, i la capacitat de raonament davant dels esdeveniments. Això suggereix que la millora de la consciència literària està relacionada amb el creixement de la flexibilitat dels models de significat interns i millora la capacitat de consciència davant dels canvis.

Llegir literatura seriosa requereix una capacitat de comprensió de canvis argumentals i moviments que cada dia es troben també en els matisos de les dinàmiques de les interaccions socials. D’aquesta manera, llegir literatura també podria millorar l’habilitat de raonament sobre el significat del que succeeix i el que es diu en la vida diària. Els autors de l’estudi conclouen també que els individus amb dificultats mentals poden beneficiar-se de la lectura i processament de la literatura.

Noreen O’Sullivan,

Philip Davis,

Josie Billington,

Victorina Gonzalez-Diaz,

Rhiannon Corcoran,

Department of Psychological Sciences, Institute of Psychology, Health, & Society, University of Liverpool, UK

L’oracle del drac arriba a la Casa Àsia

dimarts , 7/02/2017

Oracle-LlibCanvis_U0071NEGRE.indd

La institució de la Casa Àsia va ser constituïda a Barcelona el 9 de novembre de 2001 amb l’objectiu de treballar com un autèntic petit ministeri d’afers exteriors en la relació entre Catalunya, l’Estat Espanyol i els països de l’Àsia.

Després d’haver estat en diverses seus, actualment la Casa Àsia es troba al preciós Pavelló de Sant Manel del Recinte Modernista de Sant Pau. Quan vaig publicar L’oracle del drac. El llibre dels canvis (Juneda, 2016) a partir de les prediccions del futur del Llibre de les mutacions xinès (veieu La història d’un llibre aquí), des de l’Editorial Fonoll de seguida vam pensar en la Casa Àsia com a el temple on poder presentar aquest poemari tan especial. De seguida ens van respondre que estarien encantats d’acollir un recital del llibre de poemes i ens van dir que l’havien llegit i que els semblava un recull molt especial i molt diferent.

Finalment, aquest gran dia ha arribat i serà el dijous 9 de febrer a les 19h en què presentarem L’oracle del drac. El llibre dels canvis i el darrer disc sobre el tifó Meranti en un escenari únic. Estic molt content de poder portar la meva poesia i música en aquest espai emblemàtic i tinc moltes ganes de convidar-vos-hi.

L’espai al pavelló modernista és limitat, per la qual cosa des de la Casa Àsia ens han demanat que qui vulgui venir escrigui un mail a politicasociedad@casaasia.es indicant nom, cognoms i número de DNI (NIE/Passaport).

El recital tindrà un format plenament participatiu, consultarem els poemes, explicaré les meves sensacions en l’experimentació poética amb l’I Ching (I Ying) i us convidaré a preguntar als poemes allò que us preocupa.

Junts farem un viatge màgic, seguint els camins d’una indeterminació buscada entre orient i occident.

Fins dijous!

Evolucio

Text de l’acte publicat per Casa Àsia (consulta l’acte al web oficial)

El músic i poeta Pere Vilanova (Barcelona, 1988) presentarà a Casa Àsia el seu tercer llibre L’oracle del drac. El llibre dels canvis (Editorial Fonoll, Juneda). El jove músic i poeta agafa com a referència El llibre de les mutacions xinès del 2.400 aC., anomenat I Ching (I Ying).

Aquesta obra fundacional de la cultura xinesa i del taoisme s’utilitzava per a predir el futur. Militars, enamorats, polítics i artistes preguntaven al llibre oracular alguna qüestió concreta sobre el destí i l’I Ching els responia amb un dels 64 símbols que el componen. La resposta dotava a l’interrogador de la capacitat d’adaptar-se al canvi quan aquest arribés.

El poeta Pere Vilanova va preguntar a l’I Ching (I Ying) “Què passarà si escric aquest poema?” fins que el l’antic oracle va respondre els seus 64 hexagrames. A partir de totes les respostes del llibre xinès, Vilanova va escriure els 64 poemes sobre cada un dels hexagrames que formen el seu llibre de poemes de voluntat moderna.

L’edició del poemari és, doncs, la d’un llibre-objecte ja que pot ser llegit com un recull alhora que un també pot preguntar als versos com si fossin una interpretació personal d’El Llibre dels Canvis. Aquesta naturalesa poètica bidireccional, fan que L’oracle del drac. El llibre dels canvis sigui un llibre únic en la literatura catalana amb una poesia sorprenent d’una indeterminació buscada entre orient i occident.

Al final de la presentació l’autor oferirà un petit recital participatiu.

Presenta:

Rafael Bueno, director de Política, Societat i Programes Educatius de Casa Àsia

A càrrec de:

Pere Vilanova. El jove músic i poeta de Barcelona és conegut per ser autor d’una obra poètica experimental, d’influència simbolista i per tenir una veu molt pròpia dins la seva generació. El cantautor Pere Vilanova fa temps que s’ha interessat per la cultura i les tradicions asiàtiques i, de fet, va presentar un dels seus darrers discos a Taiwan el 2015 (L’Encanteri, antologia de poemes musicats de Joan Vinyoli, finalista del Premi Terra i Cultura 2016).

Casa Àsia – Pere Vilanova presenta L’oracle del drac. El llibre dels canvis

Ben sol, faig moure la meva ombra per veure-hi

diumenge, 29/01/2017

Ahir va ser un dia especial. Una amiga ens va revelar un secret que la fa molt feliç mentre menjàvem al seu pis del barri de Sant Antoni – rajoles antigues, escales estretetes, parets modernistes. Després de menjar crestes xineses i fideus picants, vam menjar dolços de llimona, de tres xocolates i tiramisú com a postres i ella ens va fer un te verd. Mentre bevíem te jo li preguntava coses sobre història i sobre la seva família. Ella va venir aquí fa 5 anys, la seva germana viu a Londres i els seus pares a la Xina. Parla un castellà molt fluit, entén bé el català i, de fet, el seu cap a la feina l’està ajudant a aprendre’n més. Parlàvem de política, de l’amor i la música i escoltàvem una nova cantant japonesa que tot just ara comença a publicar cançons acústiques precioses. És tan nova que no la pots trobar ni a Spotify ni a Bandcamp ni a Itunes, de moment només l’he sabuda trobar a YouTube. Després del dia d’ahir i encara amb la veu dolça de la cantant Kimie Fukuhara a la memòria, aquest matí m’he topat amb un antic llibre que tenia per casa, un antologia de poesia japonesa.

A França, des de sempre, han publicat molt, moltíssim, i han donat una importància brutal a les humanitats i a les lletres. L’objectiu dels llibres es, per ells, que comuniquin i que arribin com a més persones millor. Un bon exemple d’això són les grandíssimes col·leccions de Livres de Poche que ofereixen edicions de “baix cost”, en alguns casos baixíssim cost, amb textos i obres literàries de gran qualitat.

Si parlem de poesia, l’editorial-col·lecció de referència és Gallimard. El 2002, la famosíssima editorial de referència publica una primera antologia del poema curt japonès, amb presentació i tria de Corinne Atlan i Zéno Bianu. El llibre porta per títol original Anthologie du poème court japonais. Estem parlant d’un tipus de poesia que a Occident hem replicat en moltes ocasions. A la cultura catalana mateix trobem poetes que han agafat les tankes i els haikús japonesos i xinesos i els han utilitzat per a fer poesia en català. Exemples: des de Carles Riba, fins a Enric Casasses, passant per Miquel Martí i Pol o Carles Duarte.

El que les persones encarregades d’aquesta breu antologia defineixen com a poème court és, en realitat, una unitat poètica breu, d’aparença estròfica i que no te relació semàntica o argumental amb la resta d’estrofes que van component tot el conjunt. És a dir, un haikús té significat en ell mateix, és un poema, una història i no necessita afegits, encara que sigui un sol vers. Sovint es diu que el número de síl·labes que ha de tenir un haikú escrit en la nostra llengua no hauria de ser superior de 5 o 7 i la tanka (que és un conjunt d’haikús) no hauria de de passar de 20 – diria que s’oscil·lava entre 17 i 19 segons recordo de les lectures de Gabriel Ferrater sobre mètrica, però m’excuso si s’equivoco -, encara que aquesta convenció no té perquè ser així si tenim en compte la complexitat simbòlica de les llengües orientals, ja de per sí monosil·làbiques o bisil·làbiques, i que poden contenir en un mateix caràcter un munt de significats i de móns semàntics, històrics, imaginats.

El llibre en si és bonic, és d’aquestes edicions blanques de butxaca que tan es consumeixen a França, sense grans ornaments ni floritures, només la portada amb els cirereres corresponents. Al pròleg, tant Corinne Atlan com Zéno Bianu defensen que l’amor a l’haikús ens ve de la seva capacitat d’anar a l’essencial amb una breu brisa de paraules.  El llibre es divideix en les 4 estacions meteorològiques, començant per la Primavera i acabant amb un Hors Saison (fora d’estació, inclassificable), i va ensenyant-nos haikús i tankes de molts diferents segles i autors, sovint inconnexos, que creen un conjunt esplèndid i útil en la nostra atrafegada rutina. Podem parar-nos un moment, agafar aquest petit llibre de butxaca i consultar els versos escaients per a tornar-nos a l’estat primer de pau, rentats de les preocupacions estèrils del dia a dia.

Un exemple:

 

Particule

dans le soleil d’hiver

je voudrais partir

 

Takahama Kyoshi

 

Dans le quartier des banques

les navires de guerre

irradient

 

Hoshinaga Fumio

 

Enamouré

le chat oublie le riz

qui colle à ses moustaches

 

Tan Taigi

 

Si seul

que je fais bouger mon ombre

pour voir

 

Ozkai Hôsai

 

Música  per a llegir Anthologie du poème court japonais (Poésie, Gallimard, 2002)

Els amors del desert de Sanmao

dijous, 26/01/2017

Arthur Rimbaud té un breu poema en prosa que porta per títol Els deserts de l’amor i que parla d’un cor solitari que hi fa vida i que està envoltat de buit, abandonat i rebutjat eternament per l’amor i la seva correspondència. El rebuig de l’amor és nutrició pels artistes.

1477304247_194922_1477306793_album_normal

Però avui us parlaré d’un desert ple d’amor i romanticisme i, a més, d’un tipus d’amor que no és del tot convencional, i menys si el situem a finals de la dècada dels 70 del segle passat, a la colònia espanyola del Sàhara, entre una aristòcrata taiwanesa anomenada Cheng Ping (de pseudònim artístic Sanmao 三毛) i un miner i submarinista andalús de nom José María.

Situem-nos. Als anys setanta del segle XX l’únic govern reconegut internacionalment com a govern legítim de la Xina és el que després de la Guerra Civil xinesa s’ha refugiat a l’illa de Taiwan. Així doncs, el nom oficial del conjunt país Xina està dividit entre dues concepcions, l’una és la del govern de la República Popular de la Xina (majoritària, continental, comunista) i l’altra, la del govern que ha perdut la guerra, República de Xina (minoritària, capitalista, més o menys democràtica, que resisteix a l’illa de Taiwan). Les potències occidentals i l’ONU reconeixen a aquest segon com a govern legítim de tot el país, encara que la gran majoria de la població i del territori estigui sota el govern comunista que ha guanyat la guerra i controla la Xina continental. Taiwan té la grandària de Catalunya, aproximadament, i no és, per tant, ni un rival per la resta de la Xina comunista, ni tampoc un territori que legítimament pugui mantenir-se com a govern de tota la població durant massa temps.

En aquest context, neix la que serà una de les escriptores més famoses d’Àsia, Sanmao. Malgrat neixi a la Xina continental en una família benestant, aquesta no trigarà a fugir a Taiwan, segurament buscant una millor qualitat de vida i més llibertat i ella sempre es considerarà només taiwanesa. D’aquesta manera, a Taipei, Sanmao forja la seva identitat oberta i cosmopolita i es mira el món amb fam de viatge. El seu somni és anar a viure al desert, estar sola i despresa de les riqueses que l’envolten, poder escriure sobre l’essència de tot. Un amic dels seus pares és l’ambaixador de la República de Xina (Taiwan) a Madrid, així que ella aprofitarà aquesta circumstància per anar a fer-hi una visita un estiu. L’ambaixador de Taiwan a Espanya viu en un barri modest de la capital de l’Estat i, al pis de sota, hi habita la família de José María, que en aquell moment té 16 anys. La futura Sanmao en té llavors uns 22 i no dedica massa atenció a un jove espanyol que, segons explica la llegenda, s’enamora de la bellesa exòtica i del caràcter de Sanmao a l’instant.

Sanmao es mou en cercles diplomàtics i rics molt diferents, i aquell amor, per edat i per posició social, sembla impossible. Quan s’acaben les vacances ella se’n torna cap a Taipei, on estudia literatura i és a punt de casar-se amb un professor d’alemany més gran que ella. Però el professor mor fatalment la nit abans del casament. Això la trasbalsa molt i desequilibra el seu caràcter ja de per si fràgil i emocional, encara que tossut i obstinat. D’aquesta manera, després de donar-hi voltes, decideix tornar a Madrid, a relaxar-se i a sortir una mica de l’ambient taiwanès que li recorda massa al seu promès mort.

Quan torna a Espanya té 28 anys i tot just arribar a Madrid es troba que José María n’ha fet 22 i ja és tot home amb llarga barba, ample d’espatlles i que està fet un expert en excursions i submarinisme. Davant la insistència llatina de José María, Sanmao accedeix a donar-li la possibilitat de ser la seva parella i amant. Imagineu-vos la cara de sorpresa de la jove asiàtica en descobrir de bon matí, segurament després de passar la nit junts, que José María guarda una fotografia d’ella a la tauleta  de nit, una foto de quan ella va visitar per primer cop Espanya! Sanmao escriu molt bé, però el seu somni no és fer carrera literària en aquest moment, ni tampoc viure confortablement en una ciutat – la seva família prou s’encarregarà de llegar-l’hi la fortuna familiar i no tindrà mai aquesta mena de preocupacions – així que insisteix a José María a que viatgin fora d’Espanya, fora d’Europa, si pot ser, al desert.

1477304247_194922_1477309763_album_normal

José María és un amant de l’acció però no és un apassionat del viatge i del trasllat, però el seu amor és gran, per això marxa al Sàhara tot sol. En aquest moment, el Sàhara és un ex territori colonial espanyol sota la tutela d’Espanya, de manera que no podríem dir exactament que surti del país, si més no, legalment. Un cop allà lloga una casa i escriu a Sanmao perquè s’uneixi a ell. Sanmao hi anirà entusiasmada i durant els propers anys escriurà una de les obres més famoses de la literatura taiwanesa i asiàtica, Diaris del Sàhara, on narrarà amb una deliciosa prosa costumista plena de la passió justa i necessària de quan la sensibilitat es vesteix de raó, la seva vida al desert. José María li ha prohibit tocar els diners de la família, i tot el que tenen és el que pot guanyar ell treballant a unes mines situades a uns 50 quilòmetres de la caseta. A més, un altre dels plans que José María satisfarà a Sanmao és el de casar-se al desert. Això no serà gens fàcil perquè la història política en aquest moment es torna molt convulsa, tant per Espanya com per al govern de la República de la Xina instaurat a Taiwan. Justament mentre ells són al desert, el govern de Taiwan deixa de ser reconegut internacionalment com a legítim, i la República Popular de la Xina s’erigeix com a govern de tot el territori, continental i també de l’illa de Taiwan. Des de llavors, de fet, els taiwanesos són independents de facto però l’Estat Taiwanès no pot establir relacions internacionals oficials – malgrat això no els impedeix de tenir un dels passaports més útils del món. Aquesta situació complicarà força la recerca de la documentació legal per a poder-se casar, ja que l’ambaixada de Madrid deixa de tenir cap validesa mentre no quedin clares les relacions d’EspanyaRepública popular de la Xina i Espanya – Taiwan.

1477304247_194922_1477306252_album_normal

Finalment, gràcies a l’ajut de l’amic del seu pare i del govern de Portugal, Sanmao aconseguirà la documentació i la parella es casa al Sàhara, encara espanyol. Les coses, però, no seran fàcils, una mica més tard la revolució marroquina instigada pel govern del Marroc expulsarà els espanyols del desert i la parella haurà de fugir, i de tornar cap a Espanya. Decideixen, però, que es quedaran a Les Canàries, a l’illa de La Palma. Allà José María es dedica a pescar i Sanmao – que ja s’ha posat el nom artístic en honor a un famós personatge de còmic xinès anomenat San (tres) mao (cabells) – s’ha convertit en una escriptora famosa a Taiwan on els seus articles sobre la vida a l’Àfrica són publicats a 1 pesseta per paraula en importants revistes de l’illa. Sanmao publica llibres i contes i la gent vol saber més d’aquesta taiwanesa perduda al desert, casada amb un salvatge pescador espanyol. Això li dóna la satisfacció de guanyar el seu propi sou fent el que més li agrada, i és feliç al costat del seu jove i intrèpid marit.

Durant el temps que la parella és a l’illa de La Palma i, mentre ella escriu, José es torna un expert bussejador.  Els pares de Sanmao faran un viatge a Europa per retrobar-se amb la seva filla i, de passada, conèixer qui és el seu marit. Costa d’imaginar-se també la cara que devien fer en veure aquell barbut i musculat andalús, no massa alt per altra banda.

Diu la història que després de passar uns dies a La Palma, els pares de Sanmao i ella mateixa van fer un viatge a Londres i que José María els va acomiadar i es va quedar a l’illa. L’endemà que la família marxés a completar el tour vacacional europeu, José María va sortir a bussejar i a pescar amb els seus amics i va morir ofegat. El cos mort va ser trobat dos dies més tard entre unes algues i el van enterrar al cementiri de La Palma. Sanmao descriu amb dolor profund el moment en què s’assebenta de la mort del seu gran amor. Han estat 5 anys junts, els 5 anys més feliços de tota la seva vida. Tornarà de Londres per enterrar-lo, en un cementiri avui ple de flors que dia rere dia porten grups de taiwanesos, coreans, japonesos i xinesos per homenatjar l’home que va inspirar la seva escriptora més estimada.

Sanmao es trenca per dins, l’amor de la seva vida, José María, aquell noi murri que ella havia tractat al principi amb desdeny i que s’havia convertit en el seu marit, havia desaparegut per sempre, i amb ell tots els somnis de la vida que ella havia somiat. Torna a Taiwan on és una celebritat. Ensenya a la Universitat de Taipei literatura xinesa clàssica, segueix escrivint i, diuen, parlant amb José María i convidant a la gent a que també ho faci, dirigint-se al buit. Sovint, abans dels àpats familiars, posa un plat a la taula davant d’una cadira buida i diu, parleu, ell és aquí.

Viurà uns anys a Sud Amèrica on farà de periodista per una revista taiwanesa i, finalment, el 1991 és diagnosticada d’un càncer. L’operen a Taipei i, durant el post operatori, Sanmao se suïcida a l’habitació de l’hospital.

1477304247_194922_1477306186_album_normal

La seva història és arxiconeguda arreu d’Àsia, però encara no havia estat mai traduïda a occident ni, per descomptat, al català o castellà. Aquí és on apareix recentment la nostra heroïna, l’editora catalana Iolanda Batallé que crea el segell editorial Rata (ho acaba de fer fa pocs mesos) i lluita per aconseguir els drets de traducció mentre es pregunta “com és possible que ningú la conegui, que ningú l’hagi traduïda a Occident?” Trobareu la història de l’odissea de Iolanda Batallé al pròleg del llibre Diaris del Sàhara que, ara sí, podeu llegir en català i castellà, i on podreu gaudir d’aquesta literatura de desert, plena de sensibilitat i de tendresa, en una biografia que, fins i tot entrats al segle XXI, ens sembla xocant i com de somni.

Diaris del Sahara

Sobre els textos de Sanmao us diria que són plens de bellesa, simplicitat i passions mesurades i al mateix temps ben plens de poesia. De vegades sembla que llegeixis a una Sylvia Plath o a una Emily Dickinson pacífica, però crec que es diferencia d’elles perquè et trasbalsa des del silenci, d’una manera molt més serena que bona part de la poesia d’altres autores i autors occidentals.

La bellesa també és això i, encara que podem pensar que hi ha persones que neixen tenint-ho tot, i que per elles no és tan difícil d’embarcar-se en aventures somiadores i despendre’s del seu temps, també és cert que pel fet de trobar-se entre els happy few tenen pressions i deures molt grans. L’essència de Diaris del Sàhara és l’amor, un amor d’una punta a l’altra del món, d’una generació a una altra, de dues cultures en molts aspectes contràries i un desert silent i fèrtil on estrènyer els lligams entre tots dos cors. Dues ànimes que, potser sí, estaven predestinades a estar per sempre juntes, encara que, tal i com s’afirma a El llibre de les mutacions, la constància és més forta que el destí, i, de fet, va ser més la seva obstinació que no pas l’atzar la que va aconseguir unir-los.

Música per a llegir Diaris del Sàhara:

Caçadors de lletjors assedegats de bellesa

dimecres, 25/01/2017

Ell sempre bevia aquelles begudes pudents

i plorava i li cantava a l’orella cançons cada vegada més ordinàres,

però ella no comprenia la seva desesperació.

Veia com un bolet violeta li cobria el pit, però ella no comprenia la seva desesperació.

Després van venir els àngels. Se li passejaven per sobre com les formigues pel formiguer.

Ion Mureșan. Llibre Alcohol, Assedegats

Traducció de Xavier Montoliu

(Adia Edicions, #OSSOS DE SOL, 2016)

 

Adia

Adia Edicions és, des de fa força anys, l’editorial de referència de la nova poesia escrita en català. Amb l’intrèpid Pau Vadell com a capità incansable, la Col·lecció de Poesia Ossos de Sol és a punt d’arribar als 25 llibres publicats, amb autors de diversos llocs dels Països Catalans que, potser sense saber-ho, estan quedant lentament inscrits, etèriament registrats en la història de la literatura gràcies al fet de pertànyer a la medul·la espinal d’aquests Ossos de Sol, de llum.

Hi ha moltes qüestions a tenir en compte que fan que una editorial sigui una bona editorial i que una col·lecció tingui una personalitat pròpia. Jo no les sabria descriure, només parlo de les sensacions que desprèn el projecte artístic en si mateix. Una mica es tracta com aquell qui regenta un local on hi programa recitals i concerts: Possiblement el que s’hi podrà veure cada dia sigui heterogeni, variat, qui sap si inclassificable, però si el propietari del local és un artista de veritat i un bon gestor cultural, sabrà trobar el denominador comú capaç de dotar d’identitat pròpia l’establiment.

 

En aquest cas, l’estació, la barra del bar o el teatre és un conjunt de llibres, una Col·lecció d’aparença modesta però de nucli robust, feta des de l’amor a la diversitat i la llibertat, i des del rebuig de l’amor i l’obstinació en l’orgull. Més o menys com la poesia, que es nega a ella mateixa mentre es masturba davant del mirall. Tots els poemaris i autors d’Adia Edicions tenen, diria, factors experimentals en comú, però potser el que més crida l’atenció és que els poetes que hi publiquen són d’aquella mena d’autors que viuen per la poesia i que moren i reneixen en la poesia. Sense vacil·lar, desinteressats en altres coses que desviïn el somni del seu precís curs. Poques col·leccions poden dir que tenen l’obra completa de Francesc Garriga al costat de Misael Alerm, Alexandre Planas, Lucia Petrelli, Jordi Valls o Maria Antònia Massanet, per només citar alguns noms de sensibilitats ben diverses però amb vocació de trencar motlles. Adia Edicions també ha tingut tot a veure en la creació i instauració del Primer Premi Francesc Garriga que ha guanyat un somiador obscur com és el joveníssim Guillèm Gavaldà amb el seu àmpliament reconegut Fam Bruta (Col·lecció Premi Francesc Garriga, 2016) que tot just avui ha vist, poc després d’un mes d’haver exhaurit la primera edició, la segona tirada que ja és arreu de les llibreries. Un poemari del que, ben segur, hauré de parlar més endavant.

Avui volia parlar d’un llibre que vaig llegir la primavera passada i que em va impactar com pocs ho havien fet en català abans, perquè hi vaig trobar moltes coses que encara no havia llegit en la nostra llengua. Parlo del llibre Assedegats. I és que a la Col·lecció Ossos de Sol també hi ha espai per a la traducció, en aquest cas per una selecció-antologia de dos autors romanesos de reconeixement creixent, Ion Mureșan i Ion Es. Pop. Xavier Montoliu, traductor i escriptor reconegut, s’encarrega de triar els malsons de l’est en aquest trasvalsador volum ple de trencadissa, de soledat i de poesia boníssima. També ple de l’elegància tan pròpia dels decadentistes madurs, quan ja no volen plorar sota les estrelles perquè les veuen directament quan alcen els gots al reflex dels líquids transparents abans no cascadegin per les cansades goles.

Us deixaré algunes mostres d’això que dic. Començo pel primer autor, Ion Mureșan:

I la taverna plena a vessar: tres-quatre homes en una taula,

encorbats com teixons sobre els cendrers.

(Rostres retorçats pel dolor

i callats com en somnis).

 

O al poema La teulada

 

I que el que calia dir, jo t’ho he dit quan tocava:

que la teulada de la casa està trencada,

que a la nit veig des del coixí les estrelles,

i quan plou, plou també als nostres plats,

i quan fa sol, fa sol també als nostres plats.

 

I del poeta Ioan Es. Pop

 

4. si encara existís la veritat, amic, per a nosaltres

estaria bé que romangués aliena

perquè ja no ens trobem entre els que podrien rebre-la.

(…)

amic, ja no bevem com l’any passat. ja no esperem

que un de més sol que nosaltres vingui a seure a

salvar-nos. ara ja no l’esperem.

I no voldria extendre’m més, perquè aquest llibre és tan bo i aquests poetes són tan bons que parlen per ells sols.

“A Romania sembla que no estan per la brometa, en matèria de poesia” diu Marc Romera a la primera frase del seu epíleg. I és que costa molt no sentir-se interpel·lat per aquests versos que defugen l’artifici per quedar satisfets en el silenci d’un bosc, d’una ciutat negra i buida, d’un bar que tanca. Ioan Es. Pop diu alguna cosa així com que la pau i la batalla acaben sempre igual, amb un home sol al costat d’un altre home sol. I potser sigui necessari recordar-nos que la poesia que fa mal és la que ens recorda que venim de la ferida, d’aquell tall primer que va ser curat amb l’alcohol de les farmàcies de Déu, un alcohol que ens desinfecta de la nostra condició primigènia, que ens reprimerix i ens allunya del que realment som, bevedors d’alcohols humans, confosos murmuris en els oceans de ciment. Podem plorar i riure’ns dels altres amb ulls amargats i dilatats per la nit, podem llençar els ulls en un cel que sembla que està en obres, erigir-nos seductors irònics cap a una veritat que tampoc ens serviria, fidels com gossos que han devorat els amos. És així, podem ser uns miserables sense cotxe, vivint de lloguers, amb sous d’animal, i sempre estarem més aprop de la poesia del que pugui estar-ho mai el guadià de les transferències o algú que cregui que el poder és la salvació. D’acord, és un llibre pels que tenen set i gana, pels que es pregunten com és possible, per les que avancen en el silenci respectuós pels camins de la pròpia veritat, caçadors de lletjors assedegats de bellesa.

 

Romania Assedegats Adia Edicions

 

Música per llegir Assedegats (Adia Edicions, 2016) #Adia_revolution

Poesia i música per a endevinar el futur, per Clàudia Rius

dimarts , 24/01/2017

Avui comparteixo un article que acaba de publicar la Clàudia Rius a la revisita digital de cultura Núvol sobre la poesia d’inspiració xinesa del llibre L’ORACLE DEL DRAC. EL LLIBRE DELS CANVIS (Editorial Fonoll, Juneda, 2016).

 

Poesia i música per a endevinar el futur

 

Pere Vilanova té vint-i-vuit anys i ja ha publicat nou discos i tres llibres de poemes. Ara afronta el 2017 amb un nou poemari sota el braç: L’oracle del drac. El llibre dels canvis (Editorial Fonoll, 2016), després de viatjar a Taiwan. Li demanem que ens ho expliqui tot: des del perquè de la seva alta productivitat fins a la influència de la cultura asiàtica en la seva obra. Tres, dos, un… acció.

“Tinc una vida plena perquè he pogut viatjar molt, he fet moltes coses, he tingut moltes feines i he conegut molta gent”, així comença Pere Vilanova les seves explicacions sobre com pot ser que amb només vint-i-vuit anys ja tingui darrere seu una dotzena d’obres publicades, entre discos i llibres. Acostumat a experimentar amb la música i la poesia, afirma que intenta plasmar la seva experiència a través dels filtres de l’edat.

De la seva vocació per aquestes formes artístiques neix la necessitat de posar-se reptes, estar atent i sempre seguir produint. “Moltes vegades he pensat: aquest serà l’últim disc; aquest serà l’últim llibre, però al cap d’uns mesos torno a sentir-ne la necessitat”, expressa. Això li va passar després de publicar Korenlei. Les Tres Estacions (Curbet Edicions, 2014): hi va dedicar tant d’esforç que va acabar sentint-se buit.

“Però la vida dóna moltes voltes, i més tard vaig voler seguir alimentant el relat que havia deixat aparcat”, explica; aquest cop, des d’una nova perspectiva. Segons l’artista, en les seves obres hi ha una evolució sobretot en l’aspecte de la maduresa, en el sentit de prendre una mica de distància respecte a les coses que succeeixen. Diu el Pere que conèixer la tradició asiàtica li ha ensenyat que la vida segueix, les coses flueixen i no hi ha res definitiu.

Aquesta nova visió de les coses s’ha hagut de complementar amb una de les majors influències del poeta i músic: la poesia simbolista francesa, els últims romàntics, la generació beat. Pere Vilanova va cursar la carrera d’estudis francesos, ha traduït autors com Rimbaud i li crida l’atenció la generació que viu la vida al límit. Ara la seva manera de pensar recull una mica de cada posicionament: “Quan et vas fent gran et desprens de les coses i d’alguna manera perden importància, i és molt alliberador”.

Aquesta distància es nota en les seves obres, algunes escrites al voltant dels vint anys. I de totes formes, el seu últim llibre, L’oracle del drac, parteix d’una premissa completament diferent de la resta: el Llibre dels Canvis Xinès, la voluntat del qual és la predicció del futur. “És una obra que t’ensenya com has d’encarar el futur quan arribi, fa que t’enfrontis a tu mateix”, explica Vilanova. L’obra en qüestió s’anomena I Ching.

I Ching, el llibre dels canvis

L’I Ching és un llibre xinès que intenta comprendre els canvis de la vida i de l’existència, els primers textos del qual daten del 2.400aC. Parteix de la idea de dualitat, és a dir, que el món es divideix en coses contradictòries que es complementen. Aquest llibre agafa elements com l’aigua i el foc, el cel i la terra, l’amor i el desamor, la riquesa i pobresa, l’èxit i el fracàs; i tot això s’engloba dins de seixanta-quatre estats arquetípics. Així és com Pere Vilanova defineix el llibre en qüestió, ràpid i seguit; perquè ho sap, i perquè publicar una obra basant-se en l’I Ching significa haver de repetir la mateixa definició un centenar de cops.

Arribar a l’I ching requereix una meditació prèvia: cal pensar quina és la pregunta indicada. Seguint les normes estructurals de l’obra, al final el llibre et dóna una resposta. Aquesta no pot ser mai sí o no, perquè la pregunta ha de ser oberta. Explica Pere Vilanova que en l’edició castellana de l’I ching hi ha un poema de Borges i un pròleg de Jung, el deixeble de Freud. Jung escriu que li sembla interessant l’efecte que crea en un mateix la resposta del llibre, perquè pot condicionar les nostres accions.

Això sembla l’horòscop, no, Pere? “Sí, però a l’horòscop tu figura que ets un signe. Aquest és un llibre de l’any 2.400aC, d’una cultura mil·lenària que l’utilitzava per prendre decisions, per exemple, militars. No és un horòscop perquè no és determinista. Lliurement tu estàs venint aquí a preguntar una cosa. Les respostes que dóna l’I ching són només per a tu, i aquesta és la màgia d’aquesta mena de transmissió poètica”.

Després de trobar l’I ching de casualitat en un mercat de segona mà, Vilanova va dedicar un any i mig a informar-se sobre el seu funcionament. Al final, va escriure L’oracle del drac en ni més ni menys que 10 dies. “D’alguna manera vaig anar treballant mentalment i en acabat les coses em van sortir naturals”, afirma l’artista. Però la inspiració no li va venir del tot sola: la parella de Pere Vilanova és una artista taiwanesa, Huanyu; l’escriptora de les grafies que acompanyen cada peça del poemari.

De moment, el músic i poeta ja estrenat la seva obra a Gràcia, i dijous 26 de gener presentarà el llibre en un concert-recital a la redacció de la Revista Mirall – La Directa.cat. Les alegries, però, no vénen soles. Si tot va bé, L’oracle del drac. El llibre dels canvis es traduirà al xinès. Qui sap si en realitat tot això l’I Ching ja ho sabia. Al Pere, però, li va sortir de dins.

[+] info a www.perevilanova.cat

Som un país de poetes… i de premis

dilluns, 23/01/2017

A Catalunya som un país de poetes i de premis, des de fa segles. No diria que arribem al nivell islandès en què 1 de cada 10 ciutadans (en una brutal reminiscència viquinga) han publicat un llibre i es passen la Nit de Nadal al llit llegint les novel·les i poemaris dels col·legues i amics (aquí no fa tant fred tampoc), però sí que és cert que els catalans i les catalanes som uns i unes lletraferits i lletraferides. Amants de l’estètica, la literatura impregna la nostra forma de pensar, una concepció sobre nosaltres mateixos, la pròpia història i una percepció una mica romàntica sobre el nostre futur; un romanticisme globalitzat i optimista, sabent-nos port i cruïlla de viatgers i viatgeres, lloc d’estada i de passada fluïda, fugaç, mediterranis com som.

En aquest sentit hi trobem també la música, no només l’excessivament repetit mestissatge, sinó que em refereixo més a nivell dels continguts. Les nostres cançons i les de les nostres bandes musicals i cantautors i cantautores són plenes de vibració literària, recolzades per una tradició en què les lletres i els móns que descrivim funcionen sovint com a relats, o bé simplement filles d’un lirisme a partir del qual redescobrim les possibilitats de la nostra llengua i furguem en les històries com autèntics narradors i narradores de les emocions.

 

enderrock.cat/premis

Cada any, el Grup Enderrock, conscient d’aquesta diversitat, organitza els Premis de la Música Catalana, una iniciativa necessària que aposta per la diversitat sense concessions, mitjantçant un amplíssim ventall de categories i subcategories.

El mes de gener s’obre la possibilitat a tothom qui ho vulgui de votar en els Premis de la música del nostre país i, de passada, poder fer una escoltada als discos que s’han publicat durant l’any anterior i, no ho oblidem tampoc, visualitzar els videoclips així com els dissenys de les portades i fotografies d’art que han fet els nostres artistes i creadors. Aquest any, un cop més, als Premis de Votació Popular Enderrock hi ha molts discos de poemes musicats, tant per bandes com per cantautors i, per si hi voleu fer una escoltada, també hi trobareu nominats els meus dos últims treballs Directe a la Memòria (Canela, 2016), un concert gravat a la Llibreria La Memòria de la Plaça de la Vila de Gràcia de Barcelona amb temes de tots els meus discos anteriors, poemes de Vinyoli, Duarte, Shakespeare o Yeats i Meranti (Aviram, 2016), un disc de folk progressiu escrit a Taiwan.

Votar és senzill: us heu de registrar a l’adreça www.enderrock.cat/premis amb el vostre correu electrònic i seleccionar, a la categoria Cançó d’autor els discos i cançons que més us agradin dels discos publicats aquest 2016.

Moltíssimes gràcies per la vostra ajuda, poder seguir treballant per vosaltres és un autèntic plaer. Us convido igualment a descarregar tots els discos gratuïtament i, si ho voleu, a compartir-los.

Directe a la Memòria Pere Vilanova

Directe a la Memòria – Pere Vilanova

Meranti Pere Vilanova

Meranti – Pere Vilanova

Un somni incandescent: La La Land

diumenge, 22/01/2017

És un dissabte a la nit, Barcelona és freda i brillant, gener calmat. L’anticicló siberià – si és que existeix aquest concepte – s’ha posat fa setmanes damunt el país i l’aire té el rostre fred, el vent ens neteja els ulls amb els seus dits de gel, un gel de vent que quan entra en contacte amb nosaltres es desfà, ens deixa llàgrimes de fred a les parpelles. Els cotxes semblen notar també l’hivern als seus engranatges i alguns no s’han volgut ni despertar i s’han quedat a dormir al càlid fons dels seus llits de garatge. Cap mecanisme digital els ha fet parlar la llengua del pestanyeig taronja d’intermitents. Fa fred i anem a veure La La Land. Travessem el Camp de l’Arpa, creuem el Passeig de Maragall, ens fiquem per un dels jardins que ha sobreviscut a l’urbanisme salvatge i ha pogut mantenir-se fidel al que un dia va ser el Pla Cerdà. Passem pel costat de l’Hospital de Sant Pau (ara anomenat Recinte Modernista de Sant Pau) on hi ha el pavelló de la Casa Àsia i on, no em puc estar de dir-ho, hi toco i hi recito el proper 9 de febrer a les 19h. El campanar monumental i de veu esculpida s’aixeca com una mena de dent de drac cap a la nit tímidament plujosa. Les campanades de les deu en punt ens diuen que estem fent tard, ens recorden que al Cinema Phenomena s’hi ha d’anar amb previsió perquè les sessions no són numerades i sempre hi ha cua, un paradís pels nostàlgics del bullici de desitjar alguna cosa, de voler formar part d’una idea més gran que un mateix, un patrimoni que s’extingeix i es racionalitza en la nostra època líquida de plaers segmentats.

El Jordi i la Marina han arribat puntuals, com ha de ser, just quan havíem quedat, i ens guarden el lloc a la cua, just a la cantonada, hi ha molta gent. Fa feliç veure’ls, feia dies que no coincidíem. El Jordi ens convida a visitar la nova exposició de la qual ha estat responsable i la Marina confessa que és el primer cop que entra el Cinema Phenomena. També hi  som amb una amiga de Malàisia i el seu nòvio acabat d’arribar de Taipei, i més tard també se’ns afegeix l’expert en perfums Josef d’Istambul que, de tots els amics que conec, és l’únic que la nit del 21 de gener de 2017 pot dir haver complert tot el que es va proposar per Cap d’Any.

LLL d 25 _4731.NEFPot semblar tot plegat un relat nostàlgic, vull dir el fet d’emmarcar una pel·lícula com La La Land en una Barcelona extremadament freda, amb un campanar de Sant Pau que canta en el moment precís, amb un dona al teu costat que vesteix amb l’elegància natural i discreta de la bellesa, etc. I encara endolciré més la narració dient que  jo, de petit, volia ser Gene Kelly. Que jo ballava claqué per tot arreu i vivia en un musical, desconnectat com el bohemi d’Un Americà a París, entendrit pels amors sempre correspostos, vivint amb una mentalitat governada d’absoluts. Recordo que quan Gene Kelly va morir, jo era a casa la meva àvia i que em va saber molt de greu, com si hagués mort un bon amic o un cosí. Crec que va ser la primera persona que jo apreciava que va desparèixer. Aquella nit, al 33, van fer sessió triple de pel·lícules del Gene Kelly. Els pares ja les tenien, per això, les havien gravades en VHS, tallant els anuncis, de vegades.  Aquelles històries meravelloses del Hollywood dels 50-60 d’una simplicitat heteropatriarcal simplista, confortable i normalitzada per la indústria de l’entreteniment en un sistema econòmic capitalista i materialista on tot semblava poder ser adquirit, consumit i llençat. Aquella indústria de Hollywood que s’emprava com una arma massiva al bell mig de la Guerra Freda contra el demonitzat comunisme. Amb el record de la vella Europa que tant apassiona als nord-americans i Gene Kelly que venia a ser aquella mena de Lancelot ianqui que ballava claqué i que sempre se sortia amb la seva, cantant amb veu de musical al costat del Sena, buscant perles dins les ostres a la pel·lícula Les Models o fluctuant com una ànima perduda pel món irreal de les llums de neó hollywoodianes a Canant sota la pluja. Un protagonista cavalleresc, així és com entenien el nostre trobador occità, amb el fin-amors com a instrument, els Nord-Americans de l’època. Un cavaller sensible, que ofereix l’ample somriure graciós i murri a les dones amb caràcter indomable. Un gentleman que se sabia sempre victoriós,  amb una cançó, obrint uns llums, una màquina de fum i una escala plegable en un plató desert i fent creure a la seva enamorada que pujar per aquelles escales és pujar al cel d’on prové la seva bellesa i que ell és el ballarí, l’artista que sempre l’idolatrarà. Em refereixo a Debbie Reynolds, la beautiful girl intocable, etèria… etc. De petit em funcionaven aquestes fantasies, m’agradava pensar que el món podia ser així de simple, governat pels bons sentiments i per una correspondència constant dels desitjos. Amb poc esforç i un cor prou bo tot era possible.

Quina grata sorpresa de veure que La La Land, més enllà d’algun fotograma i d’algun element de guió i estètic en comú, no era ni aquesta mena de pel·lícula-musical (ja no tindria massa sentit en una època tan globalitzada, “tan poc blanca”, tan inclassificable i contradictòria). Em vaig alegrar molt de veure que no seguia el gènere Kelly. En primer lloc; el focus d’atenció de la pel·lícula és femení: La protagonista del film és Emma Stone, amb un Ryan Gosling que fa un paper secundari excel·lent, a l’alçada de la seva professionalitat i constància. Stone és Mia, una actriu amb ganes de fer carrera a Hollywood i que fa el que pot per sobreviure, treballant com a barista mentre s’arrisca amb tantes audicions com la seva salut mental i la seva resistència al rebuig li permeten. Que el protagonista sigui femení pot semblar un detall menor, però a mi em sembla una tendència necessària que estem veient créixer amb força en moltes de les últimes pel·lícules de més èxit (per esmentar-ne un parell només, diré les dues darreres de  Star Wars protagonitzades per dones). I és que ja tocava que l’èpica del cinema arribés per fi a donar poder als personatges femenins, sovint tractats com a inestables o fins i tot com objectes. Ja fa molts anys que apareixen protagonistes femenines molt interessants que demostren que la identificació no és una qüestió de gènere, sinó que són els pensaments i personalitats de les persones els que fan que ens hi puguem identificar. Això em va semblar un detall, repeteixo, necessari i que dóna a La La Land un punt de vista de sensibilitat diferent.

La segona diferència és la que podríem anomenat “la innocent tècnica vocal i de ball de la parella protagonista”. Innocent en el sentit que no són uns tècnics virtuosos que es passen dues hores ballant i cantant, sinó que fan els moviments necessaris i canten quan el guió els ho exigeix, però tot plegat molt mesurat i produït amb bon gust, d’una manera que ens fa pensar que un dia ells podríem ser també nosaltres, enamorar-nos mentre busquem el nostre cotxe aparcat després d’una festa i, sobretot, riure’ns molt l’un de l’altra, ballant feliços a l’interior de nosaltres mateixos.

LALALAND image

No vull desvetllar espoilers perquè la màgia de la pel·lícula diria que és anar-la a veure esperant que ens trobarem amb un dramón divertit a l’estil Un Americà a París i anar-se’n pensant que la vida és meravellosa, encara que és dura i que no aconseguim acaparar-ho tot. Només diré que la catarsi arriba al final, amb uns minuts de desenllaç que no deixen indiferent i que, potser són esperables o potser no, però que, en qualsevol cas, són tal i com la vida real és. Diria també que el final és una bona bufetada a les cursilades exagerades d’altres pel·lícules del mateix gènere. En aquests instants del desenllaç es produeix un procés psicològic de revisió que de ben segur ha afectat a tothom en algun moment de crisi, quan la guspira de la possibilitat remota d’haver fet les coses diferents encén el mecanisme oxidat de la nostra memòria i comencem a preguntar-nos coses com, he renunciat a allò que realment havia de renunciar o, he aconseguit allò que realment volia, o he posat l’energia en els llocs necessaris? En aquest sentit, sense ser massa entès en les coses tècniques de les produccions cinematogràfiques, sí que m’ha semblat que en la transició amorosa-imaginària-tràgica del final, el director i guionista Damien Chazelle fa també un homenatge a la història del cinema utilitzant, per exemple, gravacions en Súper 8 que em van recordar a la pel·lícula Once guanyadora de l’Oscar per la cançó Falling Slowly. Es tracta d’una breu escena que em va fer pensar en el moment de Once en què Glen Handsard està itentant composar el tema Lies davant l’ordinador. A La La Land, finalment, després del trànsit dolorós pel que hauria pogut ser, l’elegància del desenllaç alimenta, sens dubte, l’ego del públic i, pensem, aquesta pel·lícula ens tracta com a adults, és obra d’art i és poesia (hi ha un moment clau en aquest sentit quan Emma Stone, Mia, defensa la figura del bohemi somiador-alcohòlic que ha vist la veritat diferent, amb una cançó sobre una tieta que viu a París i s’envolta de poetes, escriptors, dramaturgs, ballarins i músics). Aquest moment (escena CinemaScope com tantes altres en el conjunt del film) és el que a nivell de guió connecta La La Land amb la tradició artística, teatral i poètica occidental, dient als espantats països americans i europeus on veiem sorgir polítics foscos i extremistes, que hi ha una passat en el qual vam ser sensibles i que, amb pel·lícules que expressen amb naturalitat la igualtat de dones i homes, que defensen la recerca dels somnis amb l’acceptació de les renúncies, i que alimenten els valors de l’amor, el respecte en la diferència i l’acceptació de la renúncia en la vida, encara hi ha un futur pel que val la pena seguir creant.

He llegit força crítiques de La La Land que deien que era una carta d’amor al cinema, una d’aquestes meta-pel·lícules com ara Birdman que sempre ho acaben petant als Óscars, suposo que perquè quan tu parles sobre tu és quan més honest ets. Així doncs, la Ciutat de les Estrelles que segurament sigui la població que ha inventat més mentides de la història, s’obre en aquest film a una certa sinceritat per explicar-nos que la vida és complicada, que l’èxit depèn de com te’l miris i que Hollywood troba a faltar els seus dies daurats, però que, a poc a poc, està baixant als inferns de la precarietat i la injustícia social on sovint vivim la gent real per seguir-nos donant somnis incandescents en un llenguatge que entenem.

LALALAND emma

L’oracle del drac: Què passarà si escric aquest poema?

dijous, 19/01/2017

ASTROLABI-PERE2-696x836

Fa un parell d’anys em trobava, un diumenge primaveral a l’inici de la tarda, passejant pel Flea Market que s’organitza als voltants del Museu Marítim de Barcelona tots els caps de setmana. Es tracta d’un mercat de segona mà amb roba, andròmines antigues, eines en desús, jocs de taula pintorescos, molta pols i on, de tant en tant, també hi pots trobar algun llibre. Era allà amb l’artista taiwanesa Huanyu i la nostra amiga Hong. Passejàvem entre les paradetes, les noies es provaven roba, xals, sedes del segle passat… La Hong va comprar-se un rellotge que havia estat d’un dels molts maquis que van resistir als Pirineus després de la Guerra Civil i que en acabar la Segona Guerra Mundial van continuar assetjant els franquistes convençuts que els Aliats no deixarien caure els germans ibèrics a les urpes del règim feixista. Una creença que, inexorablement, van veure incomplerta.

Us he de ser sincer, no m’agrada anar a comprar roba, em genera una certa ansietat. De manera que, quan em trobo en aquests mercats, m’evadeixo mirant altres coses, busco si per casualitat apareix algun llibre de poesia entre un cendrer Fiat i un buda de metall. En una paradeta, de lluny, hi vaig veure un llibre negre amb uns caràcters xinesos. Des que m’he començat a interessar per la cultura xinesa no paro de buscar llibres, textos i elements que hi estiguin connectats. A França, per exemple, prop del Canal Du Midi, a Le Somail, hi ha una casa-llibreria immensa on hi solem anar una vegada a l’any. El darrer cop hi vaig trobar una edició francesa de poesia xinesa absolutament preciosa, il·lustrada magníficament, bon paper i tapa dura. Això és un exemple que justifica que em fixés en aquell gran llibre negre amb caràcters xinesos d’or a la portada. Com que eren daurats, els caràcters feien que la llum del sol hi rebotés. Vaig llegir el títol: I CHING EL LIBRO DE LAS MUTACIONES traducción de D.J.Vogelmann y prólogo de Jung, i el vaig obrir. Amb sorpresa, a la primera pàgina, hi havia un poema que Borges havia escrit especialment Para una edición del I Ching. Què era aquell llibre? Jung? Borges? Vogelmann? Tots tres en un sol volum i jo no en tenia ni idea? De seguida la Huan va venir portant un barret que li agradava i em va veure fullejant l’I Ching (I Jing). Li vaig preguntar, “What is that?” i em va explicar la història del text xinès antic que prediu el futur, l’oracle. Un conjunt de textos i d’interpretacions del món que comencen a escriure’s el 2.400 aC., un dels textos més antics mai concebuts per la humanitat, en definitiva.

El tema m’interessava. Pensava, saber sobre el futur, dominar els canvis, adaptar-se a la incertesa, totes aquestes qüestions en què els orientals són molt millors que els europeus per una raó força simple: Per ells el futur és infinit, no hi ha apocalipsi, no hi ha final, tot és un cicle, tot és un canvi que flueix i al qual t’has d’adaptar, si cal, mutant. De seguida em va venir al cap si li podria preguntar al llibre de què haurien de parlar els meus poemes i cançons. Hi vaig pensar una estona. El sol començava a pondre’s. Llavors, vaig desdenyar la idea i vaig tancar el llibre per deixar-lo de nou damunt la taula. La dona em va preguntar si volia comprar-lo, vaig dir-li que no ho sabia, vaig mirar la Huan per preguntar-li si ella el sabria interpretar. Em va dir que es tractava d’un text molt i molt antic, que ni tan sols els taiwanesos que són els últims asiàtics a escriure en xinès tradicional (la Revolució cultural de Mao de la República Popular de Xina es va carregar aquesta escriptura per passar al xinès simplificat actual, mentre que a la República de Xina-Taiwan han mantingut l’essència lingüística, identitat de qualsevol poble) no saben bona part dels múltiples significats que tenen els traços. A més, l’edició era en castellà, hauria estat més fàcil que hagués estat en anglès o directament en xinès, de manera que li seria difícil a la Huan d’ajudar-me. Llavors la dona va fer el gest d’agafar una samarreta de la marca Springfield i me la va mostrar. Em va dir, et deixo el llibre per 5 euros i et regalo aquesta samarreta si te’l quedes. Vaig comprar-lo. He de dir que malgrat les setmanes següents vam tornar al mercat, no hem tornat a veure aquesta dona mai més.

La Hong i la Huan van seguir comprant i jo vaig anar a una terrassa propera a fer un cigarret i una cervesa i a llegir una de les històries més fantàstiques i de metàfores més sorprenents que mai hagi conegut, la història de l’I Ching (I Jing), el llibre dels canvis.

Evolucio

Durant els següents mesos vaig continuar llegint el llibre i vaig començar a interrogar-lo sobre el futur. El primer cop que ho vaig fer no va ser per saber res sobre mi, sinó perquè a un amic li havien oferta una feina a la Xina en un hotel i no sabia si marxar o no. Va fer la pregunta en veu alta: “Què passarà si no marxo?”, va llençar les monedes sis cops i vam anar escrivint les línies de l’hexagrama a cada tirada. Resultat: L’Estancament. Un símbol que explica que en cas de trobar-se bloquejat, caldrà ser fort i aguantar tancat en un mateix i acceptant que s’ha perdut una possibilitat de canvi, només a través de la constància en aquesta acceptació es podrà sortir de l’estancament. Ens vam quedar tots plegats molt pensatius. Ell va tornar a agafar les tres monedes i les va sacsejar dins les seves mans tot dient “Què passarà si marxo?”, resposta: La Plenitud.

Jung diu a la introducció de l’edició que tinc que la grandesa del llibre dels canvis no és que serveixi per esbrinar el que passarà, sinó per conèixer-se a un mateix i acceptar que l’impacte psicològic de la resposta que ens dóna, amb el ritual de la consulta, també forma part de la realitat i de la veritat. El meu amic va marxar a la Xina.

portada oracleAl cap de poc, vaig començar a escriure L’ORACLE DEL DRAC. EL LLIBRE DELS CANVIS (Editorial Fonoll, Juneda) consultant el llibre i preguntant-li sempre el mateix: “Què passarà si escric aquest poema?”. Fins que el llibre em va respondre els 64 hexagrames i vaig escriure els 64 poemes que formen el meu recull. Vaig enviar l’original a moltes editorials, sense massa esperança que ningú em respongués, i quan des de Fonoll em van trucar he de dir que va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Em van explicar que el llibre els havia encantat, que podríem fer un disseny arriscat, una edició acurada. Jo vaig dir; la meva companya és taiwanesa i és pintora, fa poc que viu aquí i ha fet diverses exposicions ja, li podria dir que fes els caràcters originals amb tinta xinesa, per donar-li un valor afegit, i vam seguir amb idees i idees fins al punt que el dissenyador Francesc Gelonch va agafar l’epíleg del llibre de la Laia Noguera i va convertir-lo en un poema visual inquietant i elegant, i moltes altres coses que van anar passant, molts versos, molts poemes, moltes correccions a quatre mans amb la Laia fins que va quedar aquesta edició tan i tan cuidada i bonica.

Vam presentar el llibre amb l’Astrolabi de Gràcia totalment ple de gom a gom i vam deixar que la gent anés posant preguntes a L’oracle del drac. El llibre dels canvis al mateix temps que anava cantant cançons del meu darrer disc MERANTI, gravat amb l’Albert Palomar als estudis Aviram de Manresa, inspirat en un dels darrers tifons que va assolar Taiwan.

Podeu llegir les fantàstiques cròniques que van fer d’aquesta nit en Jordi Garrido (http://revistamirall.com/2016/12/19/37258/) a la Revista Mirall o la Susaina Figuera (http://diarigran.cat/2016/12/pere-vilanova-en-directe/) al Diari Gran.

Les grans aventures vénen de l’interior, n’estic segur. Podeu trobar el meu nou llibre a totes les llibreries i també podeu venir, si ho voleu, a les diverses presentacions-concerts que hem organitzat, les dues properes el 26 de gener a les 20h a la Revista Mirall – La Directa.cat (C/ Caballero, 65, BCN) i el 9 de febrer a les 19h a la Casa Àsia (Recinte Modernista de Sant Pau, BCN).

Portada Meranti disc

Escolta Meranti

+ info a www.perevilanova.cat