Hey Lover, That’s The Way To Say Goodbye

dilluns, 14/11/2016

Leonard Cohen, Cohen, Leonard va ser un poeta i cantautor d’origen jueu canadenc de Montréal amb una carrera atípica, estranya i única. El seu inici ja va ser accidentat, quan per primera vegada és convidat a tocar Suzanne (una cançó perfecta els drets de la qual havia venut a canvi de quasi res) no pot acabar la interpretació i es queda sense veu, la guitarra desafinada i els dits tremolant, una timidesa potser excessiva per un home de més de trenta anys? Cohen ha estat una estrella del rock que mai ningú podrà imitar.

Quan es llença a fer carrera musical Cohen té més de 30 anys i ja és un poeta premiat al Canadà, publicat i amb un cert renom en l’escena poètica d’una determinada nova generació canadenca dels 50-60. Entre els seus llibres; Let’s talk about mythologies, Flowers for Hitler i la seva única novel·la Beautiful Losers. La seva poesia dels anys 50 furga en les ferides de la Segona Guerra Mundial i s’alimenta d’una atmosfera d’experimentació que està a punt d’arribar, en aquest sentit el títol del llibre Flowers for Hitler presenta les dualitats i contradiccions de la nova societat del progrés econòmic. També hi ajuda el fet que ell es vegi com un estranger: de família jueva angloparlant en un barri jueu de la capital francòfona i nacionalista del Quebec. Aquest és un dels elements que també se li ha criticat sovint, que no hagi fet ús d’una llengua que també és pròpia de la seva educació, encara que la manera que té de parlar-la és, com a mínim, estranya. També hi ha gent que diria que l’anglès tampoc el domina excessivament. Però bé, això són temes que ja no interessen.

La qüestió és que abans de cantautor, tenim a un poeta i escriptor bohemi quebequès o canadenc que està a punt de fer la trentena, viu a una illa grega sense electricitat ni quasi clavagueram i es passa tot un any amb la seva amant nòrdica Marianne, prenent tota mena d’al·lucinògens i escrivint i fumant sense parar. Beautiful Losers sotirà d’aquest any grec, així com segurament molts versos que s’incorporaran a les seves futures cançons, himnes espirituals i filosòfics com Bird on the Wire. El llibre, però, no arribarà massa amunt en la llista de vendes (si ho comparem amb les vendes dels llibres en la nostra llengua, diríem que hi va haver un festí), però a Canadà el nom de Leonard Cohen ja ha començat a sonar com a poeta i escriptor. El Canadà és petit i potser massa poc obert de mires per entendre la seva obra i Leonard Cohen veu que els Estats Units és el líder de les revolucions culturals de després de la Segona Mundial. Ell ja hi havia estat per estudiar a la Universitat, literatura. A la vida de la facultat s’hi havia sentit sol, mentre que a l’acollidor Canadà ell és algú, als Estats Units és un desconegut. Farà de tot per guanyar-se la vida com escriptor, escriurà guions per a la televisió, es presentarà a premis, treballarà del que sigui (sobretot com a dependent a la cadena de roba d’un familiar) i farà mans i mànigues per viure de l’art. Com qualsevol de nosaltres faria avui.

La qüestió és que poc després de la trentena començarà una nova època per al poeta i es transforma en un cantautor. Marianne, que l’està esperant a l’illa grega d’Hidra, desapareix per convertir-se en una cançó, So Long, Marianne. Amiga eterna de Cohen, ella quedarà per sempre unida al relat de la bellesa de tota la col·lecció de dones que el perseguiran en els seus discos i cançons En trobem exemples a tot arreu: Suzanne, Chelsea Hotel, Take this longing, One of us cannot be wrong, Waiting for the Miracle… La seva fama de poeta bohemi i discret home encantador li serviran per entrar en el món de la música on s’està movent tot en aquell moment: Nova York. Allà un Lou Reed ja consolidat diu haver admirat Beautiful Losers. Cohen diguem que flipa tenint en compte que només se n’havien venut un miler d’exemplars entre Canadà i Estat Units.

De la seva primera època d’escriptor Cohen ha après a sobreviure entre els bohemmis i en queda la dura feina d’un home madur que sap el que vol i comença saber qui és i cap a on es vol dirigir. Cohen sedueix a tothom, encara que anys més tard dirà l’encantadora frase: “la meva fama de seductor no m’ha servit de res les mil nits de l’any que he estat sol”, i dominarà la relaxació i la intensitat, és a dir, sabrà quan cal estrènyer el seu geni creatiu i quan evadir-se, marxar sol uns mesos a Londres – anys més tard cap a l’Àsia – sense contacte amb ningú, pensant i repensant les figures femenines que l’han estimat, escrivint i escrivint.

En una línia de la seva biografia diu que va aprendre música d’un artista de carrer que tocava flamenc a Montréal, diu que totes les seves cançons es basen en l’harmonia dels pocs acords que li va ensenyar aquell músic que ell havia descobert abans de l’adolescència, molt abans de saber que un dia seria músic. La poesia de Lorca, nom que va posar a la seva filla, els acords de flamenc, el Take this waltz fet a partir del Pequeño vals vienès, són etiquetes que l’hi queden molt bé per donar-li un toc salvatge a un burgès jueu canadenc, però jo diria que aquestes etiquetes se li posen més tard com a productes de marketing. És cert que la simplicitat de la poesia de Lorca es filtra en alguns moments pels versos de les seves cançons, però l’escriptura de Cohen és indestriable de la tradició nord-americana i la seva música és folk semblant al de Dylan, al que uns anys més tard farà, per exemple, Don McLean, i Cohen evolucionarà cap al blues o el jazz, amb tocs de música tradicional jueva en algunes cançons. Em costa veure en Cohen un toc exclusivament espanyol, la veritat. En aquest sentit, també quan se’l compara amb Bob Dylan (“el único hombre que le ha hecho sombra a Bob Dylan” titulaven de forma sensacionalista a La Vanguardia com si Cohen necessités un altre nom famós perquè la gent entrés a llegir la notícia) crec que s’ha d’anar amb compte, ja que són artistes molt diferents. Per començar Cohen és un poeta culte en el sentit que la seva literatura viu de la saviesa de les biblioteques, de la bohèmia meditativa d’artistes amb estudis universitaris i dels llibres de religió, mitologia, filosofia. Dylan en canvi ve del món de les carreteres, encara que també és bon coneixedor de la tradició culta aquesta no li interessa tant i és més, diguem, visceral, popular. Dylan és un llamp que escup pàgines plenes de veritat en pocs segons i després de la descàrrega s’apaga. Cohen és una brasa que lentament va cremant. Per això triga anys i panys a acabar les seves cançons: la més icònica, Hallelujah, que, segons diu, trigarà més de 5 anys a acabar. Un tema que, sigui dit de passada, és el més versionat de la història.

Tots els discos de Leonard Cohen vénen d’un procés meditat i reflexionat, això és potser el que algú li podria retreure, l’excessiu càlcul, però quan l’estratègia s’alia amb el talent i un despullament honest és impossible criticar. Per exemple, Suzanne és una cançó perfecta en l’àmbit narratiu, com va descrivint pas a pas les escenes i converteix una trobada amb una amiga per beure un te i conversar en una experiència mística, amb Jesús, les taronges de la Xina i aquest preciós “sol fonent-se com la mel / damunt la badia de la dama”. El mateix passa amb totes les cançons de Cohen, totes són narracions de l’interior cap a l’exterior, discrepo quan es diu d’ell que és un cantautor gris i tortuós, a mi em sembla un irònic seductor que estima una bellesa que sap impossible però a la qual sempre ha de seguir cantant.

Els 80 van fer mal a molta gent, també a Cohen que té algunes peces amb produccions discutibles. Però el que més ha meravellat de Leonard Cohen en les noves generacions em sembla a mi és el fet que és un artista que ha sabut tornar i acomiadar-se amb una dignitat que l’ha fet llegendari per sempre més. Així és com molts de nosaltres, que encara no arribem als trenta anys, hem passat d’escoltar aquest senyor en els cassettes dels cotxes de la nostra infantesa a descobrir noves cançons seves a l’Spotify i fins i tot a veure’l en directe en les llargues gires amb les quals ha recuperat els diners que li va robar la seua mànager mentre ell s’havia retirat a viure una vida contemplativa en un temple budista on es preparava ja per deixar aquest món. Dit d’una altra manera, Cohen ha estat importantíssim per la generació dels nostres pares, però per a nosaltres ha estat un retrobament únic amb una determinada sensibilitat en què vam créixer, en un moment on no hi havia internet ni mòbils i on el món era enorme, on no s’agafaven avions tan sovint i la majoria no enteníem l’anglès de les cançons dels Beatles, Dire Straits, Cat Stevens o Bruce Springsteen. Per a mi, i crec que per a molts de nosaltres, la mort de Cohen ha tingut una funció catàrtica, ja que ens ha connectat novament amb un passat feliç, on no hi havia tanta crisi ni precarietat i les coses semblaven discórrer fàcils pels rius de l’univers: tal com es diu en el taoisme i en el budisme que Leonard Cohen va abraçar durant ben bé les últimes tres dècades de la seva vida: “el futur és infinit”.

No fa massa, vaig ser als boscos d’Àustria, al Festival Summerville de Wiesen on hi tocava Damien Rice, entre molts altres grups. Damien Rice abans de començar els seus concerts posa música de Leonard Cohen, concretament el primer Greatest Hits. Escoltar la gent cantant Hey, lover that‘s no way to say goodbye o Who by fire? Em va generar dues sensacions. La primera: moltíssima emoció que els meus dos artistes preferits es trobessin en aquell escenari i d’estar envoltat de milers de persones de la meva mateixa edat amb el mateix amor per la poesia i les cançons en un bosc perdut a la frontera amb Eslovènia. La segona: feia un mes havia estat al Cruïlla on Damien Rice havia fet el mateix, posant Cohen abans del concert, però a la nostra ciutat poca gent corejava el canadenc. Per què? Tradicions culturals diferents suposo, estètiques diferents… no en va Damien Rice va acabar el concert del Cruïlla dient “ens veiem Barcelona, però el pròxim cop en un teatre”, com dient, aquí els festivals són una altra cosa.

Quan vaig saber de la mort de Leonard Cohen vaig escriure a un amic. Tots dos ens havíem conegut a través de la seva música quan érem adolescents. No tinc cap dubte en dir que potser no seríem amics si no hagués estat per Leonard Cohen i, de fet, els seus pares s’havien conegut a través de la cançó Bird on the Wire, de manera que potser ell tampoc hauria nascut. Ens costava explicar la nostra tristesa, ell em deia que mai havia plorat per la mort d’algú que no coneixia. A mi també se’m van escapar llàgrimes, crec que és perquè definitivament ha mort una part de la nostra infantesa que ja no podrà tornar. Ara cal encarar un cert dol i madurar suposo.

Finalment, no voldria acabar l’article sense destacar l’obra mestra que és el seu últim disc: You Want it Darker, escolteu-lo si voleu sentir com s’acomiada amb elegància tot un senyor que ha passat tota la vida preparant-se per aquest moment, amb la ironia de la tendresa com a escut davant els tràngols de l’amor, així sí que es pot dir adéu.

Article publicat  a la Revista Mirall

Infondre coratge i amor a la llibertat? – Poesia Completa de Lluís Solà

dimarts , 9/08/2016

Poesia Completa

 

Fa pocs mesos, el darrer març de 2016, el valent projecte editorial de 1984 ha publicat la Poesia Completa de Lluís Solà, un dels lingüistes més reconeguts del nostre país, fundador de la prestigiosa revista Reduccions l’any 1977, traductor destacadíssim i autor d’una extensa obra poètica encara inèdita que el volum de 1984 s’encarrega de relligar, publicar i situar cronològicament d’una forma que em surt de descriure-la com a netíssima. A la solapa del llibre hi llegim “(Poesia Completa de Lluís Solà) conté tots els llibres de poesia que Lluís Solà ha publicat fins ara i quaranta-dos llibres inèdits”. Fins a 42 poemaris inèdits es recullen en aquesta poesia completa!

Un altre dels elements que li donen un gran valor al recull és que sigui el propi poeta el que ha agrupat i gestat l’edició de la seva obra. Fins i tot el pròleg és seu i és el propi Solà qui es pregunta sobre la seva poesia i aquesta forma de viure que és la poètica; “la poesia no és més atzarosa que la nostra capacitat amorosa”, i sobre les peces que en construeixen el vehicle; els verbs, els adjectius, la informació retinguda en cada paraula que el poeta haurà de dilatar o bé concentrar, com en un joc de miralls. És en aquest mateix sentit en el que Lluís Solà s’interpel·la i es pregunta, després de mig segle de versos, el per què dins la seva obra s’hi intercalen poemaris discursius i d’altres més breus. També sembla excusar-se per haver escrit tant, en un moment del pròleg assegura que sempre havia previst una obra nuclear i compacte, idees que no s’oposen necessàriament a la brevetat, com la seva obra bé demostrarà. Sort que no ha estat així, i que ara podem gaudir de versos com “la meva fidelitat és l’instant” d’un dels primers poemaris (Laves, escumes) fins al darrer “Aquestes paraules fràgils / que hem arrabassat / del captiveri.” que clou, de moment, la Poesia Completa.

La poesia de Lluís Solà em sembla un expandir-se constant molt lligat a un món personal al qual la veu poètica no renunciarà. L’experiència va canviant el timbre d’aquesta veu, de vegades n’escurça el vers o n’allarga la narrativa, però sempre la hi trobem com una foguera que va cremant misteriosa a força dels anys. En el primer poema de La pell d’Orestes hi llegim:

Ocorre que tens alguna cosa entre les mans,

un got, una revista o una mica d’aire,

i romans així una estona immòbil,

i mires a fora el carrer, i encens un cigarret.

 

Aquesta expressió del reconèixer-se a sí mateix com a espectador des de l’ampit de la finestra nocturna és la que em sembla que recorre el sentiment més profund de la poesia. El bosc, la nit, la fulla, l’arrel, la lluita física per reclamar-l’hi a l’amor allò que ens pertany i que mereixem perquè som els salvatges de la llibertat, la lluita des del fons dels arbres, són idees que em transmeten aquests poemes on també hi habita una certa urbanitat silvestre, amb aires de tradició europea (Solà no acostuma a utilitzar el recurs de la cita literària, de fet, tal i com diu en el pròleg, el poema hauria d’explicar-se per ell mateix. Quan utilitza la cita literària normalment és per mirar a referents europeus – Baudelaire o  Èsquil per exemple).

Finalment, voldria acabar l’article fent una petita referència al que em sembla que són els poemes més monumentals, els Cants de la terra. Cinc cants. Els trobareu a la darrera meitat del llibre i a mi em sembla que és on s’hi produeix l’eclosió del món intern del poeta, amb versos que enreixen la brevetat semàntica dels primers poemaris amb l’èpica del savi que recorre, elèctrica, els llibres últims i més recents:

 

(…) Però nosaltres, que no hem vist mai la primavera,

per quin senyal la percebrem?

Veurem de les ruïnes que ens encerclen

alçar-se els temps de l’alè,

altívols, nets, com s’alcen flames de la flama,

amb finestrals i ponts a cada vent,

a cada cala, a cada escuma,

i el mar serè que dorm dins els vitralls?

 

Música per llegir Poesia Completa de Lluís Solà (Edicions de 1984, març 2016, Barcelona, Romanyà-Valls):

No d’aquesta fúria – Dylan Thomas, Poesia Reunida (1934 – 1952)

dimarts , 22/03/2016

Poesia Reunida (1934-1952) és el primer intent del segle XXI (i que jo sàpiga de tots els temps) de traduir tota l’obra completa de Dylan Thomas al català. Les traduccions fetes per Isidre Martínez Marzo (autor d’Hostes, Premi Carles Riba, 2005) són interpeladores, no s’obliden de cap vers, ni tan sols dels poemes geomètrics de Profecia i Súplica i són molt recomenables si us voleu ficar de ple en el cor poètic d’un druida dels prats de Gal·les, bard d’Anna, i artista que llença fletxes de llum a les tenebres cansades de la mort.

Pel que fa a mi, fa temps havia llegit, m’havia fos i m’havia entusiasmat amb una petita edició blanca que vaig trobar en una llibreria polsosa del meu company de pis, un petit tresor antic anomenat Poemes de Dylan Thomas publicats per la col·lecció Els llibres de l’Escorpí d’Edicions 62 l’any 1974 i traduïts per Marià Manent des d’un català pur on es combinen tradició i èpica, bellesa i temps i que ens fan sentir la clavada d’un ham profund en el subconscient lingüístic de la nostra societat. Aquesta edició de Marià Manent és dels millors llibres – i aquestes afirmacions sempre són fruit d’un zumbeig passatger – de poesia que he llegit mai. M’ha acompanyat en molts viatges i poemes com els de Després de l’enterrament tot sovint m’han reconstruït i esperançat.

Aquesta primera edició completa en català de Poesia Reunida (1934-1952) que publica amb cura Edicions Els Llums amb l’editor Joan Riera com a còmplice, té un to del tot diferent al de l’edició de 1974. En primer lloc per la pròpia ambició del recull – en l’edició del 1974 s’hi recullen una dotzena de poemes triats per Marià Manent que, sens dubte, malgrat molts d’ells són representatius,  constitueixen un recull insuficient si el que volem és entendre la complexitat de Dylan Thomas. A l’edició de 2015 s’hi troben en català per primera vegada totes les traduccions de l’obra Collected Poems 1934-1952. Marzo fa un repàs en el seu pròleg de les diverses variacions en anglès que han anat sortint al llarg dels anys d’aquest llibre definitiu i conclou que la primera de les versions dels Collected Poems és la que té més interès i la que agafarà de referència per traduir. Em crida l’atenció i m’agrada i que ens aconselli cercar els títols originals en anglès a internet (el llibre no és una edició bilingüe però el traductor ha mantingut els títols originals sota els catalans)  per retrobar-nos amb la veu radiofònica de Dylan Thomas recitant com una escultura mullada de núvols. El que no ens explica el traductor (i que jo ja sabia per una casualitat anterior) és que si cerquem els títols en català el trobarem a ell recitant els poemes poderosos de l’autor de Gal·les amb una contemplativa actitud d’aquell qui es troba en trànsit cap a la terra on la consciència és més etèria i més real. Són joies com Des de la primera febre de l’amor que amb la forma de recitar somiadora de Marzo ens captiven.

En el llibre hi torbareu un català que es nodreix de tots els seus dialectes sense excepcions, prenent paraules que convenen a l’expressivitat de cada moment i hi trobareu també una forma potser més directe d’interpelar-nos, més pròpia d’aquest debut del segle XXI on les cordes vocals dels anys 60, 70 i 80 segueixen definint a tota una societat que furga novament en el simbolisme propi d’èpoques econòmiques de decadènca i d’incertesa, èpoques com l’actual. Als països de parla catalana faríem bé de llegir Dylan Thomas, perquè la nostra cultura és la del poble que passa de la llum a la foscor amb fugacitat (no us perdeu l’exposició de l’Helena Bassagañas a l’Espai AnGram), perquè som una mica gal·lesos i illencs, i ens nodrim a vegades de les mateixes atmosferes.

La poesia de Dylan Thomas funciona en bona part a través de les cadenes de temes contraposats, el poema avança i recula, es contradiu entre la realitat i la mitologia, entre el somni i l’esgotament de la carn. Bona prova d’això és el poema magnífic de Després de l’enterrament en el qual la camperola Anna d’ungles negres s’alça escultòrica cap a la llar rural dels núvols on viuen els herois. El mateix passa amb el constant flux i reflux de l’amor amb marees que pugen amb tendresa i baixen amb fúria. Les oposicions entre images airívoles i molt terrenals (fins i tot biològiques) d’alguna manera trobarien un símil a casa nostra amb la una unió entre les esferes de Verdaguer i Foix i les roques de noves veus lligades a la carn com les de Pau Vadell o Maria Sevilla.

Finalment, pel·lícules com Interstellar o Set Fire to the Stars homenatgen la ràbia de la bellesa de Thomas, el poeta gal·lès més popular de qui la llegenda diu que va morir arrel dels 18 wiskies que va beure’s seguits premeditadament a Nova York. Per mi, un dels consells més vàlids que la seva veu poètica ens hagi pogut donar, sobretot pel que fa a l’orgull i a la lluita amorosa incessant, és el que ens aporta el poema No d’aquesta fúria (Not from this anger). Segur que us heu sentit així.

NO D’AQUESTA FÚRIA

 

No d’aquesta fúria, defallença

quan el rebuig va tustar el seu llom i la flor coixa

es vinclà com una bèstia per llepar inaudits fluxos

en un país arrasat per la fam,

no d’aquí ella rebrà un fart de condols

ni tindrà cura d’aquelles mans de brosta que vaig tocar

dintre les dues mars moribundes.

Es torç un quadrat de cel darrer el meu cap,

el somriure rodó llençat d’amant a amant,

i gira l’esfera daurada enllà del firmament;

no d’aquesta fúria, després

que el rebuig colpegés com una campana sota l’aigua,

criarà el seu somrís aquesta boca a l’altra banda del mirall

que passa i l’esguard que crema.

L’Espionatge i l’esquizofrènia

dissabte, 23/01/2016

“Feia temps que no reia tant”. Segurament heu quequejat aquesta expressió més d’una vegada amb una llagrimeta caient-vos per la galta vermella i amb els vasos sanguinis del front i el nas arrugats i a punt d’esclatar, mentre feu un increïble esforç amb la boca torta i els ulls premuts. Malgrat tot, quantes vegades aquesta frase és veritat? Si venim d’una època obscura de soledat i malenconia, d’ànima hivernal, llavors la nostra frase sí que té tot el sentit, però si no cal pensar que els límits i els pensaments hiperbòlics i totalitaris serveixen a un fi que sols pertany als somnis, mentre que el llenguatge de la passió no serveix per descriure la realitat. Dit d’una altra manera, sempre es pot caure en un forat més fondo i sempre es pot riure més. Entremig de tot plegat, unint l’emoció humana, hi podríem identificar l’estoïcisme irònic que només algunes persones tenen el do de posseir. Penseu-hi. Qui no té una amiga, un conegut, un amic d’un amic que hi veu més enllà de tothom, amb el front escèptic orientat a uns paisatges que nosaltres, pobres cecs consumits per l’emoció, no som capaços de veure? Són aquella mena de persones que podria semblar que estan de tornada de tot, que ja ho han passat, o que no ho han passat però que saben com desdenyar la nostra experiència en el mar de cianur on els neden les neurones. Aquests personatges sempre m’han fascinat.

La qüestió és que el dilluns 15 de febrer vaig poder gaudir de la primera tarda sense feina en molt de temps i vaig trobar en una lleixa de la casa on visc la novel·la Mare Nit de Kurt Vonnegut traduïda per Martí Sales i publicada per l’editorial Males Herbes. Rescatar una novel·la de la pols que l’envolta és una experiència arqueològica fascinant el relat de la qual podríem deixar per un altre article. Quan vaig tenir el llibre verd a les mans, vaig recordar que un diplomàtic alemany me l’havia recomanat feia unes setmanes quan vam coincidir en un còctel a l’ambaixada de Lituània. Em va dir que si em picava la curiositat de llegir una sàtira sobre la Guerra Freda, la Segona Guerra Mundial, i els mecanismes de censura de la Unió Soviètica, aquest era el referent contracultural, un dels seus llibres preferits. Després em va demanar el telèfon i a la nit em va escriure un Whatsapp (però això també és una altra història).

marenit_portada3

El protagonista de la novel·la és un pretès alemany d’origen americà que esdevé un dramaturg de cert renom en l’Alemanya nazi tot escrivint una literatura wagneriana totalment en consonància amb l’estètica feixista i ària, amb certs tons de nostàlgia medieval. Alguns fragments dels seus poemes d’un romanticisme tardà són transcrits en el llibre sota la mirada divertida, cruel i gens condescendent de la seva veu en primera persona. D’una forma pretesament casual, el nostre protagonista, anomenat Howard W. Campbell Jr., esdevé una estrella nazi de la ràdio mundial conegut per la seva propaganda a favor de Hitler i el Tercer Reich entre el 1938 i el 1945. És per això que un parell de dècades més tard serà jutjat a Israel com a criminal de guerra (de fet el llibre és una autobiografia escrita des d’una presó de Tel Aviv). Tot i així, ell intenta fer creure que durant tot el conflicte va utilitzar la seva posició privilegiada dins l’aparell nazi per fer d’espia nord-americà. Intenta corroborar la seva versió amb l’existència d’un general de l’exèrcit dels Estats Units que el contacta secretament el 1938 perquè s’uneixi als serveis secrets. “Amèrica entrarà en guerra” li afirma. Potser es tracta d’una mena de broma si tenim en compte que encara som al 1938 i queden força mesos per Pearl Harbor, o potser, simplement, tot plegat ja estava decidit. Aquest general se li apareixerà dos cops més en tota la seva vida, i ningú no el coneix ni l’ha vist mai. L’home esdevé una espècie de Dulcinea o de Faune del Laberint que no podem saber si és real o bé una excusa d’un cronista nazi en una presó jueva per intentar escapar-se de la mort. La ironia del llibre és tan àcida i tan lúcida que realitat i ficció, raó i esquizofrènia (a la que l’autor no para de referir-se per expressar l’estat mental de la humanitat després de la guerra), acaben barrejant-se en un líquid estomacal dins el qual viatgem amb els ulls dilatats i còmplices.

El nostre anitheroi explica i critica a tort i a dret, a vegades amb la majestuositat d’un filòsof, com quan analitza el perquè de l’absurd del pensament totalitari en general – i el del nazisme en particular -, tot just quan es troba descrivint la caiguda de Berlin, amb un rigor inesperat a través d’un detall que sembla superflu, o la crítica metaliterària que fa del comunisme cultural soviètic. També reben les anomenades democràcies occidentals, els Estats Units dels anys 50 immersos en la Guerra Freda que viuen embogits per un materialisme histèric i una necessitat d’oblit malaltissa. També reben els jueus radicals (que ell anomena en alguna ocasió com “els herois sionistes”) i els exsoldats tornats del front sense glòria que viuen vides miserables i que encara volen passar comptes amb els vells enemics. En aquest cas hi ha una escena precedida d’un diàleg absurd amb un policia de Nova York que és senzillament genial.

El protagonista es burla de qualsevol moralisme amb un aire de pretesa vagància i passotisme. En llegir el llibre, aquests dos elements ens semblen molt més propers i necessaris per a la lucidesa que els grans manaments ideològics que governen la societat i que confronten les nacions. “L’engranatge trencat de dents de rellotge que segueix funcionant obviant les parts que li falten i que són evidents per tothom” és la manera que Vonnegut té de descriure com funciona el pensament d’un dentista americà autoanomenat reverent en creuada perpètua contra els jueus, els catòlics, els asiàtics i els negres, un personatge lamentable i totalment sonat que juga el seu paper entre els bojos de la novel·la. Els altres personatges principals, sobretot els tres que estableixen un triangle de relacions: una espia de l’Alemanya oriental, un pintor artista alcohòlic rus que defensa la supremacia de l’art per sobre del deure de servir la nació mentre fa tot el contrari i el propi Howard W. Campbell Jr. construeixen una figura geomètrica les aventures de la qual són impossibles de no voler seguir.

Campbell és un actor de primera en el teatre del món, i això és el més curiós de tot, la seva vida és una interpretació, la venjança d’un artista frustrat per a qui el fi no és important, sinó la forma i l’experiència, una manera molt creativa d’expulsar la frustració. Per ell, les circumstàncies són les circumstàncies, sobreviure-les és l’únic repte per poder tancar-se en el propi món, el que ell anomena “Un país de dos” (al·legoria de les relacions tradicionals de parella amb una dona fantàstica que diu amén a tot i un home-artista mediocre que en necessita l’aprovació).

El desenllaç és magistral quan sembla que ja no quedi espai  a la trama per a la versemblança d’un dels pilars del relat. Quan acabo el llibre ja és de nit i estic extasiada. Feia temps que no reia tant tot sola. Potser és l’hivern, pensareu, potser venia d’una època d’estrès diplomàtic, m’és igual.

De la mateixa manera que els nostres amics escèptics als quals m’he referit al principi són uns referents capgirats de la hipocresia social, la novel·la Mare Nit també us girarà el cap.

No m’imagino Vonnegut en un còctel o en una presentació recomanant-me un llibre seu, i això m’agrada. O no és això la Nova Cultura?

Publicat  a la Revista Mirall 

Pseudònim: Victoria Burmina

Adéu Seamus

dissabte, 31/08/2013

Seamus Heaney, Premi Nobel de Literatura l’any 1995 i que molts consideren com l’ànima lírica d’Irlanda, va morir ahir a l’edat de 74 anys. He llegit forces poemes seus i des d’adolescent que els vaig trobar molt inquietants i misteriosos. Recordo com jugava amb idees avançades de química i física i les posava estratègicament en un vers per convertir els àtoms en poesia. En català tenim una magnífica traducció feta per Pauline Ernest i Jaume Subirana del llibre Electric Light (Londres, 2001) en català Llum Elèctrica (Barcelona, 2004, Edicions 62).

Heaney va ser també molt apreciat per les seves obres de teatre i pels seus tractats polítics i assajos, sempre farcits d’una ironia i una erudició que el dotaven d’una gran capacitat d’anàlisi tan necessària en aquests temps.

Us deixo un fragment d’un dels poemes (seria massa llarg copiar tota l’ègloga sencera) que m’agraden més aparegut en l’edició catalana de Electric Light, tot i que tal i com ens prevenen els mateixos traductors al pròleg, i el mateix Heaney va escriure a la revista Beowulf, “La poesia no es pot traduir”. Adéu Seamus.

 

ÈGLOGA DE LA VALL DEL BANN

Sicelides Musae, paulo mariora canamus.

VIRGILI, ègloga IV

 

POETA

Muses de la vall del Bann, concediu-nos una cançó que s’ho valgui,

alguna cosa que s’alci com ho fa el teló amb

les paraules En aquells temps o Al principi.

Ajudeu-me a complaure el meu petit mestre Virgili

i la criatura que està a punt d’arribar. O potser, cels, canteu

temps millors per a ella i la seva generació.

 

VIRGILI

Aquí tens les meves paraules, has de buscar-los lloc:

Carmen, ordo, nascitur, saeculum, gens.

El seu sentit en la teva llengua i província ha de ser clar

fins i tot en aquest punt. Poesia, ordre, els temps,

la nació, error i represa, i aleshores el naixement d’un infant

i l’escolar-se de tot el vell miasma.

 

Allò que us embruta, vosaltres mateixos us ho heu untat,

marca de la terra, marca de naixement, florit com el florit

ensangonat

a l’esquena de Ròmul a la rasa. Però quan trenquin les aigües

el corrent del Bann sobreeixirà, els antics senyals

ja no serviran per separar la riba est de l’oest.

La vall serà rentada com la nova criatura.

 

(…)

 

 

Tres haikús de Kerouac

dissabte, 24/08/2013

Looking up to see
the airplane
I only saw the TV aerial

Aixecant els ulls
per veure l’avió
he vist només l’antena

The ant struggles escaping
from the web-
The spider’s non-comment

La formiga lluita
fugint de la xarxa-
L’aranya en silenci.

Snap yr fingers,
stop de world!
– Rain falls harder

Pica de dits,
atura el món!
– La pluja cau més dura

 

 

Jack Kerouac és sobretot conegut per la seva participació en la prosa moderna americana. La seva primera novel·la On the road, que d’alguna manera porta a un pla més experimental i sobretot menys burgès els fluxos de consciència i els llargs monòlegs psicològics que havien encetat altres autors europeus com Joyce o Proust cinquanta anys abans, ha marcat un punt d’inflexió en la societat contemporània. Juntament amb Ginsberg, GuthrieBurroughs i molts altres, van formar la denominada generació beat. Es consideraven exploradors espirituals, experimentadors de despreniments, van crear una nova matèria i van eixamplar els camps de l’art.

Kerouac, fascinat pel sofriment humà, també va escriure poesia i va buscar noves formes literàries pròpies d’altres cultures i tradicions. Per exemple els haikús, provinents del Japó, i que han entrat en la tradició poètica occidental amb molta força (també a Catalunya on, per posar un exemple d’entre molts, trobaríem en Carles Riba i les seves tankes o en Feliu Formosa i els seus haikús) degut a la seva brevetat semàntica i concreció. La pràctica de la meditació oriental i els primers haikús de Kerouac daten de fet del 1955, un any abans de la publicació d’On the road, penso que això dota a aquests petits poemes d’un valor afegit, ja que Kerouac els devia utilitzar com a pràctica, com a avant-sala de la seva gran novel·la.

Eruga a la galta

diumenge, 30/06/2013

Ignar (Edicions Poncianes, 2013) és el primer poemari que publica en Gabriel Ventura, i es tracta d’un llibre breu i misteriós, silenciós alhora que expressiu, ple de metàfores de túnel. El llibre, prologat pel poeta Lluís Calvo, constitueix un homenatge humilment elegant a la poesia d’arrel simbòlica, a la percepció i a la imatge i, d’alguna manera també, a la maledicció d’una veu que hereta el to dels eterns Baudelaire, Lautréamont i Rimbaud. Al web de la revista literària Núvol han descrit l’obra com a “Potser una elegia ancestral fragmentada en petits bocins que el pas del temps ha anat enllaçant sota la forma de nous i misteriosos sentits” i també com  a “un enigmàtic còdex trobat en una catacumba catalana”. En la presentació, feta al Centre Arts Santa Mònica de Barcelona dins les IV Jornades Poncianes, Ventura semblava haver arribat ben al fons del somni comú dels assistents, i també dels editors i crítics. Amb calma i amb timbre greu va anar recitant una a una les pàgines de versos, com si destapés cartes d’una baralla maleïda, mentre Gerard Valverde dotava la sala d’una atmosfera metàl·lica i sintetizada de músiques industrials.

Tan el disseny d’aquesta col·lecció que acaba d’encetar l’editorial  amb Ignar i amb Ah! (Edicions Poncianes, 2013) de Laia Noguera, com l’estètica simbòlica de la poesia de Ventura ens remeten precisament a això, a l’alè seductorament obscur que ve dels cementiris literaris d’on tantes vegades neix el llenguatge d’una nova generació, del passat cap al futur amb nous cossos dins la mateixa ànima.

Només cal llegir alguns versos d’aquest poema encadenat que vertebra el llibre per sentir la por i l’angoixa, el misteri i el crepitar de potes d’insecte:

“de la cabana a l’acadèmia

hi van mil·lenis de brogit”

“para l’orella

no t’agombolis sota l’ombra de cap arbre

els déus sovint són sords

l’oi del dimoni mai descansa”

Des de la gola d’Espriu

dissabte, 25/05/2013

Dídac Rocher és un dels cantautors del panorama actual que defensa amb més força la presència de la poesia en les cançons. Els seus dos primers treballs, El nus (Gat Records, 2009) i Porpra (Gat Records, 2012) tenen en la poesia la seva arrel més profunda, de fet aquest segon disc és un homenatge a Carles Riba. Aprofitant que el 2013 és l’Any Espriu, Rocher – aliat un cop més amb el seu amic Dani Ferrer (Love of Lesbian) – ha agrupat i enregistrat 20 peces recitades, musicades, cantades i sentides en un treball magistral, El Minotaure i Teseu (Gat Records, 2013), finançat amb bona part gràcies a les aportacions fetes pels seus seguidors a Verkami.

El títol és un bon homentatge als absents del llibre d’Espriu “Ariadna al laberint grotesc”. Un cel·lo que sembla una llança doblegant-se ens dóna la benvinguda amb els versos d’“Una vella resposta que t’haurà de servir” i el recitar profund d’en Dídac. A partir d’aquí entrem amb clarobscurs als móns del cantautor i del poeta que s’uneixen i es confonen. En ells hi descobrirem, gràcies a una tria de textos no sempre coneguts, la voluntat de mostrar les diverses maneres de cantar, de recitar i de vestir amb músiques inquietants o bé veus despullades, el pentagrama de la poesia, des de la gola d’Espriu amb la veu de Rocher. Aquest és el cas del cant de “Knowles, el penjat, s’ho mira a cinc pams d’una branca”, on la veu penja també de les branques que li marca el bateria.

A mi tot el disc m’ha entusiasmat, però hi ha tres peces que he trobat especialment emotives. La primera és “Assaig de càntic en el temple”, una musicació cantada i recitada que ens exaspera quan sentim “estimo a més, amb un desesperat dolor / aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”. També m’han agradat molt els passatges instrumentals que es repeteixen i dónen una idea de cercle laberíntic a l’àlbum, és el cas del fragment que precedeix el recitat de “Sempre puc guardar coses al teu armari”. Finalment, l’última cançó, la sortida del laberint, és impressionant, “Escrit a la manera de Salom”, us en deixo el poema. Us convido a escoltar i a descobrir El Minotaure i Teseu seguint aquest enllaç.

 

 

Escrit a la manera de Salom

Alçarà a poc a poc el meu dolor
la bona casa en els dies de l’erm?
Un petit foc que m’allunyi temences,
un llum mirat per la cansada nit.

Ulls des del fred esguarden amb fixesa,
prims llavis diuen tots els noms de la mort
i m’empresonen en una lenta cançó.
com obriré camins al meu retorn?

Passos i temps em guien a la pau,
i crido amb antic mot el meu desig.
Però sentir només, sense comprendre,
no em salvarà del vell furor del vent.

 

Malsons de Plath (4)

divendres, 5/10/2012

WORDS

 

Axes

After whose stroke the wood rings,

And the echoes!

Echoes travelling

Off from the centre like horses.

 

(…)

 

Words dry and riderless,

The indefatigable hoof-taps.

While

From the bottom of the pool, fixed stars

Govern a life.

 

PARAULES

 

Destrals

Al cop de les quals la fusta tremola,

I els ecos!

Els ecos viatjant

Enllà del centre, com cavalls.

 

(…)

 

Paraules seques i sense genet,

L’infatigable soroll dels cascos.

Entretant

Des del fons de l’estany, estrelles fixes

Governen una vida.

 

 

· Música per llegir Ariel (4): Joy Division – Disorder – 2007 Re-mastered Album Version

 

Malsons de Plath (3)

dimecres, 3/10/2012

THE MUNICH MANNEQUINS

Perfection is terrible, it cannot have children.

Cold as snow breath, it tamps the womb.

 

Where the yew trees blow like hydras,

The tree of life and the tree of life

 

 

Unloosing their moons, month after month, to no purpose.

The blood flood is the flood of love,

 

The absolute sacrifice

It means: no more idols but me,

 

Me and you.

(…)

Voicelessness. The snow has no voice.

 

ELS MANIQUINS DE MUNICH

La perfecció és espantosa, no pot tenir fills.

Freda com la respiració de la neu, obstrueix la matriu

 

On els teixos exhalen com hidres,

l’arbre de la vida i l’arbre de la vida

 

Posen en llibertat les llunes, un mes rere un altre, sense cap propòsit,

El flux de la sang és el flux de l’amor,

 

El sacrifici absolut:

Vol dir: cap ídol excepte jo,

 

Jo i tu.

(…)

Sense veu. La neu no té veu.

 

· Música per llegir Ariel (3): Lori Carson – Another Year