Malsons de Plath (2)

dilluns, 1/10/2012

LETTER IN NOVEMBER

 

Love, the world

Suddenly turns, turns colour. The streetlight

Splits Through the rat’s-tail

Pods of the laburnum at nine in the morning.

It is the Arctic.

 

 

This little black

Circle, with its tawn silk grasses – babies’ hair.

There is a green in the air,

Soft, delectable.

It cushions me lovingly.

(…)

And the wall of lod corpses.

I love them.

I love them like history.

The apples are golden,

Imagine it –

 

CARTA DE NOVEMBRE

 

Amor: el món

canvia de sobte, es muda de color. Els llums del carrer

es divideixen com cues de rata

d’un laburn a les nou del matí.

És l’Àrtic.

 

Aquest petit cercle

Negre, amb les seves atiades herbes sedoses – cabells de nen.

Hi ha un verd en l’aire,

Suau, que delecta.

M’encotona amorosament.

(…)

I el mur dels vells cadàvers.

Els estimo.

Els estimo com història.

Les pomes són daurades,

Figura’t.

 

 

· Música per llegir Ariel (2) – Grandaddy – The Sophtware Slump

 

Malsons de Plath (1)

dijous, 27/09/2012

Sylvia Plath és una de les figures poètiques més destacades del segle XX, una figura sovint envoltada d’una boira tan fosca i alhora tan potent que espanta i meravella a parts iguals, una heroïna del feminisme de mitjans de segle, contraposada al seu marit i també poeta Ted Huges que, segons certes interpretacions, l’acabaria empenyent al suïcidi.
Us recomano molt la petita pel·lícula protagonitzada per Daniel Craig en el paper de Ted Huges, i Gwyneth Paltrow com a Sylvia Plath. Un petit film fet per la televisió anglesa que posa molt ènfasi en la seva tortuosa relació, sense jutjar benèvolament a Hughes ni menystenir els problemes psicològics de Plath.

 

Plath, que va ser una ment tempestuosa i una intel·lectual brillant, va suïcidar-se després que Hughes deixés el matrimoni per una altra dona – que anys després va suicidar-se també. Plath va posar cinta adhesiva a la porta de la cuina i va col·locar el cap dins el forn. Mentrestant, el seu fill dormia en una altra habitació i va sortir-ne ilès. En el suïcidi de la nova amant de Hughes, Assia Wevill, la mare també va matar a la filla de la relació, Alexandra. El fill de Plath i de Hughes, tot i haver sobreviscut a la mort de la seva mare, també s’ha suicidat recentment, el 24 de març del 2009, penjant-se a la seva casa d’Alaska on era professor universitari .

 

Ted Hughes va morir el 1998 i va publicar pòstumament Cartes d’Aniversari (Ed. 62), un recull imprescindible per conèixer el seu matrimoni amb Plath, amb les portes tancades dins dels dos i els seus inferns caòtics. Ell és considerat un dels millors poetes del segle XX, Poet Laureate de la reina d’Anglaterra des del 1984 fins la seva mort l’octubre del 98.

 

Tornem a Plath. Ariel (Poesía Hiperión) és el llibre que va escriure poques setmanes abans de morir – valdria molt la pena traduir-lo al català, en la mateixa línia que s’ha fet amb l’única novel·la de l’autora; La Campana de Vidre (Proa) – i en ell hi ha des de la divagació poètica més profunda a la invocació dels monstres més inquietants.

 

Aquest és el primer d’una sèrie de textos que he titulat “Malsons de Plath”. He volgut fer una selecció de versos on es plasmés la desintegració d’una identitat personal i l’esfondrament de tot un món subjectiu, sempre assetjat pel desequilibri i alimentat per les forces d’una creativitat infinita i una intel·ligència molt singular. La deconstrucció dels poemes del recull Ariel és un infern de símbols trascendents.

 

 

TULIPS 

(…)

Nobody watched me before, now I am watched.

The tulips turn to me, and the window behind me

Where once a day the light slowly widens and slowly thins,

And I see myself, flat, ridiculous, a cut-paper shadow

(…)

And I have no face, I have wanted to efface myself.

The vivid tulips eat my oxigen.

 

TULIPANS

(…)

Ningú m’observava abans; i ara sóc en observació.

Els tulipans em llencen esguards, i també la finestra, a l’esquena,

On un cop al dia la llum, lentament, s’eixampla i s’aprima,

I em veig estesa, ridícula, ombra de retallable

(…)

I no tinc rostre, he buscat esborrar-me.

Els tulipans, vivents, em deboren l’oxigen.

 

 

· Música per llegir Ariel (1): Lisa Germano – Lullaby For Liquid Pig

 

Comiat prohibint les llàgrimes

divendres, 20/07/2012

En algun punt de l’any 2005 que no recordo vaig posar-me a musicar alguns poemes anglesos d’autors que m’agradaven. Un d’ells és John Donne, un poeta contemporani a Shakespeare, una mica més jove que ell, i de la generació que precedeix a John Milton. El tardà capellà anglicà Donne sembla que va ser un home sense massa escrúpols que va buscar la salvació unint-se a l’església els darrers anys de la seva existència. Tal i com explica Carlos Pujol, potser aquest judici negatiu per a un gran poeta dels sentiments, també el podríem fer de Shakespeare si tinguéssim prou dades sobre la seva vida. Malgrat tot, és innegable que el talent de Donne és immens i el seu artifici barroc és genial. Escrivia sobre l’amor, la vida i la mort i estava compromès amb la sensualitat del món i la relació del cos i l’ànima amb la naturalesa. L’erotisme és poesia.

Donne és cèlebre per una sentència immortal: “No man is an island” (Cap home és una illa), repetim-ho i imaginem-nos bé el que diu, “Cap home és una illa”, perfecte, oi?

El poema que jo vaig musicar s’anomena “A Valeddiction Forbidding Mourning”, i ha estat traduït per Carlos Pujol en una edició bilingüe en castellà que tinc anomenada Cien Poemas de
l’Editorial Pre-Textos (València, 2003), com a “Despedida Prohibiendo las Lágrimas”, val a dir que no he trobat aquest poema traduït al català – ignoro si ha estat traduït – i seria una imprudència per part meva traduir-lo jo – a més, la versió que en fa Pujol és esplèndida i d’expert.

El poema és, en el fons, un diàleg profund entre l’ànima, a punt de traspassar el darrer llimb, i el cos, i esdevé una alegoria de la separació entre dos amants obligats a la distància per sempre.

La traducció de Carlos Pujol és colpidora. Us la deixo aquí juntament amb la meva musicació, inclosa en el meu segon disc All the heavy days are over (Aixopluc Estudis, 2008).

En dies en què països com Síria ens mostren la cara més primitiva de la violència, sembla que Stalin s’aixequi de la tomba per recordar-nos allò de ”Una mort humana és una tragèdia, un milió de morts és una estadística”.

ESCOLTAR EL POEMA MUSICAT AQUÍ

A VALEDICTION FORBIDDING MOURNING
John Donne

As virtuous men pass mildly away,

And whisper to their souls to go,

Whilst some of their sad friends do say,

“Now his breath goes,” and some say, “No.”

 

So let us melt, and make no noise,

No tear-floods, nor sigh-tempests move ;

‘Twere profanation of our joys

To tell the laity our love.

 

Moving of th’ earth brings harms and fears ;

Men reckon what it did, and meant ;

But trepidation of the spheres,

Though greater far, is innocent.

 

Dull sublunary lovers’ love

—Whose soul is sense—cannot admit

Of absence, ’cause it doth remove

The thing which elemented it.

 

But we by a love so much refined,

That ourselves know not what it is,

Inter-assurèd of the mind,

Care less, eyes, lips and hands to miss.

 

Our two souls therefore, which are one,

Though I must go, endure not yet

A breach, but an expansion,

Like gold to aery thinness beat.

 

If they be two, they are two so

As stiff twin compasses are two ;

Thy soul, the fix’d foot, makes no show

To move, but doth, if th’ other do.

 

And though it in the centre sit,

Yet, when the other far doth roam,

It leans, and hearkens after it,

And grows erect, as that comes home.

 

Such wilt thou be to me, who must,

Like th’ other foot, obliquely run ;

Thy firmness makes my circle just,

And makes me end where I begun.

 

DESPEDIDA PROHIBIENDO LAS LÁGRIMAS
Trad. Carlos Pujol

Los más virtuosos mueren con sosiego

y murmuran a su alma: Puedes irte,

mientras que sus amigos tristes dicen

unos que aún respira, otros que no.

 

Separémonos, pues, sin hacer ruido,

sin diluvios de llanto ni tormentas

de suspiros; sería profanar

nuestro amor revelarlo a los ignaros.

 

Si se mueve la tierra hay mal y miedo,

todos dicen ¿qué pasa y por qué pasa?

Pero si son los cielos los que tiemblan,

el efecto es mayor, aunque inocente.

 

El tosco amor de seres sublunares

(con almas sensitivas) nunca admite

la ausencia, puesto que ella es desunión

de elementos que forman el amor.

 

A los dos un sutil amor nos une

– ni nosotros sabemos lo que es –

a través del espíritu, y ¿qué importa

perder entonces ojos, labios, manos?

 

Nuestras almas, que sólo forman una,

aunque deba partir no sufrirán

una ruptura, sino una expansión,

como el oro que a golpes se adelgaza.

 

Y en caso de ser dos fueran tan firmes

como lo son las piernas del compás,

siendo tu alma la fija, bien sujeta,

aunque se mueve si la otra se mueve.

 

Y por más que su sitio esté en el centro

a pesar de que la otra vaya errante,

se inclina como si prestara oídos,

y luego se endereza si retorna.

 

Tu harás eso conmigo si ahora debo

irme lejos como hace la otra pierna.

Tu firmeza hace el círculo perfecto

y me hace terminar donde empecé.

 

En el proper article Ariel de Sylvia Plath.

Bestieses d’Arthur Cravan

dijous, 19/07/2012

El ciutadà dels 20 països, Arthur Cravan – un dels ídols del moviment Dadà nascut el 1887 –, deixava anar l’admiració violenta en els seus poemes. Seria absurd fer un resum de la llarga i complexa trajectòria biogràfica d’aquest excèntric astre de la literatura

Avui en tradueixo un dels meus preferits, recollit dins la selecció de textos de la revista crítica que ell mateix fundà, Maintenant! (Petite Bibliothèque Ombres, 2010). Aquesta revista de fort arrelament en el moviment dadaista va tenir una vida relativament llarga per tractar-se d’una publicació escrita des de la independència, del 1911 al 1915.

Cravan va ser boxejador, poeta i crític i escrivia coses tan interessants com aquesta:

 

BESTIESES

 

Els teus cabells són rius dels quals riberenc sóc,

Quan les pintes captives, submergint l’estacada,

Escolen la tristesa d’una tova cascada,

Semblen polir la dura roca del teu ronyó.

 

Fràgil saquet de mesc, tot d’ambre i romaní,

Et vessen sobre el front la frescor d’una arcada,

Més sinistrament negres que una nit d’emboscada,

I parteixo en l’oratge, miraculós marí.

 

Anar-se’n pels cabells, abordar-te els llavis,

Flotar esvanit al curs dels teus ulls llepafils,

En un vaixell de somni, ignorant allà on vagi.

 

Morir de violins amb dits dels virtuosos,

I sobre la mar pits suaus al golf del coll,

Crear en remar roses naufragis deliciosos!

 

Traducció de l’original en francès Faidases, per Pere Vilanova.

 

Música per llegir Arthur Cravan: Ummagumma (Harvest, EMI, 1969) de Pink Floyd

En el proper article un poema de John Donne

Ell pertanyia a les constel·lacions del cel

dimecres, 18/07/2012

“i guaitaré fidelment l’ocàs dels homes.”

La sentència final de l’obra Amb ulls de vidre (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, Proa, 2012) és potser la confirmació que la veu poètica que durant tot el recull va injectant-nos versos amb xeringues de contorns geomètrics és més que una veu poètica i esdevé presència conscient, o consciència present, remor entre les làpides.

Tots els poetes amb les seves torxes i palaus mig esfondrats, amb els seus pantans que supuren com rius gegants de culpabilitat, amb els pergamins profètics i la tinta mentidera van construint en deserts les seves esperances, trobant decepcions, entomant-les, provocant-les. Tots els poetes encenen atalaies per ser vistos des dels ulls cansats de les estrelles. Tots ho fan des del jo, o des del tu o des de l’ell, i sempre des de la mortalitat, des de la mort carnal.

Alguns – els que troben dunes més altes – surfegen per la sorra com camaleons veloços i quan arriben a tocar els núvols es desfan d’una certa pesantor de la carn per tornar-se en l’aire consciència.

Amb ulls de vidre és un llibre construït des d’aquesta voluntat, el de la consciència del temps, de la mort, de la vida, de la bellesa del jardí que hiverna i l’èpica de la flor que esclata, “he agafat flors com espases”.

Amb flors com espases anem pel camí que marquen les arrels, les llàgrimes o les ciutats, aixequem la llanterna i fem una ruta de grisos espessos, i mirem els camins amb una crisàl·lide de desolació a la mirada i una desconfiança que ens justifica, amb un escut de vidre damunt la retina dels ulls. Plorem sota les copes d’uns arbres negres, sota sostres d’ulls de quiròfan que semblen riure-se’n.

Quan més tristos estem més trist és el paisatge allà on ens refugiem, i la poesia – com a expressió íntima d’humanitat que és -, també es tranforma i esdevé una representació deforme i fosca del nostre ànim. La veu poètica d’Amb ulls de vidres és una veu desangelada, devastada i melancòlica.

El recull escrit per Quim Curbet m’ha fascinat, 45 ulls de vidre són 45 poemes amb formes i contorns suggerents, globus oculars o fletxes que indiquen el rumb. Parlen de devastadors paisatges com senyals que pengen de les branques, com senders que es fiquen bosc endins i van assenyalant la direcció que no volem perdre. Els dits de fusta dels arbres ens fan de brúixola cap a cementiris gegants que acompanyen ciutats adormides, tan blanques com grises, tan ombrívoles com lluminoses. La veu ens desperta en aquest bosc, la veu de Quim Curbet punxa les nostres temples creant una simfonia de pensaments que contornegen l’argila dels límits entre la vida i la mort. Les mans de la veu del poeta conformen un ordre d’escultures inquietants, que són formes geomètriques, que són enharmòniques, que són idilis amb la cobdícia, que són negocis amb els diables i són refugis enmig de la guerra.

Un poeta que no és humà i uns humans que no podran ser poetes s’enfronten en les pàgines d’Amb ulls de vidre. L’inici ens convida a remar cap a l’abisme: “Quan tot està / en el seu lloc, el secret / s’amaga en la geometria, / en voler capturar el vincle / misteriós entre la teva / ment i tot allò que / ens rodeja.” Tot s’inicia en aquest laberint d’ordre i dol de silencis.

Més que una porta o un ull, aquest primer poema anomenat “Propòsit” és un pou. El segueix un poema dedicat a “Turner” que té la forma de pany dins el qual Ulisses retorna, i on cremen assassinats per pinzellades vermelles els Lords i els Comuns.

L’elogi als artistes va corrent per les pàgines, potser perquè ells van ser els únics que van poder mirar els òrgans de la mort mentre vivien, potser perquè ningú té la ment tan a recer de la mort com els artistes. La veu poètica de Curbet els homenatja amb versos esperançats: “Però, malgrat tot, / sempre en la fosca / hi ha una cosa clara / que ens crida” i desoladors com “Pensa en l’oblidada grandesa / de quan ell pertanyia a les / constel·lacions del cel.” Dedica els primers poemes a set genis de la profunditat, Yeats, Klee, Bolaño, Màrius Torres, Caravaggio i Joyce. D’aquest últim, concretament al desenllaç del seu celebrat conte The Dead (Els Morts), dins el recull Dubliners que precedeix cronològicament al conegut Ulisses i que va esdevir pel·lícula pòstuma del gran director de cinema John Houston l’any 1987. La veu en off amb què finalitza el film – extret literal del llibre – és un lliçó de vida per a totes les generacions.

Neva perquè ha de nevar,

eternament, sobre

els vius i sobre

els morts.

 

A Amb ulls de vidre hi ha versos bells i trasbalsats, “dues llàgrimes tracen camins paral·lels”, “la melangia ratlla els teulats dels somnis”, i entre aquests pizzicatos de pluges que “picotegen” sobre els nostres fronts cada dia més tous, i hi ha una certesa del bonic destí que espera a tots els escriptors i creadors en un món atapeït per l’impunitat del mal, al final tots “navegarem en un mar de cendres.”

Imagino com serà navegar per un mar de cendres, amb els poemes i les cançons i les notes que ens han fet tant bé i que a vegades tant ens han esquinçat. Serem mariners de la cendra eixamplant els nostres móns dins el no-món, una resposta que no té pregunta. Però potser no serà tan irresponsable l’univers de negar-nos una explicació a tot plegat, al cap i a la fi, Jon Lord ha mort i la seva música es filtra pels meus porus mentre rellegeixo Amb ulls de vidre i escric a l’ampli mar de ments d’internet. La seva mort genera una part de vida en mi, un cicle que fon vida i mort en el llenguatge de l’art, mentre a l’hemisferi de l’hivern cau la neu sobre els morts i els vius i a l’hemisferi de l’estiu l’ocàs material de la societat floreix com una hecatombe de revolucions que s’anuncien per derrocar els polítics. Potser també nedem en un mar de cendres mentre els polítics amaguen la llenya que els queda per cremar.

Cansats i abatuts, mirem l’ocàs dels homes i retirem-nos, no caurem en la buidor dels comptes corrents, on ens aboquen els lladres, ni en els rius ambiciosos del poder mentre poguem escoltar una música que vibra en les freqüències més inabastables, una guspira a tocar de llàgrimes de gasolina.

El cel es desfà entre els núvols,

el camí se’m dilueix entre els peus.

L’ombra d’un arbre camina cap a l’abisme,

i un nen plora en les entranyes de la mare.

He sentit l’alè d’un passat que m’encalça

i la fúria d’un futur impenetrable

en els meus ulls de vidre.

He agafat amb la mà flors com espases,

m’he emmirallat en l’acer que les escapça,

he plorat sobre el meu pit llàgrimes daurades,

i m’he passejat voraçment per la teva absència.

 

Música per llegir Amb ulls de vidre (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, Proa, 2012):

Beyond the notes (EMI Germany, 2004) de Jon Lord

En el proper article, un sonet d’Arthur Cravan

The moon has lost her memory

divendres, 15/06/2012

Prufrock i altres observacions (LaBreu, 2011) és la primera obra que va publicar l’influent i destacat poeta i crític literari T.S. Eliot. Segurament l’autor és més conegut per ser el compositor dels Quatre Quartets, un magnífic llibre ple de reflexions bellíssimes alhora que trasbalsadores. La traducció catalana ha estat a càrrec de Marc Masdeu, que també ha redactat un pròleg molt esclaridor anomenat El lament de Prufrock.

El text que us presento és un petit recull del que em produeix aquest llibre, fruit d’un llampec en la imaginació.

 

 

 

 

 

A les terrasses dels cafès de la Lluna hi ha vells oracles que beuen cafè i que conversen sobre les apostes en els cavalls. Les curses hi tenen lloc sovint aquí i sempre ocupen la part central dels diaris conservadors. Sembla que quan cau la nit la raó s’esbiaixi i que el matí arribi a tenir consciència entre els seus riures histèrics. En els hotels barats d’una nit hi estan dormint els músics. Demà hi haurà concerts. N’hi ha un de castany que ve d’Irlanda per anestesiar-nos amb una cançó pel seu avi, perdedor d’apostes que va morir, com tots un dia, masegat per l’àncora del temps. Hi haurà concerts a la places, hi haurà concerts damunt els canals, hi haurà concerts als àtics i als camps de futbol. I J. Alfred Prufrock hi arribarà com sempre tard, arribarà tard a la cursa i arribarà tard als concerts i farà tard a les campanades de la vida, escoltarà des del vestíbul com ressonen a cada dècada. Es passa els dies assegut a les llambordes dels cràters conversant amb el buit que hi ha davant seu. Vol trobar una impressió d’amor que l’eternitzi i li és impossible dir precisament el que vol dir, li és impossible escalfar-se amb els llençols que li ha donat la cosina Nancy, aquells llençols teixits amb l’hidrogen de les estrelles. L’absència de gravetat els fa volar fins al sostre de la petita cambra llogada al centre històric. Allà roda sota les cadires com el didal d’un poeta sense dits. Un bon matí els blaus calents dels mars de la Terra pinten les banderes de la diada nacional. S’escolta la remor dels trompeters i una marxa com pesant de metros i tramvies vomitant la gent als despatxos i a les oficines que no fan festa. La diada nacional de la Lluna val la pena, hi ha envelats a totes les places, parks per a skaters en cada desnivell i Mr. Apollinax serveix còctels blanquinosos marca de la casa, hi té tanta traça el vell d’orelles punxegudes! Dins el bar d’Apollinax les paradoxes s’hi asseuen, Prufrock hi brama fums d’angoixa, els mariners dels ports de l’espai el convencen. És bona hora per rodolar pels bordells i per contemplar els cartells fotocopiats dels professors particulars de cant i dansa, i veure com es desperten els mercats amb les arrugues i les dones de braços de peix pesar la vedella.

La Lluna és un fanal malmès que penja al costat dels fanals londinencs i Alfred, confós i neci, sense un destí que carteji amb l’esperança, es beu les onades i els icebergs del seu got com una nit d’oceans negres, i les plomes adormides dins els coixins es desperten en tornar, fan discursos estridents pels mitjans amb més audiència del seu cervell, per les sales buides dels sindicats, per les clavegueres que vessen, Prufrock salta de cap a banyar-se a un Everest de somnis. Avui la lluna ha perdut la memòria.

 

Música per llegir Prufrock i altres observacions: Négatif (EMI, 2003) de Benjamin Biolay.

En el proper article Amb ulls de vidre (Premi a Rosa Leveroni, Proa, 2012), de Quim Curbet.

Quin ocell neix de l’ocell ferit?

dimarts , 10/04/2012

Una nit que arriba entre la placidesa i la quietud. Estic totalment assossegat, com si la pau fos un invent possible, una calma de lluna que tremola sobre el llac, em sento tan ple de buit! Sóc per una petita estona l’unió entre la llum d’aquesta lluna i l’aigua.

La tranquilitat es vesteix amb la roba més serena, obro la finestra i miro el carrer i és serè i s’escolta alguna música màgica pels altaveus antics de l’ordinador, algun tema de The Verve, ”The drugs don’t work” o ”Sonnet”. Barcelona dorm i em sento al punt més alt de la ciutat, ben aprop d’on comença el Park Güell. Quina ciutat més estúpida i fascinant, totes les llums taronges i blanques es connecten amb els moviments d’intermitència d’alguns cotxes. Obro el llibre arrepenjat a la barana, el vent que bufen les estrelles em mou els pantalons del pijama. Doncs sí, això, aquesta buidor plena de tot, aquesta plenitud que avui ompliré de Dorion és la felicitat: ”Alguns mots entre les mans / el jardí on aquest vespre (…) t’exposes al pas del vent / explica veritablement el que és la vida” i miro d’Atrapar: els llocs.

Pagès Editors ha publicat el llibre Atrapar: els llocs amb la traducció de Carles Duarte i de Lluna Llecha, una obra de la poetessa Hélène Dorion que ens porta aires quebequesos i americans i que sembla anar dibuixant en una tela blanca escuts i ratlles de la bandera d’una nova ciutat poblada pels noms als quals fa referència com ara T.S. Eliot, Virgina Woolf o Marina Tsvetàeiva. Cada poema té una voluntat de nexe amb el següent i va conformant una unitat a partir d’un teixit blanc sobre el qual escriure reflexions. Les pàgines estan poblades pel blanc, i sis, set o una desena de versos a tot estirar les omplen de fragments poètics sense mètrica que tenen en el ritme del so la pròpia música.

La traducció del francès ha estat a càrrec del poeta Carles Duarte – autor de llibres tan notables com ara El centre del temps o El silenci i que en aquest moment és a punt de publicar un nou llibre –  i de Lluna Llecha – que va realitzar la tesi doctoral precisament sobre la literatura del Quebec a Catalunya, en un treball anomenat La littérature du Québec en Catalogne: traduction et réception. La vida i la mort conformen el nucli dur del llibre sobre el qual les paraules van xocant per mirar d’esmicolar-ne el sentit i interpretar-ne així les peces. Un cop tenim les petites parts escampades damunt els llençols i els carrerons de la ciutat passem una estona buscant-los i component un nou puzzle únic. Les reflexions sobre la vida i la mort són, si s’escriuen des del cantó de gravetat, àrides i construeixen un discurs poètic que la veu de la poetessaa del Quebec, Hélène Dorion, alimenta amb les angoixes de tots els creadors. Busca en la senzillesa la perennitat, deixant ben clar que, tal i com deia, entre tants altres, Màrius Torres, ”vull la pau però no l’oblit”.

Dorion – que a més d’escriure poesia és assajista, traductora i escriptora – és en aquest llibre una arquitecta d’atmosferes que vol immortals, projecta un pla des de l’escapisme de la imaginació per atrapar l’aire d’aquestes dividint el llibre en cinc parts diferents que corresponen als cinc àmbits on buscar-nos. Les ciutats, les ombres, els miralls, les finestres i els rostres són els noms dels diversos universos a descobrir. D’alguna manera comencem la recerca des del total fins al concret, d’alguna manera en acostem des d’una visió global de l’ampli horitzó de cables que ens ofereix la ciutat i augmentem el zoom a la pell de les cares dels habitants que l’ocupen.

El llibre és el relat dolorós de l’experiència de viure, crits d’angoixa en el buit que un mamífer poètic grata amb les ungles ensangonades, quasi amb una desesperació que el silenci blanc de les pàgines no sap apaivagar. La primera part, ”Atrapar: les ciutats”, és una descripció de la recerca de la identitat, enmig d’una urbs atapeïda. ”Una mica pertot, unes imatges / de ciutats. Mars i  muntanyes / i cases s’amunteguen / però un sol viatge / s’esfulla així”. I és que a vegades la culpabilitat d’exisitir ens porta a no saber gaudir de la nostra soledat, a vegades necessitem el caos per desitjar la calma i és en aquest moment quan l’art ens ha de salvar, la tirànica pàgina amb tant d’espai que espera la nostra tinta, que espera que ens fem un tall al pit i deixem el cor que sagni lliure damunt el full. La confusió de poder ser o no ser nosaltres mateixos també s’estén com una energia constant en el llibre: ”Escolta, i l’ocell fugirà encara / trencant els teus castells de sorra / d’aquest costat de l’Atlàntic” o l’esplèndid ”Quin ocell neix / de l’ocell ferit?”. La primera part és una ciutat que fereix als ocells, que els fa marxar i que els espanta. Podem atrapar la ciutat que tots portem a dins amb els seus cafès i boulevards i cinemes rodejant-la amb el foc de la consciència.

Ara que miro Barcelona sota els peus i el vent n’escampa la contaminació i la llum l’estimo alhora que em fa nosa, vull atrapar-la dins una mà, vull que les línies de la meva mà siguin el mapa de la ciutat i que quedi gravat així, per un instant, el cicle de la vida i s’aturi. Aquest lloc on visc em sembla de vegades un palau i de vegades un contenidor de pells de plàtan podrides i cucs: ”L’estany: sembla de vegades / el desert, de vegades el mar”. Em costa no pensar que tota ciutat és traïdora, que ara dorm amb el dit gros a la boca deixant que els bojos solitaris remenin entre les deixalles vivents que desprecien la gent del dia. Però serà quan surti el sol que tot canviarà i la ciutat s’aixecarà amb distorsions de llocs de treball i vides allunyades dels somnis, els metros, ara adormits, faran tremolar els fonaments de les cases. Així és com finalitza la primera part de l’obra: ”entre els lladrucs, els clàxons / escolta el clapoteig dels rems, mira / la ciutat es desvetlla.”

La segona part del llibre és la que dediquem a ”Atrapar: les ombres”. La foscor dins la ciutat fa ombra als nostres passos, ens reflecteix al fons del pou dels dubtes: ”quan aixeques els braços, l’insecte / plana damunt el pou”, i entre les ombres esdevenim petites puntes de pupil·les dins els clarobscurs elèctrics: ”Queden taques de vides / a tocar dels dies, aquests rostres / que l’ombra ha deixat d’enterrar”. I és difícil escampar la boira del regne de les ombres quan, tal i com diu Dorion, ”La història desgrana grans titulars”, grans frases lapidàries que empassen com si fossin xarops de mentides. En realitat, cada història depèn del timbre de veu de qui l’explica: ”Fregues l’ona fràgil; – coneixes / la vida sencera que duu?”, i estem obligats i empesos a la lluita: ”Venim d’un món irreparable”. La segona part del llibre dedicada a les ombres s’acaba amb una flama, volem crear l’incendi dins l’ombra perquè ens obstini i alimenti la llibertat i l’amor: ”(…) la neu / lenta entre els nostres dits cremats / (que els crema encara)”.

A la tercera part, ”Atrapar: els miralls”, és quan ens reconeixem entre les ombres i les ciutats ennegrides i ens trobem en un espai pel desig i la felicitat: ”Roses arreu. El cos / enmig del jardí / llançat com una crida”. Els miralls són llocs on ens podem reconèixer. Veient-nos és quan reconeixem també el mar – la mort – en un ”fosc ramat d’onades”. La quarta part s’anomena ”Atrapar: les finestres”. M’imagino la llum que vindrà demà al matí, com podem abraçar les finestres si el seu cos intangible deixa entrar tota la llum? ”Tot és roig, / aviat serà malva”. Una finestra és un forat a una muralla, és una porta, un ull buidat. Per totes les portes es pot sortir o es pot entrar, igual que una capsa de records, una capsa que guarda les històries que sempre hem volgut viure. Jo, des del balcó respiro la nit llegint, i també m’adono que hi ha coses que no viuré mai i que criden els meus cabells des de l’altre cantó de la finestra, sempre són coses llunyanes que no tenen molt sentit, miratges d’un futur que en realitat no vull viure, però on em projecto per passar l’estona. Sé que el món és aquí, dins la finestra, aquí és on hi ha el nostre lloc, aquí és on sentim els batecs del cor i on sento com arriba el matí acompanyat, aquí és on hi ha els somnis, a fora només hi ha monstruositats deformes que m’envegen.

El llibre acaba fixant el seu zoom en l’última part que versa sobre els rostres. ”Atrapar: els rostres” és la personificació de la voluntat de captar una instantània a partir del Rodamón i el Caminant, de Pascal i el Rellotger de Praga, persones o personificacions que es desvetllen al final del viatge: ”Pregunta: per on / el lloc que no és cap lloc / però que els conté tots.”

En l’última part també apareix la figura al·legòrica del Guardià dels llocs, qui sap si podríem ser nosaltres, els lectors dels poemes, que guardem com ”una brúixola que ens mou” el missatge xiuxiuejat.

Tanco el llibre i entro al pis. Una calma densa em desfà les teles d’aranya dels pensaments. El trasbals s’ha esgotat, la cançó s’acaba i els teus llavis brillen.

Música per llegir Atrapar: els llocs d’Helène Dorion, tad. Carles Duarte i Lluna Llecha, (Pagès Editors, 2011)

· The Low Anthem – Smart Flesh

· The Verve – Urban Hyms

· Belle and Sebastian – Tigermilk

En el proper article Prufrock i altres observacions, T.S.Eliot, trad. i edició a cura de Marc Masdeu, La Breu Edicions, 2011.

Quan el karma d’amor s’esgoti

dijous, 29/03/2012

En la meva recerca sobre un llibre he passat per obres plenes de llums elèctriques i drogues i neons i somnis negres de motocicletes i autopistes i poetes de fum bojos, he passat per The Howl de Ginsberg i per Electric Light de Heaney i necessito una mica de pau, el món tantes vegades absurd i amb tantes muntanyes d’informació dins el qual vivim pot allunyar-nos de les formes senzilles de la bellesa.

Fa uns dies vaig escoltar el nou disc del Ferran Palau, el cantant d’Anímic, que ha publicat en solitari l’obra L’aigua del rierol (Amniòtic Records, 2012) i, sense voler fer una crítica global de l’àlbum, he de dir que la intimitat del seu folk càlid em crida. El tema ‘Rierol’ és un cant al pas ràpid de la vida pel qual la veu de Palau sent fascinació, veure com passen els canvis, com el temps es perd i s’entortolliga en els troncs, com el pou creix. Però estem aferrats a bon port, penso que hem de ser optimistes, podem somiar-nos en altres paisatges, no importa on.

La banda de música folk en català i anglès Anímic va organitzar un concert el passat 10 de març a la Sala Becool de Barcelona amb l’objectiu de recollir fons per un orfenat de nens tibetans. En el concert també hi van participar els Olivemoon – que han publicat The Thickest Forest (Autoeditat, 2010), un dels millors àlbum fets a Catalunya en els últims temps – i els Seward.

Quan pensem en el Tibet ens vénen al cap imatges de banderoles i una harmonia total amb l’univers. Famosos i grans estrelles han passat per les seves muntanyes i temples, Leonard Cohen – que avui és en boca de tothom – o el magnífic text de Herman Hesse, Siddartha, demostren l’encant que ha generat la lluita del país per la seva independència, la llibertat del pacifisme i la recerca constant del sentit de l’existència. Quan pensem en el Tibet pensem en un paradís on no hem estat mai i que d’alguna manera enyorem, com l’edat d’or en què déus, naturalesa i homes vivien en pau.

Encara que, de vegades, veure-ho tot des de tant lluny també ens pot fer perdre la perspectiva i menysprear els encants de les coses que són més aprop. La mala consciència occidental ens porta a magnificar l’orient, que ja de per si enamora. Un bon exemple d’això són els contes màgics de Margueritte Yourcenar recollits dins Les nouvelles orientales. En aquest recull fabulós i magnífic queda ben palesa la fascinació que ens generen les llegendes del més enllà, no només les asiàtiques, sinó també les àrabs o les balcàniques.

Així doncs, jo també me’n vaig ben lluny en el temps i intento apropar-m’hi. Ho faig des de la visió d’un poeta. L’any 1638 va néixer el que seria el sisè Dalai Lama del Tibet, Thsang-iang Guiamtso, un home amb una història llegendària que els anys han alimentat i de la qual no sempre ha estat fàcil discernir els fets reals dels ficticis.

Entre totes les coses que van marcar la seva trajectòria hi destaca la dedicació a la poesia amorosa, eròtica, simbòlica i apassionada. L’edició de la traducció catalana a cura de Josep Lluís Alay és de l’any 2000, i tal i com ens explica en el pròleg que va escriure a Lhasa el març de 1999, la poesia tibetana s’escriu sense rima. Té una mètrica que la dota d’una cantarella produïda per la pròpia alternança dels dos tons característics de la llengua tibetana, l’un alt i l’altre baix. Els poemes del Thsang-iang Guiamtso han estat musicats nombroses vegades i els seus versos són populars entre la població del país, fins i tot se n’han fet versions amb ritmes de pop i rock.

De les 74 petites peces poètiques que inclou el llibre n’escric tres amb unes reflexions.

49

Malgrat haver mesclat els nostres cossos

no entenc de l’estimada els pensaments.

Després de dibuixar ratlles a terra

jo vaig endevinar els estels del cel.

L’amor és amor en el cos i en la ment, el reconeixement en l’amor és total i assossega i dóna pau, no estimem quan sentim intensament sinó quan notem què és el que sent l’altre.

 

62

El salze s’enamora de l’ocell,

i l’ocell s’enamora d’aquell salze.

Si l’harmonia regna entre tots dos

el falcó rondarà l’ocell debades.

Podem sentir-nos invencibles si ens corresponen. De vegades les males intencions i pressentiments ens pinten de dol i som com falcons, sempre hi ha algunes situacions en què cal ensenyar les dents, però en general, intentem ser ocells que busquen una branca en el salze de l’Espai.

 

74

Quan tingueu un gran amor

que el cor reservi paraules.

Quan us arribi la set

no us begueu tota la bassa.

Encara que us lamenteu,

és tard quan canvia el karma.

Em sembla que és ben clar el que vol dir el poeta, deixem que el ‘Rierol’ ompli el llac a poc a poc. Fem que les parets del llac vagin sentint gota a gota com l’estimem, fem que el karma d’amor no s’esgoti mai i que sempre en tinguem set.

Poesies d’amor del Sisè Dalai Lama del Tibet, TSHANG-IANG GUIAMTSO Trad. Josep Lluís Alay. Edicions 62, Barcelona-Lhasa, 2000.

En el proper article: Atrapar: els llocs, HÉLÈNE DORION (Lleida: Pagès editors, 2011). Traducció de Carles Duarte i Lluna Llecha

 

Buidant una biblioteca de Londres

dimecres, 14/03/2012

Aquest és el primer article del blog Splendide Hôtel i aprofito per presentar-lo. He de confessar que he passat moltes hores escrivint i furgant-me le cervell per trobar les paraules adequades i, sobretot, els primers textos que volia comentar. Bé, aquí començo un viatge i m’endinso en una aventura de poesia, opinió i crítica.

Imaginem-nos que començo el viatge sortint d’una casa, i que ho faig d’una casa de Londres. Per ser exactes surto de la porta del número 8 del Royal College Street al barri de Camden. És de matí, molt d’hora, el sol despunta sobre les avingudes i la llum afila les agulles del edificis històrics de la ciutat. Si us sembla bé també faig un pacte temporal amb vosaltres. Som al segle XIX, l’any 1873, i surto de la casa on Arthur Rimbaud i Paul Verlaine van viure durant uns mesos amb una intensitat ferotge. Ara dormen. Ahir a la nit Rimbaud va acabar d’escriure el poema “Après le Déluge” (Després del Diluvi) on parla de l’Splendide Hôtel. Aquest hotel esplèndid es tracta d’una metàfora, un punt de trobada de la imaginació que he escollit per donar nom a aquest blog. La referència que apareix en el poema és la següent:

“Les caravanes van partir. I l’Splendide Hôtel va ser construït en el caos de glaços i de nit del pol”

Jo voldria que fos un hotel gran amb una habitació per cada un dels pensaments que tinguem, jo vull que sigui una ambaixada de la imaginació. El jove Rimbaud no ho sap però, després de mort, inclouran aquest poema en un llibre que durà per títol Illuminations i un editor anomenat Felix Fénéon el triarà per ser el primer de tots, afegint-hi algun vers que el poeta havia ratllat amb llapis. Segur que pensar en l’Splendide Hôtel ajuda Rimbaud a no sentir-se atrapat en aquest petit i brut apartament ple de fum i manuscrits que comparteix amb Verlaine.

Jo miro a banda i banda del carrer i enfilo cap a la Biblioteca Pública de Londres. Allà podré llegir el Marquès de Sade – que a França han censurat per immoral – i també m’endinsaré en els contes de Les mil i una nits, potser perquè em calen catifes i mags orientals.

Entraré  a la biblioteca i en buidaré tots els prestatges. Vull posar-hi les obres dels poetes que m’agraden més. La deixaré sense ni un llibre. Després pujaré amb una escala fins al rètol de l’entrada principal i en trauré els claus. Amb una tinta nova escriuré damunt les lletres de la London Public Library les paraules ‘Splendide Hôtel’ i vindran llavors distribuïdors editorials de poesia catalana i de tots els països i m’ajudaran a reomplir els prestatges.

A les ciutats com Londres ho tenim tot al nostre abast i al mateix temps no arribem a temps de tenir profundament res. Dia a dia establim una lluita contra el temps i incomplim el mínim possible una agenda que, per norma general, no ens és agradable. A les ciutats com Londres el temps és el nostre pitjor enemic. I en aquesta simfonia de ferro caòtica i arbitrària de les civilitzacions, a vegades necessitem un espai per recollir-nos i retrobar-nos amb nosaltres mateixos.

Si fóssim a la ciutat que va inspirar a Rimbaud obres com Une saison en enfer i part de les Illuminations, potser ens acostaríem a Hide Park i ens repenjaríem al tronc d’un arbre esperant la llum entre les fulles. El cel seria gris – el cel gris sense fi d’Anglaterra -, però esperaríem que els núvols es trenquessin.

Sota els rajos de sol d’una clariana es pot pensar amb més claredat, si poguéssim ser-hi ara mateix somiaríem, entraríem al nostre món per uns minuts. Estaríem sols i plens de nosaltres mateixos, i potser, si algú ens acompanyés, una persona enamorada, que bonic que seria somiar sota aquest arbre londinenc, perquè sabríem que hi ha algú que ens comprèn millor que nosaltres mateixos! Aquest sentiment de poder compartir la calma de l’aïllament és per mi l’eternitat. És una intensa tempesta que s’atura i dorm, i després de la qual podem somiar plens de desig uns versos sense por. Es fa difícil fer tot això i ignorar la crisi mundial, la fam, la por que ens fa la Xina o la manca d’ambició dels polítics, però per un instant totes les injustícies es poden aturar. Destinem un moment a pensar que nosaltres no pertanyem a res de tot això, que tenim un arbre al damunt que ens protegirà sense pagar-li cap lloguer, que som allò que la naturalesa ens intenta recordar que som, sense factures ni crèdits.

En aquest moment acceptem que les coses van com van, que els insectes de vegades són monstres i de vegades són àngels, que les flors de vegades brillen amb colors i de vegades s’hi pixen els esquirols, però que així és com funciona, sota un cel gris com el de Londres apreciem millor la bellesa i la llum. Cal anar movent-se decididament, disparant com rajos la intuïció. La feina, les obligacions, els registres, totes aquestes coses ens allunyen de les clarianes, la rutina ens ofega i necessitem aire. La poesia és aire.

Què pinten els poetes a les ciutats? Jo penso que en són els grans escapistes. N’estan enamorats perquè la volen reinventar i la volen protegir però també la volen rebentar i necessiten plantar-hi boscos i fer-hi córrer rius, alhora que l’asfalten i hi fan desfilar grans fileres de bandes municipals i carruatges. Els poetes trepitgen els parcs i ho fan per escriure sobre fàbriques. S’allisten a l’exèrcit i ho fan per parlar de la pau. Beuen gots enverinats i ho fan per enyorar que estaven sobris.
Viuen de la llum però detesten que la llum els malcriï.

Els poetes estimen el real però volen viure en el fictici i els barregen fins que tot es confon, agafen fang o bronze i quan han vist que eren capaços de fer una escultura la fonen i tornen a treballar el material en un cicle que no s’atura mai. Necessiten fer de la impressió d’un instant una petjada profunda. Podem equiparar-los a la pintura impressionista i al seu intent de fer permanent la fugacitat.
L’artista, com tots nosaltres, persegueix l’eternitat. A vegades, tal i com argumentaven els impressionistes, un element només és etern en l’instant. Mirem com Claude Monet percebia la posta de sol de Londres a partir de pedaços de sensacions.

La impressió d’un instant pot ser eterna, ens crema la retina i ens retorna emergint de la memòria durant la resta de la vida, ens sembla que quasi la podem tocar.

Arthur Rimbaud, dins Une Saison en enfer – l’única obra que va veure publicada i que va haver de finançar-se ell mateix – descriu l’eternitat mentre observa la llum del sol damunt el corrent de l’aigua.

El sol, quan toca l’aigua en moviment, es multiplica en centenars de minúsculs sols que són, en el fons, com nosaltres, petites llums que s’estimen i s’uneixen per compartir l’espurna, navegant damunt l’oceà del món.

El poema ”L’Eternitat” que apareix dins el llibre ens ho mostra.

”Ha estat retrobada / Què? – L’eternitat. / És la mar anada / Amb els sols.”

És el flux de la vida que s’emporta les ànimes cap a la cascada. Durant el viatge per aquest flux ens trobem altres sols i ens hi unim. Multipliquem així el que som i el que volem ser.

L’ÉTERNITÉ

Dins el poema ”Alchimie du Verbe”

Elle est retrouvée.
Quoi? – L’Éternité.
C’est la mer allée
Avec les soleils.

Âme sentinelle,
Murmurons l’aveu
De la nuit si nulle
Et du jour en feu.

Des humains suffrages,
Des communs élans
Là tu te dégages
Et voles selon.

Puisque de vous seules,
Braises de satin,
Le Devoir s’exhale
Sans qu’on dise : enfin.

Là pas d’espérance,
Nul orietur.
Science avec patience,
Le supplice est sûr.

Elle est retrouvée.
Quoi ? – L’Éternité.
C’est la mer allée
Avec les soleils.

Arthur Rimbaud, Une Saison en enfer, 1872.

L’eternitat només existeix en els canvis.

Benvinguts a aquesta nova biblioteca de poesia, música i imatges. Ara que ja he reomplert els prestatges de l’Splendide Hôtel em sembla que estic preparat.