L’associacionisme educatiu porta molts anys lluitant pels drets dels infants. Durant molts anys, s’han visualitzat repercussions negatives per l’abús de poder, penalitzant així la tasca educativa duta a terme i amb això, vulnerant els drets d’aquells que semblen no tenir veu perquè no tenen vot, els i les nens i nenes, i joves dels esplais, caus, i altres entitats d’educació en el lleure.
Per fer front aquest buit de veu i participació dels infants en les decisions i reivindicacions de la societat, hi ha entitats com esplais i caus que aposten per la transformació social, i sovint ho fan amb iniciatives que sorprenen, o a les que no estem acostumats. L’Esplai Can Parellada de Terrassa ha proposat una formula enginyosa: “La Revolta dels infants”.
El passat 15 de desembrela Fundació Jaume Bofill organitzava unes sessions sobre “quin paper té l’educació en l’ascensor social a Catalunya” al Cercle d’Economia [sic] després de la publicació d’un informe que en feia referència.
Aquest informe constatava que gairebé la meitat dels catalans han pujat gràcies a l’ascensor social. Que en els últims 50 anys, els fills de famílies obreres i pageses han passat a engreixar les classes intermèdies i en alguns casos -15%- han aconseguit formar part de la classe directiva.
L’estudi Educació i mobilitat social a Catalunya dela Fundació JaumeBofill posa en negre sobre blanc el tan esmentat ascensor social català i constata que el 46% de la població s’ha forjat un futur millor que el dels seus pares.
Diu aquest informe també que l’ascensor està espatllat. I és que en ple segle XXI, i després de l’evolució social, política i econòmica del país és ofensiu seguir parlant d”ascensor social”. Parlar d’ascensor social avui em fa remor d’estomac. L’ascensor social va ser conseqüència dels moviments migratoris que va viure Espanya fa anys, de la lluita per la igualtat entre sexes i de l’economia especulativa catalana i espanyola. No més.
La crisi que vivim ha afegit l’adjectiu econòmica a la meritocràcia que alguns ens volien vendre. La meritocràcia ha cedit per enèsima vegada al determinisme social Això ens abocarà de nou a una altra lluita de classes? No ho sé.
Darrerament, alguns polítics ens han volgut vendre de nou i sense mala intensió, projectes per recuperar l’ascensor social del nostre territori; com per exemple el futur Campus universitari Diagonal- Besos de la UPC. Tal i com es detalla el projecte sembla que no hem après res de nou. Tornem a començar la casa per la teulada. Amb un sistema universitari que no garantirà (si es que ho garanteix ara) la igualtat d’oportunitats en l’accés als estudis superior. Per fer aquestes afirmacions em remeto al Pla Bolonya i l’increment de les taxes universitàries. Seran de nou, els fills i filles dels més adinerats qui podran utilitzar aquest Campus, perpetuant així una societat de classes.
El repte ara mateix passa per deixar de parlar sobre l’ascensor social i treballar perla Transformació Social, on precisament l’educació (formal i no formal) hi té un pes important. L’escola, les associacions i entitats educatives i l’entorn familiar són les claus a impulsar, no mesures que perpetuen les desigualtats.
N’hi ha que segueixen la meva “socialdemocratització i correcció política” de ben a prop gracies a la meva vida associativa a Esplac.
Després de llegir aquest article més d’un se sentirà convençut de que en tenen un més a prop, però no s’enganyin amics, a vegades la confiança et fa sentir més a prop del que realment s’està.
Sempre he seguit estretament els debats interns de la història del PSC, els canvis generacionals de líders i direccions. Ni perquè militi ni perquè hi simpatitzi, sinó perquè a casa hi ha hagut vocació política socialista. Des de Pallach a Maragall. Són debats i moments que m’apassionen, sobretot si de tan en tan ho banyo amb un dinar amb en Fabian, que malgrat no som de la mateixa corda partidista, quan parlem de política ens entenem.
Avui és dissabte i com de costum he obert la meva carpeta de política i de blogs al Google Reader, cosa que cada vegada faig amb més tensió i he arribat al laboratori d’idees del sector Obiolista del PSC, la web de Nou Cicle. Sempre és interessant passejar-s’hi, i perdre mig matí llegint i rellegint idees, reflexions i d’altres bajanades des del l’únic espai tranquil sobre catalanisme i progrés.
L’allau de notícies que inunden la web de Nou Cicle es pròpia d’uns temps pre congressuals on hi jugaran un paper prou important. Del que he vist i llegit avui m’han entrat ganes d’escriure i divagar, aquí em teniu. Qui m’ha obert la gana de lletres i tecles ha estat Joan Ignasi Elena, amb la carta oberta que ha enviat a la resta de candidats i el vídeo que surt en portada, que a continuació us l’adjunto.
Sembla doncs que als socialistes catalans, se’ls acumula encara més la feina; Reformar Espanya i reformar el propi partit, el PSC i el PSOE. Els diferents candidats que podrien presentar-se a primer secretari demanen reflexió, noves idees, nous noms i persones. És preocupant però que només Joan Ignasi Elena i Àngel Ros defensin una obertura de mires sense precedents. Els altres, més fusta corcada. Des del meu punt de vista, és gairebé indispensable, que Elena i Ros uneixin les seves forces, perquè l’aparell del partit, ha pres partit per Navarro, candidat oficialista de l’actual direcció.
Una unió entre Ros i Elena significaria una onada d’il·lusió entre la socialdemocràcia catalana. Una mala notícia per ERC, sens dubte.
Perquè el PSC recuperi la credibilitat els proposa sis punts:
Abandonar l’espai progressista del centre dreta català. Ja hi ha CDC per això.
Fer i defensar polítiques d’esquerres. Cal que assumeixin el discurs i la paraula esquerra.
Treballar seriosament el relleu entre els seus dirigents i espais de participació. La reforma es la base de la política socialdemòcrata. I és aquí, als processos de reforma on falla el relleu.
Renovin les agrupacions locals. Empoderar les agrupacions locals.
Deixar d’utilitzar el poder com a menjadora i utilitzar-lo per a la Transformació Social.
Per il·lustrar aquest post agafo prestat un dels símbols que representa l’internacionalisme a la meva casa.
A l’esplai ens agrada volar.
L’estiu és sinònim de vacances per als joves del país. És sinònim de descans, recarregar empenta i de preparació del proper curs per als mestres de les escoles el país. Per aquest col·lectiu no deixen de ser un parell de mesos de reflexió i de repàs del que s’ha fet i del que queda per fer. Que tot està per fer i tot es possible.
Per monitors/es d’esplais i caps d’agrupaments de caus és un moment molt especial, l’estiu es sinònim de d’activitat, sinònim de passar-se dies fora amb els infants que durant tot el curs han participat i fet possible un munt d’activitats als carrers dels nostres pobles, viles i ciutats, aprenent jugant, descobrint que el món el tenim a les nostres mans i que podem posar el nostre gra de sorra per millorar-lo. Per aquest col·lectiu l’estiu es transforma en una prova de foc de tot allò que han construït i mantingut durant l’any. Esplais i caus marxen de la ciutat per anar a conviure amb la natura, muntanya o a conèixer altres alternatives educatives arreu d’Europa.
Primer de tot, moltes gràcies per contestar el missatge a Twitter sobre la crítica a l’article que sortia ahir al diari Ara.
M’agradaria però, si em permets, donar-te les raons de perquè he fet públic també el meu desacord amb l’article de la pàgina 42 i 43 del diari d’ahir (dimecres 22), així com amb d’altres que han aparegut al Diari Ara anteriorment. La meva crítica, i la de la entitat que tinc el gust de representar, Esplais Catalans (Esplac), gira al voltant del tractament homogeni que els mitjans de comunicació estan donant a l’educació en el lleure del nostre país.
L’error dels mitjans, i segurament perquè nosaltres tampoc ens hem sabut explicar prou bé, rau en: associar i barrejar els termes esplais i caus amb la prestació de serveis de lleure per part d’altres empreses o fundacions.
En aquest cas, Minyons Escoltes i Guies de Catalunya (MEG), Escoltes Catalans (EC), Acció Escolta (AE) i Esplais Catalans (Esplac) compartim el treball per una transformació social des del voluntariat, cosa que en altres federacions i fundacions no passa.
Aquests dies, després de que el Moviment 15M assentés totes les acampades arreu del territori espanyol, incloent ciutats d’arreu dels Països Catalans, ha sortit a la llum en aquestes trobades espontànies de persones el fet o no de que aquest moviment reconeixes el dret a l’Autodeterminació.
No em deixa de sorprendre que a hores d’ara, avui, en ple segle XXI, una societat que surt al carrer per reclamar una democràcia real a les institucions i al carrer es plantegi el fet d’haver d’aprovar o no el Dret a l’Autodeterminació. El dret a l’autodeterminació reconeix el dret de l’individu a definir lliurement el seu estatus dins la societat i al món. Reconeix per extensió també el dret a l’autodeterminació d’un col·lectiu de persones. A que un col·lectiu, pugui esdevenir lliurement el que pensa, fa i diu.
La carta de les Nacions Unides recull que: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”.
Aquest dret que s’està intentant debatre en les diferents assembles que generen les acampades no vas més enllà del que s’està reclamant. Al meu entendre, el moviment del 15M demana que el ciutadà pugui decidir i influir directament sobre el seu propi desenvolupament social, polític, cultural i econòmic. Que res d’això depengui única i exclusivament d’uns quants.
De manera implícita doncs, s’està demanant que els ciutadans puguin decidir el seu futur, com a persones, com a col·lectiu i com a poble. Per tant, per mi, el debat no és si aprovem o no el dret a l’autodeterminació, el debat hauria de ser que entenem com a col·lectiu i com a poble.
Avui en parlàvem en una sobretaula improvisada després d’una reunió d’Esplac amb alguns dels presents. La consigna d’algun de nosaltres era clara; aquest debat és susceptible de ser manipulat per persones que confonen el dret a l’autodeterminació amb la independència. I aquí, en l’estat en que vivim, per desgràcia n’hi ha molts, tant al carrer com al parlament.La tradició monàrquica i a voltes absolutistes de l’estat espanyol porta anys enverinant a la societat amb aquest discurs. Cal considerar la independència com un procés que s’inicia en cas d’exercir part (no tot) del dret a la autodeterminació i obtenir una majoria amplia en sentit positiu.
La reacció que a provocat tan dins com fora de les assembles l’inici del debat sobre el dret a l’autodeterminació ens demostra que malgrat la nostra tradició associativa i democràtica de país, cal continuar picant molta pedra.
Se sent parlar molt de voluntariat com un actiu que podria ajudar a la capacitació i empleablitat del jovent català per a la recerca de feina. Així ho diu i queden recollides les paraules de Lluc Martí en aquesta notícia de Xarxanet. Celebro que el director de l’Oficina Internacional de Voluntariat Juvenil - IAVE Youth Office ho digui. S’hi sumen emprenedors en aquestes afirmacions. S’hi sumen dient que l’acció social voluntària és un sector que fa de Catalunya un país ric, social, cultural i econòmicament. L’Esadisme del país és un dels principals garants també d’aquests postulats. Esade’s que també dirigeixen grans Fundacions privades sense ànim de lucre. Quines grans contradiccions, grans garants del capital dirigint fundacions sense ànim de lucre. Bé, deixem-ho que no anava per aquí la cosa.
Demanar l’homologació del voluntariat associatiu és una reivindicació que no és la primera vegada que es fa. Aquesta reivindicació des del meu punt de vista hauria de contemplar que garanteixin la continuïtat digne del moviment associatiu i voluntari que treballa per una societat més igualitària, justa i fraternal.
Les retallades econòmiques però, poden afectar de ple a aquest col·lectiu. Dimecres feia cent dies de l’arribada al govern de Convergència i Unió amb Artur Mas al capdavant, i amb l’eslògan La feina d’ara és el nostre futur el President de la Generalitat de Catalunya feia balanç d’aquests primers dies. Cent dies marcats per la contenció pressupostària d’un govern liberal i democristià. De moment la contenció ha arribat amb força a sanitat i a educació (que ara s’entesten en dir-li ensenyament).Les prediccions de que el govern s’ha aferrat a l’empresa i a la retallada social s’he m’ha acabat fent evident després d’escoltar la retòrica demagoga del President durant tota l’entrevista amb Mònica Terribas a TV3.
És constant i em preocupa molt l’apoderament empresarial d’aquest govern. Un govern amb una agenda que la marca el consell assessor econòmic i el lobby catòlic i econòmic d’Unió Democràtica. A tot això que fins ara he explicat cal sumar les desafortunades paraules del Conseller d’Empresa i Ocupació, F. Xavier Mena on en un Fòrum de la Fundació Pere Tarrés va dir literalment que “hem d’empresalitzar el sector de l’economia social, perquè apliquin un criteri d’eficiència”. Aquesta només és una de les perles que va deixar anar aquest senyor, a #forumperetarres les trobareu totes. Unes declaracions que ajudaran a justificar les severes retallades que patirà el tercer sector social de Catalunya.
Sembla ser que aquesta setmana s’estendran les reivindicacions als centres sanitaris, convoquen la mobilització de les bates blanques. Serà la punta de llança d’una mobilització col·lectiva en contra les retallades
Les tres federacions sotasignants condemnem el desallotjament per part dels cossos de seguretat de la Guàrdia Urbana i Mossos d’Esquadra durant la protesta cívica, responsable i pacífica de la Plataforma d’Entitats Juvenils de Gràcia (PEJG)
Davant d’una mobilització pacífica, tal i com la plantejava la PEJG ,pensem que no hi té cabuda cap actuació policial. Condemnem de manera explícita l’actuació de les forces de seguretat i donem suport al procés de mobilització en el que han participat esplais i agrupaments de les tres federacions.
Emplacem a les parts implicades a reprendre el procés de negociació.
Sóc en Jordi, visc a Badalona però treballo, estimo i m’associo a Barcelona. Sóc [projecte de] Geògraf que es dedica professionalment a la comunicació i marqueting polític i empresarial 2.0. A més a més formo part de la direcció nacional d‘Esplais Catalans, Esplac.
