Combatre la injustícia i la pobresa des de l’associacionisme

dijous, 13/03/2014

L’esclat de la crisi i la seva repercussió social ha fet aflorar els darrers anys la pobresa. Fins fa poc una pobresa oculta, que alguns l’amagaven sota un context de creixement econòmic que com veiem no ha estat capaç de pal·liar les desigualtats.

L’impacte de l’austeritat pressupostaria i la desregulació del mercat de treball ha acabat amb l’ascensor social i ens està portant a viure un moment extremadament injust. Un context de desigualtats generalitzades, ja no només econòmiques, sinó entre homes i dones, entre oportunitats  i oportunitats inexistents, entre joves, adults i gent gran, i també desigualtats per raó d’origen.

Aquests darrers anys, l’aposta per fer front a aquesta injustícia s’ha traduït políticament únicament i exclusiva des de posicions i visions benestants coincidint amb majories de govern còmplices dels dictats dels mercats i de les polítiques conservadores. Cosa que inefablement ens ha portat a models caritatius que aprofundeixen encara més en les desigualtats. Read the rest of this entry »

El catalanisme. Un apunt més per a l’horitzó 2020.

dilluns, 23/09/2013

Foto: Jaume Rios | Font: http://www.twitter.com/riosjaume

Foto: Jaume Rios | Font: http://www.twitter.com/riosjaume

Dijous passat, 19 de setembre, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del Cicle Horitzó 2020: El projecte del catalanisme polític en l’horitzó de l’Europa del 2020. Un cicle de taules rodones que tenen l’objectiu de promoure el debat i la reflexió sobre la renovació i la re definició del catalanisme polític, en el marc del context actual i l’horitzó de l’Europa del 2020. Un cicle interessant si tenim en compte els esdeveniments dels darrers anys al nostre país. Tampoc no deixava de ser significatiu que sigui un cicle organitzat conjuntament per la Fundació Catalunya Europa i el Centre d’Estudis Jordi Pujol; per a mi, tota una declaració d’intencions que em va fer decidir a anar-hi malgrat no compartir una part de la base ideològica de les fundacions organitzadores. Read the rest of this entry »

Hortitzó de llibertat. Tornar a començar

dilluns, 9/09/2013

Samarreta Esplai Garbí.

Diuen que prendre’s un descans de tant en tan és bo. M’atreviria a dir que el meu ha estat excessiu. Sovint, la immediatesa del món en que vivim, la feina i la vida associativa m’han impedit sobrepassar el paradigma dels 140 caràcters. Estem vivint a cop de titular per sobre les nostres possibilitats, és per això que vull posar una mica de llum (particular) en un espai aturat durant fa mesos.

Després d’un estiu diferent, farcit de bones  experiències amb bona companyia i del retrobament amb un mateix defugint  totalment de la rutina laboral i la vida associativa arriba un setembre ple de bones intencions. I també vull que ho sigui per poder reprendre la reflexió setmanal o quinzenal sobre els principals temes que m’interessen i ens afecten. Temes que apareixen resumits en el nou subtítol del blog i que a continuació n’explico el per què. Read the rest of this entry »

La comunicació i les xarxes com a prioritat política de l’entitat. El cas d’Esplais Catalans

dimecres, 6/02/2013

Ordenar les idees després del llançament oficial de la revista digital Som Esplai per aportar una reflexió al voltant de l’ús de les xarxes socials com a element estratègic per al desenvolupament i creixement d’Esplais Catalans els darrers anys se’m fa difícil.

Reflexionaré sobre dos conceptes que crec que us poden semblar interessants; l’aposta política per la comunicació on-line i el paper clau de la comunicació en la defensa del model d’esplai associatiu i voluntari.

La comunicació i les xarxes com a prioritat política de l’entitat

Dotar les estructures polítiques i tècniques de l’entitat de poder comunicatiu és un acció que avui és essencial per poder transmetre tot allò que volem. I no parlo de recursos econòmics, sinó de poder comunicatiu real. Read the rest of this entry »

L’esplai és una eina de construcció nacional que impulsa el reconeixement internacional del país

dissabte, 28/07/2012

Fa una estona llegia l’article d’uns joves Bagencs i Berguedans que han participat als Campaments Internacionals organitzats pels Lithuanian Young Falcon Union a Pasaka.

Esplais i Agrupaments Escoltes viuen intensament el valor d’internacionalitzar la causa per canviar el món amb altres joves i associacions del mateix territori o de més enllà. Internacionalitzar el moviment d’associacionisme educatiu i visitar diferents regions europees o d’altres continent suposa una entrada d’aire fresc pels joves, conèixer altres cultures i maneres de fer i teixir relacions interculturals que aporten una amplitud de mires important tant per caps i monitors/es com per als joves els quals acompanyen. Read the rest of this entry »

“La revolta dels infants”

divendres, 16/03/2012

la revolta dels infants.jpg

L’associacionisme educatiu porta molts anys lluitant pels drets dels infants. Durant molts anys, s’han visualitzat repercussions negatives per l’abús de poder, penalitzant així la tasca educativa duta a terme i amb això, vulnerant els drets d’aquells que semblen no tenir veu perquè no tenen vot, els i les nens i nenes, i joves dels esplais, caus, i altres entitats d’educació en el lleure.

Per fer front aquest buit de veu i participació dels infants en les decisions i reivindicacions de la societat, hi ha entitats com esplais i caus que aposten per la transformació social, i sovint ho fan amb iniciatives que sorprenen, o a les que no estem acostumats. L’Esplai Can Parellada de Terrassa ha proposat una formula enginyosa: “La Revolta dels infants”.

Read the rest of this entry »

Aturats a l’ascensor social

dilluns, 16/01/2012

El passat 15 de desembrela Fundació Jaume Bofill organitzava unes sessions sobre “quin paper té l’educació en l’ascensor social a Catalunya” al Cercle d’Economia [sic] després de la publicació d’un informe que en feia referència.

Aquest informe constatava que gairebé la meitat dels catalans han pujat gràcies a l’ascensor social. Que en els últims 50 anys, els fills de famílies obreres i pageses han passat a engreixar les classes intermèdies i en alguns casos -15%- han aconseguit formar part de la classe directiva.

L’estudi Educació i mobilitat social a Catalunya dela Fundació JaumeBofill posa en negre sobre blanc el tan esmentat ascensor social català i constata que el 46% de la població s’ha forjat un futur millor que el dels seus pares.

Diu aquest informe també que l’ascensor està espatllat. I és que en ple segle XXI, i després de l’evolució social, política i econòmica del país és ofensiu seguir parlant d”ascensor social”. Parlar d’ascensor social avui em fa remor d’estomac. L’ascensor social va ser conseqüència dels moviments migratoris que va viure Espanya fa anys, de la lluita per la igualtat entre sexes i de l’economia especulativa catalana i espanyola. No més.

La crisi que vivim ha afegit l’adjectiu econòmica a la meritocràcia que alguns ens volien vendre. La meritocràcia ha cedit per enèsima vegada al determinisme social Això ens abocarà de nou a una altra lluita de classes? No ho sé.

Darrerament, alguns polítics ens han volgut vendre de nou i sense mala intensió, projectes per recuperar l’ascensor social del nostre territori; com per exemple el futur Campus universitari Diagonal- Besos de la UPC. Tal i com es detalla el projecte sembla que no hem après res de nou. Tornem a començar la casa per la teulada. Amb un sistema universitari que no garantirà (si es que ho garanteix ara) la igualtat d’oportunitats en l’accés als estudis superior. Per fer aquestes afirmacions em remeto al Pla Bolonya i l’increment de les taxes universitàries. Seran de nou, els fills i filles dels més adinerats qui podran utilitzar aquest Campus, perpetuant així una societat de classes.

El repte ara mateix passa per deixar de parlar sobre l’ascensor social i treballar perla Transformació Social, on precisament l’educació (formal i no formal) hi té un pes important. L’escola, les associacions i entitats educatives i l’entorn familiar són les claus a impulsar, no mesures que perpetuen les desigualtats.

Jordi Crisol

Des de l’associacionisme educatiu català

Quo Vadis PSC?

dissabte, 10/12/2011

N’hi ha que segueixen la meva “socialdemocratització i correcció política” de ben a prop gracies a la meva vida associativa a Esplac.

Després de llegir aquest article més d’un se sentirà convençut de que en tenen un més a prop, però no s’enganyin amics, a vegades la confiança et fa sentir més a prop del que realment s’està.

Sempre he seguit estretament els debats interns de la història del PSC, els canvis generacionals de líders i direccions. Ni perquè militi ni perquè hi simpatitzi, sinó perquè a casa hi ha hagut vocació política socialista. Des de Pallach a Maragall. Són debats i moments que m’apassionen, sobretot si de tan en tan ho banyo amb un dinar amb en Fabian, que malgrat no som de la mateixa corda partidista, quan parlem de política ens entenem.

Avui és dissabte i com de costum he obert la meva carpeta de política i de blogs al Google Reader, cosa que cada vegada faig  amb més tensió i he arribat al laboratori d’idees del sector Obiolista del PSC, la web de Nou Cicle. Sempre és interessant passejar-s’hi, i perdre mig matí llegint i rellegint idees, reflexions i d’altres bajanades des del l’únic espai tranquil sobre catalanisme i progrés.

L’allau de notícies que inunden la web de Nou Cicle es pròpia d’uns temps pre congressuals on hi jugaran un paper prou important. Del que he vist i llegit  avui m’han entrat ganes d’escriure i divagar, aquí em teniu. Qui m’ha obert la gana de lletres i tecles ha estat Joan Ignasi Elena, amb la carta oberta que ha enviat a la resta de candidats i el vídeo que surt en portada, que a continuació us l’adjunto.


Sembla doncs que als socialistes catalans, se’ls acumula encara més la feina; Reformar Espanya i reformar el propi partit, el PSC i el PSOE. Els diferents candidats que podrien presentar-se a primer secretari demanen reflexió, noves idees, nous noms i persones. És preocupant però que només Joan Ignasi Elena i Àngel Ros defensin una obertura de mires sense precedents. Els altres, més fusta corcada. Des del meu punt de vista, és gairebé indispensable, que Elena i Ros uneixin les seves forces, perquè l’aparell del partit, ha pres partit per Navarro, candidat oficialista de l’actual direcció.

Una unió entre Ros i Elena significaria una onada d’il·lusió entre la socialdemocràcia catalana. Una mala notícia per ERC, sens dubte.

Perquè el PSC recuperi la credibilitat els proposa sis punts:

  1. Abandonar l’espai progressista del centre dreta català. Ja hi ha CDC per això.
  2. Fer i defensar polítiques d’esquerres. Cal que assumeixin el discurs i la paraula esquerra.
  3. Treballar seriosament el relleu entre els seus dirigents i espais de participació. La reforma es la base de la política  socialdemòcrata. I és aquí, als processos de reforma on falla el relleu.
  4. Renovin les agrupacions locals. Empoderar les agrupacions locals.
  5. Deixar d’utilitzar el poder com a menjadora i utilitzar-lo per a la Transformació Social.
  6. Trencar amb el PSOE

Jo amb fraternalitat, però amb independència!

 

Jordi Crisol