El catalanisme. Un apunt més per a l’horitzó 2020.

Foto: Jaume Rios | Font: http://www.twitter.com/riosjaume

Foto: Jaume Rios | Font: http://www.twitter.com/riosjaume

Dijous passat, 19 de setembre, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del Cicle Horitzó 2020: El projecte del catalanisme polític en l’horitzó de l’Europa del 2020. Un cicle de taules rodones que tenen l’objectiu de promoure el debat i la reflexió sobre la renovació i la re definició del catalanisme polític, en el marc del context actual i l’horitzó de l’Europa del 2020. Un cicle interessant si tenim en compte els esdeveniments dels darrers anys al nostre país. Tampoc no deixava de ser significatiu que sigui un cicle organitzat conjuntament per la Fundació Catalunya Europa i el Centre d’Estudis Jordi Pujol; per a mi, tota una declaració d’intencions que em va fer decidir a anar-hi malgrat no compartir una part de la base ideològica de les fundacions organitzadores.

A la darrera fila, abans que es donés el tret de sortida al cicle, m’acompanyava una geògrafa que m’explicava, amb un accent d’ordre, la necessitat de formar-se i informar-se perquè el futur és incert i haurem de prendre dedicions que afectaran als ciutadans de la Catalunya que ve.

Presentaven Ernest Maragall (Catalunya Europa) i Jordi Pujol (CE Jordi Pujol) que destil·laven, ja d’entrada, dues concepcions d’entendre el catalanisme. Mentre Maragall feia referencia al progressisme, a l’important discurs del seu germà Pasqual al Club Siglo XXI de Madrid un any després del canvi a Catalunya i que acabava mirant cap a la utopia federal europea, Jordi Pujol repassava la Catalunya Carolíngia i acabava amb allò tan representatiu del pujolisme de “Catalunya és lo nostre” sense oblidar tampoc Europa. Teníem una tribuna on els dos corrents catalanistes majoritaris del S.XX festejaven encenent la brasa perquè Toni Comin, Ferran Requejo i Mònica Terribas hi posessin la carn, vigilats de prop per l’Antonio Gutiérrez Rubí.

Les reflexions de Toni Comín i Ferran Requejo van ser les més previsibles. Un Comín “romàntic” va fer una defensa brillant de la il·lustració per convèncer a l’auditori que cal un encaix federal o confederal per Catalunya dins d’Europa mentre un Requejo “desencantat” demanava esforços per construir unes relacions internacionals que permetessin un encaix de Catalunya en l’ordre mundial actual sense centrar gaire al debat sobre com veia el futur del catalanisme.

El Catalunyisme s’ha acabat. Si hagués d’intentar resumir la intervenció de Monica Terribas ho faria així.

Ho dic perquè va ser la ponent que va incorporar un concepte clau a la taula: els i les joves, per intentar esbrinar cap a on camina avui el catalanisme. Precisament, de joves, a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu, n’érem pocs. Joves que vivim amb menys motxilles històriques que els nostres pares, mares, avies i avis, que no hem viscut la transició i que volem el pa sencer. Joves que volem viure el nostre catalanisme obertament al món. Ho va resumir molt bé: joves que volen ser.

La meva aportació al debat sobre el futur del catalanisme.

És a partir d’aquest moment que em vaig perdre part de debat obert, perquè em passaven pel cap diferents “sers” dels meus amics i amigues associats, de la manera que tenim d’entendre i viure el catalanisme. Sovint diferents entre ells i elles, però amb un denominador comú que no vaig saber entreveure en cap dels ponents.  Parlo del catalanisme social. Allò que ens ha garantit un mínim de justícia social i cohesió com a poble, i que ara alguns ho estan posant en perill. És senzillament allò que ens ha permès desenvolupar una comunitat dinàmica i vertebradora per a tots els i les catalanes, tinguin l’origen que tinguin. Progrés i drets socials.

Qui hem coneix sap que sóc dels que creu que ja fem tard en la construcció d’un nou país. Sí, un estat per Catalunya i qui ens hi vulgui acompanyar.  Però crec que les influències nacionalistes de discurs únic i econòmic sobre el catalanisme els darrers anys ha estat del tot egoista i avui correm el risc de construir un país per seguir sobrevivint.

Segurament, tenint en compte les properes sessions del cicle se’n parlarà, però és important dotar de contingut social el discurs catalanista si volem seguir sent. Perquè els catalans i les catalanes ens mereixem viure i no sobreviure. Perquè el catalanisme es mereix viure i no sobreviure. 

1 comentari

  • Jordi Crisol – El catalanisme. Un apunt més per a l’horitzó 2020.

    12/02/2014 0:21

    […] Article publicat al blog del Diari Ara. […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús