Arxiu de la categoria ‘General’

La crisi, el procés i la felicitat personal i pública

dimarts , 13/10/2015

En termes generals, la felicitat hauria de ser un dels principals béns comuns que hauria de regir els nostres pobles, ciutats i barri. Un dels índexs que mesura la felicitat de les persones, i per tant dels pobles, ciutats i barris, és el seu nivell de benestar i de relació amb l’entorn social.

Des de fa més d’una dècada vivim en un país i una societat canviants que han alterat, significativament, l’índex de felicitat de la ciutadania. Amb aquest article no pretenc fer un balanç positiu o negatiu d’aquesta alteració. Només em disposo a apuntar algunes causes que segur que han alterat l’índex de felicitat de la ciutadania: (més…)

Hortitzó de llibertat. Tornar a començar

dilluns, 9/09/2013

Samarreta Esplai Garbí.

Diuen que prendre’s un descans de tant en tan és bo. M’atreviria a dir que el meu ha estat excessiu. Sovint, la immediatesa del món en que vivim, la feina i la vida associativa m’han impedit sobrepassar el paradigma dels 140 caràcters. Estem vivint a cop de titular per sobre les nostres possibilitats, és per això que vull posar una mica de llum (particular) en un espai aturat durant fa mesos.

Després d’un estiu diferent, farcit de bones  experiències amb bona companyia i del retrobament amb un mateix defugint  totalment de la rutina laboral i la vida associativa arriba un setembre ple de bones intencions. I també vull que ho sigui per poder reprendre la reflexió setmanal o quinzenal sobre els principals temes que m’interessen i ens afecten. Temes que apareixen resumits en el nou subtítol del blog i que a continuació n’explico el per què. (més…)

Aturats a l’ascensor social

dilluns, 16/01/2012

El passat 15 de desembrela Fundació Jaume Bofill organitzava unes sessions sobre “quin paper té l’educació en l’ascensor social a Catalunya” al Cercle d’Economia [sic] després de la publicació d’un informe que en feia referència.

Aquest informe constatava que gairebé la meitat dels catalans han pujat gràcies a l’ascensor social. Que en els últims 50 anys, els fills de famílies obreres i pageses han passat a engreixar les classes intermèdies i en alguns casos -15%- han aconseguit formar part de la classe directiva.

L’estudi Educació i mobilitat social a Catalunya dela Fundació JaumeBofill posa en negre sobre blanc el tan esmentat ascensor social català i constata que el 46% de la població s’ha forjat un futur millor que el dels seus pares.

Diu aquest informe també que l’ascensor està espatllat. I és que en ple segle XXI, i després de l’evolució social, política i econòmica del país és ofensiu seguir parlant d”ascensor social”. Parlar d’ascensor social avui em fa remor d’estomac. L’ascensor social va ser conseqüència dels moviments migratoris que va viure Espanya fa anys, de la lluita per la igualtat entre sexes i de l’economia especulativa catalana i espanyola. No més.

La crisi que vivim ha afegit l’adjectiu econòmica a la meritocràcia que alguns ens volien vendre. La meritocràcia ha cedit per enèsima vegada al determinisme social Això ens abocarà de nou a una altra lluita de classes? No ho sé.

Darrerament, alguns polítics ens han volgut vendre de nou i sense mala intensió, projectes per recuperar l’ascensor social del nostre territori; com per exemple el futur Campus universitari Diagonal- Besos de la UPC. Tal i com es detalla el projecte sembla que no hem après res de nou. Tornem a començar la casa per la teulada. Amb un sistema universitari que no garantirà (si es que ho garanteix ara) la igualtat d’oportunitats en l’accés als estudis superior. Per fer aquestes afirmacions em remeto al Pla Bolonya i l’increment de les taxes universitàries. Seran de nou, els fills i filles dels més adinerats qui podran utilitzar aquest Campus, perpetuant així una societat de classes.

El repte ara mateix passa per deixar de parlar sobre l’ascensor social i treballar perla Transformació Social, on precisament l’educació (formal i no formal) hi té un pes important. L’escola, les associacions i entitats educatives i l’entorn familiar són les claus a impulsar, no mesures que perpetuen les desigualtats.

Jordi Crisol

Des de l’associacionisme educatiu català

Quo Vadis PSC?

dissabte, 10/12/2011

N’hi ha que segueixen la meva “socialdemocratització i correcció política” de ben a prop gracies a la meva vida associativa a Esplac.

Després de llegir aquest article més d’un se sentirà convençut de que en tenen un més a prop, però no s’enganyin amics, a vegades la confiança et fa sentir més a prop del que realment s’està.

Sempre he seguit estretament els debats interns de la història del PSC, els canvis generacionals de líders i direccions. Ni perquè militi ni perquè hi simpatitzi, sinó perquè a casa hi ha hagut vocació política socialista. Des de Pallach a Maragall. Són debats i moments que m’apassionen, sobretot si de tan en tan ho banyo amb un dinar amb en Fabian, que malgrat no som de la mateixa corda partidista, quan parlem de política ens entenem.

Avui és dissabte i com de costum he obert la meva carpeta de política i de blogs al Google Reader, cosa que cada vegada faig  amb més tensió i he arribat al laboratori d’idees del sector Obiolista del PSC, la web de Nou Cicle. Sempre és interessant passejar-s’hi, i perdre mig matí llegint i rellegint idees, reflexions i d’altres bajanades des del l’únic espai tranquil sobre catalanisme i progrés.

L’allau de notícies que inunden la web de Nou Cicle es pròpia d’uns temps pre congressuals on hi jugaran un paper prou important. Del que he vist i llegit  avui m’han entrat ganes d’escriure i divagar, aquí em teniu. Qui m’ha obert la gana de lletres i tecles ha estat Joan Ignasi Elena, amb la carta oberta que ha enviat a la resta de candidats i el vídeo que surt en portada, que a continuació us l’adjunto.

[youtube DfdcK1uBNXA]

Sembla doncs que als socialistes catalans, se’ls acumula encara més la feina; Reformar Espanya i reformar el propi partit, el PSC i el PSOE. Els diferents candidats que podrien presentar-se a primer secretari demanen reflexió, noves idees, nous noms i persones. És preocupant però que només Joan Ignasi Elena i Àngel Ros defensin una obertura de mires sense precedents. Els altres, més fusta corcada. Des del meu punt de vista, és gairebé indispensable, que Elena i Ros uneixin les seves forces, perquè l’aparell del partit, ha pres partit per Navarro, candidat oficialista de l’actual direcció.

Una unió entre Ros i Elena significaria una onada d’il·lusió entre la socialdemocràcia catalana. Una mala notícia per ERC, sens dubte.

Perquè el PSC recuperi la credibilitat els proposa sis punts:

  1. Abandonar l’espai progressista del centre dreta català. Ja hi ha CDC per això.
  2. Fer i defensar polítiques d’esquerres. Cal que assumeixin el discurs i la paraula esquerra.
  3. Treballar seriosament el relleu entre els seus dirigents i espais de participació. La reforma es la base de la política  socialdemòcrata. I és aquí, als processos de reforma on falla el relleu.
  4. Renovin les agrupacions locals. Empoderar les agrupacions locals.
  5. Deixar d’utilitzar el poder com a menjadora i utilitzar-lo per a la Transformació Social.
  6. Trencar amb el PSOE

Jo amb fraternalitat, però amb independència!

 

Jordi Crisol

Carta enviada al director del Diari Ara

dijous, 23/06/2011

a l'esplai som voluntaris.png

Benvolgut Carles,

Primer de tot, moltes gràcies per contestar el missatge a Twitter sobre la crítica a l’article que sortia ahir al diari Ara.

M’agradaria però, si em permets, donar-te les raons de perquè he fet públic també el meu desacord amb l’article de la pàgina 42 i 43 del diari d’ahir (dimecres 22), així com amb  d’altres que han aparegut al Diari Ara anteriorment. La meva crítica, i la de la entitat que tinc el gust de representar, Esplais Catalans (Esplac), gira al voltant del tractament homogeni que els mitjans de comunicació estan donant a l’educació en el lleure del nostre país.

L’error dels mitjans, i segurament perquè nosaltres tampoc ens hem sabut explicar prou bé, rau en: associar i barrejar els termes esplais i caus amb la prestació de serveis de lleure per part d’altres empreses o fundacions.

En aquest cas, Minyons Escoltes i Guies de Catalunya (MEG), Escoltes Catalans (EC), Acció Escolta (AE) i Esplais Catalans (Esplac) compartim el treball per una transformació social des del voluntariat, cosa que en altres federacions i fundacions no passa.

(més…)

El moviment #15M i el dret a l’autodeterminació

dimecres, 1/06/2011

15M.png

Aquests dies, després de que el Moviment 15M assentés totes les acampades arreu del territori espanyol, incloent ciutats d’arreu dels Països Catalans, ha sortit a la llum en aquestes trobades espontànies de persones el fet o no de que aquest moviment reconeixes el dret a l’Autodeterminació.

No em deixa de sorprendre que a hores d’ara, avui, en ple segle XXI, una societat que surt al carrer per reclamar una democràcia real a les institucions i al carrer es plantegi el fet d’haver d’aprovar o no el Dret a l’Autodeterminació. El dret a l’autodeterminació reconeix el dret de l’individu a definir lliurement el seu estatus dins la societat i al món. Reconeix per extensió també el dret a l’autodeterminació d’un col·lectiu de persones. A que un col·lectiu, pugui esdevenir lliurement el que pensa, fa i diu.

La carta de les Nacions Unides recull que: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”.

Aquest dret que s’està intentant debatre en les diferents assembles que generen les acampades no vas més enllà del que s’està reclamant. Al meu entendre, el moviment del 15M  demana que el ciutadà pugui decidir i influir directament sobre el seu propi desenvolupament social, polític, cultural i econòmic. Que res d’això depengui única i exclusivament d’uns quants.

De manera implícita doncs, s’està demanant que els ciutadans puguin decidir el seu futur, com a persones, com a col·lectiu i com a poble. Per tant, per mi, el debat no és si aprovem o no el dret a l’autodeterminació, el debat hauria de ser que entenem com a col·lectiu i com a poble.

Avui en parlàvem en una sobretaula improvisada després d’una reunió d’Esplac amb alguns dels presents. La consigna d’algun de nosaltres era clara; aquest debat és susceptible de ser manipulat per persones que confonen el dret a l’autodeterminació amb la independència. I aquí, en l’estat en que vivim, per desgràcia n’hi ha molts, tant al carrer com al parlament.La tradició monàrquica i a voltes absolutistes de l’estat espanyol porta anys enverinant a la societat amb aquest discurs.  Cal considerar la independència com un procés que s’inicia en cas d’exercir part (no tot) del dret a la autodeterminació i obtenir una majoria amplia en sentit positiu.

La reacció que a provocat tan dins com fora de les assembles l’inici del debat sobre el dret a l’autodeterminació ens demostra que malgrat la nostra tradició associativa i democràtica de país, cal continuar picant molta pedra.

Que la democràcia quedi al descobert.

 

Els nens de Can Cots

diumenge, 20/03/2011

Captura de pantalla 2011-03-20 a las 4.01.45 p.m..png

Aquest és el títol d’una pel·lícula. Una pel·lícula que té com a protagonistes nens i nenes d’un esplai. Sense veure-la, perquè dissabte durant la presentació tenia un compromís inaludible, puc dir que d’entrada és un projecte interessant. Fa gairebé 5 anys, quan al 2006 vaig fer el curs de Directors al Mas Pujolar, a Viladrau; vaig conèixer en Jairo i la Judit, dos monitors del Clupi. L’esplai del qual ha estat idea la pel·lícula. Una molt bona iniciativa del Clupi !

Parlo d’en Jairo i la Judit perquè va ser allà, al Mas Pujolar quan em van sorprendre. Em van sorprendre de com entenien i feien de la participació infantil l’eix central de la seva tasca educativa a l’esplai. Perquè veieu del que parlo, us adjunto el trailer i la sinopsis de la pel·licula.

[youtube laa8vuwghZg]

Un grup de nens i nenes d’un esplai passa les seves colònies en una vella masia, anomenada Can Cots, que l’esplai té llogada des de fa anys. Els nens hi han anat des de sempre i li tenen molt d’afecte, sembla que l’hagin de tenir per sempre… Però un bon dia la propietària de la masia els avisa que, sentint-ho molt, deixarà de llogar-los la casa, ja que vol convertir-la en un càmping. Els nens reben la notícia amb tristesa i impotència. Com pot ser que els deixin sense casa seva? Però un dels grups de nens no ho acceptarà tan fàcilment i decidirà lluitar, fins al final i més enllà si cal, per canviar la situació. Amb l’ajut dels altres grups, començarà tota una estratègia perquè, sigui com sigui, aquella casa segueixi sent per les seves colònies. I s’embarcaran en una aventura en la qual les coses ja no deixaran de complicar-se. Els nens posaran en pràctica tota la seva capacitat d’imaginació, de creació i de realització de tot allò que es proposen. No hi ha frens ni traves que valguin quan un nen està convençut i es posa mans a la feina. Encara que sigui sense el suport de ningú. En ocasions es desesperaran davant les adversitats i s’ompliran de desànim, però continuaran endavant ajudant-se els uns als altres. I quan les coses vagin mal dades i optin per deixar-ho córrer, sempre hi haurà algú que torni a carregar-los d’esperança. Què és capaç de fer un nen que descobreix tot el poder que mai li ha dit ningú que té? Què és capaç de fer un nen que creu en sí mateix i té clar el que vol? Però… Què és capaç de fer un nen en un món governat per adults que no el creuen prou capaç

 

El CAB cancel·la el debat amb els alcaldables per Barcelona

divendres, 11/03/2011

Captura de pantalla 2011-03-11 a las 5.08.20 p.m..png

Avui, mitjançant twitter m’he assabentat de que el Consell d’Associacions de Barcelona ha suspès el debat amb els alcaldables dels diferents partits a les eleccions per Barcelona. En un comunicat brillant, i sense desmerèixer a ningú el CAB fa saber d’aquesta decisió i de les raons que l’han portat a fer-ho.

Agraeixen la predisposició dels alcaldables d’ERC Barcelona i ICV-EUiA Barcelona per a realitzar el debat. D’altra banda també s’agraeix l’esforç de les altres candidatures per proposar noms alternatius per a realitzar el Debat. El CAB però es referma en les seves posicions i argumenta que podríem haver realitzat un debat amb aquests altres regidors i regidores però ho hem rebutjat perquè entenem que el reconeixement del món associatiu passa per la presència dels alcaldables i pel fet que els caps de llista prioritzin l’associacionisme com a paper cabdal en la construcció de la Barcelona del futur.

El CAB reflexiona i fa un exercici que el reivindica com a eina per treballar per al reconeixement de l’associacionisme a la ciutat de Barcelona. Coincideixo plenament amb el CAB quan comenten que aquest fet els porta a refermar-se en que la dificultat d’aconseguir que els caps de llista prioritzin un debat d’aquestes característiques reflecteix la urgència que la ciutat es doti d’un Pla de Suport a l’Associacionisme que permeti avançar en el reconeixement, el finançament i els espais de les associacions.

Felicitar al CAB per prendre aquesta decisió, que en el fons ens fa més forts per seguir fent la nostre feina.

Jordi Crisol Tortajada