Aquests dies, després de que el Moviment 15M assentés totes les acampades arreu del territori espanyol, incloent ciutats d’arreu dels Països Catalans, ha sortit a la llum en aquestes trobades espontànies de persones el fet o no de que aquest moviment reconeixes el dret a l’Autodeterminació.
No em deixa de sorprendre que a hores d’ara, avui, en ple segle XXI, una societat que surt al carrer per reclamar una democràcia real a les institucions i al carrer es plantegi el fet d’haver d’aprovar o no el Dret a l’Autodeterminació. El dret a l’autodeterminació reconeix el dret de l’individu a definir lliurement el seu estatus dins la societat i al món. Reconeix per extensió també el dret a l’autodeterminació d’un col·lectiu de persones. A que un col·lectiu, pugui esdevenir lliurement el que pensa, fa i diu.
La carta de les Nacions Unides recull que: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”.
Aquest dret que s’està intentant debatre en les diferents assembles que generen les acampades no vas més enllà del que s’està reclamant. Al meu entendre, el moviment del 15M demana que el ciutadà pugui decidir i influir directament sobre el seu propi desenvolupament social, polític, cultural i econòmic. Que res d’això depengui única i exclusivament d’uns quants.
De manera implícita doncs, s’està demanant que els ciutadans puguin decidir el seu futur, com a persones, com a col·lectiu i com a poble. Per tant, per mi, el debat no és si aprovem o no el dret a l’autodeterminació, el debat hauria de ser que entenem com a col·lectiu i com a poble.
Avui en parlàvem en una sobretaula improvisada després d’una reunió d’Esplac amb alguns dels presents. La consigna d’algun de nosaltres era clara; aquest debat és susceptible de ser manipulat per persones que confonen el dret a l’autodeterminació amb la independència. I aquí, en l’estat en que vivim, per desgràcia n’hi ha molts, tant al carrer com al parlament.La tradició monàrquica i a voltes absolutistes de l’estat espanyol porta anys enverinant a la societat amb aquest discurs. Cal considerar la independència com un procés que s’inicia en cas d’exercir part (no tot) del dret a la autodeterminació i obtenir una majoria amplia en sentit positiu.
La reacció que a provocat tan dins com fora de les assembles l’inici del debat sobre el dret a l’autodeterminació ens demostra que malgrat la nostra tradició associativa i democràtica de país, cal continuar picant molta pedra.
Que la democràcia quedi al descobert.