Confiscats

dimarts , 16/04/2013

Sembla que finalment es consumarà la confiscació dels dipòsits superiors a 100.000€ a Xipre. Tenir grans dipòsits és haver pecat i ara caldrà pagar pels excessos que s’hagin pogut haver comès i que han originat un rescat per part de la troica en aquella illa mediterrània. El rescat, encara pendent de ser tancat definitivament, sembla que oscil·larà al voltant d’uns 23.000 Milions d’euros, un “simple” 135% del PIB. La troica només n’aportarà 10.000 i la resta amb càrrec als xipriotes. En conclusió la mala gestió d’uns governants, inclosos alguns dirigents bancaris, farà recaure tot el pes del rescat en els ciutadans, sigui amb retallades brutals, pujades d’impostos i ara, i això és la novetat, en la quitança als grans dipòsits. Sense estalvi, no hi ha inversió. Sense inversió, no hi ha recuperació possible: més atur i més pobresa.

Aquesta vella Europa, decadent i poc il·lusionant, dirigida per uns pocs, ara s’encaparra en confiscar els dipòsits de l’estalvi. Fins avui una de les garanties del model capitalista, com és la preservació de l’estalvi, també se’n va a en orris.

Desconec si Xipre era una base pel blanqueig de diners de les oligarquies russes, però ningú es fa la mateixa qüestió quan això serveix per a dinamitzar el mercat immobiliari a tota la costa catalana o bé quan els compatriotes de Putin són els principals consumidors de productes de luxe Passeig de Gràcia enllà…

Com diu el refrany, quan “vegis les barbes del teu veí afaitar…”, anem-nos preparant. Això no s’ha acabat ni de bon tros. Aquest model determinat d’Europa ja no ens convenç, ni engresca, ni motiva. Es poc transparent i escassament democràtic, però ara a més confisca. Una unió a Europa és la solució, és irreversible i és el camí, però fer pagar tothom pels excessos d’una minoria, penso honestament que no és la solució.

Un país de segona fila

dissabte, 23/02/2013

Veient l’allau de notícies, degudament engreixades per tots els mitjans públics i privats d’aquí i d’allà, fa la sensació que això de Catalunya sigui una mena de “femer” gegant on els corruptes campen al seu lliure albir. Estem envoltats de Vito Corleone‘s amb barretina i espardenyes de vetes.

Assistim bocabadats a un seguit de casos de corrupció i trames de noms folklòrics. Fins i tot un partit tradicionalment lliure de corrupció com ERC ja té també la seva quota corrupta-mediàtica. Els seus imputats, seguint la línia de transparència del partit, ja han deixat els seus càrrecs per allò de ser net i a més semblar-ho: Les consignes funcionen.

El president Mas, cada dia més envellit i amb menys “punch” per liderar el país, sembla un apòstol més de l’immobilisme i es dedica a fer cimeres amb tot de senyors grans amb vestits cars per assegurar que res o quasi res es mourà. Sembla que tocaria no moure massa res.

No crec pas que això sigui l’enèsim “atac al sobiranisme” com prediquen des de CiU i com molt bé ironitzaven els de “Polònia” (TV3) el dijous passat. Ja seria hora que els que l’han fet la paguin, siguin polítics locals, de regional o bé de Molt Honorable família. Triar entre “corruptes” o “patriotes” és una trampa intel·lectual que no es pot acceptar.

Sí, és cert: Tot ha esclatat quan teòricament Catalunya ha iniciat el seu “camí cap a la llibertat”, però no crec pas que tot aquest allau de casos sigui fruit d’una estratègia orquestrada des de l’Estat…

Avui en dia, tot va a una velocitat sideral. La informació vola i els canvis són constants. Ningú accepta combregar amb rodes de molí. Bé, almenys no la majoria. Tenim un país amb molta corrupció i com tantes coses estan caient pel seu propi pes:

Pensàvem que teníem una economia forta però tenia uns fonaments de fang.

Pensàvem que teníem una democràcia consolidada i la corrupció campa.

Pensàvem que la justícia ho resoldria, i almenys fins a dia d’avui, ningú ha estat condemnat.

Amb un excés d’autocomplaença, pensàvem que érem els nòrdics de la Mediterrània i resulta que cada cop més ens adonem que vivim en un país de segona fila.

Una de corruptes

dissabte, 9/02/2013

Quan els efectes de la crisi més s’estan notant i tots plegats estem tips de 5 anys de patiment, salten a la palestra mediàtica dia rere dia un allau de casos (presumptes) de corrupció. No importa el partit, municipi o comunitat autònoma: No hi ha un pam de net enlloc. La Ibèria corrupta no entén de fets diferencials.

El hit parade actual el lidera l’inefable cas Bàrcenas. L’antic tresorer sembla que no guardava la deguda diligència que es presumeix a tot aquell que remena diners aliens i, entre tiberis i baixades d’esquí, feia (presumptament) circular diners cap a la bucòlica Confederació Helvètica o retribuïa els bonus de final d’any als camarades del PP. El mític 7 del Barça d’handbol, previ pas per ESADE, també feia les seves pràctiques fent corrupteles com a becari avançat: Aquest dins la categoria de “corruptes amb pedigrí reial”.

No ens estarà passant a tots plegats la síndrome de Lance Armstrong? Aquest es defineix per “Ho negaré tot fins que no hi hagi més remei”. Mentir és tan humà com respirar. La corrupció existeix i existirà sempre. Sovint és proporcional al poder que s’exerceix.

En l’àmbit públic i en el privat això és així, i sinó fem tots plegats una mica d’autocrítica: Aquella factura no declarada per estalviar l’IVA, aquell preu inflat per enganyar qui sigui, aquella decisió discrecional, no fonamentada o a dit, aquella promoció d’un conegut o parent a qui es col·loca espontàniament, o aquell proveïdor que malgrat ens fa un preu més alt ens remunera amb les tradicionals paneres o “sobres”. Sempre s’ha fet i sempre es farà.

En l’àmbit polític, el problema és que aquí mai passa res. Qui la faci, que ho pagui. Tanmateix ningú dimiteix, ningú en paga cap preu, els judicis es fan eterns, són ineficaços i estan precuinats pel carnet polític de “sa senyoria” de torn. Es fan “cimeres” per netejar consciències o vendre algun diari més entre setmana. La mentida i el cinisme estan a l’ordre del dia i tot revestit per una pàtina de presumpció que fa que els simples mortals (i contribuents al capdavall) no entenguem res, cada cop ens emprenyem més i potser, tal vegada algun dia ens organitzem i els hi fem caure el “xiringuito” a tota aquesta colla de farsants.

Zona de Confort. Sortim?

dissabte, 19/01/2013

Tots vivim en la nostra pròpia Zona de Confort. Avui en dia qui més qui menys hi sobreviu. La conjugació del verb “aguantar” es declina en totes les converses quan es toca el tema laboral. Estem cansats, exhaustos, deprimits, derrotats per una crisi de la qual alguns ens culpen. Ens inculquen que hem d’estar en la zona de confort, ja que la majoria hi habita. La mediocritat regeix l’existència. Ens domina la por, la queixa ens consola, mirem les errades de l’altre i ens encanta buscar culpables. Sempre s’ha fet així. Actuem només a la reactiva i les reflexions que fem giren a l’entorn del què passa si no es pot?

 Fer el pas costa. La sortida, “exit” en anglès, és el que més costa.

 Busquem la llibertat. En sortir de la zona de confort una alenada de confiança ens fa pujar l’autoestima. Som proactius. Hi ha un excitament general, un pessigolleig que regula una nova etapa, aquesta ja sense por. Creiem que els somnis poden esdevenir possibles. Hi posem passió per assolir els reptes més complicats. Busquem solucions. Ens marquem els nostres propis objectius personals, mesurables i realitzables. Hem sortit de la Zona de Confort. No hi ha límits, no hi ha por. L’èxit està al nostre abast. El canvi és el que és realment estable. Què passa si puc?

 Sortim?

TGV, cap on vas?

dissabte, 19/01/2013

Amb 20 anys de retard, grans incomoditats, múltiples incompliments i amb un cost estratosfèric, el 9 de gener s’ha inaugurat la línia de TGV (en espanyol AVE) entre Barcelona i la frontera francesa. Una infraestructura de moda fa uns anys, però que avui dia no té massa sentit. En un país, l’Estat espanyol,  que es vanta de ser el líder europeu en quilòmetres d’alta velocitat (trens que superen els 250 km/h), malgrat estar en fallida econòmica i política, desconec si això és motiu de celebració o per desesperar-se directament. Aquesta inauguració i posterior intent de rendibilització política per part de tothom demostra que poc clares es tenen les prioritats i les necessitats del país.

Durant anys hem estat dient que els costos eren enormes i la rendibilitat nul.la en les línies del centre, sud i nord-oest de la península. Serà aquest tren el nostre particular aeroport d’Alguaire? (ens encanta criticar els de Ciudad Real o Castelló, però ningú parla de l’aeroport de Lleida)

Són infraestructures amb un cost inaudit i una nul.la rendibilitat (llevat d’excepcions puntuals) que cap dels països seriosos i del nostre entorn està endegant actualment. El temps ho posarà tot al seu lloc. De moment els catalans hem d’estar contents (se suposa) ja que podrem anar a Madrid en 4 hores.

Per cert, per anar cap a Europa i el món hem de canviar de tren a Figueres. França (també Portugal ho féu) ha ajornat sine die la connexió d’alta velocitat amb Espanya. A partir d’unes determinades distàncies el TGV perd sentit en favor de l’avió. El pla de negoci que s’ha presentat no paga ni el manteniment anual, ni per descomptat la inversió en la xarxa, ni el cost dels trens…

Tot sembla un gran despropòsit molt allunyat de la realitat d’avui dia, les ineficiències del qual seran pagades un cop més per tots els contribuents.

No matin la il.lusió

dissabte, 8/12/2012

Benvolguts Srs. Polítics, l’Onze de Setembre d’enguany una immensa majoria de catalans ens vam manifestar per reclamar un nou Estat a Europa. Va ser la manifestació més gran feta a Europa des de la II Guerra Mundial. El President Mas va entomar el repte i va convocar ràpidament eleccions anticipades. No era estrictament necessari, però el clam popular juntament amb la liquidació del vodevil del pacte fiscal li va fer entendre que la legislatura estava esgotada. No li ha sortit del tot bé. La seva aposta messiànica, les falsedats inventades i la crisi li ha fet perdre molts escons. Deixo pels analistes i tertulians, la qualificació del resultat.

 Tanmateix la voluntat de la societat civil es manté inalterable. La voluntat de la majoria és caminar cap a l’Estat propi. Això és indiscutible. A vegades vostès s’entretenen amb tot de matisos que semblen perpetuar el ranci partidisme i l’immobilisme ineficient. En un lloc on no ens volen com som, no ens entenen i només ens volen per mantenir un espoli indignant, el millor és marxar. Tenim pressa. No perdin el temps que la crisi apressa. Els instruments que necessitem ens ajudaran a lluitar contra la crisi: No a sortir-ne, tampoc hem de fer demagògia fàcil.

Moguin-se ràpid, arribin a acords entre vostès, preparin el referèndum i votem. Ja veuen com les gasta Espanya, però aquí som majoria i guanyarem. No volem passar a la Història com el poble més resistent, però incapaç d’emancipar-se. Ho tenim a tocar: No matin la il.lusió.

El management segons Buffett (i 3ª part)

dissabte, 8/12/2012

Per cloure aquesta trilogia d’articles sobre la visió de management de l’Oracle d’Omaha, el multimilionari Warren Buffett, parlarem de reptes i oportunitats de l’aprenentatge. En la primera part vèiem les empreses adequades per invertir i els gerents adequats per dirigir-les. En la segona, les tècniques de motivació de persones inspirades en el guru Dale Carnegie, que amaren tots els pensaments i actuacions de Buffett.

 Alguns dels punts que ara descriuré, Buffett els planteja com axiomes. Veiem la seva aplicació al món empresarial i a la vida:

 –    Risc de viure manllevant diners. Buffett diu “El palanquejament és molt temptador, però sempre porta problemes”. Penso que no cal estendre’s més en aquest punt. Som al 2012, en plena crisi i amb un problema de sobre-endeutament global. Però què pensàvem d’això el 2008? Sovint, però, molts gestors són contraris a endeutar-se més per aconseguir més rendiments. Buffett és considerat com un gestor de la vella escola o conservador.

-    Una bona idea pot portar més problemes que una mala. A vegades el que sembla una idea brillant o molt atractiva, pot convertir-se en una mala inversió.

-    “Es poden guanyar diners en l’àmbit de la llei”. Podríem aplicar-ho a molts polítics en el nostre país…

-  Encerts i errors. El món de l’empresa (i la vida) consisteix en prendre decisions i errar constantment. Tanmateix, és important que els encerts superin els errors.

-  Aduladors. Envoltar-se d’aduladors pot fer prendre el nord, i sovint no pot evitar prendre decisions estúpides.

-    Aprendre de les oportunitats perdudes.

-   Confiar en el que està provat. No hi ha res de dolent en copiar i millorar el que està provat i funciona (Cas Apple, p.ex.). Sovint les empreses tenen unes corbes d’aprenentatge molt altes per no anar al mercat i comprar el que ja existeix.

-   Entorn positiu. Si et relaciones amb persones millors que tu, veuràs com progressivament aniràs millorant i ascendint. Buscar referents positius.

-  Potencial. Tothom té potencial i ha de ser vist com una entitat econòmica amb capacitat de generar beneficis. Cal cuidar-se i formar-se.

-    No endeutar-se mai per sobre de les possibilitats de retorn.

Amb això acabaria la sèrie de 3 articles dedicats a Warren Buffett, personatge carismàtic i polèmic. Com tot milionari, persona amb clarobscurs però un visionari dels negocis, fet a si mateix i amb un talent excepcional. Espero que puguem extreure’n coses i aplicar quelcom de les seves ensenyances al món de les nostres empreses.

Bibliografia: Mary Buffett i David Clark “Warren Buffett y los secretos del management”. Alienta Edit. 2011.

 

 

El management segons Buffett (2ª part)

dijous, 6/12/2012

Warren Buffett s’ha convertit en un guru, en un referent en el món de les inversions i de la gestió empresarial. En la primera de les tres parts en què s’estructura aquest article, vèiem com havia seleccionat els directius adients per l’empresa adequada i havia delegat amb ells fins al punt de l’abdicació. Ara caldrà motivar-los per obtenir-ne el màxim. En aquesta segona part, veurem quins mètodes de motivació utilitza amb els seus directius.

Buffett s’inspirà i s’empeltà del pensament i de les tècniques de Dale Carnegie, un escriptor nord-americà que va excel·lir en temes com l’autoajuda, el desenvolupament personal i la superació de limitacions. Carnegie va crear un mètode propi a principis de segle XX encara avui vigent. Es coneguda la seva frase:

People rarely succeed unless they have fun in what they are doing

Els cursos de Carnegie van permetre a Buffett superar les seves pors i limitacions.

 Quines són les claus de motivació de Buffett amb els seus directius o empleats?

-         Primera impressió. Procurar que el primer contacte amb algú sigui sempre amistós així serà més fàcil aconseguir-ne bons fruits, obtenir una bona negociació, tancar un tracte, etc. En cas contrari, serà terriblement difícil.

-         Elogi. Tothom té necessitat de sentir-se valorat. A través de l’elogi i el reconeixement es pot assolir una gran motivació. És clau valorar a tothom, cadascú amb les seves funcions i transmetre-li correctament, fent-li saber que és important i necessari.

-         Reputació. A tothom li agrada tenir una bona reputació. S’apel.la a la grandesa de les persones i a la importància de les tasques que faci cadascú.

-         Crítica. Si s’abusa de la crítica es posa a la persona en actitud defensiva, i es pot ferir l’autoestima i l’orgull. Quan no hi ha més remei que criticar algú, cal començar sempre per elogiar-lo. Les crítiques han de ser genèriques i subtils i no de fets o persones.

-         Cedir. A vegades per guanyar una discussió, cal primerament cedir. Escoltar i acceptar la postura de l’altre. Evitar la confrontació és el primer pas per guanyar. Cal passar a una estratègia constructiva i mai destructiva.

-         Satisfer a l’altre. Cal tenir empatia. Entendre les postures d’altri tan bé com les pròpies. A vegades s’ha de deixar de pensar en el que vull (jo) i pensar en el que vol l’altre.

-         Preguntar vs. ordenar. Fomentar que els altres arribin per si sols a la resposta o a la solució més que donar ordres o respostes concretes. Suggerir vs. Ordenar. Es busquen líders i no pas esclaus.

-         Errors. Admetre’ls ràpidament i de forma vehement. Tothom s’equivoca i quan un directiu reconeix els propis errors això li dóna proximitat, confiança i credibilitat.

En la tercera part, veurem algunes oportunitats i ensenyances que Buffett ha après al cap de molts anys d’èxits.

(continuarà…)

El management segons Buffett (1ª part)

dimarts , 4/12/2012

Què permet una empresa tèxtil americana fundada el segle XIX (Berkshire Hathaway Inc.) passar d’una previsible fallida a convertir-la en un conglomerat d’inversió i hòlding d’empreses amb més de 270.000 empleats i més de 140.000 milions de dòlars de xifra de negoci?

L’empresa actualment participa en societats tan reconegudes com Coca-Cola, American Express, Anheuser-Busch (Budweiser), Moody’s, P&G, el banc Wells Fargo, els supermercats Wal-Mart i Costco o the Washington Post, per citar-ne només algunes.

El seu CEO i principal accionista és el magnat Warren Buffett, tercer home més ric del món, amb una fortuna estimada de 46.000 Milions de dòlars segons la revista Forbes, i 20ª persona més influent del món segons la mateixa publicació.

Recentment, s’ha donat a conèixer una important operació al nostre país. Berkshire ha adquirit a CaixaBank la cartera d’assegurances de vida (enllaç). Mesos enrere va adquirir també una petita empresa catalana del sector dels cosmètics (enllaç).

L’anomenat “Oracle d’Omaha”, és conegut per la seva austeritat i l’habilitat pels negocis i preveure el comportament dels mercats. Una llegenda diu que encara viu a la mateixa casa des de l’any 1958 a la ciutat d’Omaha (Nebraska). Altres llegendes també apunten que va tenir un Volkswagen Escarabat fins que el seu compte corrent ja disposava de diversos milions. Es un filantrop i conegut aportador al Partit Demòcrata dels EUA.

Però quins són els secrets de la seves inversions i de la direcció de les empreses (management)?:

 –         Escollir empreses adequades i defugir les mediocres. És mítica la frase de Buffett “que mai inverteix en una empresa que no entén”. Cal que l’empresa escollida disposi d’un avantatge competitiu perdurable en el temps (sigui una marca, servei, elevats volums de compra, etc.)

  • Alhora d’analitzar els guanys cal que aquests siguin sostinguts en una sèrie temporal prou significativa.
  • Es molt estrany que una empresa mediocre esdevingui una gran empresa.

-         Delegar. Buffett diu “deleguem fins al límit de l’abdicació”. La clau és delegar la feina a qui millor la coneix. Que la facin seva, que vulguin millorar i ascendir professionalment. El perfil seleccionat és més “líder” que no pas “esclau”. Es fomenta la direcció per part dels empleats com si les seves empreses fossin seves. La clau és que les persones siguin honestes, íntegres i que potenciïn l’empresa com si fos pròpia.

-         Trobar el gerent adequat. Quines característiques ha de tenir?

  • Estimar la feina. Trobar la feina que t’agradi i que hi posin passió. Amb això aixecar-se cada matí serà un plaer i l’èxit arribarà.
  • Per vendre, cal que el venedor cregui en el producte. Defuig d’allò que no un mateix no compraria o utilitzaria.
  • Obsessió, intentar assolir la perfecció i l’excel·lència amb les tasques que facis.
  • Honestedat, franquesa. No enganyar, “qui enganya en públic s’enganya a si mateix en privat”.
  • Obsessió pels costos. És com el “respirar” per a l’ésser humà, reduir costos és inherent a tota empresa. Els beneficis són l’essència de l’empresa i si cauen l’empresa mor. Ras i curt. En la saviesa popular catalana, “es té el que s’estalvia”.
  • Pensament estratègic. Tenir present el llarg termini no només el present immediat. Un directiu és algú que gestiona també un patrimoni a llarg termini, no només un compte d’explotació anual. Inversor i directiu, són rols que van extremadament lligats i que s’intercanvien.
  • Pagar segons el rendiment. Si es vol tenir una gran direcció aquesta ha de estar ben retribuïda i ser pagada segons el rendiment i els resultats de l’empresa.

(continuarà…)

Catalunya vota

dissabte, 24/11/2012

Deixeu que faci quatre línies d’actualitat després d’aquesta esgotadora campanya electoral de més de dos mesos.

Demà Catalunya vota. Les eleccions tindran un guanyador clar, el President Mas obtindrà una clara majoria. Malgrat les retallades i la crisi econòmica més greu que es recorda, l’actual president obtindrà una clara victòria. Veurem si per majoria absoluta o no. Un fet excepcional, inèdit a Europa. Tant sols als EE.UU., Barack Obama ha revalidat el seu mandat. En el context actual molts mandataris han estat foragitats dels seus càrrecs per la impossibilitat de poder gestionar la realitat.

El partit que obtingui el disputat segon lloc tindrà sembla un terç d’escons respecte el partit vencedor. Sense una oposició sòlida, ni una alternativa creïble i amb el vot cada cop més fraccionat, els partits constituiran dos eixos clars: l’eix nacional i l’eix autonomista. Progrés o immobilisme. Malgrat els matisos ideològics que els partits han intentat maximitzar durant la campanya i marcar perfil propi, el debat que vindrà es centrarà al voltant de poder exercir el dret a decidir i un eventual referèndum o consulta en els propers mesos: Catalunya, nou Estat d’Europa?

Alguna premsa internacional se’n fa creus de la posició de l’Estat espanyol. Aquí no tenim un Canadà o una Gran Bretanya. Enfront hi ha un Estat cada cop més desinhibit, hostil i contrari als interessos nacionals catalans i que ha engegat tota la maquinària del joc brut per alterar la voluntat democràtica. Ridícula posició, però nítida i clara.

El país està en joc. Futur com a catalans de ple dret o assimilació com espanyols, dins un context de més centralització, espanyolització creixent i empobriment general, obligats a pagar uns deutes inassolibles heretats després de decennis de dispendi i polítiques insolidàries.

Volem un país normal o volem ser una regió annexa? Això és el que es decideix. Però no ens enganyem, això tot just comença. Demà hi ha eleccions però no és l’estació d’arribada, és el principi de viatge. Que tinguem sort i que sapiguem votar, i com deia aquell “cordeu-vos el cinturó”, que venen revolts!