Arxiu del mes: abril 2012

L’escàndol de les Preferents

dissabte, 21/04/2012

El banc era el nostre amic. Algú a qui confiàvem els nostres diners i sovint els nostres problemes. A vegades ens regalava un calendari o un llibre, i tot. Ens oferia el seu assessorament sempre vetllant per la nostra economia i cuidant per la nostra felicitat. El banquer, a qui coneixíem de feia anys, era el seu representant a la Terra que a més ens donava un plus respecte altres clients, perquè ell “havia pensat primer en nosaltres”.

L’últim dels invents de les entitats bancàries per captar diners van ser les Participacions Preferents (PPR). Aquest producte està provocant darrerament un gran rebombori. Molta gent, en la seva majoria gent gran i amb escassa cultura financera, ha descobert que té els seus estalvis immobilitzats o ha patit importants pèrdues quan ha intentat recuperar els seus diners.

És un dels darrers despropòsits que els bancs i caixes han perpetrat últimament, com:

  • Els polèmics SWAPS, venuts com assegurances es van convertir més tard en productes especulatius,
  • Els escandalosos salaris i indemnitzacions a les cúpules directives,
  • El finançament barat del BCE per cobrir-se les vergonyes,
  • La seva insensata política de riscos,
  • La poc dissimulada connivència amb el poder o,
  • El manteniment artificial dels preus immobiliaris per no aflorar més pèrdues són una tediosa tirallonga d’escàndols.

Centrem-nos en les Participacions Preferents (PPR). Es venien com un producte d’estalvi, que vinculava la seva rendibilitat als resultats de les entitats. En anys de bonança oferien altes rendibilitats; entre el 6% i el 8%. Un producte llaminer. Molts inversors de perfil conservador, poc informats o directament enganyats, van ser captats pensant que contractaven una imposició a termini fix. Amb l’adveniment de la crisi moltes d’aquestes participacions van passar a valdre poc més que res. A més a més, surten a la palestra les veritats d’aquest producte: És de Renda Variable (similar a accions però amb menys drets polítics), no estan garantits pel Fons de Garantia de Dipòsits, mancats de venciment i amb molt de risc. La caiguda de beneficis i la manca d’expectatives va desplomar el valor de les PPR molt per sota del seu valor nominal. No cotitzen a borsa i vendre’ls va resultar certament complicat. “Preferents”? Té conya el nom…

Els bancs, en un atac de filantropia sense precedents (i molt pressionats per l’opinió pública tot sigui dit), han optat per oferir als seus (emprenyats) clients la possibilitat de convertir les PPR en accions (Santander), obligacions convertibles (Caixabank) o similars. S’ha constituït una associació per canalitzar queixes, demandes i gestions diverses (ADICAE). El tema està molt viu i ni molt menys ha acabat.

El Banc ja no és el nostre amic. A l’esforçat empleat bancari, entre infinits trasllats d’oficina, l’anirem veient com va canviant o directament com se li va diluint el que havia sigut el seu etern i jovial somriure. Són disciplinats executors de les ordres d’un ens anomenat “Els-de-dalt”. Intentaran convèncer-nos de la bondat dels “seus” productes per les “nostres” necessitats. Però al banc li importen ben poc les nostres necessitats. Necessiten col·locar productes. Tenen els seus propis interessos.  Són interessos legítims no ho negaré pas, però no necessàriament coincidents amb els nostres, com veiem en cas de les PPR.

Serà aquest el darrer escàndol bancari?

Adéu al Borbó

dimarts , 17/04/2012

Vet aquí 10 raons per demanar que el rei d’Espanya plegui en les seves funcions de cap d’estat:

  1. Legitimitat. El rei (com a cap d’estat) no ha estat elegit, tot i que la Constitució va ser ratificada en referèndum el 1978. Mai més la monarquia ha estat votada a les urnes. A més a més, el nomenament el va fer el dictador Franco, erigint-se per tant en successor.
  2. Transparència. Els comptes de la Casa Reial no són transparents, únicament fa poc s’ha publicat una mínima i insuficient relació de despeses.
  3. Exemplaritat. El comportament en les últimes actuacions no ha estat, com ell mateix diria, “exemplar”. (caçar elefants a Botswana és impropi o el cas Urdangarin, qui gràcies al seu càrrec nobiliari es va apropiar, presumptament, de diner públic).
  4. Austeritat. Si s’estan retallant serveis bàsics als ciutadans, la monarquia està clar que és prescindible.
  5. Paper institucional. Actualment, la democràcia espanyola és prou sòlida i madura com per no necessitar una figura que actuï d’àrbitre i que garanteixi suposadament l’estabilitat.
  6. Història. A Catalunya, tenir un nou Felip (VI) com a monarca, porta mals records. L’anterior va ser Felip V (segle XVIII), qui va dictar els Decrets de Nova Planta que instauraven l’absolutisme a Espanya i significaven l’eliminació de les llibertats catalanes.
  7. Cost-benefici. El paper de cap d’estat podria ser exercit per un president de república, mentre que les de cap de govern les podria exercir un primer ministre (o que assumís les dues funcions, com als EE.UU.) El cost seria sensiblement inferior.
  8. Excepció. Avui en dia en quasi tots els països del món, les monarquies constitueixen una excepció en termes històrics.
  9. Desprestigi internacional. La funció principal de la monarquia és la representació i donar imatge de marca a nivell internacional. Els darrers escàndols han provocat un gran desgast d’aquesta imatge i poden generar un efecte contrari.
  10. Oportunitat. La Primera República va durar menys de 2 anys (1873-1874), la Segona quasi 8 anys (1931-1939), donarem una oportunitat a la Tercera?

Important o urgent

dimecres, 11/04/2012

Tinc un amic que està molt estressat. És com jo, un pare novell. Sovint ens trobem i compartim àmplies tertúlies. Intento que vingui a fer esport; a córrer o en bicicleta. Em diu que va molt estressat i que no té temps. Lluny de pensar que em dóna llargues per no venir i evitar així uns cruiximents de campionat, penso que té una mica de raó. Aquest fet no em tira enrere per intentar ajudar-lo en el seu propòsit de ser una persona més efectiva.

El temps és finit i és el més democràtic que hi ha. Tots tenim 24 hores; rics, pobres, llestos i cretins. Un dels mals de la nostra societat és la falta de temps.  No serà que intentem enquibir massa “coses” en les nostres minses 24 hores? Vegem si ho podem resoldre.

Aquestes “coses” o activitats, les podem classificar en dues categories en funció de dos paràmetres:

Important. Aquelles activitats que ens porten a aconseguir els nostres objectius.

Urgent. Aquelles activitats que requereixen la nostra atenció immediata.

Vegem aquí dos paràmetres importants, el valor (la importància) i el temps (la urgència). En funció de si quelcom és important o urgent ho podem classificar en alta o baixa, això ens donaria lloc a una matriu amb 4 quadrants, com aquesta [i] :

 

- Les tasques tipus A, IMPORTANTS & URGENTS. Són estrès pur. Cal executar-les en el moment i fer-les un mateix. Aquí hi tenim les crisis, problemes apressants, venciments, etc.

- Les tasques tipus B, IMPORTANTS, PERÒ NO URGENTS. Cal planificar-les bé, esperar i eventualment delegar. Cal prioritzar-les ja que solen ser les que permeten assolir els nostres objectius a llarg termini. Construir relacions, reconèixer noves oportunitats, prevenir, pensar, etc.

- Les tasques tipus C, URGENTS, PERÒ NO IMPORTANTS. Cal intentar delegar-les i si és possible, intentar anticipar-les. Interrupcions, alguns correus, reunions, etc.

- Les tasques tipus D, NI URGENTS, NI IMPORTANTS. Solen ser distraccions, interrupcions, pèrdues de temps, “lladres de temps”. Caldria evitar-les, ignorar-les. Sovint són les activitats més agradables…

Tots voldríem estar en les activitats del quadrant B, però moltes vegades les urgències o les pseudo-urgències ens porten a navegar o més aviat a deixar-nos portar cap a zones no desitjades i no ens fan sentir a gust. Estem estressats, no arribem a res i tenim sensació de fracàs. Ens apartem d’allò realment important. Ens sentim malament i som poc efectius. Existeixen moltes tècniques de gestió del temps (que tampoc és el propòsit d’aquest breu article). De moment un petit tastet: organitzar les tasques per IMPORTANCIA / URGENCIA,  a veure si aconsegueixo que el meu amic almenys  em pugui acompanyar a fer una mica d’esport. Sort!


[i] Stephen R. Covey “Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva” 1997. Edit. Paidos Ibérica