Junqueras a Girona

Girona, 5 d’Octubre, Auditori Josep Irla. En el que havia estat l’antiga capella de l’hospital de Santa Caterina, la gent d’Esquerra va organitzar l’acte “I ara què? Ara República Catalana”. L’expectació era màxima per escoltar sobre el tema, de molta actualitat i amb la presència de 3 interessants ponents. L’auditori era ple a vessar, moltes persones dretes als laterals de la sala i fins i tot gent seguint-ho des del carrer.

 Els 3 ponents eren Ramon Carner, empresari i president del CCN @ramoncarner; Gemma Calvet, advocada i analista política @gcalvetbarot; i el flamant nou president d’ERC, Oriol Junqueras @junqueras.

En Ramon Carner representa una nova generació d’empresaris que sí estan per l’Estat propi. Ahir però va deixar la seva faceta d’empresari i no va tractar tant la part econòmica, sinó que va ser el més apassionat dels 3 ponents. Va destacar que cal ser valent i evitar la por. Dels espanyols va fer notar la seva manca de cultura de pacte, va parlar de l’espoli que dura 300 anys i que l’Estat autonòmic va ser l’enèsim intent d’apaivagar el dinamisme català. Espanya ja no és negoci, va reblar. Va recordar que abans de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914) ja es parlava de la necessitat d’un Estat propi que vetllés pels nostres interessos i no fos bel·ligerant contra Catalunya: Han passat 100 anys i estem allà mateix. De Catalunya en va reclamar que sigui un motor  econòmic del Sud d’Europa en un moment de profunda crisi com l’actual. Va reclamar la fi d’aquest conflicte permanent amb Espanya i va reclamar deixar de ser “catalanistes” per ser “simplement catalans”.

Com a pragmàtic que és va fer recomanacions pel nou govern sortint del 25-N: Crear una conselleria per a l’Estat propi i fer que els ajuntaments de la AMI no només s’hi adhereixen sinó que assignin partides pressupostàries per fer-ne pedagogia.

La Gemma Calvet, que es mou molt millor en el format ponència que no pas debat-tertúlia, va fer una exposició més sòbria, acadèmica, rigorosa. No va estar exempta de mostrar-se favorable a la independència. Va anar contestant les preguntes de la moderadora, de forma precisa i ordenada, punt a punt. Va destacar els perills de la polarització, de la crispació i el conflicte i també, va destacar els perills del federalisme. No només provinent del PSC sinó també d’altres partits que es poguessin conformar en possibles escenaris intermedis. Com a fortaleses de la nova Catalunya, en va destacar el trànsit que s’està fent des de l’ancestral victimisme cap a una mena de revolució cívica, pacífica i democràtica (“això és possible”), que ja està sent objecte d’interès des d’àmbits acadèmics, polítics i mediàtics d’Europa i del món. Va destacar també els aspectes de cohesió social a Catalunya, que no s’han de descuidar en cap cas en la construcció d’aquest nou Estat.

Després d’aquestes dues intervencions va venir el moment culminant de la tarda. No era un acte pròpiament electoral ja que estava organitzat molt abans de la convocatòria d’eleccions. L’Oriol Junqueras, personatge molt conegut per les seves col·laboracions en diferents mitjans de comunicació, historiador, professor universitari i molt bon orador, fa tot just un any que és president d’ERC. De peu dret, amb americana i sense corbata, amb micròfon inalàmbric encastat a la cara, el va precedir una calorosa rebuda. Es notava que l’auditori li era afí. Es va situar davant del faristol, no es va moure gaire i en un discurs proper a l’hora de durada i sense l’ajuda de cap suport, va desgranar el seu parlament. Ens va avisar que faria una mena de “catecisme”, un joc de preguntes i respostes. El lloc era idoni per la seva condició d’antiga capella. Això va aixecar els primers somriures a la sala.

Va destacar que (els independentistes) “tenim la raó”, però que aquesta s’ha d’ensenyar i ha de “bullir” per tot arreu. Apel·lant a una antiga dita jesuïta, cal que siguem suaus amb les formes però ferms en el fons. El procés cap a la independència serà complex i tots notarem el pes de la responsabilitat, ara bé, va destacar que els que estan dubtosos els hem de fer decantar cap al “sí”. Cal donar-los arguments positius, ens hem carregat de raons i cal que les sabem explicar bé, de forma suau, amable i les vegades que calgui. No va dubtar en qualificar aquest procés “d’extremadament urgent”.

Més que davant un polític que em reclama el vot, em va semblar que estava davant una classe universitària. La imatge d’antiheroi que sempre he percebut d’en Junqueras també hi té a veure.

Va exposar preguntes concretes tals com “qui pagarà les pensions?” o “si el nou Estat català formarà part de la UE?”. Les respostes van ser desenvolupades de forma amable, molt pedagògiques, amb referències històriques (no s’hi va poder estar…), amb tocs de fina ironia i algun moment d’humor. Amb línia al President Mas, va demanar una majoria molt àmplia pel “sí”, rotunda i que no doni llocs a dubtes. Ens va advertir que la maquinària espanyolista ja ha començat a treballar i que ens superen àmpliament en recursos, coneixedor com és ell de les institucions europees.

Va destacar el superàvit de Catalunya front la Seguretat Social de 8.000 milions d’euros (2006-2011), així com la condició de contribuent net a la UE (durant els darrers 26 anys: 1986-2012). Més dades: Catalunya en relació a Espanya; és el 10% en inversió, 16% en població, 20% del PIB i 24% dels impostos. Tenim raó.

L’acte es va cloure amb una ovació final, precedida d’una apel·lació a no dividir la societat. Cal que expliquem el projecte del nou Estat als nostres conciutadans perquè son els nostres amics, veïns, familiars. Hi volem a tothom perquè els estimem. Llarga ovació final.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús