Change

dijous, 16/01/2014

Quan, l’any 2008, Barack Obama optava per primera vegada a ser escollit president dels EEUU el seu gabinet d’imatge van promocionar, amb molt d’èxit, el lema “Yes we can”. Però no va ser l’única expressió que es va associar al polític en aquell moment. Una altra, aquesta espontània i sorgida en cercles no oficials, va ser viralment compartida i comentada. El dissenyador Shepard Fairey, forjat en l’escena independent associada al art de carrer i a la cultura del skateboard va dissenyar uns pòsters que mostraven un dibuix del rostre d’Obama acompanyat –hi havia tres versions- de les paraules Progress, Hope i Change: progrés, esperança i canvi. Potser més que l’eslògan oficial, els posters -després reconvertits a samarretes, enganxines, etc- i els seus eslògans van convertir-se en icones del que representava Obama: el canvi.    

Fa uns dies el web Grantland va publicar un article sobre les possibles modificacions que la NBA podria fer en el sistema de sorteig del draft. És força probable que fos la mateixa NBA qui filtrés la informació al prestigiós web afiliat a l’ESPN, potser per recopilar i analitzar les opinions i reaccions d’aficionats, premsa i gent vinculada a la lliga. Sembla evident que l’article, ben raonat i amb informació detallada, sorgeix de fons ben informades i que la idea no sembla una invenció del periodista. Deixant de banda el debat de si la proposta seria bona o no, el que evidencia l’article és que la NBA no té por d’auto analitzar-se i de proposar possibles canvis constantment. El draft és un sistema complex que des de 1985 ha tingut tres models diferents. Caldrà esperar per veure si properament es modifica el sistema actual, però no hi ha dubte que la nova era amb Adam Silver de comissionat durà més canvis. Perquè Silver s’ha format al costat de David Stern i és hereu d’una gestió que és molt ferma en controlar les franquícies però que proporciona a les mateixes les eines per seguir creixent esportivament i empresarialment. La via per fer-ho és posar constantment en dubte l’estat de les coses i, dins d’uns límits, innovar per poder ser una competició dinàmica. Els canvis s’han produït en la pròpia competició i en l’aparell comunicatiu i de promoció de la lliga. En el primer aspecte, la lliga compta amb els millors jugadors del món, i es tracta de posar-los-ho fàcil per a mostrar el seu talent al màxim. En el segon aspecte, l’objectiu és, com totes les empreses que ofereixen un producte, fer-lo el més atractiu i pròxim possible per al consumidor.

                                                                               Adam Silver i David Stern

En els últims anys hem vist molts exemples. L’All Star Weekend ha estat modificat el format en vàries ocasions, s’ha afegit i tret concursos, s’han promocionat els jugadors joves, etc. S’ha experimentat amb la participació dels aficionats, acollint les xarxes socials sense dubtar-ho. L’aficionat participa en temps real del que passa a la lliga, i la lliga entra a les vides dels aficionats amb naturalitat. Avui podem veure en directe o diferit tots els partits al nostre telèfon o ordinador des de qualsevol lloc gràcies al League Pass, una joia tecnològica que haurien de copiar totes les lligues. El format dels Playoffs també ha sofert canvis. La primera ronda va passar de 5 a 7 partits i, a partir d’aquesta temporada, les finals passaran d’un format de 2-3-2 a un 3-3-2. Hi ha hagut canvis en el reglament –semi cercle defensiu, tres segons defensius, permissivitat arbitral en certs contactes, etc- i s’ha posat la tecnologia al servei del joc -repeticions instantànies a l’abast dels àrbitres en certes situacions-. L’accés de la premsa i la seva relació amb els jugadors, els canvis en el convenia col·lectiu (CBA), etc. El calendari també es modifica per arribar a una audiència màxima, i per segona temporada seguida es disputen aquests dies partits de lliga regular a Europa, a Londres.

Aquesta temporada adidas, la marca amb llicència per a dissenyar els uniformes oficials de joc dels equips, ha experimentat amb unes samarretes de joc amb mànigues, enlloc de la clàssica samarreta de tirants, que podrien acabar esdevenint l’uniforme habitual (aposto que les veurem cada vegada més). Amb un objectiu comercial evident, la proposta va provocar reaccions diverses, també dels jugadors, però, al capdavall, l’experiment no va esdevenir cap daltabaix.

LeBron James i Pau Gasol

Fer canvis no és sinònim d’èxit, ni tots els canvis són bons. La NBA no sempre se’n surt -el format i el relatiu èxit del concurs d’esmaixades n’és un exemple els darrers anys- i a vegades ha de fer marxa enrere. Però ni Stern fins ara ni Silver en el futur pròxim han tingut ni tindran por d’experimentar per mantenir el dinamisme i la rellevància de la lliga. En un moment en què la lliga ACB passa per una crisi profunda és un bon exercici recordar que fins i tot als que els van bé les coses no ténen mandra de proposar canvis -vistos com una oportunitat- per un objectiu comú. Sense tenir la importància d’una elecció presidencial com la d’Obama, la mentalitat de progrés i canvi de la NBA és essencial per a que la lliga continuï avançant i es mantingui com la millor lliga de bàsquet i com un dels esdeveniments esportius més importants i amb més repercussió del món.

Actualització: uns minuts després de publicar l’entrada es filtra la informació que en el proper All Star Game es faran servir per primera vegada samarretes amb mànigues.

 

 

No et perdis la Final Four de la NCAA (per les raons adequades)

divendres, 5/04/2013

Quan tens onze o dotze anys hi ha coses que et queden gravades en la memòria per sempre. Ja no ets un nen petit que no entén moltes de les coses que té al voltant; tampoc ets un adult, fins i tot l’adolescència queda encara lluny, però ja comences a definir certs gustos i aficions, i a entendre que hi ha coses que t’agraden més que d’altres i que algunes d’elles són prou especials per a tu. L’any 1992 jo ja tenia clar que el bàsquet era el que m’interessava principalment. Quan encara faltaven uns mesos per passar llargues estones plorant per no poder veure el Dream Team en directe a Barcelona –això si, vaig veure tots els altres equips- vaig veure un partit d’una competició sobre la que tenia només una vaga idea, vaig veure la final del torneig de la NCAA entre els equips de les universitats de Duke i de Michigan. No cal dir que de seguida vaig posicionar-me a favor de Michigan (anys després descobriria que Duke era l’equip a qui Amèrica adorava odiar). Aquell equip, el Fab Five, era –òbviament- jove, descarat –malcarat, fins i tot-, atrevit, confiat. Aquell equip, amb els seus mitjons negres i pantalons XXXL, i evidentment amb el seu talent incontrolable, va canviar el bàsquet modern per sempre, sobretot la cultura de l’esport. Eren cinc nois afroamericans sense por d’expressar-se, de ser ells mateixos i de ser els representants d’una àmplia part de la societat americana, de la generació hip-hop. Els Fab Five va revolucionar la indústria esportiva dels Estats Units, van ser els pioners en canviar la imatge estàndard del bàsquet, van portar l’essència del bàsquet del carrer –per l’estil de joc, per l’actitud- a davant de les audiències milionàries de televisió, i van ser els primers a dir en veu alta que ells eren part d’un negoci que els excloïa. Aquell dia, Michigan va perdre la final (71-51) però alguna cosa havia canviat en l’esport i a dins meu també. Els Fab Five –Jalen Rose, Chris Webber, Juwan Howard, Jimmy King, Ray Jackson- van tornar a perdre la final l’any següent (77-71 contra North Carolina) i la NBA els va separar per sempre, però la seva contribució a la història del bàsquet ja deixaria una empremta per sempre. Jo vaig descobrir que hi havia una competició diferent, apassionant. A partir d‘aquell any vaig continuar acumulant records que encara perduren. Experiències televisives com el triple de Scotty Thurman per fer campió a Arkansas el 94, l’exhibició del freshman Toby Bailey en la semifinal i de Cameron Dollar en la final del 95 amb UCLA, el recital del duet d’Arizona Miles Simon-Mike Bibby  del 97, el primer títol de Roy Williams amb UNC el 2005, i experiències vitals com veure partits de temporada regular al Cameron Indoor Stadium de Duke, al Dean Dome de North Carolina i al Carrier Dome de Syracuse.

Aquest cap de setmana es juga la 75 edició del torneig final de la NCAA al Georgia Dome d’Atlanta. Louisville i Wichita State jugaran una semifinal i Michigan i Syracuse jugaran l’altra. No he estat mai a una Final Four de la NCAA –ni en les eliminatòries prèvies- però no tinc cap problema en creure que en els dos casos l’experiència és, segur, excepcional. Però per què? Moltes vegades per defensar o per enaltir les virtuts d’allò que ens agrada necessitem fer-ho en contraposició a alguna cosa que ens agrada menys o que creiem que és competència. En el cas de la NCAA, els seus defensors sovint fan referència a la NBA. I això és un error. La NCAA té uns valors propis molt clars: joventut, intensitat, amateurisme, col·lectivitat per sobre individualisme, repercussió mediàtica i cultural, factor sorpresa. Cal apreciar el que significa sense comparar-ho a res ni a ningú. El nivell de joc i de talent, de coneixement de l’esport, de nivell físic, de preparació, de pressupost de l’NBA està a anys llum de la NCAA. Són incomparables a molts nivells i aquest fet no deixarà d’accentuar-se, probablement. La tendència, els últims 10-12 anys, és que els jugadors que destaquen a la universitat intenten ser professionals el més aviat possible. Això fa que molts dels jugadors amb projecció juguin només un any a la universitat –és a dir, que juga uns 30-35 partits màxim com a universitari- fet que debilita la competició i que accentua l’interès individual per sobre del col·lectiu. Els jugadors estan menys preparats i tenen menys temps per formar-se i el joc se’n resenteix. Kareem Abdul Jabbar –llavors Lew Alcindor- màxim anotador de la història de la NBA, va estar quatre anys a UCLA als anys seixanta. Això, actualment, és gairebé impossible, i els millors jugadors de cada equip gairebé mai són sèniors, és a dir, jugadors que completin els quatre anys universitaris.

Sovint, quan es parla sobre la NCAA s’argumenta que hi juguen les futures estrelles de la NBA. I, si bé és cert que la majoria de jugadors de la NBA passen per la universitat –actualment és necessari al menys un any per normativa abans de fer el salt- fent un càcul aproximat veiem que el percentatge de jugadors que arriben és ínfim. Hi ha 347 equips de divisió I a la NCAA, el que representa més de 4.500 jugadors (cada equip té entre 12 i 15 jugadors). Si tenim en compte que, com a màxim, cada draft de la NBA dóna lloc a 30 contractes garantits cada any, i obviant que d’aquests entre 5-10 són jugadors internacionals no universitaris, el càlcul dóna un percentatge de 0.6% de jugadors que potencialment arribarien a la NBA dels que han jugat aquesta temporada a la universitat. Una altra forma de veure-ho és observant les projeccions del draft. El lloc web de prestigi Draftexpress.com, publica una projecció del pròxim draft. Dels quatre equips que jugaran la Final Four, només quatre jugadors són clars aspirants a sortir escollits en primera ronda segons la llista. Si agafem com a referència els equips que han jugat el Sweet 16, els últims millors 16 equips, només 9 jugadors surten a la llista. És a dir, que la grandíssima majoria de jugadors de la NCAA no són, en cap cas, el futur de la NBA.

Un altre dels arguments dels defensors de la NCAA és que és una competició on no es juga per diners, on el joc és purament amateur. Aquesta idea romàntica és atractiva, i va ser un dels pilars de l’esport universitari durant dècades, però malauradament és cada vegada menys propera a la realitat. El Fab Five va canviar el sistema i mai més es va tornar enrere. El joc és amateur en tant que els jugadors no cobren, però no ho és en el sentit que els jugadors són un negoci per les seves escoles i per la NCAA. Els contractes televisius i de marxandatge són elevadíssims i les universitats – i els entrenadors, gràcies a les marques esportives- formen part del màrqueting esportiu més desenvolupat. A banda d’això, i sabent que el retorn personal no és econòmic mentre són a la universitat, els joves jugadors busquen programes –les organitzacions esportives universitàries- que els permetin brillar ràpidament per poder fer el salt al professionalisme i capitalitzar la seva “inversió”, fet que transforma les decisions en planificació d’una carrera profesional. El sistema està força corromput i, malgrat un suposat control de la NCAA -estricte amb molts detalls sense importància però poc efectiu en els afers importants- hi ha molts interessos que arriben des de molts angles diferents: famílies amb ambició, marques esportives, agents, entrenadors de institut, intermediaris (runners). Tots aquests aspectes s’han vist accentuats els últims 15-20 anys, i han dut al bàsquet universitari a un canvi progressiu fins arribar a l’estat actual, molt diferent dels anys de John Wooden amb UCLA, paradigma de l’esperit pur del bàsquet universitari, de l’essència de la NCAA.

Per què veure el torneig final de la NCAA i la Final Four doncs? Perquè és una competició única, que té un format incomparable a qualsevol competició. Un format en el que 64 equips parteixen amb les mateixes possibilitats de guanyar el títol. Qualsevol equip, és clar, que sigui capaç guanyar sis partits seguits, ja que el que perd un partit queda eliminat. El fantasma de l’eliminació, present sempre en tots els partits, fa que la intensitat i l’emoció de cada eliminatòria sigui enorme. I fa que les sorpreses, els upsets –un equip modest derrota a un poderós- es produeixin any rere any i ens deixi en cada edició un equip ventafocs, un equip que no és dels favorits però que arriba lluny en el torneig o fins i tot a la Final Four. Aquest any, equips com Gonzaga, Kansas o Indiana han quedat eliminats per equips teòricament més dèbils, i Wichita State, per exemple, arriba aquest cap de setmana a Atlanta sense que comptés als pronòstics. En el bàsquet professional, amb eliminatòries llargues, normalment guanya el millor equip. En el torneig NCAA, una mala nit o una actuació brillant d’un protagonista inesperat, pot deixar fora el millor equip dels dos. Per això el torneig es diu March Madness, perquè és una bogeria de partits, intensitat i sorpreses.

El torneig es segueix a tot els Estats Units –tothom fa els seus pronòstics a la oficina- i la Final Four és un dels esdeveniments esportius amb més audiència i repercussió, un reflex de l’àmplia cultura esportiva del país. Tothom té una preferència durant els torneig, especialment si l’equip de la seva pròpia universitat el juga. La implicació personal, el que representa l’equip de la seva universitat és com una afiliació de per vida i uneix els interessos de molta gent diversa. Això fa que, per sobre dels jugadors que momentàniament hi ha al equip –hi poden ser un màxim de quatre anys- el més important sigui l’equip i que prevalguin, per l’afició i per a molts jugadors- els interessos col·lectius per sobre dels individuals. Un dels vells i mítics eslògans de la competició diu: “no importa el nom que hi ha al darrera de la samarreta –el nom propi- sinó el que hi ha davant –el de l’equip-“. Quan aquesta màxima es compleix, i els jugadors lluiten al màxim junts encara que el joc no sigui sempre brillant o no hi hagi cap estrella rutilant- és quan la NCAA esprem la seva essència.

Però en el bàsquet, al cap i a la fi, els protagonistes són els jugadors i ells són la raó que ens fan anar als pavellons o estar davant la televisió. No sempre veurem súper estrelles de l’endemà, però si que probablement veurem alguns jugadors amb molta qualitat i molts jugadors entregant-se al màxim per aconseguir una fita que en molts casos serà el zenit de la seva carrera. Els respectius bases de Michigan i Syracuse Trey Burke i Michael Carter Williams tenen un clar futur a la NBA. Caldrà veure si Michigan és capaç de trobar les solucions per jugar còmode davant la defensa zonal de Syracuse perfeccionada al llarg dels anys per Jim Boeheim. Tenen les armes per fer-ho; Burke, Tim Hardaway Jr, Glenn Robinson III i el tirador Nik Stauskas. En l’altra semifinal, Louisville, el gran favorit al títol durant mesos, ha aconseguit mantenir aquest estatus i té un enfrontament aparentment fàcil amb Whicita State. L’equip de Rick Pitino, liderat pels petits Peyton Siva i Russ Smith, es va sobreposar, en el partit de classificació per la Final Four, a l’esgarrifosa lesió de Kevin Ware. Un moment de fort impacte emocional que els va servir per treure el millor de si mateixos i derrotar Duke. Evidentment, ara volen guanyar el torneig per dedicar-li al company lesionat, un aspecte de motivació més per als jugadors.

Com marca la tradició, les dues semifinals es jugaran dissabte i la final el dilluns. Burke, Carter Williams, Hardaway, Siva, Deng, Robinson i algun altre potser acaben sent bons jugadors de la NBA o professionals en algun altre país. Potser fan el millor partit de la seva vida –com Toby Bailey en la semifinal del 95- i després desapareixen paulatinament com a professionals –Bailey va ser un rodamón del bàsquet- o potser no compleixen les expectatives. Potser aquest és el highlight de la seva carrera o potser acaben sent All Stars permanents a la NBA. Possiblement no hi ha cap súper estrella de la NBA amagada en aquesta Final Four (Burke?). Però això importa poc. El que importa, als jugadors, sobretot, als seus entrenadors i a les aficions- és que són a dues passes del campionat. La majoria d’ells mai més estaran en una situació competitiva com aquesta, mai més tindran la oportunitat de ser part de la història de l’esport. El que importa és que el seu moment és ara i que en els millors anys de la seva vida estan lluitant junts per aconseguir un objectiu comú. Això és el que fa especial la NCAA. Trey Burke ha estat escollit jugador de l’any i serà un dels protagonistes del draft el pròxim mes de juny. Ha portat a Michigan a la primera Final Four en vint anys, des que el Fab Five va sacsejar el món (“We’re gona shock the world”, cridava Juwan Howard, emulant Muhammad Ali). Però aquest cap de setmana Burke pensarà només en guanyar un títol que el marcaria de per vida a ell i als seus companys, igual que el Fab Five van marcar per sempre la història de l’esport. Jo no m’ho perdré i, si us interessa el bàsquet i l’esport, no m’ho perdria. Potser veiem una Final Four extraordinària o el naixement d’una estrella de la NBA, i potser un nen de dotze anys s’aficiona al bàsquet i a la NCAA per tota la vida aquest cap de setmana.

Why not?

dijous, 7/02/2013

 

Russell Westbrook és el jugador més decisiu de la NBA.

Un.

Dos.

Tres.

Ja està dit.

Russell Westbrook: 2013 West All-Star

El base dels Oklahoma City Thunder és un jugador únic, amb l’habilitat d’enamorar i de desesperar a la mateixa persona en un mateix partit. En un mateix minut, de fet. En una mateixa jugada, fins i tot. A mi m’ha passat.

En els darrers quatre anys he viatjat a Oklahoma City en nombroses ocasions i he conegut Westbrook força bé. Californià, de família de classe mitja, aparentment extravertit però força reservat, tímid fins i tot. Li agrada la moda i té un estil molt personal. Russ va jugar dos anys a UCLA i, tot i la timidesa, és un noi amb personalitat de Hollywood. Es fa notar, ja sigui amb el seu estil fora de la pista o dins de la mateixa, i mai passa desapercebut. El seu lema personal és “Why not?” (Perquè no?). És un jugador que no té por de intentar res, que sap que l’estrella del seu equip és Kevin Durant però que té una confiança absoluta en ell mateix i en les seves qualitats.

Westbrook està jugant la millor temporada de la seva carrera, elevant el seu joc i reinterpretant la seva millor versió. Ha millorat la lectura de l’atac del seu equip, que sempre comença en ell i casi sempre s’organitza en funció de les seves ràpides decisions en els primers segons de les possessions. Ell és conscient del seu impacte en l’equip i de la importància de les seves decisions. Per això ha iniciat un canvi no massa fàcil d’executar, involucrant més els companys i passant millor la pilota (és el cinquè millor passador de la lliga). Però als mateixos Thunder tampoc els interessa que canviï massa. A vegades, si intentes canviar forçosament algú hi ha el perill que aquest algú perdi la seva essència.

Els seus grans detractors diuen que no és un base pur, que no sap dirigir un equip. I és evident, que no ho és. Però, i què? Westbrook és un base modern, un jugador total. Els Thunder juguen un tipus de bàsquet en el que no necessiten que el seu base sigui només un passador. Dit d’una altra manera, necessiten que sigui un jugador agressiu, que trenqui les defenses i arribi a la cistella. Necessiten que sigui anotador, perquè es precisament aquest estil el que els ha portat on són ara. Vist de forma inversa, i igualment significativa, des de que els Thunder van signar Westbrook després d’escollir-lo al draft, la personalitat i el joc del californià és el que ha definit el joc del conjunt. L’equip està construït al voltant de Durant, però l’estil és del de Westbrook.

Els que esperen que es converteixi en Chris Paul, Rajon Rondo o Steve Nash ja poden esperar. Certament, Paul, Rondo o Nash donen més assistències. Però no representen la mateixa amenaça ofensiva que Westbrook. A més, irònicament, per a continuar millorant com a passador necessita mantenir la constant amenaça ofensiva individual, per poder acaparar l’atenció, fixar la defensa i poder ocupar-se llavors dels companys. En tot cas, aquest jugador és així i no canviarà mai del tot la seva mentalitat ofensiva perquè el seu entrenador li ha permès sempre aquest joc (ell i l’ajudant Mo Cheeks, fitxat per ser el mentor del base) i perquè les seva aportació ha estat decisiva per l’equip. Algú creu que sense els seus punts els Thunder haguessin jugat la final la temporada passada?

Westbrook és un jugador explosiu i elèctric, possiblement el més ràpid de la lliga. Té un salt vertical de més d’un metre. I és extremadament dur, un jugador molt competitiu en una lliga molt física: a dia d’avui, no s’ha perdut cap partit per lesió i ha jugat tots els partits de la història dels Thunder: 404 (incloent temporada regular i playoffs). El seu joc és reflex de la seva personalitat a la pista. És hiperactiu i agressiu, en atac i en defensa, i no deixa que el joc vingui a ell, és ell qui pren sempre la iniciativa. Una dinàmica que potser acaba invertint a mesura que compleixi anys a la lliga i sigui més veterà però que ara, als 24 anys, és justament el que el fa diferent.

Aquesta temporada, els seus números són els millors de la seva carrera. 22,6 punts, 5,3 rebots (màxim en la seva carrera), 8,3 assistències (màxim) i 1,9 recuperacions (màxim).  Els percentatges: 42% en tirs de camp, 32% en triples (rècord personal) i 80% en tirs lliures. És una amenaça molt complerta en atac: penetra i arriba a la cistella, pot parar després de bot i llançar de mitja distància, i el seu tir de tres és cada vegada més sòlid.

Falta una estadística important, sí: les pèrdues. Westbrook perd 3,48 pilotes per partit. Són moltes, però un jugador que té tant la pilota a les mans i que ha de ser agressiu en atac pel sistema del equip, no és estrany que perdi més pilotes que altres bases més organitzadors. Tot i així, és el seu millor registre en les últimes tres temporades (tot i jugar més minuts de mitjana). Però hi ha una altra dada encara més significativa de la seva millora en aquest aspecte: el ràtio de assistències per pèrdua. Westbrook ha passat de 1,7 a 2,4 assistències per pèrdua aquesta temporada. És el cinquè millor passador de la lliga i d’entre els que fan 7 assistències o més de mitjana només Tony Parker, Lebron James i ell fan més de 20 punts. És l’únic jugador en tota la NBA que és al top 10 en punts i assistències i també l’únic que  té de mitjana al menys 20 punts, 5 rebots i 8 assistències (Jrue Holiday, ex UCLA Bruin com ell, s’hi acosta).

Ara bé, és Westbrook el base perfecte? Pot millorar el seu joc i el seu impacte en els Thunder? Què vol dir la primera frase de l’article?

Evidentment que pot millorar. Per exemple, a confiar encara més en companys que no són Kevin Durant. Per exemple, a saber aturar-se una mica, només una mica, quan el moment del partit ho requereix. Per exemple, a saber tancar els partits i no arriscar innecessàriament. Per exemple, a no fer escenes de simples discussions habituals entre companys (com en el recent partit contra Memphis en el que es va discutir amb Thabo Sefolosha i va marxar momentàniament al vestidor, empipat). Tot això el faria millor jugador.  És clar que pot millorar (quin jugador no pot?). Però no se li pot demanar ni es pot esperar que es converteixi en un jugador que no és essencialment, en un base que prioritzi per sobre de tot el joc dels companys al seu i que jugui de forma conservadora. Molts analistes diuen que si es controlés més i passés més la pilota seria millor base. Però si ho fes, ell no seria ell i els Thunder no serien els Thunder. No es pot esperar que es converteixi en un base clàssic perquè el que el fa especial és precisament no ser-ho, i el seu equip necessita que ell segueixi arriscant. En l’esport d’equip hi ha certs errors, riscos o defectes que s’han d’assumir mirant el global, el big picture. Evidentment que pot millorar molts aspectes però el seu equip necessita que ell conservi l’essència, l’esperit que els ha ajudat decisivament a arribar on són ara. Els Thunder són un equip amb un estil molt particular i propi i així és com els funciona de moment. No són els San Antonio Spurs, ni els Chicago Bulls ni els Memphis Grizzlies (un altre debat és si el model més conservador i organitzat d’aquests equips és millor). I així, tal com és Westbrook, el necessita el seu equip per seguir a l’elit de la lliga i a aspirar a guanyar l’anell que se’ls va escapar el juny passat.

Russell Westbrook és el jugador més decisiu de la NBA perquè ell té a les mans el destí dels Thunder, que han estat el millor equip de la lliga durant pràcticament tota la temporada actual, en una hipotètica final el 2013. Si ell no està encertat i no pot desenvolupar el seu joc ofensiu, els Thunder ho tindran molt difícil per guanyar l’anell. És evident que Kevin Durant anotarà molts punts i estarà sempre a un gran nivell, i que Sefolosha i Ibaka defensaran bé i que Nick Collison aportarà experiència i intangibles des de la banqueta. Però la mentalitat agressiva, tenaç i de no rendir-se de Westbrook és essencial per tornar a aspirar a l’anell. Actualment, i pensant en els pròxims playoffs i en aquesta hipotètica final, els Thunder necessiten millorar més coses com a conjunt –seguir evolucionant i millorant com equip- que Westbrook individualment.

En un partit recent, a Denver, Westbrook duia 0 de 7 en triples al final del partit. Però quan va tenir la pilota a les mans, al final del temps reglamentari, va anotar el triple per anar a la pròrroga. Why not? Uns dies més tard, durant el partit a la pista dels Lakers, els comentaristes de la televisió espanyola embogien criticant el base pel seu pèssim encert en atac i una mala selecció de tir, sense fer cas als 9 rebots i, sobretot, a les 13 assistències. Obviant l’esforç del base per involucrar els companys.

En el debat públic sovint se li exigeix la perfecció en el control de les emocions i del seu joc, més que a jugadors amb menys talent i menys influència en els seus respectius equips. Westbrook genera per si sol aquest debat, enamora i desespera, però quasi mai a part iguals, fins al punt que sembla que a vegades pesin més els errors i els aspectes que ha de millorar que les qualitats que el portaran a ser a l’All Star per tercera temporada seguida. Que hagi de millorar certs aspectes no ha d’obviar que la versió actual de Westbrook no està gens malament.

Potser els Thunder no guanyen l’anell ni aquest any ni cap altre any amb Westbrook de base. Potser algun dia l’acaben traspassant a un altre equip, fitxen un base clàssic (tampoc n’hi ha tants per escollir, la veritat) i redefineixen el model d’equip. Però a dia d’avui, l’essència i la personalitat dels Thunder bé marcada en gran part per l’esperit d’aquest Westbrook en la seva millor versió, l’actual. I encara hem de veure si el model pot ser, definitivament, exitós.

Why not?