Why not?

 

Russell Westbrook és el jugador més decisiu de la NBA.

Un.

Dos.

Tres.

Ja està dit.

Russell Westbrook: 2013 West All-Star

El base dels Oklahoma City Thunder és un jugador únic, amb l’habilitat d’enamorar i de desesperar a la mateixa persona en un mateix partit. En un mateix minut, de fet. En una mateixa jugada, fins i tot. A mi m’ha passat.

En els darrers quatre anys he viatjat a Oklahoma City en nombroses ocasions i he conegut Westbrook força bé. Californià, de família de classe mitja, aparentment extravertit però força reservat, tímid fins i tot. Li agrada la moda i té un estil molt personal. Russ va jugar dos anys a UCLA i, tot i la timidesa, és un noi amb personalitat de Hollywood. Es fa notar, ja sigui amb el seu estil fora de la pista o dins de la mateixa, i mai passa desapercebut. El seu lema personal és “Why not?” (Perquè no?). És un jugador que no té por de intentar res, que sap que l’estrella del seu equip és Kevin Durant però que té una confiança absoluta en ell mateix i en les seves qualitats.

Westbrook està jugant la millor temporada de la seva carrera, elevant el seu joc i reinterpretant la seva millor versió. Ha millorat la lectura de l’atac del seu equip, que sempre comença en ell i casi sempre s’organitza en funció de les seves ràpides decisions en els primers segons de les possessions. Ell és conscient del seu impacte en l’equip i de la importància de les seves decisions. Per això ha iniciat un canvi no massa fàcil d’executar, involucrant més els companys i passant millor la pilota (és el cinquè millor passador de la lliga). Però als mateixos Thunder tampoc els interessa que canviï massa. A vegades, si intentes canviar forçosament algú hi ha el perill que aquest algú perdi la seva essència.

Els seus grans detractors diuen que no és un base pur, que no sap dirigir un equip. I és evident, que no ho és. Però, i què? Westbrook és un base modern, un jugador total. Els Thunder juguen un tipus de bàsquet en el que no necessiten que el seu base sigui només un passador. Dit d’una altra manera, necessiten que sigui un jugador agressiu, que trenqui les defenses i arribi a la cistella. Necessiten que sigui anotador, perquè es precisament aquest estil el que els ha portat on són ara. Vist de forma inversa, i igualment significativa, des de que els Thunder van signar Westbrook després d’escollir-lo al draft, la personalitat i el joc del californià és el que ha definit el joc del conjunt. L’equip està construït al voltant de Durant, però l’estil és del de Westbrook.

Els que esperen que es converteixi en Chris Paul, Rajon Rondo o Steve Nash ja poden esperar. Certament, Paul, Rondo o Nash donen més assistències. Però no representen la mateixa amenaça ofensiva que Westbrook. A més, irònicament, per a continuar millorant com a passador necessita mantenir la constant amenaça ofensiva individual, per poder acaparar l’atenció, fixar la defensa i poder ocupar-se llavors dels companys. En tot cas, aquest jugador és així i no canviarà mai del tot la seva mentalitat ofensiva perquè el seu entrenador li ha permès sempre aquest joc (ell i l’ajudant Mo Cheeks, fitxat per ser el mentor del base) i perquè les seva aportació ha estat decisiva per l’equip. Algú creu que sense els seus punts els Thunder haguessin jugat la final la temporada passada?

Westbrook és un jugador explosiu i elèctric, possiblement el més ràpid de la lliga. Té un salt vertical de més d’un metre. I és extremadament dur, un jugador molt competitiu en una lliga molt física: a dia d’avui, no s’ha perdut cap partit per lesió i ha jugat tots els partits de la història dels Thunder: 404 (incloent temporada regular i playoffs). El seu joc és reflex de la seva personalitat a la pista. És hiperactiu i agressiu, en atac i en defensa, i no deixa que el joc vingui a ell, és ell qui pren sempre la iniciativa. Una dinàmica que potser acaba invertint a mesura que compleixi anys a la lliga i sigui més veterà però que ara, als 24 anys, és justament el que el fa diferent.

Aquesta temporada, els seus números són els millors de la seva carrera. 22,6 punts, 5,3 rebots (màxim en la seva carrera), 8,3 assistències (màxim) i 1,9 recuperacions (màxim).  Els percentatges: 42% en tirs de camp, 32% en triples (rècord personal) i 80% en tirs lliures. És una amenaça molt complerta en atac: penetra i arriba a la cistella, pot parar després de bot i llançar de mitja distància, i el seu tir de tres és cada vegada més sòlid.

Falta una estadística important, sí: les pèrdues. Westbrook perd 3,48 pilotes per partit. Són moltes, però un jugador que té tant la pilota a les mans i que ha de ser agressiu en atac pel sistema del equip, no és estrany que perdi més pilotes que altres bases més organitzadors. Tot i així, és el seu millor registre en les últimes tres temporades (tot i jugar més minuts de mitjana). Però hi ha una altra dada encara més significativa de la seva millora en aquest aspecte: el ràtio de assistències per pèrdua. Westbrook ha passat de 1,7 a 2,4 assistències per pèrdua aquesta temporada. És el cinquè millor passador de la lliga i d’entre els que fan 7 assistències o més de mitjana només Tony Parker, Lebron James i ell fan més de 20 punts. És l’únic jugador en tota la NBA que és al top 10 en punts i assistències i també l’únic que  té de mitjana al menys 20 punts, 5 rebots i 8 assistències (Jrue Holiday, ex UCLA Bruin com ell, s’hi acosta).

Ara bé, és Westbrook el base perfecte? Pot millorar el seu joc i el seu impacte en els Thunder? Què vol dir la primera frase de l’article?

Evidentment que pot millorar. Per exemple, a confiar encara més en companys que no són Kevin Durant. Per exemple, a saber aturar-se una mica, només una mica, quan el moment del partit ho requereix. Per exemple, a saber tancar els partits i no arriscar innecessàriament. Per exemple, a no fer escenes de simples discussions habituals entre companys (com en el recent partit contra Memphis en el que es va discutir amb Thabo Sefolosha i va marxar momentàniament al vestidor, empipat). Tot això el faria millor jugador.  És clar que pot millorar (quin jugador no pot?). Però no se li pot demanar ni es pot esperar que es converteixi en un jugador que no és essencialment, en un base que prioritzi per sobre de tot el joc dels companys al seu i que jugui de forma conservadora. Molts analistes diuen que si es controlés més i passés més la pilota seria millor base. Però si ho fes, ell no seria ell i els Thunder no serien els Thunder. No es pot esperar que es converteixi en un base clàssic perquè el que el fa especial és precisament no ser-ho, i el seu equip necessita que ell segueixi arriscant. En l’esport d’equip hi ha certs errors, riscos o defectes que s’han d’assumir mirant el global, el big picture. Evidentment que pot millorar molts aspectes però el seu equip necessita que ell conservi l’essència, l’esperit que els ha ajudat decisivament a arribar on són ara. Els Thunder són un equip amb un estil molt particular i propi i així és com els funciona de moment. No són els San Antonio Spurs, ni els Chicago Bulls ni els Memphis Grizzlies (un altre debat és si el model més conservador i organitzat d’aquests equips és millor). I així, tal com és Westbrook, el necessita el seu equip per seguir a l’elit de la lliga i a aspirar a guanyar l’anell que se’ls va escapar el juny passat.

Russell Westbrook és el jugador més decisiu de la NBA perquè ell té a les mans el destí dels Thunder, que han estat el millor equip de la lliga durant pràcticament tota la temporada actual, en una hipotètica final el 2013. Si ell no està encertat i no pot desenvolupar el seu joc ofensiu, els Thunder ho tindran molt difícil per guanyar l’anell. És evident que Kevin Durant anotarà molts punts i estarà sempre a un gran nivell, i que Sefolosha i Ibaka defensaran bé i que Nick Collison aportarà experiència i intangibles des de la banqueta. Però la mentalitat agressiva, tenaç i de no rendir-se de Westbrook és essencial per tornar a aspirar a l’anell. Actualment, i pensant en els pròxims playoffs i en aquesta hipotètica final, els Thunder necessiten millorar més coses com a conjunt –seguir evolucionant i millorant com equip- que Westbrook individualment.

En un partit recent, a Denver, Westbrook duia 0 de 7 en triples al final del partit. Però quan va tenir la pilota a les mans, al final del temps reglamentari, va anotar el triple per anar a la pròrroga. Why not? Uns dies més tard, durant el partit a la pista dels Lakers, els comentaristes de la televisió espanyola embogien criticant el base pel seu pèssim encert en atac i una mala selecció de tir, sense fer cas als 9 rebots i, sobretot, a les 13 assistències. Obviant l’esforç del base per involucrar els companys.

En el debat públic sovint se li exigeix la perfecció en el control de les emocions i del seu joc, més que a jugadors amb menys talent i menys influència en els seus respectius equips. Westbrook genera per si sol aquest debat, enamora i desespera, però quasi mai a part iguals, fins al punt que sembla que a vegades pesin més els errors i els aspectes que ha de millorar que les qualitats que el portaran a ser a l’All Star per tercera temporada seguida. Que hagi de millorar certs aspectes no ha d’obviar que la versió actual de Westbrook no està gens malament.

Potser els Thunder no guanyen l’anell ni aquest any ni cap altre any amb Westbrook de base. Potser algun dia l’acaben traspassant a un altre equip, fitxen un base clàssic (tampoc n’hi ha tants per escollir, la veritat) i redefineixen el model d’equip. Però a dia d’avui, l’essència i la personalitat dels Thunder bé marcada en gran part per l’esperit d’aquest Westbrook en la seva millor versió, l’actual. I encara hem de veure si el model pot ser, definitivament, exitós.

Why not?

1 comentari

  • Manu OP

    02/03/2013 4:53

    Gran text i gran jugador que comença a ser reconegut per tothom. A Europa ens hem de treure de sobre els prejudicis amb els bases purs i no-purs.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús