No et perdis la Final Four de la NCAA (per les raons adequades)

Quan tens onze o dotze anys hi ha coses que et queden gravades en la memòria per sempre. Ja no ets un nen petit que no entén moltes de les coses que té al voltant; tampoc ets un adult, fins i tot l’adolescència queda encara lluny, però ja comences a definir certs gustos i aficions, i a entendre que hi ha coses que t’agraden més que d’altres i que algunes d’elles són prou especials per a tu. L’any 1992 jo ja tenia clar que el bàsquet era el que m’interessava principalment. Quan encara faltaven uns mesos per passar llargues estones plorant per no poder veure el Dream Team en directe a Barcelona –això si, vaig veure tots els altres equips- vaig veure un partit d’una competició sobre la que tenia només una vaga idea, vaig veure la final del torneig de la NCAA entre els equips de les universitats de Duke i de Michigan. No cal dir que de seguida vaig posicionar-me a favor de Michigan (anys després descobriria que Duke era l’equip a qui Amèrica adorava odiar). Aquell equip, el Fab Five, era –òbviament- jove, descarat –malcarat, fins i tot-, atrevit, confiat. Aquell equip, amb els seus mitjons negres i pantalons XXXL, i evidentment amb el seu talent incontrolable, va canviar el bàsquet modern per sempre, sobretot la cultura de l’esport. Eren cinc nois afroamericans sense por d’expressar-se, de ser ells mateixos i de ser els representants d’una àmplia part de la societat americana, de la generació hip-hop. Els Fab Five va revolucionar la indústria esportiva dels Estats Units, van ser els pioners en canviar la imatge estàndard del bàsquet, van portar l’essència del bàsquet del carrer –per l’estil de joc, per l’actitud- a davant de les audiències milionàries de televisió, i van ser els primers a dir en veu alta que ells eren part d’un negoci que els excloïa. Aquell dia, Michigan va perdre la final (71-51) però alguna cosa havia canviat en l’esport i a dins meu també. Els Fab Five –Jalen Rose, Chris Webber, Juwan Howard, Jimmy King, Ray Jackson- van tornar a perdre la final l’any següent (77-71 contra North Carolina) i la NBA els va separar per sempre, però la seva contribució a la història del bàsquet ja deixaria una empremta per sempre. Jo vaig descobrir que hi havia una competició diferent, apassionant. A partir d‘aquell any vaig continuar acumulant records que encara perduren. Experiències televisives com el triple de Scotty Thurman per fer campió a Arkansas el 94, l’exhibició del freshman Toby Bailey en la semifinal i de Cameron Dollar en la final del 95 amb UCLA, el recital del duet d’Arizona Miles Simon-Mike Bibby  del 97, el primer títol de Roy Williams amb UNC el 2005, i experiències vitals com veure partits de temporada regular al Cameron Indoor Stadium de Duke, al Dean Dome de North Carolina i al Carrier Dome de Syracuse.

Aquest cap de setmana es juga la 75 edició del torneig final de la NCAA al Georgia Dome d’Atlanta. Louisville i Wichita State jugaran una semifinal i Michigan i Syracuse jugaran l’altra. No he estat mai a una Final Four de la NCAA –ni en les eliminatòries prèvies- però no tinc cap problema en creure que en els dos casos l’experiència és, segur, excepcional. Però per què? Moltes vegades per defensar o per enaltir les virtuts d’allò que ens agrada necessitem fer-ho en contraposició a alguna cosa que ens agrada menys o que creiem que és competència. En el cas de la NCAA, els seus defensors sovint fan referència a la NBA. I això és un error. La NCAA té uns valors propis molt clars: joventut, intensitat, amateurisme, col·lectivitat per sobre individualisme, repercussió mediàtica i cultural, factor sorpresa. Cal apreciar el que significa sense comparar-ho a res ni a ningú. El nivell de joc i de talent, de coneixement de l’esport, de nivell físic, de preparació, de pressupost de l’NBA està a anys llum de la NCAA. Són incomparables a molts nivells i aquest fet no deixarà d’accentuar-se, probablement. La tendència, els últims 10-12 anys, és que els jugadors que destaquen a la universitat intenten ser professionals el més aviat possible. Això fa que molts dels jugadors amb projecció juguin només un any a la universitat –és a dir, que juga uns 30-35 partits màxim com a universitari- fet que debilita la competició i que accentua l’interès individual per sobre del col·lectiu. Els jugadors estan menys preparats i tenen menys temps per formar-se i el joc se’n resenteix. Kareem Abdul Jabbar –llavors Lew Alcindor- màxim anotador de la història de la NBA, va estar quatre anys a UCLA als anys seixanta. Això, actualment, és gairebé impossible, i els millors jugadors de cada equip gairebé mai són sèniors, és a dir, jugadors que completin els quatre anys universitaris.

Sovint, quan es parla sobre la NCAA s’argumenta que hi juguen les futures estrelles de la NBA. I, si bé és cert que la majoria de jugadors de la NBA passen per la universitat –actualment és necessari al menys un any per normativa abans de fer el salt- fent un càcul aproximat veiem que el percentatge de jugadors que arriben és ínfim. Hi ha 347 equips de divisió I a la NCAA, el que representa més de 4.500 jugadors (cada equip té entre 12 i 15 jugadors). Si tenim en compte que, com a màxim, cada draft de la NBA dóna lloc a 30 contractes garantits cada any, i obviant que d’aquests entre 5-10 són jugadors internacionals no universitaris, el càlcul dóna un percentatge de 0.6% de jugadors que potencialment arribarien a la NBA dels que han jugat aquesta temporada a la universitat. Una altra forma de veure-ho és observant les projeccions del draft. El lloc web de prestigi Draftexpress.com, publica una projecció del pròxim draft. Dels quatre equips que jugaran la Final Four, només quatre jugadors són clars aspirants a sortir escollits en primera ronda segons la llista. Si agafem com a referència els equips que han jugat el Sweet 16, els últims millors 16 equips, només 9 jugadors surten a la llista. És a dir, que la grandíssima majoria de jugadors de la NCAA no són, en cap cas, el futur de la NBA.

Un altre dels arguments dels defensors de la NCAA és que és una competició on no es juga per diners, on el joc és purament amateur. Aquesta idea romàntica és atractiva, i va ser un dels pilars de l’esport universitari durant dècades, però malauradament és cada vegada menys propera a la realitat. El Fab Five va canviar el sistema i mai més es va tornar enrere. El joc és amateur en tant que els jugadors no cobren, però no ho és en el sentit que els jugadors són un negoci per les seves escoles i per la NCAA. Els contractes televisius i de marxandatge són elevadíssims i les universitats – i els entrenadors, gràcies a les marques esportives- formen part del màrqueting esportiu més desenvolupat. A banda d’això, i sabent que el retorn personal no és econòmic mentre són a la universitat, els joves jugadors busquen programes –les organitzacions esportives universitàries- que els permetin brillar ràpidament per poder fer el salt al professionalisme i capitalitzar la seva “inversió”, fet que transforma les decisions en planificació d’una carrera profesional. El sistema està força corromput i, malgrat un suposat control de la NCAA -estricte amb molts detalls sense importància però poc efectiu en els afers importants- hi ha molts interessos que arriben des de molts angles diferents: famílies amb ambició, marques esportives, agents, entrenadors de institut, intermediaris (runners). Tots aquests aspectes s’han vist accentuats els últims 15-20 anys, i han dut al bàsquet universitari a un canvi progressiu fins arribar a l’estat actual, molt diferent dels anys de John Wooden amb UCLA, paradigma de l’esperit pur del bàsquet universitari, de l’essència de la NCAA.

Per què veure el torneig final de la NCAA i la Final Four doncs? Perquè és una competició única, que té un format incomparable a qualsevol competició. Un format en el que 64 equips parteixen amb les mateixes possibilitats de guanyar el títol. Qualsevol equip, és clar, que sigui capaç guanyar sis partits seguits, ja que el que perd un partit queda eliminat. El fantasma de l’eliminació, present sempre en tots els partits, fa que la intensitat i l’emoció de cada eliminatòria sigui enorme. I fa que les sorpreses, els upsets –un equip modest derrota a un poderós- es produeixin any rere any i ens deixi en cada edició un equip ventafocs, un equip que no és dels favorits però que arriba lluny en el torneig o fins i tot a la Final Four. Aquest any, equips com Gonzaga, Kansas o Indiana han quedat eliminats per equips teòricament més dèbils, i Wichita State, per exemple, arriba aquest cap de setmana a Atlanta sense que comptés als pronòstics. En el bàsquet professional, amb eliminatòries llargues, normalment guanya el millor equip. En el torneig NCAA, una mala nit o una actuació brillant d’un protagonista inesperat, pot deixar fora el millor equip dels dos. Per això el torneig es diu March Madness, perquè és una bogeria de partits, intensitat i sorpreses.

El torneig es segueix a tot els Estats Units –tothom fa els seus pronòstics a la oficina- i la Final Four és un dels esdeveniments esportius amb més audiència i repercussió, un reflex de l’àmplia cultura esportiva del país. Tothom té una preferència durant els torneig, especialment si l’equip de la seva pròpia universitat el juga. La implicació personal, el que representa l’equip de la seva universitat és com una afiliació de per vida i uneix els interessos de molta gent diversa. Això fa que, per sobre dels jugadors que momentàniament hi ha al equip –hi poden ser un màxim de quatre anys- el més important sigui l’equip i que prevalguin, per l’afició i per a molts jugadors- els interessos col·lectius per sobre dels individuals. Un dels vells i mítics eslògans de la competició diu: “no importa el nom que hi ha al darrera de la samarreta –el nom propi- sinó el que hi ha davant –el de l’equip-“. Quan aquesta màxima es compleix, i els jugadors lluiten al màxim junts encara que el joc no sigui sempre brillant o no hi hagi cap estrella rutilant- és quan la NCAA esprem la seva essència.

Però en el bàsquet, al cap i a la fi, els protagonistes són els jugadors i ells són la raó que ens fan anar als pavellons o estar davant la televisió. No sempre veurem súper estrelles de l’endemà, però si que probablement veurem alguns jugadors amb molta qualitat i molts jugadors entregant-se al màxim per aconseguir una fita que en molts casos serà el zenit de la seva carrera. Els respectius bases de Michigan i Syracuse Trey Burke i Michael Carter Williams tenen un clar futur a la NBA. Caldrà veure si Michigan és capaç de trobar les solucions per jugar còmode davant la defensa zonal de Syracuse perfeccionada al llarg dels anys per Jim Boeheim. Tenen les armes per fer-ho; Burke, Tim Hardaway Jr, Glenn Robinson III i el tirador Nik Stauskas. En l’altra semifinal, Louisville, el gran favorit al títol durant mesos, ha aconseguit mantenir aquest estatus i té un enfrontament aparentment fàcil amb Whicita State. L’equip de Rick Pitino, liderat pels petits Peyton Siva i Russ Smith, es va sobreposar, en el partit de classificació per la Final Four, a l’esgarrifosa lesió de Kevin Ware. Un moment de fort impacte emocional que els va servir per treure el millor de si mateixos i derrotar Duke. Evidentment, ara volen guanyar el torneig per dedicar-li al company lesionat, un aspecte de motivació més per als jugadors.

Com marca la tradició, les dues semifinals es jugaran dissabte i la final el dilluns. Burke, Carter Williams, Hardaway, Siva, Deng, Robinson i algun altre potser acaben sent bons jugadors de la NBA o professionals en algun altre país. Potser fan el millor partit de la seva vida –com Toby Bailey en la semifinal del 95- i després desapareixen paulatinament com a professionals –Bailey va ser un rodamón del bàsquet- o potser no compleixen les expectatives. Potser aquest és el highlight de la seva carrera o potser acaben sent All Stars permanents a la NBA. Possiblement no hi ha cap súper estrella de la NBA amagada en aquesta Final Four (Burke?). Però això importa poc. El que importa, als jugadors, sobretot, als seus entrenadors i a les aficions- és que són a dues passes del campionat. La majoria d’ells mai més estaran en una situació competitiva com aquesta, mai més tindran la oportunitat de ser part de la història de l’esport. El que importa és que el seu moment és ara i que en els millors anys de la seva vida estan lluitant junts per aconseguir un objectiu comú. Això és el que fa especial la NCAA. Trey Burke ha estat escollit jugador de l’any i serà un dels protagonistes del draft el pròxim mes de juny. Ha portat a Michigan a la primera Final Four en vint anys, des que el Fab Five va sacsejar el món (“We’re gona shock the world”, cridava Juwan Howard, emulant Muhammad Ali). Però aquest cap de setmana Burke pensarà només en guanyar un títol que el marcaria de per vida a ell i als seus companys, igual que el Fab Five van marcar per sempre la història de l’esport. Jo no m’ho perdré i, si us interessa el bàsquet i l’esport, no m’ho perdria. Potser veiem una Final Four extraordinària o el naixement d’una estrella de la NBA, i potser un nen de dotze anys s’aficiona al bàsquet i a la NCAA per tota la vida aquest cap de setmana.

1 comentari

  • jaume berenguer sanchez

    23/04/2013 19:58

    ALBERT

    em sembla un article molt interessant i que
    t’agradarà

    Jaume

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús