Opinió

Avui, 9 d’Octubre, celebrem el Dia del País Valencià en record a la jornada en què el rei Jaume I va conquerir aquestes terres i va donar carta de naturalesa al nostre estimat país. I avui, 774 anys després d’aquella fita, constatem (per fi) que la gent que l’habita comença a moure’s. Més que a moure’s, a remoure’s, incòmoda, neguitosa, molesta, “cremada”.

Els omnigovernants d’aquest país ens continuen posant com a exemple de “lleialtat” a Espanya, però per molta propaganda que hi vulguen abocar per salvar els seus culs acomodats a la poltrona, el menyspreu que ens endinyen des de Madrid depassa ja tots els límits. Els últims anys de Camps al poder eren un clamor diari contra la falta d’inversió del govern de Zapatero; en només dos pressupostos amb Rajoy a la Moncloa (el que ens havia de salvar de totes les plagues bíbliques) ja hem rebaixat aquell llistó de recursos econòmics a la meitat. I des que el gallec va guanyar les eleccions generals no ha gosat posar un peu en aquestes terres, davant la més que evident inacció d’Alberto Fabra. Fets i símbols que no passen desapercebuts ni per a la ciutadania ni per a l’empresariat autòcton, tan servil (i còmplice) en èpoques precedents.

Tot aquest malestar acumulat, que les retallades i l’atur ha convertit ja en cabreig generalitzat, desemboca avui en una enquesta de Metroscopia per a El País en la qual, per primera vegada en segles, l’esquerra suma més que la dreta. Encara més: els dos “grans” partits estatals encongeixen representativitat, especialment el PSPV, que si no espavila aviat es convertirà en tercera força a les Corts. A banda de la baixada espectacular que l’estudi pronostica al PPCV (del 49’3% dels vots al 34’2%, 13 escons menys), sobten dues dades: l’entrada (amb un 7’1% previsible de vots) d’UPyD, que encara no té ni estructura ni candidat en aquest país; i la pujada espectacular de Compromís, en paral·lel a la d’EUPV (les dues coalicions tindrien 13 diputats). Si ens fixem en altres apartats de l’enquesta comprovem que només un 10% dels valencians se sent “només valencià” (2%) o “més valencià que espanyol” (8%). Que una part que ja comença a ser rellevant d’aquesta societat tan espanyolitzada aposte per un partit d’estricta obediència valenciana com Compromís és un fet vertaderament insòlit i encoratjador, que palesa el moviment intern que somou ja les consciències de molts valencians.

Fa uns pocs dies, Pau Alabajos trencava un tabú llargament (i penosament) consentit: feia dècades que cap cantautor en valencià no actuava al Palau de la Música de València. Per a aquella ocasió, Alabajos es va rodejar de molts amics (Vicent Partal, Feliu Vengura, Miquel Gil, Amàlia Garrigós…) i mig centenar de músics de l’Orquestra Simfònica del Coral Romput que convertiren aquella actuació en un esdeveniment musical i cultural de primer ordre per a la ciutat i el país sencer. Es va conquerir el Palau, ple de gom a gom d’un públic emocionat i entusiasta. La primera vegada que vaig veure en acció al de Torrent va ser (no fa massa) en un casino d’Alzira, ell sol amb la guitarra, assegut en un tamboret entre la barra i la màquina escurabutxaques que els propietaris del local no van tenir la deferència de desendollar. Per això, veient-lo ara dalt de l’escenari del Palau de la Musica de València, mentre aplaudíem a rabiar, drets, conscients del moment històric que estàvem vivint, pensava que, en efecte, tot és possible ja en aquest país. Fins i tot les coses més grans i impensades. Amb ambició podem arribar molt lluny. Fem via perquè tot canvie. Abracem la utopia.

La senyora Cecília es va plantar un dia davant l’Ecce Homo de la seua ermita i va decidir que allò no podia ser. El cristo estava fet un ídem: difuminat, repelat, envellit. El pas del temps, la humitat i la deixadesa dels responsables del manteniment d’aquell indret havien fet estralls en la pintura. Necessitava a crits una restauració profunda. Era ja un clamor popular. I ella se sentia l’escollida. Volia ajudar, contribuir a que l’església fóra menys decadent, que quedara més bonica i lluïdora. En una paraula: que estiguera en el mapa.

Així que no ho dubtà: va anar a la capital i es va comprar uns pinzells i el kit de pintura més complet que va trobar i un dia, de bon matí, conscient que qui matina rep l’ajuda divina, es posà un vestit nou, elaborat en una sastreria amiga per a l’ocasió, i s’assegué amb parsimònia davant aquella obra que representa el Nostre Senyor flagel•lat. Actuà amb ambició, abocant-hi tot el talent que covava des dels temps de les tenebres i que, per circumstàncies històriques que no venen al cas, no havia pogut mostrar encara.

Primer va ser només la capa del Creador. No s’atrevia a més per por a la reacció del públic, de gust clàssic i tradicional. Amb la mà encara tremolosa per l’emoció, imità el color exacte que havia escollit dècades enrere l’artista i li va fer uns retocs lleugers. Aquella primera actuació en el quadre li va quedar tan i tan bé, que quatre anys després, encoratjada pels veïns del poble i pels estaments eclesiàstics, que havien renovat generosament la confiança en la seua persona, es decidí a reprendre l’operació i a fer-hi canvis més profunds.

Fou aleshores quan s’atreví a acarar el rostre.

En aquella ocasió, però, va sentir com un raig travessava de part a part el seu esperit i pouava en les profunditats del seu ésser. Amb la inspiració que provenia directament de Déu, es trobà immersa en un estat de gràcia pròxim a la santedat, que li permetia explorar amb gosadia extramurs de l’ermita i veure allò que encara no havia estat revelat als humans. Es reencarnà en el Salvador mateix i, posseïda de virtuts que desconeixia, actuà amb determinació màxima. Amb els ulls clucs i les orelles immunes a la crítica, donà solta al pinzell i va idear una fesomia innovadora. Havia concebut una imatge grandiosa, plena de llum i color per alegrar els dies tristos dels seus conciutadans i de tots aquells visitants que s’hi volgueren contagiar de l’optimisme aparentment innat dels indígenes.

Però quan aquell flaix de llum celestial es va extingir, es va escoltar un primer fil de veu que criticava la desmesura de la intervenció. No era un retret nou, però fins aquell moment ningú no l’havia volgut atendre. La imatge de Jesús havia transmutat en quelcom híbrid i indescriptible. Els fidels es mostraven incapaços de reconéixer la imatge primigènia perquè no hi quedava ni rastre del dolor que havia estat la seua essència. I a aquella veu dissident se’n van unir d’altres, més altes i més clares, que ressonaven i s’amplificaven entre les parets del santuari. 

A poc a poc, s’hi congregà a les portes una munió de vilatans contraris a aquella acció, amb les mans unides en un prec unitari per recuperar la identitat perduda. La premsa, les ràdios, les càmeres de televisió van córrer fins aquella població remota a la qual mai abans no havien dedicat atenció, i van convertir els actes de la senyora Cecília en el barret de rialles general. I allò va indignar encara més la població, que havia de pagar amb el desprestigi col•lectiu les errades personals d’aquella il•luminada. Fins que un dia va dir prou i es va rebel•lar i van fer fora Cecília, el retor i tots aquells que havien estat còmplices de la desfeta i la ignomínia.

La beneïda, que no entenia la reacció irada d’aquells que fins aleshores havien lloat amb belles paraules el seu treball, només repetia una vegada i una altra, amb la mirada perduda en l’horitzó imaginat: “el retor ho sabia, el retor ho sabia!”. I és que ella sola havia aconseguit el que tothom anhelava: posar el poble en el mapa. Això era innegable.

Imatge del satèl·lit Terra de la NASA sobre els incendis a València.

Anit, mentre el poble embogia amb crits, pitades, traques, batukades i focs d’artifici, desenes de bombers, forces de seguretat i voluntaris desplegats durant tota la jornada tornaven esgotats a les seues cases. A Carlet i rodalia, a la comarca de la Ribera, havien tractat sense descans de detenir un foc devastador que cremava (i crema encara) les muntanyes de la nostra comarca i de bona part del país. Tota aquesta gent, herois anònims que s’estimen la terra, va haver de lluitar amb mitjans escassos i sense l’ajuda aèria que ens hauria pogut estalviar l’avanç desbocat de les flames.

Els retalls en les partides dedicades a la prevenció d’incendis són la clau de la responsabilitat política que hem d’exigir en aquest monumental desastre que ja ha convertit en cendra vora 50.000 hectàrees. Per sort, cada vegada són més els valencians i les valencianes que no traguen, que no callen. Testimonis de brigadistes i de bombers implicats en l’extinció dels incendis deixen en evidència la falta de dotacions tècniques i humanes necessàries per a extingir uns incendis que podrien haver tingut un abast molt menor. Deia ahir Jorge Bellver, vicesecretari de Participació i Comunicació del PPCV, que l’esquerra fa demagògia i que no s’ha retallat, sinó que s’han “optimitzat els recursos”. Resulta impactant la desvergonya amb què es continua tractant de manipular la ciutadania amb eufemismes i peripècies verbals.

Els polítics que ens omnigovernen han expoliat durant els últims anys, per acció i per omissió, aquest país, especulant i venent-lo a constructors insaciables. Ens hem quedat sense caixes d’estalvis ni banca pròpia, tenim una taxa d’atur superior a la insuportable mitjana estatal, un deute gegantesc, una extensa taca de corrupció instal·lada en bona part de les nostres principals institucions, una submissió vergonyant del Consell als dictats de Madrid, i un autogovern més feble que mai. I mentre l’interior del País Valencià crema per culpa de la desídia, la mala gestió i la incompetència, Rajoy gaudia de la seua particular caceria d’elefants a Kiev, milers de quilòmetres lluny dels nostres problemes i preocupacions. Se’n fot, de tots nosaltres. Hem passat de creure’ns la “locomotora d’Espanya” a ser considerar uns pàries, exprimits a nivell intern, ridiculitzats de portes enfora i tractats com empestats pel president del govern central, que rebutja qualsevol contacte amb terres valencianes. Tant que les visitava quan estava a l’oposició i ens necessitava per assolir el poder…

Hem de plantar-nos ja! La “primavera valenciana” ha de donar pas a un estiu igualment reivindicatiu. No hi pot haver ni un minut de treva amb els qui conscientment enfonsen el nostre país. Hem d’exigir responsabilitats i dir prou a tanta ignomínia. Cridar alt i fort que ja no aguantem més, que els valencians tenim dignitat i ens volem forts i units per créixer i poder governar el nostre futur segons les nostres vertaderes necessitats. No pot ser, tanta mentida, tanta corrupció, tanta manipulació, tant de balafiament, tant de negoci tèrbol i tanta marginació i abandonament. Compte amb els valencians “cremats”, perquè enlloc no està escrit que tinguem que suportar per sempre totes les barbaritats que ens aboquen al damunt. Apel·lem a l’autoestima, plantem-nos, fem-nos respectar, prenem consciència del nostre enorme potencial col·lectiu… i no hi haurà qui ens ature!