El Gibraltar valencià

dimecres, 21/08/2013

Més sovint del que convindria, els valencians ens calcem les sabates de l’estultícia i ens endinsem en el túnel del temps. Malauradament, sempre apareixem en el mateix punt de la marmota: aquell en què el blaverisme (sovint, castellanoparlant) ens qüestiona d’on ve i com li hem de dir a la llengua que parlem, escrivim i llegim la resta.

Fa poc, a les Corts es va anunciar una nova pseudoteoria politicofilològica (una matèria digna d’estudi) segons la qual el valencià va sorgir per generació espontània en “la més profunda prehistòria”. L’escrivien ja ibers i grecs entre les estrictes fronteres de l’actual comunitat autònoma, i es manté sense canvis apreciables des del segle VI abans de Crist. La iniciativa (sic) s’havia de tramitar d’urgència, tot i que fa ja 43 anys que la definició de la RAE (detonant passiu del nou “conflicte”) volta pel món en centenars de milers de diccionaris impresos i en format online, un sistema de comunicació que, com tots sabem, prové del temps dels àrabs.

La riallada inevitable se’ns congela a la cara quan ens adonem que aquesta burrada (la “barbàrie infinita”, en definició de Josep Torrent) està defensada a les Corts per un partit amb un milió dos-cents mil votants (com Erri de Luca, pense que la dimensió humana de les tragèdies s’han d’expressar en lletres, i no en xifres). Una pixada fora de test aparent que s’emmarca dins d’una estratègia general de dinamització des dels instruments del poder de la unitat de la llengua catalana, en paral·lel a invents com el LAPAO i el ressorgiment secessionista a les illes Balears. Mentrestant, l’educació en valencià és testimonial en ciutats com València, i les ajudes a la promoció de l’ús (que és el que vertaderament importa) queden reduïdes a almoina.

A l’igual que Rajoy ha unflat amb el vent de les banderes patriòtiques la confrontació amb Gibraltar per desviar l’atenció, les autoritats del partit que ens omnigoverna en aquestes terres han exhumat una vegada més el cadàver del conflicte lingüístic (si és que mai havia mort, ni que fóra d’avorriment) per entretenir la caverna. Aquesta setmana hem conegut que pactaran amb les entitats secessionistes la definició que volen que pose la RAE en els seus diccionaris. I aquests estómacs agraïts, engreixats amb diners públics, ja han marcat condicions i línies roges.

Dies enrere ens mobilitzàvem (a la xarxa, que és més còmode) contra els atacs al valencià a l’Arenal Sound, potser sense advertir que fa més de vint anys que vam permetre que la valencianofòbia s’apropiara de les institucions. No importa quantes sentències del Suprem o del Constitucional els aixafen la guitarra; no importa quants pactes hipotètics escenifiquen, ni quantes acadèmies ni organismes s’inventen, perquè el mot ”català” els continuarà provocant taquicàrdies irracionals, tot i que siga una consellera amb aquest cognom (som recargolats, els valencians) qui lidere el nou triple salt al buit. Ara, pel que es veu, les definicions de paraules als diccionaris també depenen de pactes i majories parlamentàries. Quina mandra, tot plegat.

 

Premis institucionals ‘honorífics’

divendres, 26/07/2013

Hi va haver una època en què les institucions públiques donaven premis que efectivament suposaven un premi. Vull dir, que hi havia una certa compensació pel reconeixement que deien atorgar. Compensació econòmica, per ser més clars.

Ara la crisi aguditza l’enginy en la mateixa proporció en què s’estreten les butxaques. I heus ací com alguns guardons transformen el premi tangible en metàl·lic en una qüestió etèria i “honorífica”. L’última transformació en aquesta línia l’hem vista a les bases de la convocatòria als premis als llibres millor editats i a la labor dels llibrers a la Comunitat Valenciana l’any 2012 (sí, del 2012) que s’ha fet pública avui  mateix (podeu consultar-la ací). Si les comparem amb les bases fundacionals d’aquesta iniciativa, veurem que s’assemblen com un ou a una castanya.

I ens qüestionem la seua utilitat.

En l’època gloriosa en la que lligàvem llibres amb directors generals (figura silenciosament extingida de l’organigrama de batalla actual) hi havia dotació econòmica, sí. Els editors rebien 27.000€, per exemple, l’any 2006 (aleshores es convocaven en gener). El millor dels millors, rebia 6.000€; ara en rebrà zero. A banda, els llibrers tenien assignats 15.000€. En total, 42.000€ de suport institucional públic que dues legislatures escasses després ha quedat en un record per a la nostàlgia.

No sé si aquella proposta era la correcta o un reconeixement per damunt del que alguns administradors de la cosa pública podien suportar, però el ben cert és que en l’actualitat no anem pel bon camí. Un premi “honorífic” és el que atorga honor i glòria tant al convocant com al guardonat, però si no hi ha més contraprestació que un diploma per autoemmarcar és que només es busca la foto. El prestigi no s’aconsegueix amb diners, està clar, però cal posar-hi treball, rigor i planificar campanyes de difusió efectives amb accions concretes. A les bases d’enguany s’hi diu que:

“La Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, a través de la Direcció General de Cultura, donarà la major difusió possible als llibres i les llibreries premiats dins de les seues accions de promoció del llibre i, en especial, per mitjà de l’exposició en fires nacionals i internacionals així com en altres esdeveniments.”

Caldria especificar més, perquè l’anunci resulta vague en excés. Amb el retall a la participació en fires internacionals, la inexistència de campanyes pròpies de promoció del llibre i l’escassíssima implicació de la Generalitat en “altres esdeveniments” literaris, el marge de maniobra, de “compensació” pel premi, és més que reduït. Què passaria si la conselleria decidira adquirir un exemplar de tots els guardonats per a la xarxa de biblioteques públiques? Què passaria si la conselleria impulsara clubs de lectura amb les obres distingides? Què passaria si la conselleria facilitara animacions lectores en centres educatius amb els autors (o els editors!) premiats? Què passaria si conveniaren amb els mitjans de comunicació públics espais específics per difondre aquestes obres? Què passaria si programara un circuït de presentacions dels premis en les llibreries que han rebut històricament aquesta distinció? Què passaria si aportara una bossa de viatge per als editors guardonats, per facilitar-los que moguen aquests títols a nivell internacional? Què passaria si…?

Està clar que ningú obliga un editor ni un llibreter a participar d’aquests guardons, però convindria aprofitar aquesta mínima plataforma institucional (tampoc no en tenim moltes més) per anar més enllà del diploma honorífic i de la foto anual a Sant Miquel dels Reis. Perquè tant el sector com la societat mateixa necessiten fixar referents de qualitat i visualitzar exemples del treball ben fet que dignifique i atorgue rellevància a l’ofici d’editors i llibrers.

Potser és demanar massa, d’uns premis honorífics…

Traduccions “simultànies”

dilluns, 24/06/2013

Corria l’any 2006 quan vam aconseguir editar un titol que marcaria un punt d’inflexió en l’editorial on aleshores treballava. Frank McCourt, autor del bestseller Les cendres d’Angela, tenia nou llibre: El professor. Aquesta obra reunia tots els ingredients per esdevenir un èxit en un catàleg que aspirava a incorporar novel·les remarcables de l’àmbit internacional. La notorietat de l’autor (tot i que en català no havia passat de la segona edició de la seua obra clau, en castellà comptava ja amb una setantena de reimpressions) era un aspecte important. L’altre era la temàtica, que connectava perfectament amb el públic principal de Bromera.

La negociació no va ser fàcil: els dos llibres anteriors havien estat publicats a Columna (en tenien, doncs, la preferència) i a l’editorial no havíem contractat abans cap llibre d’aquestes característiques: un llançament mundial molt disputat, pel qual es pagaven xifres que no havíem conegut mai abans. Però desenvolupàrem un pla de màrqueting ambiciós (que després acomplírem) i vam convéncer l’agència que en gestionava els drets. El professor, finalment, seria la gran aposta de l’editorial per al Sant Jordi d’aquell any.

La tirada inicial va ser de molts milers d’exemplars. Molts. I havíem desplegat totes les armes de seducció editorial de què érem capaços en aquell moment. Estàvem coordinats amb l’editorial en castellà, Maeva, amb qui hi havia bona complicitat. En l’últim moment, però, quan ja estava anunciat i programat per al març, McCourt va acceptar venir a Madrid a la promoció. El viatge havia de ser, però, per al mes de maig. L’editorial en castellà va decidir ajornar el llançament (el més important de l’any també per ells) i aprofitar el ressò que tindria la visita de l’autor d’origen irlandés de cara a la Feria de Madrid.

Així les coses, què fèiem amb l’edició en català?

Després de reflexionar-ho molt, vam decidir tirar endavant igualment: l’obra es va publicar, com estava previst, el mes de març, i havia de ser “el llibre de Sant Jordi”. Però resultà un fracàs. Passat el 23 d’abril, les piles de llibres col·locats en llibreries continuaven quasi intactes, i la premsa no havia dedicat més que uns pocs breus. La situació era crítica: les devolucions imminents amenaçaven l’aposta. Què havia fallat? Fàcil: que l’edició en castellà no havia eixit encara. Així de senzill. I així de dramàtic.

Aquesta anècdota m’ha vingut a la memòria en llegir l’entrevista que li dedica La Vanguardia a Josep Cots, editor de 1984. El periodista, Josep Massot, incideix en aquest “fenomen”, que impel·leix les editorials en català a traure les traduccions en les dates en què ho fa l’editorial que disposa dels drets de la mateixa obra en castellà.

“La situación ideal es salir al mercado al mismo tiempo, aprovechando el impacto mediático promovido por las editoriales castellanas. Si ha salido con anterioridad en castellano, cualquier novela, obra poética o ensayo en catalán está muerto.”

També ocorre a l’inrevés: si l’editor en català s’avança al llibre en castellà. La realitat és així de dura.

Finalment vam poder brindar amb McCourt per l'èxit d'El professor.

Ho vam comprovar amb McCourt. Fent esforços notables per part del distribuïdor (el desaparegut Arc de Berà), vam poder convéncer molts llibreters que mantingueren el llibre (que no havien venut) unes setmanes més, amb la promesa que la visita de l’autor a Madrid produiria un esclafit de notícies, entrevistes i ressenyes. I així va ser. La publicació en castellà va propiciar tot de publicitat i promoció, un ressò de primera magnitud, i aleshores un llibre que estava prematurament “mort” va ressuscitar… i de quina manera! Es va col·locar durant setmanes en les llistes dels llibres més venuts i va significar, com apuntava a l’inici, un punt d’inflexió per a l’editorial: en aquella època desbordant d’il·lusió demostràrem que també des de València es poden publicar llibres de gran venda en tot el territori en llengua catalana. Les llibreries ens van començar a mirar amb normalitat (un altre dia parlarem d’això, si s’escau, perquè els prejudicis i els apriorismes van i venen en doble direcció).

No és estrany, doncs, que Massot qualifique d’atrevits els editors que, com Josep Cots a 1984 o Aniol Rafel a Periscopi, s’atreveixen a publicar traduccions en català sense condicionar-les a la data d’eixida del mateix llibre en castellà. La repercussió mediàtica sempre és menor (cal que ens preguntem per què?), però el valor cultural d’aquesta autonomia empresarial mereix tots els elogis. I el suport dels lectors. Hi ha molt de camí encara per esdevenir “normals” en aquest país fragmentat i insegur.

Editar per a joves

dimecres, 27/02/2013

Al bloc d’Elsa Aguiar, “Editar en voz alta“, sempre trobem apunts d’interés per a l’ofici. Aquesta setmana, hi publica una reflexió (“¿Proteger o protegernos?“) al voltant de la (sobre)protecció que sovint exercim els editors en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Qui selecciona les obres que considera “adequades” per a una edat determinada (tenim tendència a classificar cada llibre en gèneres, col·leccions i etiquetes d’edat, cosa que no ocorre en altres països del nostre entorn) i quins paràmetres utilitza per mesurar la conveniència o inconveniència d’un text literari concret, la seua duresa o el seu grau de transgressió o provocació… Potser, qui ha de jutjar aquests elements té un record selectiu de la seua pròpia infantesa, o ha perdut la connexió amb la voluble realitat de l’infant o el jove actual. I tot això, explica l’editora d’SM:
“Me hace plantearme si al rechazar una novela para niños por demasiado dura pensamos en los niños o en los adultos que las leerán y nos juzgarán a través de ellas.”
Coincidint en el temps, Josep Maria Aloy fa al seu bloc “Mascaró de proa” un apunt amb títol contundent: “En literatura juvenil, no tot s’hi val!“. Parteix d’una crítica sobre La Gretchen es preocupa (Oxford), de la meua (ex?)estimada Christine Nöstlinger, per aprofundir en un tema complementari al que plantejava Elsa Aguiar: per què hem de publicar llibres que no aporten res al lector? Aquest interrogant l’hauríem de respondre sempre abans de donar l’ok a la impremta amb obres adreçades a qualsevol edat, però diríem que especialment en l’àmbit LIJ, on s’estan formant (o deformant) lectors. En aquest sentit, la responsabilitat dels prescriptors i dels editors és més elevada. Per això mai hauríem de publicar llibres que, com diu Josep Maria:
“No ajuden ni a crear ni a formar lectors i no aporten res de positiu a una edat en què precisament allò que caldria evitar són els tòpics simplistes, la bajanada constant i la poca qualitat, no sols literària sinó intel·lectual.”
L’editor LIJ adreça les seues propostes, sobretot, a les prescripcions escolars, i publica obres que el professorat recomanarà als seus alumnes. Els estils, les temàtiques i els continguts que promou en el seu catàleg, així com les estratègies de màrqueting i seducció que practica no són (no poden ser) aliens a aquesta realitat. El gran interrogant és si és possible mantenir (o incrementar) el nivell de vendes amb títols agosarats i engrescadors per als joves, i que podríem qualificar amb aquella etiqueta tan subjectiva i difusa que és “la qualitat”, com reivindica aquest Manifest.
El debat sempre està obert en un subsector que té una influència decisiva tant en l’educació com en el foment dels hàbits lectors de la població però que, alhora, ha crescut considerablement els últims anys fins convertir-se en el motor de la indústria editorial. No és una qüestió menor.

Mataren el verd

dilluns, 25/02/2013

Parlar de Carme Miquel és parlar de dignitat, de coherència i de compromís. Compromís amb la llengua, amb l’ensenyament públic i de qualitat i amb el territori. Un compromís que trasllada també a la seua obra literària. El títol no enganya: es tracta d’una denúncia contra l’especulació urbanística que assola el nostre territori…”

Escrivia aquestes paraules en maig de l’any 2007, amb motiu de la presentació de L’amença de les grues, una novel·la que vaig tenir el goig d’editar i de promoure en companyia de l’autora. Aquella obra de Carme Miquel continuava les intrigues d’un dels èxits de la literatura juvenil valenciana, Uns papers en una capsa, una novel·la que, tal i com deia en aquell apunt, duia (en 2007) 30.000 exemplars venuts. Poca broma!
És oportú recordar ara aquestes dades, perquè confesse que m’ha sorprés molt que la nova obra de l’autora cerque finançament via micromecenatge amb la finalitat d’ésser autoeditada. Mataren el verd s’adreça al públic adult i tracta sobre l’especulació i el mobbing imobiliari (real) al barri de La Punta de València ciutat. Uns fets escandalosos, plens de punts foscos, xantatges, penúries, desnonaments i responsables poderosos, alguns dels quals continuen professionalment en actiu. Una obra literària de denúncia social, ben recomanable, en la línia de l’autora, una lluitadora històrica per la dignificació de la llengua i l’educació al País Valencià, que compta amb nombrosos seguidors fidels, amb un gran potencial de promoció… Què està passant en l’àmbit editorial perquè no hi haja una cua d’editors lluitant per fer-se amb els drets d’aquest manuscrit?
Em sembla un tema de gran rellevància per al sector, especialment el valencià. N’hem parlat també ací, en aquest article intitulat “Autors a la fuga“. Els lectors, de moment, el que podem és fer la nostra petita aportació a Verkami perquè aquest projecte literari de Carme Miquel veja la llum i puguem gaudir, finalment i feliçment, de la lectura de Mataren el verd.

Per no oblidar (30 anys de la ‘pantanà’)

dissabte, 20/10/2012

Les zòdiac amb policies, protecció civil o voluntaris atenien les emergències.

Aquest matí, mentre escric aquestes línies, al meu poble la pluja ja sap ploure. Cau una fina capa de gotes, i a l’horitzó s’albiren les primeres clarianes, i qui sap si un sol tímid tardorenc. Fa exactament 30 anys, l’escenari era radicalment diferent. Els mateixos carrers de Carcaixent que ara es desperten amb petits tolls d’aigua estaven completament negats, plens a vessar d’aigua, fins alçades de més de cinc metres en diversos punts de la ciutat (a Beneixida o Sumacàrcer arribaren als 8!). Havia plogut amb intensitat durant moltes hores, i la presa de Tous, mal construïda, mai inaugurada i sense vigilància, va rebentar. La comarca de la Ribera va quedar arrasada, absorbida per les aigües d’un riu, el Xúquer, que no debades significa ‘Devastador’.

Jo només tenia 7 anys, quan va ocórrer aquell desastre, però recorde com el meu pare ens va pujar al cotxe a correcuita per anar a passar la nit a l’hort. Els claveguerams ja reglotaven, i l’aigua desbordava les voreres. Des de la finestra veia gent col·locant sacs i fustes davant les portes de les cases; alguns, alçaven petites parets improvisades. Volien evitar l’entrada del que se suposava que seria una inundació més de les que patíem a la comarca durant la gota freda. Ningú comptava amb el trencament de la presa de Tous i l’onada gegantesca que assolaria pobles i ciutats. Nou persones van morir a conseqüència de la pantanada. La immensa majoria va perdre tot el que tenia. Era la ruïna absoluta.

L'aigüa desbocada davant l'ajuntament de Carcaixent.

Nosaltres passàrem no la nit, sinó moltes setmanes allà a l’hort, on no havia arribat la inundació. Durant la nit d’aquell fatídic 20 d’octubre del 82 havien demanat refugi més amics dels pares, familiars i coneguts que fugien del desastre. Ens hi ajuntàrem més de 30 persones, allà, inclosa una dona embarassada que va parir als dos dies, traslladada en helicòpter fins l’hospital. Des dels meus ulls d’infant, aquells eren uns dies estranyament divertits, amb aquella gentada pul·lulant per l’hort, i amics nous per jugar i explorar; per als adults, però, era una situació extremadament dramàtica. Em costa ara imaginar com vam poder sobreviure a tot allò. I superar-ho. Sense menjar suficient i amb el poble enfonsat en el fang, el panorama, el familiar i el col·lectiu, era desesperant. No s’albirava el futur.

Veient les imatges de la pantanada, em sembla increïble i admirable com els riberencs hem aconseguit superar aquesta catàstrofe, a la qual s’afegirien noves inundacions l’any 1987. Hem estat capaços de netejar i reconstruir cases, carrers i places, per fora i per dins; de reprendre l’activitat agrícola; de reobrir negocis i fàbriques; de continuar vivint i creant, llaurant-nos el futur amb honestedat. I ho hem aconseguit malgrat haver estat abandonats durant el cas Tous pels successius governs de l’Estat (i de la Generalitat), amb indemnitzacions tan insuficients que esdevenien un insult, promeses de solució en època electoral sistemàticament incomplides per tots els que han passat per la Moncloa i el litigi més llarg de la justícia espanyola (encara en procés) a l’esquena. Els bancs, però, continuen cobrant-se els deutes de les famílies hipotecades per culpa d’aquella presa de Tous amb deficiències fatals de construcció. La banca sempre guanya.

En moltes cases i botigues de Carcaixent i de tota la Ribera hi ha, a les façanes o als interiors, manisetes amb la inscripció “Fins ací arribà la ‘pantanà’. 20-10-82”. Els qui ho vam viure, tenim al record també el fang omnipresent, els cotxes bolcats, el mobiliari inservible amuntegat als carrers, els cadàvers d’animals morts ofegats, les cues per aconseguir menjar bàsic. I una olor a humitat i misèria que mai no s’oblida. Com tampoc no s’oblida que aquell desastre no va ser natural, sinó motivat per la negligència d’uns pocs que mai n’han pagat les conseqüències. Per això aquest modest article; senzillament, per no oblidar.

Un paisatge de desolació, una comarca per reconstruir.

Un país que es remou

dimarts , 9/10/2012

Avui, 9 d’Octubre, celebrem el Dia del País Valencià en record a la jornada en què el rei Jaume I va conquerir aquestes terres i va donar carta de naturalesa al nostre estimat país. I avui, 774 anys després d’aquella fita, constatem (per fi) que la gent que l’habita comença a moure’s. Més que a moure’s, a remoure’s, incòmoda, neguitosa, molesta, “cremada”.

Els omnigovernants d’aquest país ens continuen posant com a exemple de “lleialtat” a Espanya, però per molta propaganda que hi vulguen abocar per salvar els seus culs acomodats a la poltrona, el menyspreu que ens endinyen des de Madrid depassa ja tots els límits. Els últims anys de Camps al poder eren un clamor diari contra la falta d’inversió del govern de Zapatero; en només dos pressupostos amb Rajoy a la Moncloa (el que ens havia de salvar de totes les plagues bíbliques) ja hem rebaixat aquell llistó de recursos econòmics a la meitat. I des que el gallec va guanyar les eleccions generals no ha gosat posar un peu en aquestes terres, davant la més que evident inacció d’Alberto Fabra. Fets i símbols que no passen desapercebuts ni per a la ciutadania ni per a l’empresariat autòcton, tan servil (i còmplice) en èpoques precedents.

Tot aquest malestar acumulat, que les retallades i l’atur ha convertit ja en cabreig generalitzat, desemboca avui en una enquesta de Metroscopia per a El País en la qual, per primera vegada en segles, l’esquerra suma més que la dreta. Encara més: els dos “grans” partits estatals encongeixen representativitat, especialment el PSPV, que si no espavila aviat es convertirà en tercera força a les Corts. A banda de la baixada espectacular que l’estudi pronostica al PPCV (del 49’3% dels vots al 34’2%, 13 escons menys), sobten dues dades: l’entrada (amb un 7’1% previsible de vots) d’UPyD, que encara no té ni estructura ni candidat en aquest país; i la pujada espectacular de Compromís, en paral·lel a la d’EUPV (les dues coalicions tindrien 13 diputats). Si ens fixem en altres apartats de l’enquesta comprovem que només un 10% dels valencians se sent “només valencià” (2%) o “més valencià que espanyol” (8%). Que una part que ja comença a ser rellevant d’aquesta societat tan espanyolitzada aposte per un partit d’estricta obediència valenciana com Compromís és un fet vertaderament insòlit i encoratjador, que palesa el moviment intern que somou ja les consciències de molts valencians.

Fa uns pocs dies, Pau Alabajos trencava un tabú llargament (i penosament) consentit: feia dècades que cap cantautor en valencià no actuava al Palau de la Música de València. Per a aquella ocasió, Alabajos es va rodejar de molts amics (Vicent Partal, Feliu Vengura, Miquel Gil, Amàlia Garrigós…) i mig centenar de músics de l’Orquestra Simfònica del Coral Romput que convertiren aquella actuació en un esdeveniment musical i cultural de primer ordre per a la ciutat i el país sencer. Es va conquerir el Palau, ple de gom a gom d’un públic emocionat i entusiasta. La primera vegada que vaig veure en acció al de Torrent va ser (no fa massa) en un casino d’Alzira, ell sol amb la guitarra, assegut en un tamboret entre la barra i la màquina escurabutxaques que els propietaris del local no van tenir la deferència de desendollar. Per això, veient-lo ara dalt de l’escenari del Palau de la Musica de València, mentre aplaudíem a rabiar, drets, conscients del moment històric que estàvem vivint, pensava que, en efecte, tot és possible ja en aquest país. Fins i tot les coses més grans i impensades. Amb ambició podem arribar molt lluny. Fem via perquè tot canvie. Abracem la utopia.

I ara, xiquets, els valencians què fem?

dimecres, 12/09/2012

La casualitat (o els fats) va voler que la Diada històrica de Catalunya coincidira amb la desestimació, a les Corts espanyoles, de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la Televisió Sense Fronteres. És a dir, que mentre TV3 (supose) informava abastament sobre la manifestació independentista que va traure un milió i mig de catalans al carrer, PP i UPyD (no us perdeu el seu esperpèntic argumentari) vetaven la possibilitat que imatges d’estelades inundant els carrers ens arriben mai amb la nitidesa necessària als televisors valencians. De res van servir les 651.000 signatures presentades a la ILP: Madrid no vol més llengua que el castellà, més cultura que la que encareixen amb l’IVA, ni més informació que la que emana del seu gabinet de premsa (ara dit RTVE). Acceptem-ho, això és així. Ho porten a l’ADN patriòtic.

Malgrat el ninguneig històric més que evident que patim per part del govern central, i que s’ha incrementat (encara més) amb l’arribada del nou inquilí de la Moncloa, el grau d’espanyolitat continua inalterablement àlgid en el sentiment dels valencians. I ara s’obre un nou escenari d’inquietud. La hipòtesi del que podria passar al País Valencià el dia després d’una ja no tan remota independència de Catalunya l’ha descrita Vicent Flor molt millor del que ho hauria fet jo. I no és precisament encoratjadora. Els valencians hauríem de reflexionar amb calma sobre aquesta qüestió, ara que encara hi som a temps.

La pregunta clau que ens hauríem de formular, sobretot a la vista del que s’ha esdevingut aquest 11S a Barcelona, és cap on caminem col·lectivament els valencians i què volem ser de majors. Si el camí fa pujada o si s’accelera la davallada. Si estem disposats a contribuir mansament al procés recentralitzador que ja està en marxa o si ens plantem i aprofundim en l’autogovern. Si ens volem diluir o si volem ser protagonistes del nostre destí.

El 9 d’Octubre és el dia oficial del País Valencià, una data important en un moment clau. És arribat el moment que la societat civil valenciana ens mobilitzem, en una resposta massiva, per celebrar la Diada que ens retorne, per fi, l’autoestima perduda. No es tracta ja només de reivindicar un canal de televisió (amb tot el que això comporta), sinó un projecte propi per al país que anhelem. Ens hi posem?

El país de l”Ecce Homo’

dijous, 23/08/2012

 

La senyora Cecília es va plantar un dia davant l’Ecce Homo de la seua ermita i va decidir que allò no podia ser. El cristo estava fet un ídem: difuminat, repelat, envellit. El pas del temps, la humitat i la deixadesa dels responsables del manteniment d’aquell indret havien fet estralls en la pintura. Necessitava a crits una restauració profunda. Era ja un clamor popular. I ella se sentia l’escollida. Volia ajudar, contribuir a que l’església fóra menys decadent, que quedara més bonica i lluïdora. En una paraula: que estiguera en el mapa.

Així que no ho dubtà: va anar a la capital i es va comprar uns pinzells i el kit de pintura més complet que va trobar i un dia, de bon matí, conscient que qui matina rep l’ajuda divina, es posà un vestit nou, elaborat en una sastreria amiga per a l’ocasió, i s’assegué amb parsimònia davant aquella obra que representa el Nostre Senyor flagel•lat. Actuà amb ambició, abocant-hi tot el talent que covava des dels temps de les tenebres i que, per circumstàncies històriques que no venen al cas, no havia pogut mostrar encara.

Primer va ser només la capa del Creador. No s’atrevia a més per por a la reacció del públic, de gust clàssic i tradicional. Amb la mà encara tremolosa per l’emoció, imità el color exacte que havia escollit dècades enrere l’artista i li va fer uns retocs lleugers. Aquella primera actuació en el quadre li va quedar tan i tan bé, que quatre anys després, encoratjada pels veïns del poble i pels estaments eclesiàstics, que havien renovat generosament la confiança en la seua persona, es decidí a reprendre l’operació i a fer-hi canvis més profunds.

Fou aleshores quan s’atreví a acarar el rostre.

En aquella ocasió, però, va sentir com un raig travessava de part a part el seu esperit i pouava en les profunditats del seu ésser. Amb la inspiració que provenia directament de Déu, es trobà immersa en un estat de gràcia pròxim a la santedat, que li permetia explorar amb gosadia extramurs de l’ermita i veure allò que encara no havia estat revelat als humans. Es reencarnà en el Salvador mateix i, posseïda de virtuts que desconeixia, actuà amb determinació màxima. Amb els ulls clucs i les orelles immunes a la crítica, donà solta al pinzell i va idear una fesomia innovadora. Havia concebut una imatge grandiosa, plena de llum i color per alegrar els dies tristos dels seus conciutadans i de tots aquells visitants que s’hi volgueren contagiar de l’optimisme aparentment innat dels indígenes.

Però quan aquell flaix de llum celestial es va extingir, es va escoltar un primer fil de veu que criticava la desmesura de la intervenció. No era un retret nou, però fins aquell moment ningú no l’havia volgut atendre. La imatge de Jesús havia transmutat en quelcom híbrid i indescriptible. Els fidels es mostraven incapaços de reconéixer la imatge primigènia perquè no hi quedava ni rastre del dolor que havia estat la seua essència. I a aquella veu dissident se’n van unir d’altres, més altes i més clares, que ressonaven i s’amplificaven entre les parets del santuari. 

A poc a poc, s’hi congregà a les portes una munió de vilatans contraris a aquella acció, amb les mans unides en un prec unitari per recuperar la identitat perduda. La premsa, les ràdios, les càmeres de televisió van córrer fins aquella població remota a la qual mai abans no havien dedicat atenció, i van convertir els actes de la senyora Cecília en el barret de rialles general. I allò va indignar encara més la població, que havia de pagar amb el desprestigi col•lectiu les errades personals d’aquella il•luminada. Fins que un dia va dir prou i es va rebel•lar i van fer fora Cecília, el retor i tots aquells que havien estat còmplices de la desfeta i la ignomínia.

La beneïda, que no entenia la reacció irada d’aquells que fins aleshores havien lloat amb belles paraules el seu treball, només repetia una vegada i una altra, amb la mirada perduda en l’horitzó imaginat: “el retor ho sabia, el retor ho sabia!”. I és que ella sola havia aconseguit el que tothom anhelava: posar el poble en el mapa. Això era innegable.

Man Booker (previsiblement) orfe

dijous, 26/07/2012

Temps era temps en què els editors en llengua catalana corrien (corríem) rere els drets dels guardonats amb els premis més llampants: l’Orange, el Man Booker, el Goncourt… En el món exterior, nord enllà, aquest tipus de reconeixements a obra publicada gaudeixen d’un prestigi enorme, i són (quasi sempre) garantia de qualitat. Però l’eufòria desfermada sembla que s’ha esvaït amb la crisi. Fins i tot en el cas el premi dels premis a trajectòries, el Nobel de literatura. Només comptem amb una única traducció de l’últim Nobel, Tomas Tranströmer: La plaça salvatge (Perifèric), prèvia a la concessió del preuat guardó. No consta l’interés editorial per acostar-nos cap obra més d’aquest autor suec. Potser perquè, al contrari que Jelinek, Pamuk o Müller (per citar només casos recents d’autors sense editor fix en el moment de rebre la distinció) es tracta d’un poeta. I la poesia, ja se sap…

Aquesta setmana s’ha anunciat la longlist del Man Booker 2012, un dels premis més dinàmics i atractius en llengua anglesa. No hi ha els habituals McEwan, Banville, Carey, Smith o Amis, sinó dotze autors amb escassa o nul·la obra publicada a l’Estat espanyol (quatre són novells), i tots ells inèdits en català. Barker, Beauman, Brink, Frayn, Mantel, Thayil… Cognoms desconeguts per aquests indrets. Qui, doncs, amb la que està caient al sector editorial patri s’atrevirà ni tan sols a considerar la publicació d’algun d’aquests manuscrits? No oblidem que el Man Booker ens ha descobert els últims anys perles precioses com Història de Pi, de Yann Martel (LaButxaca, amb pel·lícula d’Ang Lee a la vista); El mar, de John Banville (Bromera); o Tigre blanc, d’Aravid Ariga (Amsterdam), per citar-ne només alguns.

La baixada de les vendes (i la rebaixa de les ajudes públiques) refugia els editors (i, doncs, els lectors) en el convencionalisme. Hi ha poc de marge (i n’hi haurà menys encara en el futur) per al risc, per a l’aposta innovadora, per al seguiment de noves trajectòries, per al descobriment de veus dites “fresques” i qui sap si talents. En l’apartat de traduccions, caminem inexorables cap a l’empobriment de l’ecosistema literari (no dic editorial, dic “literari”), i sembla que ens haurem d’acostumar a veure els mateixos noms estrangers repetits a les cobertes de les novetats. A no ser que aquell autor desconegut genere una elevada expectativa de venda (d’esdevenir bestseller, vaja).

Malgrat tot, si jo fóra un editor en actiu, no deixaria passar l’oportunitat de fer una ullada a la selecció d’enguany del Booker. Hi trobarem sorpreses com The Teleportation Accident, del jove Ned Beauman, que The Independent comparava amb l’extraordinari Jake Arnott, autor de la descomunal The Long Firm (també, incomprensiblement, inèdit en català). Una obra desconcertant i prometedora. Per si de cas hi ha algun editor interessat a la sala, els drets entre nosaltres els gestiona The Foreign Office.

De res!