La vida amb tots els colors

 

Touchée, un dels últims quadres que va pintar Enric Solbes.

Durant dues dècades de treball en el sector editorial he tingut el privilegi d’estar a prop de la gent amb més empenta d’aquest país, immensament més ric i creatiu del que sovint aflora; de conéixer autors d’una vàlua extraordinària; d’aprendre tothora de professionals diversos i de companys generosos. I, també, de conéixer persones d’una qualitat humana fora mida. Enric Solbes reunia ell sol totes les virtuts descrites. Ell era una joia preciosa en una societat injusta en què massa sovint s’imposa la mediocritat.

Haver conegut Enric, haver tingut l’oportunitat i el goig de treballar amb ell, de compartir projectes i d’intercanviar opinions durant més d’una dècada, és un dels tresors més grans que herete d’aquesta època que toca a la fi. La genialitat del seu art ha quedat impresa en formats molt diversos, i per a la història del cartellisme i la il·lustració, i en el nostre imaginari col·lectiu, quedaran els homenets voladors que ens regalava en els seus treballs desbordants de talent. Una alegria vital que ultrapassava els marges del paper i que ens encoratja encara a mantenir viu el seu llegat i el seu record inesborrable. Perquè hi ha persones íntegres i nobles que il·luminen el present i deixen petja per on passen. I són aquestes, les que hem de prendre com a referent.

Enric Solbes va morir de manera sobtada el 20 de desembre de 2009. Des d’aleshores, el gris fosc ha guanyat terreny i senyoreja a tot arreu. Aquest dijous es presenta el llibre Enric Solbes, en homenatge, que ha impulsat UGT-PV. En les pàgines d’aquest volum, qui fóra el seu mestre, Manuel Boix, comenta que Enric “semblava una persona que no parlava molt, però tenia un discurs propi”. I aquest discurs l’articulava en les seues creacions. La discreció és un do. A la seua última exposició de pintura, Retrats de l’invisible, Enric va deixar constància que de les nostres boques poden eixir flames roges o blaves, que el nostre cos pot esdevenir sinuós o transparent, que alguns porten escrita a la mà la paraula “fiasco” o que el nostre cor es pot tocar amb els dits i amb la imaginació per mostrar els sentiments. I, sobretot, que la vida es pot pintar de mil colors, llampants i texturats, per encomanar l’esperança en el futur. Un futur ple de reptes engrescadors que dibuixem cada dia. Amb coratge. Amb tots els colors de la paleta.

Gràcies, Enric, una vegada més!

Publicat a L’informatiu el 22/5/12.

 

Etiquetes

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús