I ara, xiquets, els valencians què fem?

La casualitat (o els fats) va voler que la Diada històrica de Catalunya coincidira amb la desestimació, a les Corts espanyoles, de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la Televisió Sense Fronteres. És a dir, que mentre TV3 (supose) informava abastament sobre la manifestació independentista que va traure un milió i mig de catalans al carrer, PP i UPyD (no us perdeu el seu esperpèntic argumentari) vetaven la possibilitat que imatges d’estelades inundant els carrers ens arriben mai amb la nitidesa necessària als televisors valencians. De res van servir les 651.000 signatures presentades a la ILP: Madrid no vol més llengua que el castellà, més cultura que la que encareixen amb l’IVA, ni més informació que la que emana del seu gabinet de premsa (ara dit RTVE). Acceptem-ho, això és així. Ho porten a l’ADN patriòtic.

Malgrat el ninguneig històric més que evident que patim per part del govern central, i que s’ha incrementat (encara més) amb l’arribada del nou inquilí de la Moncloa, el grau d’espanyolitat continua inalterablement àlgid en el sentiment dels valencians. I ara s’obre un nou escenari d’inquietud. La hipòtesi del que podria passar al País Valencià el dia després d’una ja no tan remota independència de Catalunya l’ha descrita Vicent Flor molt millor del que ho hauria fet jo. I no és precisament encoratjadora. Els valencians hauríem de reflexionar amb calma sobre aquesta qüestió, ara que encara hi som a temps.

La pregunta clau que ens hauríem de formular, sobretot a la vista del que s’ha esdevingut aquest 11S a Barcelona, és cap on caminem col·lectivament els valencians i què volem ser de majors. Si el camí fa pujada o si s’accelera la davallada. Si estem disposats a contribuir mansament al procés recentralitzador que ja està en marxa o si ens plantem i aprofundim en l’autogovern. Si ens volem diluir o si volem ser protagonistes del nostre destí.

El 9 d’Octubre és el dia oficial del País Valencià, una data important en un moment clau. És arribat el moment que la societat civil valenciana ens mobilitzem, en una resposta massiva, per celebrar la Diada que ens retorne, per fi, l’autoestima perduda. No es tracta ja només de reivindicar un canal de televisió (amb tot el que això comporta), sinó un projecte propi per al país que anhelem. Ens hi posem?

4 comentaris

  • Jesús Alonso

    12/09/2012 20:39

    El problema és que els catalans van a un ritme diferent, evidentment més accelerat i cohesionat; i nosaltres no tenim nord. En tot cas som, majoritàriament, uns bons espanyols; i una minoria que ens considerem conscients però no acabem de calar o d’adobar el terreny.

  • Josep Forcadell

    12/09/2012 21:34

    Convé aprendre dels altres, però hem de fer la nostra via i el nostre futur.
    Un pas després de l’altre, continuem tocant de peus a terra i endavant sense parar.

  • ianF

    25/05/2013 12:13

    Em sembla cada vegada mes clar que despres Catalunya, s’animaran altres en alliberarse.
    Els dies quan Espanya manipulava tot i imposava el castella a tot arreu s’han acabat.
    Fins i tot aci, al Rossellò, les reivindicacions catalanes tenen resso a nivell politic, amb una certa acceptació per part de les autoritats tradicionalment jacobines i centralistes.
    Ce sont les petites différences qui font toute la différence mes amis!
    Visca’l valencià!
    i el mallorquí i LAPAO i aranès….!
    i tots els petits idiomes que encara sobreviuen malgrat tots els esforços centralistes per eliminar’els.

  • Jordi Garcia

    30/05/2013 13:17

    Com valencià exhiliat a Barcelona, crec que és el moment del fer el nostre cant al País València.
    Ja són molts anys ofertant glòries a Espanya (pel blaverisme imperant) en un esforç estèril d’obtindre avantages per fer-li la pilota al poder; un vassallatge voluntari que conforma el modus operandi utilitzat per la burgesia Valenciana durant segles i que hi ha que tallar de socarrel…
    Una cosa és clara, els valencians hem de decidir el nostre futur de forma autònoma, reivindicant-nos dins dels Països Catalans com una societat única amb un caràcter pròpi, forjat durant segles, i creant circuits culturals oberts amb la resta de Països Catalans per a asseguar el reconeixement i la salut de la nostra llengua i cultura.
    Per a aconseguir això hem de emmirallant-nos en Catalunya, alliberar-nos del dimoni de l’anticatalanisme fatxa i començar a lluitar pels nostres interessos sense esperar que “entren per Almansa” a resoldren’s els problemes, deixar el “Regionalismo bien entendido” que ens ha desbastellat com a poble i començar a lluitar per la nostra dignitat.
    La resta vindrà amb el temps.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús