Un país que es remou

Avui, 9 d’Octubre, celebrem el Dia del País Valencià en record a la jornada en què el rei Jaume I va conquerir aquestes terres i va donar carta de naturalesa al nostre estimat país. I avui, 774 anys després d’aquella fita, constatem (per fi) que la gent que l’habita comença a moure’s. Més que a moure’s, a remoure’s, incòmoda, neguitosa, molesta, “cremada”.

Els omnigovernants d’aquest país ens continuen posant com a exemple de “lleialtat” a Espanya, però per molta propaganda que hi vulguen abocar per salvar els seus culs acomodats a la poltrona, el menyspreu que ens endinyen des de Madrid depassa ja tots els límits. Els últims anys de Camps al poder eren un clamor diari contra la falta d’inversió del govern de Zapatero; en només dos pressupostos amb Rajoy a la Moncloa (el que ens havia de salvar de totes les plagues bíbliques) ja hem rebaixat aquell llistó de recursos econòmics a la meitat. I des que el gallec va guanyar les eleccions generals no ha gosat posar un peu en aquestes terres, davant la més que evident inacció d’Alberto Fabra. Fets i símbols que no passen desapercebuts ni per a la ciutadania ni per a l’empresariat autòcton, tan servil (i còmplice) en èpoques precedents.

Tot aquest malestar acumulat, que les retallades i l’atur ha convertit ja en cabreig generalitzat, desemboca avui en una enquesta de Metroscopia per a El País en la qual, per primera vegada en segles, l’esquerra suma més que la dreta. Encara més: els dos “grans” partits estatals encongeixen representativitat, especialment el PSPV, que si no espavila aviat es convertirà en tercera força a les Corts. A banda de la baixada espectacular que l’estudi pronostica al PPCV (del 49’3% dels vots al 34’2%, 13 escons menys), sobten dues dades: l’entrada (amb un 7’1% previsible de vots) d’UPyD, que encara no té ni estructura ni candidat en aquest país; i la pujada espectacular de Compromís, en paral·lel a la d’EUPV (les dues coalicions tindrien 13 diputats). Si ens fixem en altres apartats de l’enquesta comprovem que només un 10% dels valencians se sent “només valencià” (2%) o “més valencià que espanyol” (8%). Que una part que ja comença a ser rellevant d’aquesta societat tan espanyolitzada aposte per un partit d’estricta obediència valenciana com Compromís és un fet vertaderament insòlit i encoratjador, que palesa el moviment intern que somou ja les consciències de molts valencians.

Fa uns pocs dies, Pau Alabajos trencava un tabú llargament (i penosament) consentit: feia dècades que cap cantautor en valencià no actuava al Palau de la Música de València. Per a aquella ocasió, Alabajos es va rodejar de molts amics (Vicent Partal, Feliu Vengura, Miquel Gil, Amàlia Garrigós…) i mig centenar de músics de l’Orquestra Simfònica del Coral Romput que convertiren aquella actuació en un esdeveniment musical i cultural de primer ordre per a la ciutat i el país sencer. Es va conquerir el Palau, ple de gom a gom d’un públic emocionat i entusiasta. La primera vegada que vaig veure en acció al de Torrent va ser (no fa massa) en un casino d’Alzira, ell sol amb la guitarra, assegut en un tamboret entre la barra i la màquina escurabutxaques que els propietaris del local no van tenir la deferència de desendollar. Per això, veient-lo ara dalt de l’escenari del Palau de la Musica de València, mentre aplaudíem a rabiar, drets, conscients del moment històric que estàvem vivint, pensava que, en efecte, tot és possible ja en aquest país. Fins i tot les coses més grans i impensades. Amb ambició podem arribar molt lluny. Fem via perquè tot canvie. Abracem la utopia.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús