Editar per a joves

Al bloc d’Elsa Aguiar, “Editar en voz alta“, sempre trobem apunts d’interés per a l’ofici. Aquesta setmana, hi publica una reflexió (“¿Proteger o protegernos?“) al voltant de la (sobre)protecció que sovint exercim els editors en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Qui selecciona les obres que considera “adequades” per a una edat determinada (tenim tendència a classificar cada llibre en gèneres, col·leccions i etiquetes d’edat, cosa que no ocorre en altres països del nostre entorn) i quins paràmetres utilitza per mesurar la conveniència o inconveniència d’un text literari concret, la seua duresa o el seu grau de transgressió o provocació… Potser, qui ha de jutjar aquests elements té un record selectiu de la seua pròpia infantesa, o ha perdut la connexió amb la voluble realitat de l’infant o el jove actual. I tot això, explica l’editora d’SM:
“Me hace plantearme si al rechazar una novela para niños por demasiado dura pensamos en los niños o en los adultos que las leerán y nos juzgarán a través de ellas.”
Coincidint en el temps, Josep Maria Aloy fa al seu bloc “Mascaró de proa” un apunt amb títol contundent: “En literatura juvenil, no tot s’hi val!“. Parteix d’una crítica sobre La Gretchen es preocupa (Oxford), de la meua (ex?)estimada Christine Nöstlinger, per aprofundir en un tema complementari al que plantejava Elsa Aguiar: per què hem de publicar llibres que no aporten res al lector? Aquest interrogant l’hauríem de respondre sempre abans de donar l’ok a la impremta amb obres adreçades a qualsevol edat, però diríem que especialment en l’àmbit LIJ, on s’estan formant (o deformant) lectors. En aquest sentit, la responsabilitat dels prescriptors i dels editors és més elevada. Per això mai hauríem de publicar llibres que, com diu Josep Maria:
“No ajuden ni a crear ni a formar lectors i no aporten res de positiu a una edat en què precisament allò que caldria evitar són els tòpics simplistes, la bajanada constant i la poca qualitat, no sols literària sinó intel·lectual.”
L’editor LIJ adreça les seues propostes, sobretot, a les prescripcions escolars, i publica obres que el professorat recomanarà als seus alumnes. Els estils, les temàtiques i els continguts que promou en el seu catàleg, així com les estratègies de màrqueting i seducció que practica no són (no poden ser) aliens a aquesta realitat. El gran interrogant és si és possible mantenir (o incrementar) el nivell de vendes amb títols agosarats i engrescadors per als joves, i que podríem qualificar amb aquella etiqueta tan subjectiva i difusa que és “la qualitat”, com reivindica aquest Manifest.
El debat sempre està obert en un subsector que té una influència decisiva tant en l’educació com en el foment dels hàbits lectors de la població però que, alhora, ha crescut considerablement els últims anys fins convertir-se en el motor de la indústria editorial. No és una qüestió menor.
Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús