Premis institucionals ‘honorífics’

Hi va haver una època en què les institucions públiques donaven premis que efectivament suposaven un premi. Vull dir, que hi havia una certa compensació pel reconeixement que deien atorgar. Compensació econòmica, per ser més clars.

Ara la crisi aguditza l’enginy en la mateixa proporció en què s’estreten les butxaques. I heus ací com alguns guardons transformen el premi tangible en metàl·lic en una qüestió etèria i “honorífica”. L’última transformació en aquesta línia l’hem vista a les bases de la convocatòria als premis als llibres millor editats i a la labor dels llibrers a la Comunitat Valenciana l’any 2012 (sí, del 2012) que s’ha fet pública avui  mateix (podeu consultar-la ací). Si les comparem amb les bases fundacionals d’aquesta iniciativa, veurem que s’assemblen com un ou a una castanya.

I ens qüestionem la seua utilitat.

En l’època gloriosa en la que lligàvem llibres amb directors generals (figura silenciosament extingida de l’organigrama de batalla actual) hi havia dotació econòmica, sí. Els editors rebien 27.000€, per exemple, l’any 2006 (aleshores es convocaven en gener). El millor dels millors, rebia 6.000€; ara en rebrà zero. A banda, els llibrers tenien assignats 15.000€. En total, 42.000€ de suport institucional públic que dues legislatures escasses després ha quedat en un record per a la nostàlgia.

No sé si aquella proposta era la correcta o un reconeixement per damunt del que alguns administradors de la cosa pública podien suportar, però el ben cert és que en l’actualitat no anem pel bon camí. Un premi “honorífic” és el que atorga honor i glòria tant al convocant com al guardonat, però si no hi ha més contraprestació que un diploma per autoemmarcar és que només es busca la foto. El prestigi no s’aconsegueix amb diners, està clar, però cal posar-hi treball, rigor i planificar campanyes de difusió efectives amb accions concretes. A les bases d’enguany s’hi diu que:

“La Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, a través de la Direcció General de Cultura, donarà la major difusió possible als llibres i les llibreries premiats dins de les seues accions de promoció del llibre i, en especial, per mitjà de l’exposició en fires nacionals i internacionals així com en altres esdeveniments.”

Caldria especificar més, perquè l’anunci resulta vague en excés. Amb el retall a la participació en fires internacionals, la inexistència de campanyes pròpies de promoció del llibre i l’escassíssima implicació de la Generalitat en “altres esdeveniments” literaris, el marge de maniobra, de “compensació” pel premi, és més que reduït. Què passaria si la conselleria decidira adquirir un exemplar de tots els guardonats per a la xarxa de biblioteques públiques? Què passaria si la conselleria impulsara clubs de lectura amb les obres distingides? Què passaria si la conselleria facilitara animacions lectores en centres educatius amb els autors (o els editors!) premiats? Què passaria si conveniaren amb els mitjans de comunicació públics espais específics per difondre aquestes obres? Què passaria si programara un circuït de presentacions dels premis en les llibreries que han rebut històricament aquesta distinció? Què passaria si aportara una bossa de viatge per als editors guardonats, per facilitar-los que moguen aquests títols a nivell internacional? Què passaria si…?

Està clar que ningú obliga un editor ni un llibreter a participar d’aquests guardons, però convindria aprofitar aquesta mínima plataforma institucional (tampoc no en tenim moltes més) per anar més enllà del diploma honorífic i de la foto anual a Sant Miquel dels Reis. Perquè tant el sector com la societat mateixa necessiten fixar referents de qualitat i visualitzar exemples del treball ben fet que dignifique i atorgue rellevància a l’ofici d’editors i llibrers.

Potser és demanar massa, d’uns premis honorífics…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús