El Gibraltar valencià

Més sovint del que convindria, els valencians ens calcem les sabates de l’estultícia i ens endinsem en el túnel del temps. Malauradament, sempre apareixem en el mateix punt de la marmota: aquell en què el blaverisme (sovint, castellanoparlant) ens qüestiona d’on ve i com li hem de dir a la llengua que parlem, escrivim i llegim la resta.

Fa poc, a les Corts es va anunciar una nova pseudoteoria politicofilològica (una matèria digna d’estudi) segons la qual el valencià va sorgir per generació espontània en “la més profunda prehistòria”. L’escrivien ja ibers i grecs entre les estrictes fronteres de l’actual comunitat autònoma, i es manté sense canvis apreciables des del segle VI abans de Crist. La iniciativa (sic) s’havia de tramitar d’urgència, tot i que fa ja 43 anys que la definició de la RAE (detonant passiu del nou “conflicte”) volta pel món en centenars de milers de diccionaris impresos i en format online, un sistema de comunicació que, com tots sabem, prové del temps dels àrabs.

La riallada inevitable se’ns congela a la cara quan ens adonem que aquesta burrada (la “barbàrie infinita”, en definició de Josep Torrent) està defensada a les Corts per un partit amb un milió dos-cents mil votants (com Erri de Luca, pense que la dimensió humana de les tragèdies s’han d’expressar en lletres, i no en xifres). Una pixada fora de test aparent que s’emmarca dins d’una estratègia general de dinamització des dels instruments del poder de la unitat de la llengua catalana, en paral·lel a invents com el LAPAO i el ressorgiment secessionista a les illes Balears. Mentrestant, l’educació en valencià és testimonial en ciutats com València, i les ajudes a la promoció de l’ús (que és el que vertaderament importa) queden reduïdes a almoina.

A l’igual que Rajoy ha unflat amb el vent de les banderes patriòtiques la confrontació amb Gibraltar per desviar l’atenció, les autoritats del partit que ens omnigoverna en aquestes terres han exhumat una vegada més el cadàver del conflicte lingüístic (si és que mai havia mort, ni que fóra d’avorriment) per entretenir la caverna. Aquesta setmana hem conegut que pactaran amb les entitats secessionistes la definició que volen que pose la RAE en els seus diccionaris. I aquests estómacs agraïts, engreixats amb diners públics, ja han marcat condicions i línies roges.

Dies enrere ens mobilitzàvem (a la xarxa, que és més còmode) contra els atacs al valencià a l’Arenal Sound, potser sense advertir que fa més de vint anys que vam permetre que la valencianofòbia s’apropiara de les institucions. No importa quantes sentències del Suprem o del Constitucional els aixafen la guitarra; no importa quants pactes hipotètics escenifiquen, ni quantes acadèmies ni organismes s’inventen, perquè el mot ”català” els continuarà provocant taquicàrdies irracionals, tot i que siga una consellera amb aquest cognom (som recargolats, els valencians) qui lidere el nou triple salt al buit. Ara, pel que es veu, les definicions de paraules als diccionaris també depenen de pactes i majories parlamentàries. Quina mandra, tot plegat.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús