Arxiu de la categoria ‘Comunicació’

Traduccions “simultànies”

dilluns, 24/06/2013

Corria l’any 2006 quan vam aconseguir editar un titol que marcaria un punt d’inflexió en l’editorial on aleshores treballava. Frank McCourt, autor del bestseller Les cendres d’Angela, tenia nou llibre: El professor. Aquesta obra reunia tots els ingredients per esdevenir un èxit en un catàleg que aspirava a incorporar novel·les remarcables de l’àmbit internacional. La notorietat de l’autor (tot i que en català no havia passat de la segona edició de la seua obra clau, en castellà comptava ja amb una setantena de reimpressions) era un aspecte important. L’altre era la temàtica, que connectava perfectament amb el públic principal de Bromera.

La negociació no va ser fàcil: els dos llibres anteriors havien estat publicats a Columna (en tenien, doncs, la preferència) i a l’editorial no havíem contractat abans cap llibre d’aquestes característiques: un llançament mundial molt disputat, pel qual es pagaven xifres que no havíem conegut mai abans. Però desenvolupàrem un pla de màrqueting ambiciós (que després acomplírem) i vam convéncer l’agència que en gestionava els drets. El professor, finalment, seria la gran aposta de l’editorial per al Sant Jordi d’aquell any.

La tirada inicial va ser de molts milers d’exemplars. Molts. I havíem desplegat totes les armes de seducció editorial de què érem capaços en aquell moment. Estàvem coordinats amb l’editorial en castellà, Maeva, amb qui hi havia bona complicitat. En l’últim moment, però, quan ja estava anunciat i programat per al març, McCourt va acceptar venir a Madrid a la promoció. El viatge havia de ser, però, per al mes de maig. L’editorial en castellà va decidir ajornar el llançament (el més important de l’any també per ells) i aprofitar el ressò que tindria la visita de l’autor d’origen irlandés de cara a la Feria de Madrid.

Així les coses, què fèiem amb l’edició en català?

Després de reflexionar-ho molt, vam decidir tirar endavant igualment: l’obra es va publicar, com estava previst, el mes de març, i havia de ser “el llibre de Sant Jordi”. Però resultà un fracàs. Passat el 23 d’abril, les piles de llibres col·locats en llibreries continuaven quasi intactes, i la premsa no havia dedicat més que uns pocs breus. La situació era crítica: les devolucions imminents amenaçaven l’aposta. Què havia fallat? Fàcil: que l’edició en castellà no havia eixit encara. Així de senzill. I així de dramàtic.

Aquesta anècdota m’ha vingut a la memòria en llegir l’entrevista que li dedica La Vanguardia a Josep Cots, editor de 1984. El periodista, Josep Massot, incideix en aquest “fenomen”, que impel·leix les editorials en català a traure les traduccions en les dates en què ho fa l’editorial que disposa dels drets de la mateixa obra en castellà.

“La situación ideal es salir al mercado al mismo tiempo, aprovechando el impacto mediático promovido por las editoriales castellanas. Si ha salido con anterioridad en castellano, cualquier novela, obra poética o ensayo en catalán está muerto.”

També ocorre a l’inrevés: si l’editor en català s’avança al llibre en castellà. La realitat és així de dura.

Finalment vam poder brindar amb McCourt per l'èxit d'El professor.

Ho vam comprovar amb McCourt. Fent esforços notables per part del distribuïdor (el desaparegut Arc de Berà), vam poder convéncer molts llibreters que mantingueren el llibre (que no havien venut) unes setmanes més, amb la promesa que la visita de l’autor a Madrid produiria un esclafit de notícies, entrevistes i ressenyes. I així va ser. La publicació en castellà va propiciar tot de publicitat i promoció, un ressò de primera magnitud, i aleshores un llibre que estava prematurament “mort” va ressuscitar… i de quina manera! Es va col·locar durant setmanes en les llistes dels llibres més venuts i va significar, com apuntava a l’inici, un punt d’inflexió per a l’editorial: en aquella època desbordant d’il·lusió demostràrem que també des de València es poden publicar llibres de gran venda en tot el territori en llengua catalana. Les llibreries ens van començar a mirar amb normalitat (un altre dia parlarem d’això, si s’escau, perquè els prejudicis i els apriorismes van i venen en doble direcció).

No és estrany, doncs, que Massot qualifique d’atrevits els editors que, com Josep Cots a 1984 o Aniol Rafel a Periscopi, s’atreveixen a publicar traduccions en català sense condicionar-les a la data d’eixida del mateix llibre en castellà. La repercussió mediàtica sempre és menor (cal que ens preguntem per què?), però el valor cultural d’aquesta autonomia empresarial mereix tots els elogis. I el suport dels lectors. Hi ha molt de camí encara per esdevenir “normals” en aquest país fragmentat i insegur.

I ara, xiquets, els valencians què fem?

dimecres, 12/09/2012

La casualitat (o els fats) va voler que la Diada històrica de Catalunya coincidira amb la desestimació, a les Corts espanyoles, de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la Televisió Sense Fronteres. És a dir, que mentre TV3 (supose) informava abastament sobre la manifestació independentista que va traure un milió i mig de catalans al carrer, PP i UPyD (no us perdeu el seu esperpèntic argumentari) vetaven la possibilitat que imatges d’estelades inundant els carrers ens arriben mai amb la nitidesa necessària als televisors valencians. De res van servir les 651.000 signatures presentades a la ILP: Madrid no vol més llengua que el castellà, més cultura que la que encareixen amb l’IVA, ni més informació que la que emana del seu gabinet de premsa (ara dit RTVE). Acceptem-ho, això és així. Ho porten a l’ADN patriòtic.

Malgrat el ninguneig històric més que evident que patim per part del govern central, i que s’ha incrementat (encara més) amb l’arribada del nou inquilí de la Moncloa, el grau d’espanyolitat continua inalterablement àlgid en el sentiment dels valencians. I ara s’obre un nou escenari d’inquietud. La hipòtesi del que podria passar al País Valencià el dia després d’una ja no tan remota independència de Catalunya l’ha descrita Vicent Flor molt millor del que ho hauria fet jo. I no és precisament encoratjadora. Els valencians hauríem de reflexionar amb calma sobre aquesta qüestió, ara que encara hi som a temps.

La pregunta clau que ens hauríem de formular, sobretot a la vista del que s’ha esdevingut aquest 11S a Barcelona, és cap on caminem col·lectivament els valencians i què volem ser de majors. Si el camí fa pujada o si s’accelera la davallada. Si estem disposats a contribuir mansament al procés recentralitzador que ja està en marxa o si ens plantem i aprofundim en l’autogovern. Si ens volem diluir o si volem ser protagonistes del nostre destí.

El 9 d’Octubre és el dia oficial del País Valencià, una data important en un moment clau. És arribat el moment que la societat civil valenciana ens mobilitzem, en una resposta massiva, per celebrar la Diada que ens retorne, per fi, l’autoestima perduda. No es tracta ja només de reivindicar un canal de televisió (amb tot el que això comporta), sinó un projecte propi per al país que anhelem. Ens hi posem?

És l’hora d’unir les mans

dijous, 31/05/2012

“Valencians i valencianes, / feu-vos llenya que ve el fred; / no vos la feu d’argelaga, / feu-vos-la de romeret”. Aquesta Jota de valencians clou el llibre-disc Coratge, dels Obrint Pas. Un epíleg sentimental que poua en els arrels del nostre poble, en els nostres orígens i que esdevé un cant coral a la rebel·lió, a la unió i al despertar col·lectiu. M’agradaria que la darrera col·laboració a L’Informatiu recollira l’essència d’aquest nou himne engrescador. Fem l’article, doncs, multimèdia. Us convide a continuar llegint amb aquesta banda sonora com a rerefons. Si em seguiu la veta, endolleu els altaveus i cliqueu ací.

L’inigualable Xavi Castillo pronosticava, anys enrere, “la fi de lo món”. “La terra està calenta”, ens repetia amb el tanga roig posat. I d’aquella escalfor no només ambiental sinó també política s’han derivat molts incendis desbocats. La capacitat destructiva de la crisi que travessem (crisi econòmica, però també i sobretot de valors) sembla que no té aturador. El Twitter s’ompli de males notícies, d’amics a l’atur, de companys abatuts, de creatius d’àmbits molt diversos amenaçats de comiat laboral o afectats per EROs que els forcen a reconduir les seues vides, a reinventar-se i tornar a començar. Just en el pitjor moment per fer-ho. L’àmbit de la comunicació i de la cultura està abocat al col·lapse, i amb la fuita d’aquests professionals s’empobreix sense remei aparent la possibilitat de mantenir el sentit crític d’una societat que no acaba de reaccionar als esdeveniments. Em fa l’efecte que ja hi ha més gent als marges que a dins, d’aquests sectors estratègics. Mal averany.

Però malgrat tots aquests núvols negres que ens aboquen pedregades de pessimisme, no està tot perdut. Llangueixen o moren projectes que no han pogut o no han sabut adaptar-se als nous temps. Però hem de ser conscients que d’aquestes cendres renaixeran iniciatives noves que reformularan el futur amb les armes del present. Perquè tota aquesta gent íntegra, honesta i sobradament preparada que ara es veu abocada a l’abisme laboral i vital trobarà la manera de continuar combatent l’estultícia i la ignorància en la que alguns ens volen presos. “No descanses, ni claudiques, ni t’entregues, / I al final venceràs”, preconitza Feliu Ventura. Superat el desconcert inicial, hem d’aconseguir refer-nos i continuar avançant sense més excuses. Si pot ser, junts. Amb el cap ben alt i l’esquena coberta per la companyia de tots aquells que, com nosaltres, tenen el coratge necessari per construir fonaments nous per al país i aportar l’esperança que anhelem en un futur més just i més lliure. “Valencians i valencianes, / és l’hora d’unir les mans / amb els qui estimen la terra / i la llengua que ens fa germans.”

Fins aviat, companys!

Article publicat a L’informatiu el 29/5/12.

Una llengua que (malgrat tot) continua caminant

divendres, 2/03/2012

 

 

Ahir es van lliurar, al Paranimf de la Universitat de València, els XI Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV). La companyia L’Horta Teatre, que va rebre el Premi d’Arts Escèniques i Audiovisuals per la seua impecable trajectòria (continuen fent la pràctica totalitat de la seua programació en valencià, i això, al cap i casal, és una anomalia digna d’admiració) va advertir del perill real i tangible que la pròxima temporada no puguen obrir les portes de la Sala L’Horta. La culpa la tindrien els retalls de la Generalitat Valenciana i el boicot de part del professorat a les activitats extraescolars, que han produït un nombre molt elevat de cancel·lacions de representacions ja previstes. Confiem que aquesta pèrdua mai s’arribe a produir i que, malgrat l’extrema penúria del moment, l’activitat teatral que desenvolupen continue tenint el futur que mereix i desitgem. Perquè els necessitem.

En l’apartat de Comunicació i Difusió Cultural, el guardó ha recaigut ben merescudament en el documental “Una llengua que camina“, coproduït per TV3 i Vilaweb amb la col·laboració de l’ICIC, Edicions Bromera i Edicions 96. La cinta que dirigeix Amanda Gascó mostra l’estat actual de la llengua al nostre “país de l’olivera”, i ho fa mostrant-nos el testimoni i el dia a dia de cinc persones d’arreu de les comarques valencianes.

El vídeo, que transmet una gran estima per la llengua pròpia, es pot veure, entre molts altres llocs web, a TV3 a la Carta (i us el recomane, si encara no heu tingut el gust). El Canal 33 el va passar la vespra del 9 d’Octubre, i des d’aleshores no ha parat de rodar en desenes de pobles i ciutats. Col·lectius, ateneus, associacions culturals i entitats diverses, les mateixes que mantenen viva la flama reivindicativa del valencià, han programat el passi de la pel·lícula en infinitat de llocs, i s’ha possibilitat, així, que arribe a un gran nombre de persones que, d’una altra manera, no n’haurien tingut accés. Ahir mateix, coincidint amb la recepció del premi, es projectava simultàniament a Xàtiva i a Alacant.

On no s’ha pogut veure encara, per increïble que semble, és a Canal 9. Però això ho podríem solucionar…

Ara que tant es parla d’austeritat, ara que RTVV ha hagut de suprimir fins i tot la retransmissió de corregudes de bous (molt a contracor, en paraules del seu director general) per falta de liquidesa, suggerim des d’ací als productors del documental la idea que regalen la projecció a Canal 9. Sí, sí, regalat (mai els el comprarien i, si ho feren, tardarien segles a cobrar-lo). Caldria, doncs, que oferiren desinteressadament a l’ens públic valencià, sense contraprestació econòmica, gratuïtament, altruïstament, la possibilitat d’emetre en prime time el documental. No seria, aquesta, una bona mostra de la “austera modernidad” que reclama López Jaraba? Es pot negar el canal públic valencià, endeutat fins nivells angoixants, a emetre un documental sobre l’estat actual del valencià que no li costa ni un euro al contribuent? La raó ens dicta que no, però… I si ho comprovem?

Una imatge més digna de nosaltres, els valencians

dilluns, 27/02/2012

S’ha de reconéixer: la gent de l’ARA sap crear expectació.

Mesos abans de l’eixida del primer número del diari van començar a fer-nos partícips del procés de gestació mitjançant vídeos, notícies i apunts a la xarxa. Des de la incorporació de nous socis fins les contractacions dels treballadors i col·laboradors. Sense oblidar, és clar, l’explicació detallada dels continguts i la línia editorial que havia de guiar el nou projecte periodístic. Una transparència absolutament novedosa per aquestes contrades. I ara, amb han l’inici de la distribució del format paper al País Valencià ho han tornat a fer: han creat expectació de nou.

Des de fa setmanes que han anunciat el nou repte de fer arribar el diari a un ampli llistat de punts de venda a terres valencianes, i no s’han amagat de dir el que estan disposats a fer i el que no faran (si més no, de moment). D’aquesta manera, s’ha creat en determinades capes de la societat valenciana àvida d’informació en català (inexistent fins el moment als nostres quioscos) un brou de cultiu propici a la recepció d’aquest diari. Ho constata la presència a l’acte de presentació en societat, dijous passat al Teatre el Micalet, d’una representació àmplia i nombrosa dels moviments progressistes i valencianistes d’aquest país. I ho constata el fet que ahir s’esgotaren els exemplars en molts quioscos. Confiem que la bona acollida no siga un fet puntual, sinó sostinguda en el temps.

L’ARA comença, doncs, amb bon peu al País Valencià. Hi arriba, de fet, en un moment especialment convuls. El País Valencià és, malauradament per a nosaltres, el principal focus d’atenció mediàtica de l’Estat. I dic malauradament perquè som notícia (i sovint, portada) només per casos de balafiament, corrupció, crisi, atur, repressió policial… Però l’ARA va nàixer en moments de canvi també a Catalunya, i hi ha aportat una bona dosi d’empenta, de realisme, d’optimisme, de ganes d’emprendre, de renovar, de capgirar la situació, d’ambicionar el futur, d’obrir i d’enfortir la societat i d’avançar plegats. I de tot això anem molt necessitats ara mateix els valencians. M’atrau la possibilitat d’adquirir premsa en català cada dia al meu quiosc de Carcaixent, a la Ribera Alta, però us confesse que m’atrau molt més la possibilitat que aquest mateix diari servisca per a canalitzar i difondre entre els catalans (i entre els valencians mateixos) una imatge més positiva i més digna (més real, diria jo) de l’extraordinària feina de lluita per la normalitat que realitza amb valentia i coratge, cada dia, un gran nombre de ciutadans d’aquesta terra. Una feina que no sempre troba el ressò que mereix.

Benvingut siga, doncs, l’ARA, i la seua contribució a fer més visible allò que ara sembla, als ulls aliens o poc avesats, senzillament inexistent.