Arxiu de la categoria ‘Cultura’

Premis institucionals ‘honorífics’

divendres, 26/07/2013

Hi va haver una època en què les institucions públiques donaven premis que efectivament suposaven un premi. Vull dir, que hi havia una certa compensació pel reconeixement que deien atorgar. Compensació econòmica, per ser més clars.

Ara la crisi aguditza l’enginy en la mateixa proporció en què s’estreten les butxaques. I heus ací com alguns guardons transformen el premi tangible en metàl·lic en una qüestió etèria i “honorífica”. L’última transformació en aquesta línia l’hem vista a les bases de la convocatòria als premis als llibres millor editats i a la labor dels llibrers a la Comunitat Valenciana l’any 2012 (sí, del 2012) que s’ha fet pública avui  mateix (podeu consultar-la ací). Si les comparem amb les bases fundacionals d’aquesta iniciativa, veurem que s’assemblen com un ou a una castanya.

I ens qüestionem la seua utilitat.

En l’època gloriosa en la que lligàvem llibres amb directors generals (figura silenciosament extingida de l’organigrama de batalla actual) hi havia dotació econòmica, sí. Els editors rebien 27.000€, per exemple, l’any 2006 (aleshores es convocaven en gener). El millor dels millors, rebia 6.000€; ara en rebrà zero. A banda, els llibrers tenien assignats 15.000€. En total, 42.000€ de suport institucional públic que dues legislatures escasses després ha quedat en un record per a la nostàlgia.

No sé si aquella proposta era la correcta o un reconeixement per damunt del que alguns administradors de la cosa pública podien suportar, però el ben cert és que en l’actualitat no anem pel bon camí. Un premi “honorífic” és el que atorga honor i glòria tant al convocant com al guardonat, però si no hi ha més contraprestació que un diploma per autoemmarcar és que només es busca la foto. El prestigi no s’aconsegueix amb diners, està clar, però cal posar-hi treball, rigor i planificar campanyes de difusió efectives amb accions concretes. A les bases d’enguany s’hi diu que:

“La Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, a través de la Direcció General de Cultura, donarà la major difusió possible als llibres i les llibreries premiats dins de les seues accions de promoció del llibre i, en especial, per mitjà de l’exposició en fires nacionals i internacionals així com en altres esdeveniments.”

Caldria especificar més, perquè l’anunci resulta vague en excés. Amb el retall a la participació en fires internacionals, la inexistència de campanyes pròpies de promoció del llibre i l’escassíssima implicació de la Generalitat en “altres esdeveniments” literaris, el marge de maniobra, de “compensació” pel premi, és més que reduït. Què passaria si la conselleria decidira adquirir un exemplar de tots els guardonats per a la xarxa de biblioteques públiques? Què passaria si la conselleria impulsara clubs de lectura amb les obres distingides? Què passaria si la conselleria facilitara animacions lectores en centres educatius amb els autors (o els editors!) premiats? Què passaria si conveniaren amb els mitjans de comunicació públics espais específics per difondre aquestes obres? Què passaria si programara un circuït de presentacions dels premis en les llibreries que han rebut històricament aquesta distinció? Què passaria si aportara una bossa de viatge per als editors guardonats, per facilitar-los que moguen aquests títols a nivell internacional? Què passaria si…?

Està clar que ningú obliga un editor ni un llibreter a participar d’aquests guardons, però convindria aprofitar aquesta mínima plataforma institucional (tampoc no en tenim moltes més) per anar més enllà del diploma honorífic i de la foto anual a Sant Miquel dels Reis. Perquè tant el sector com la societat mateixa necessiten fixar referents de qualitat i visualitzar exemples del treball ben fet que dignifique i atorgue rellevància a l’ofici d’editors i llibrers.

Potser és demanar massa, d’uns premis honorífics…

Traduccions “simultànies”

dilluns, 24/06/2013

Corria l’any 2006 quan vam aconseguir editar un titol que marcaria un punt d’inflexió en l’editorial on aleshores treballava. Frank McCourt, autor del bestseller Les cendres d’Angela, tenia nou llibre: El professor. Aquesta obra reunia tots els ingredients per esdevenir un èxit en un catàleg que aspirava a incorporar novel·les remarcables de l’àmbit internacional. La notorietat de l’autor (tot i que en català no havia passat de la segona edició de la seua obra clau, en castellà comptava ja amb una setantena de reimpressions) era un aspecte important. L’altre era la temàtica, que connectava perfectament amb el públic principal de Bromera.

La negociació no va ser fàcil: els dos llibres anteriors havien estat publicats a Columna (en tenien, doncs, la preferència) i a l’editorial no havíem contractat abans cap llibre d’aquestes característiques: un llançament mundial molt disputat, pel qual es pagaven xifres que no havíem conegut mai abans. Però desenvolupàrem un pla de màrqueting ambiciós (que després acomplírem) i vam convéncer l’agència que en gestionava els drets. El professor, finalment, seria la gran aposta de l’editorial per al Sant Jordi d’aquell any.

La tirada inicial va ser de molts milers d’exemplars. Molts. I havíem desplegat totes les armes de seducció editorial de què érem capaços en aquell moment. Estàvem coordinats amb l’editorial en castellà, Maeva, amb qui hi havia bona complicitat. En l’últim moment, però, quan ja estava anunciat i programat per al març, McCourt va acceptar venir a Madrid a la promoció. El viatge havia de ser, però, per al mes de maig. L’editorial en castellà va decidir ajornar el llançament (el més important de l’any també per ells) i aprofitar el ressò que tindria la visita de l’autor d’origen irlandés de cara a la Feria de Madrid.

Així les coses, què fèiem amb l’edició en català?

Després de reflexionar-ho molt, vam decidir tirar endavant igualment: l’obra es va publicar, com estava previst, el mes de març, i havia de ser “el llibre de Sant Jordi”. Però resultà un fracàs. Passat el 23 d’abril, les piles de llibres col·locats en llibreries continuaven quasi intactes, i la premsa no havia dedicat més que uns pocs breus. La situació era crítica: les devolucions imminents amenaçaven l’aposta. Què havia fallat? Fàcil: que l’edició en castellà no havia eixit encara. Així de senzill. I així de dramàtic.

Aquesta anècdota m’ha vingut a la memòria en llegir l’entrevista que li dedica La Vanguardia a Josep Cots, editor de 1984. El periodista, Josep Massot, incideix en aquest “fenomen”, que impel·leix les editorials en català a traure les traduccions en les dates en què ho fa l’editorial que disposa dels drets de la mateixa obra en castellà.

“La situación ideal es salir al mercado al mismo tiempo, aprovechando el impacto mediático promovido por las editoriales castellanas. Si ha salido con anterioridad en castellano, cualquier novela, obra poética o ensayo en catalán está muerto.”

També ocorre a l’inrevés: si l’editor en català s’avança al llibre en castellà. La realitat és així de dura.

Finalment vam poder brindar amb McCourt per l'èxit d'El professor.

Ho vam comprovar amb McCourt. Fent esforços notables per part del distribuïdor (el desaparegut Arc de Berà), vam poder convéncer molts llibreters que mantingueren el llibre (que no havien venut) unes setmanes més, amb la promesa que la visita de l’autor a Madrid produiria un esclafit de notícies, entrevistes i ressenyes. I així va ser. La publicació en castellà va propiciar tot de publicitat i promoció, un ressò de primera magnitud, i aleshores un llibre que estava prematurament “mort” va ressuscitar… i de quina manera! Es va col·locar durant setmanes en les llistes dels llibres més venuts i va significar, com apuntava a l’inici, un punt d’inflexió per a l’editorial: en aquella època desbordant d’il·lusió demostràrem que també des de València es poden publicar llibres de gran venda en tot el territori en llengua catalana. Les llibreries ens van començar a mirar amb normalitat (un altre dia parlarem d’això, si s’escau, perquè els prejudicis i els apriorismes van i venen en doble direcció).

No és estrany, doncs, que Massot qualifique d’atrevits els editors que, com Josep Cots a 1984 o Aniol Rafel a Periscopi, s’atreveixen a publicar traduccions en català sense condicionar-les a la data d’eixida del mateix llibre en castellà. La repercussió mediàtica sempre és menor (cal que ens preguntem per què?), però el valor cultural d’aquesta autonomia empresarial mereix tots els elogis. I el suport dels lectors. Hi ha molt de camí encara per esdevenir “normals” en aquest país fragmentat i insegur.

Mataren el verd

dilluns, 25/02/2013

Parlar de Carme Miquel és parlar de dignitat, de coherència i de compromís. Compromís amb la llengua, amb l’ensenyament públic i de qualitat i amb el territori. Un compromís que trasllada també a la seua obra literària. El títol no enganya: es tracta d’una denúncia contra l’especulació urbanística que assola el nostre territori…”

Escrivia aquestes paraules en maig de l’any 2007, amb motiu de la presentació de L’amença de les grues, una novel·la que vaig tenir el goig d’editar i de promoure en companyia de l’autora. Aquella obra de Carme Miquel continuava les intrigues d’un dels èxits de la literatura juvenil valenciana, Uns papers en una capsa, una novel·la que, tal i com deia en aquell apunt, duia (en 2007) 30.000 exemplars venuts. Poca broma!
És oportú recordar ara aquestes dades, perquè confesse que m’ha sorprés molt que la nova obra de l’autora cerque finançament via micromecenatge amb la finalitat d’ésser autoeditada. Mataren el verd s’adreça al públic adult i tracta sobre l’especulació i el mobbing imobiliari (real) al barri de La Punta de València ciutat. Uns fets escandalosos, plens de punts foscos, xantatges, penúries, desnonaments i responsables poderosos, alguns dels quals continuen professionalment en actiu. Una obra literària de denúncia social, ben recomanable, en la línia de l’autora, una lluitadora històrica per la dignificació de la llengua i l’educació al País Valencià, que compta amb nombrosos seguidors fidels, amb un gran potencial de promoció… Què està passant en l’àmbit editorial perquè no hi haja una cua d’editors lluitant per fer-se amb els drets d’aquest manuscrit?
Em sembla un tema de gran rellevància per al sector, especialment el valencià. N’hem parlat també ací, en aquest article intitulat “Autors a la fuga“. Els lectors, de moment, el que podem és fer la nostra petita aportació a Verkami perquè aquest projecte literari de Carme Miquel veja la llum i puguem gaudir, finalment i feliçment, de la lectura de Mataren el verd.

I ara, xiquets, els valencians què fem?

dimecres, 12/09/2012

La casualitat (o els fats) va voler que la Diada històrica de Catalunya coincidira amb la desestimació, a les Corts espanyoles, de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la Televisió Sense Fronteres. És a dir, que mentre TV3 (supose) informava abastament sobre la manifestació independentista que va traure un milió i mig de catalans al carrer, PP i UPyD (no us perdeu el seu esperpèntic argumentari) vetaven la possibilitat que imatges d’estelades inundant els carrers ens arriben mai amb la nitidesa necessària als televisors valencians. De res van servir les 651.000 signatures presentades a la ILP: Madrid no vol més llengua que el castellà, més cultura que la que encareixen amb l’IVA, ni més informació que la que emana del seu gabinet de premsa (ara dit RTVE). Acceptem-ho, això és així. Ho porten a l’ADN patriòtic.

Malgrat el ninguneig històric més que evident que patim per part del govern central, i que s’ha incrementat (encara més) amb l’arribada del nou inquilí de la Moncloa, el grau d’espanyolitat continua inalterablement àlgid en el sentiment dels valencians. I ara s’obre un nou escenari d’inquietud. La hipòtesi del que podria passar al País Valencià el dia després d’una ja no tan remota independència de Catalunya l’ha descrita Vicent Flor molt millor del que ho hauria fet jo. I no és precisament encoratjadora. Els valencians hauríem de reflexionar amb calma sobre aquesta qüestió, ara que encara hi som a temps.

La pregunta clau que ens hauríem de formular, sobretot a la vista del que s’ha esdevingut aquest 11S a Barcelona, és cap on caminem col·lectivament els valencians i què volem ser de majors. Si el camí fa pujada o si s’accelera la davallada. Si estem disposats a contribuir mansament al procés recentralitzador que ja està en marxa o si ens plantem i aprofundim en l’autogovern. Si ens volem diluir o si volem ser protagonistes del nostre destí.

El 9 d’Octubre és el dia oficial del País Valencià, una data important en un moment clau. És arribat el moment que la societat civil valenciana ens mobilitzem, en una resposta massiva, per celebrar la Diada que ens retorne, per fi, l’autoestima perduda. No es tracta ja només de reivindicar un canal de televisió (amb tot el que això comporta), sinó un projecte propi per al país que anhelem. Ens hi posem?

Veus (lluminoses) que s’apaguen

divendres, 15/06/2012

El País Valencià no és un bon lloc per als gestors culturals. Ací es demana el carnet del partit fins i tot per dirigir un museu o un teatre. No caldrà ara que fem un repàs exhaustiu per demostrar l’obvietat, però hi ha dos exemples paradigmàtics d’aquesta trista realitat: el Sant Pius V i l’IVAM. Els dos principals espais d’exposició del cap i casal i, per extensió, de tot el país, estan en mans de polítics àmpliament qüestionats per artistes, galeristes i crítics. Però aquest enfrontament no ha fet variar per a res el criteri de gestió estríctament política que aplica el partit omnigovernant.

Ara ens trobem amb un cas especialment lamentable que pot acabar encallat en el mateix atzucac. Tornaveu, l’empresa que gestionava el Teatre El Musical (TEM) de València des de la inauguració, l’any 2004, ha finalitzat el seu contracte amb l’Ajuntament, i avui mateix es veu obligada a plegar veles. Durant els 8 anys de direcció d’aquest espai, ubicat al bell mig del barri del Cabanyal/Canyamelar, els seus gestors han fet una tasca d’equilibrisme artístic digna d’elogi que, a més, ha obtingut bons resultats de públic (amb una ocupació superior al 60%).

A mig camí entre el teatre comercial (Héctor Alterio, Lola Herrera, Pepón Nieto, José Sacristán), les apostes d’autor, les funcions juvenils i didàctiques, la producció pròpia i els cicles musicals o de dansa, el prestigiós Joan Carles Dauder ha sabut encapçalar un equip jove i ben format, amb les idees clares i una concepció global de l’espai, sense complexos per la seua ubicació perifèrica en el mapa de la ciutat. Gràcies al seu esforç ha estat possible bastir una programació potent i arriscada, en bona mesura en valencià (una raresa en la cartellera teatral del cap i casal) i que, en l’apartat musical, ha programat concerts dels Manel, Jaume Savall, Jaume Sisa o Feliu Ventura, entre molts altres. Tot això en un espai de titularitat municipal, en el qual la majoria absoluta de Rita Barberà hi té l’última paraula. I sembla que ja s’ha dit.

El contracte de gestió de Tornaveu ha finalitzat (i fins i tot, s’ha prorrogat uns mesos) sense que s’haja fet públic encara el plec de condicions per a un nou adjudicatari. Amb el pressupost dràsticament minvat i en les dates en què estem, no hi ha temps material perquè TEM òbriga les portes en condicions la nova temporada de tardor. Es produirà un buit que desmereix tota la feinada feta fins el moment per fidelitzar el públic. Desitgem (tot i que ens envolten els dubtes, atesos els precedents) que la nova gestió recaiga en mans tan professionals com ho ha estat fins el moment, perquè aquest teatre  continue dotant el barri i la ciutat sencera del far cultural que necessita i mereix. Siga com siga, cal, també, agrair a Tornaveu l’extraordinari treball realitzat aquests anys i confiar que el seu talent i la professionalitat de tot l’equip troben altres vies en l’àmbit cultural per continuar oferint-nos llum al final d’aquest túnel tan fosc i tan brut.