Arxiu de la categoria ‘Edició’

Premis institucionals ‘honorífics’

divendres, 26/07/2013

Hi va haver una època en què les institucions públiques donaven premis que efectivament suposaven un premi. Vull dir, que hi havia una certa compensació pel reconeixement que deien atorgar. Compensació econòmica, per ser més clars.

Ara la crisi aguditza l’enginy en la mateixa proporció en què s’estreten les butxaques. I heus ací com alguns guardons transformen el premi tangible en metàl·lic en una qüestió etèria i “honorífica”. L’última transformació en aquesta línia l’hem vista a les bases de la convocatòria als premis als llibres millor editats i a la labor dels llibrers a la Comunitat Valenciana l’any 2012 (sí, del 2012) que s’ha fet pública avui  mateix (podeu consultar-la ací). Si les comparem amb les bases fundacionals d’aquesta iniciativa, veurem que s’assemblen com un ou a una castanya.

I ens qüestionem la seua utilitat.

En l’època gloriosa en la que lligàvem llibres amb directors generals (figura silenciosament extingida de l’organigrama de batalla actual) hi havia dotació econòmica, sí. Els editors rebien 27.000€, per exemple, l’any 2006 (aleshores es convocaven en gener). El millor dels millors, rebia 6.000€; ara en rebrà zero. A banda, els llibrers tenien assignats 15.000€. En total, 42.000€ de suport institucional públic que dues legislatures escasses després ha quedat en un record per a la nostàlgia.

No sé si aquella proposta era la correcta o un reconeixement per damunt del que alguns administradors de la cosa pública podien suportar, però el ben cert és que en l’actualitat no anem pel bon camí. Un premi “honorífic” és el que atorga honor i glòria tant al convocant com al guardonat, però si no hi ha més contraprestació que un diploma per autoemmarcar és que només es busca la foto. El prestigi no s’aconsegueix amb diners, està clar, però cal posar-hi treball, rigor i planificar campanyes de difusió efectives amb accions concretes. A les bases d’enguany s’hi diu que:

“La Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, a través de la Direcció General de Cultura, donarà la major difusió possible als llibres i les llibreries premiats dins de les seues accions de promoció del llibre i, en especial, per mitjà de l’exposició en fires nacionals i internacionals així com en altres esdeveniments.”

Caldria especificar més, perquè l’anunci resulta vague en excés. Amb el retall a la participació en fires internacionals, la inexistència de campanyes pròpies de promoció del llibre i l’escassíssima implicació de la Generalitat en “altres esdeveniments” literaris, el marge de maniobra, de “compensació” pel premi, és més que reduït. Què passaria si la conselleria decidira adquirir un exemplar de tots els guardonats per a la xarxa de biblioteques públiques? Què passaria si la conselleria impulsara clubs de lectura amb les obres distingides? Què passaria si la conselleria facilitara animacions lectores en centres educatius amb els autors (o els editors!) premiats? Què passaria si conveniaren amb els mitjans de comunicació públics espais específics per difondre aquestes obres? Què passaria si programara un circuït de presentacions dels premis en les llibreries que han rebut històricament aquesta distinció? Què passaria si aportara una bossa de viatge per als editors guardonats, per facilitar-los que moguen aquests títols a nivell internacional? Què passaria si…?

Està clar que ningú obliga un editor ni un llibreter a participar d’aquests guardons, però convindria aprofitar aquesta mínima plataforma institucional (tampoc no en tenim moltes més) per anar més enllà del diploma honorífic i de la foto anual a Sant Miquel dels Reis. Perquè tant el sector com la societat mateixa necessiten fixar referents de qualitat i visualitzar exemples del treball ben fet que dignifique i atorgue rellevància a l’ofici d’editors i llibrers.

Potser és demanar massa, d’uns premis honorífics…

Traduccions “simultànies”

dilluns, 24/06/2013

Corria l’any 2006 quan vam aconseguir editar un titol que marcaria un punt d’inflexió en l’editorial on aleshores treballava. Frank McCourt, autor del bestseller Les cendres d’Angela, tenia nou llibre: El professor. Aquesta obra reunia tots els ingredients per esdevenir un èxit en un catàleg que aspirava a incorporar novel·les remarcables de l’àmbit internacional. La notorietat de l’autor (tot i que en català no havia passat de la segona edició de la seua obra clau, en castellà comptava ja amb una setantena de reimpressions) era un aspecte important. L’altre era la temàtica, que connectava perfectament amb el públic principal de Bromera.

La negociació no va ser fàcil: els dos llibres anteriors havien estat publicats a Columna (en tenien, doncs, la preferència) i a l’editorial no havíem contractat abans cap llibre d’aquestes característiques: un llançament mundial molt disputat, pel qual es pagaven xifres que no havíem conegut mai abans. Però desenvolupàrem un pla de màrqueting ambiciós (que després acomplírem) i vam convéncer l’agència que en gestionava els drets. El professor, finalment, seria la gran aposta de l’editorial per al Sant Jordi d’aquell any.

La tirada inicial va ser de molts milers d’exemplars. Molts. I havíem desplegat totes les armes de seducció editorial de què érem capaços en aquell moment. Estàvem coordinats amb l’editorial en castellà, Maeva, amb qui hi havia bona complicitat. En l’últim moment, però, quan ja estava anunciat i programat per al març, McCourt va acceptar venir a Madrid a la promoció. El viatge havia de ser, però, per al mes de maig. L’editorial en castellà va decidir ajornar el llançament (el més important de l’any també per ells) i aprofitar el ressò que tindria la visita de l’autor d’origen irlandés de cara a la Feria de Madrid.

Així les coses, què fèiem amb l’edició en català?

Després de reflexionar-ho molt, vam decidir tirar endavant igualment: l’obra es va publicar, com estava previst, el mes de març, i havia de ser “el llibre de Sant Jordi”. Però resultà un fracàs. Passat el 23 d’abril, les piles de llibres col·locats en llibreries continuaven quasi intactes, i la premsa no havia dedicat més que uns pocs breus. La situació era crítica: les devolucions imminents amenaçaven l’aposta. Què havia fallat? Fàcil: que l’edició en castellà no havia eixit encara. Així de senzill. I així de dramàtic.

Aquesta anècdota m’ha vingut a la memòria en llegir l’entrevista que li dedica La Vanguardia a Josep Cots, editor de 1984. El periodista, Josep Massot, incideix en aquest “fenomen”, que impel·leix les editorials en català a traure les traduccions en les dates en què ho fa l’editorial que disposa dels drets de la mateixa obra en castellà.

“La situación ideal es salir al mercado al mismo tiempo, aprovechando el impacto mediático promovido por las editoriales castellanas. Si ha salido con anterioridad en castellano, cualquier novela, obra poética o ensayo en catalán está muerto.”

També ocorre a l’inrevés: si l’editor en català s’avança al llibre en castellà. La realitat és així de dura.

Finalment vam poder brindar amb McCourt per l'èxit d'El professor.

Ho vam comprovar amb McCourt. Fent esforços notables per part del distribuïdor (el desaparegut Arc de Berà), vam poder convéncer molts llibreters que mantingueren el llibre (que no havien venut) unes setmanes més, amb la promesa que la visita de l’autor a Madrid produiria un esclafit de notícies, entrevistes i ressenyes. I així va ser. La publicació en castellà va propiciar tot de publicitat i promoció, un ressò de primera magnitud, i aleshores un llibre que estava prematurament “mort” va ressuscitar… i de quina manera! Es va col·locar durant setmanes en les llistes dels llibres més venuts i va significar, com apuntava a l’inici, un punt d’inflexió per a l’editorial: en aquella època desbordant d’il·lusió demostràrem que també des de València es poden publicar llibres de gran venda en tot el territori en llengua catalana. Les llibreries ens van començar a mirar amb normalitat (un altre dia parlarem d’això, si s’escau, perquè els prejudicis i els apriorismes van i venen en doble direcció).

No és estrany, doncs, que Massot qualifique d’atrevits els editors que, com Josep Cots a 1984 o Aniol Rafel a Periscopi, s’atreveixen a publicar traduccions en català sense condicionar-les a la data d’eixida del mateix llibre en castellà. La repercussió mediàtica sempre és menor (cal que ens preguntem per què?), però el valor cultural d’aquesta autonomia empresarial mereix tots els elogis. I el suport dels lectors. Hi ha molt de camí encara per esdevenir “normals” en aquest país fragmentat i insegur.

Editar per a joves

dimecres, 27/02/2013
Al bloc d’Elsa Aguiar, “Editar en voz alta“, sempre trobem apunts d’interés per a l’ofici. Aquesta setmana, hi publica una reflexió (“¿Proteger o protegernos?“) al voltant de la (sobre)protecció que sovint exercim els editors en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Qui selecciona les obres que considera “adequades” per a una edat determinada (tenim tendència a classificar cada llibre en gèneres, col·leccions i etiquetes d’edat, cosa que no ocorre en altres països del nostre entorn) i quins paràmetres utilitza per mesurar la conveniència o inconveniència d’un text literari concret, la seua duresa o el seu grau de transgressió o provocació… Potser, qui ha de jutjar aquests elements té un record selectiu de la seua pròpia infantesa, o ha perdut la connexió amb la voluble realitat de l’infant o el jove actual. I tot això, explica l’editora d’SM:
“Me hace plantearme si al rechazar una novela para niños por demasiado dura pensamos en los niños o en los adultos que las leerán y nos juzgarán a través de ellas.”
Coincidint en el temps, Josep Maria Aloy fa al seu bloc “Mascaró de proa” un apunt amb títol contundent: “En literatura juvenil, no tot s’hi val!“. Parteix d’una crítica sobre La Gretchen es preocupa (Oxford), de la meua (ex?)estimada Christine Nöstlinger, per aprofundir en un tema complementari al que plantejava Elsa Aguiar: per què hem de publicar llibres que no aporten res al lector? Aquest interrogant l’hauríem de respondre sempre abans de donar l’ok a la impremta amb obres adreçades a qualsevol edat, però diríem que especialment en l’àmbit LIJ, on s’estan formant (o deformant) lectors. En aquest sentit, la responsabilitat dels prescriptors i dels editors és més elevada. Per això mai hauríem de publicar llibres que, com diu Josep Maria:
“No ajuden ni a crear ni a formar lectors i no aporten res de positiu a una edat en què precisament allò que caldria evitar són els tòpics simplistes, la bajanada constant i la poca qualitat, no sols literària sinó intel·lectual.”
L’editor LIJ adreça les seues propostes, sobretot, a les prescripcions escolars, i publica obres que el professorat recomanarà als seus alumnes. Els estils, les temàtiques i els continguts que promou en el seu catàleg, així com les estratègies de màrqueting i seducció que practica no són (no poden ser) aliens a aquesta realitat. El gran interrogant és si és possible mantenir (o incrementar) el nivell de vendes amb títols agosarats i engrescadors per als joves, i que podríem qualificar amb aquella etiqueta tan subjectiva i difusa que és “la qualitat”, com reivindica aquest Manifest.
El debat sempre està obert en un subsector que té una influència decisiva tant en l’educació com en el foment dels hàbits lectors de la població però que, alhora, ha crescut considerablement els últims anys fins convertir-se en el motor de la indústria editorial. No és una qüestió menor.

Mataren el verd

dilluns, 25/02/2013

Parlar de Carme Miquel és parlar de dignitat, de coherència i de compromís. Compromís amb la llengua, amb l’ensenyament públic i de qualitat i amb el territori. Un compromís que trasllada també a la seua obra literària. El títol no enganya: es tracta d’una denúncia contra l’especulació urbanística que assola el nostre territori…”

Escrivia aquestes paraules en maig de l’any 2007, amb motiu de la presentació de L’amença de les grues, una novel·la que vaig tenir el goig d’editar i de promoure en companyia de l’autora. Aquella obra de Carme Miquel continuava les intrigues d’un dels èxits de la literatura juvenil valenciana, Uns papers en una capsa, una novel·la que, tal i com deia en aquell apunt, duia (en 2007) 30.000 exemplars venuts. Poca broma!
És oportú recordar ara aquestes dades, perquè confesse que m’ha sorprés molt que la nova obra de l’autora cerque finançament via micromecenatge amb la finalitat d’ésser autoeditada. Mataren el verd s’adreça al públic adult i tracta sobre l’especulació i el mobbing imobiliari (real) al barri de La Punta de València ciutat. Uns fets escandalosos, plens de punts foscos, xantatges, penúries, desnonaments i responsables poderosos, alguns dels quals continuen professionalment en actiu. Una obra literària de denúncia social, ben recomanable, en la línia de l’autora, una lluitadora històrica per la dignificació de la llengua i l’educació al País Valencià, que compta amb nombrosos seguidors fidels, amb un gran potencial de promoció… Què està passant en l’àmbit editorial perquè no hi haja una cua d’editors lluitant per fer-se amb els drets d’aquest manuscrit?
Em sembla un tema de gran rellevància per al sector, especialment el valencià. N’hem parlat també ací, en aquest article intitulat “Autors a la fuga“. Els lectors, de moment, el que podem és fer la nostra petita aportació a Verkami perquè aquest projecte literari de Carme Miquel veja la llum i puguem gaudir, finalment i feliçment, de la lectura de Mataren el verd.

Man Booker (previsiblement) orfe

dijous, 26/07/2012

Temps era temps en què els editors en llengua catalana corrien (corríem) rere els drets dels guardonats amb els premis més llampants: l’Orange, el Man Booker, el Goncourt… En el món exterior, nord enllà, aquest tipus de reconeixements a obra publicada gaudeixen d’un prestigi enorme, i són (quasi sempre) garantia de qualitat. Però l’eufòria desfermada sembla que s’ha esvaït amb la crisi. Fins i tot en el cas el premi dels premis a trajectòries, el Nobel de literatura. Només comptem amb una única traducció de l’últim Nobel, Tomas Tranströmer: La plaça salvatge (Perifèric), prèvia a la concessió del preuat guardó. No consta l’interés editorial per acostar-nos cap obra més d’aquest autor suec. Potser perquè, al contrari que Jelinek, Pamuk o Müller (per citar només casos recents d’autors sense editor fix en el moment de rebre la distinció) es tracta d’un poeta. I la poesia, ja se sap…

Aquesta setmana s’ha anunciat la longlist del Man Booker 2012, un dels premis més dinàmics i atractius en llengua anglesa. No hi ha els habituals McEwan, Banville, Carey, Smith o Amis, sinó dotze autors amb escassa o nul·la obra publicada a l’Estat espanyol (quatre són novells), i tots ells inèdits en català. Barker, Beauman, Brink, Frayn, Mantel, Thayil… Cognoms desconeguts per aquests indrets. Qui, doncs, amb la que està caient al sector editorial patri s’atrevirà ni tan sols a considerar la publicació d’algun d’aquests manuscrits? No oblidem que el Man Booker ens ha descobert els últims anys perles precioses com Història de Pi, de Yann Martel (LaButxaca, amb pel·lícula d’Ang Lee a la vista); El mar, de John Banville (Bromera); o Tigre blanc, d’Aravid Ariga (Amsterdam), per citar-ne només alguns.

La baixada de les vendes (i la rebaixa de les ajudes públiques) refugia els editors (i, doncs, els lectors) en el convencionalisme. Hi ha poc de marge (i n’hi haurà menys encara en el futur) per al risc, per a l’aposta innovadora, per al seguiment de noves trajectòries, per al descobriment de veus dites “fresques” i qui sap si talents. En l’apartat de traduccions, caminem inexorables cap a l’empobriment de l’ecosistema literari (no dic editorial, dic “literari”), i sembla que ens haurem d’acostumar a veure els mateixos noms estrangers repetits a les cobertes de les novetats. A no ser que aquell autor desconegut genere una elevada expectativa de venda (d’esdevenir bestseller, vaja).

Malgrat tot, si jo fóra un editor en actiu, no deixaria passar l’oportunitat de fer una ullada a la selecció d’enguany del Booker. Hi trobarem sorpreses com The Teleportation Accident, del jove Ned Beauman, que The Independent comparava amb l’extraordinari Jake Arnott, autor de la descomunal The Long Firm (també, incomprensiblement, inèdit en català). Una obra desconcertant i prometedora. Per si de cas hi ha algun editor interessat a la sala, els drets entre nosaltres els gestiona The Foreign Office.

De res!

Petits grans editors

dimarts , 26/06/2012

M. Mercè Cuartiella, guanyadora del premi Llibreter 2012 / P. VIRGILI. Diari ARA

No tot és desolació al panorama editorial. Per sort per als lectors. Malgrat els retalls en ajudes, la caiguda de vendes, la reducció de novetats i els comiats a treballadors del sector sota l’eufemisme del “reajustament”, es continuen publicant bons llibres. La concentració de segells ha comportat, en paral·lel, una vivificadora eclosió de noves iniciatives, petites i valentes, que mantenen intacte l’original gust per l’edició ben feta i la promesa de noves gestes. Són editorials sovint (però no només) “perifèriques” de les urbs on la indústria té més pes. Com si l’allunyament de l’epicentre dels problemes fóra, també, part de la solució.

Dues notícies recents corroboren la solidesa de les apostes d’una sèrie de segells que despunten per la innovació, la passió i el risc. Perquè publicar és, sempre, arriscar-se. Arriscar diners, en primer lloc; però també el prestigi, la confiança que els lectors depositaran (o no) en les futures propostes literàries que faran. Els premis als llibres millor editats que atorga el Ministeri de Cultura van donar compte, fa unes setmanes, d’aquest fenomen creixent. Siruela, Media Vaca, Liber, Kalandraka, Siloé, Zorro Rojo, KRK… La pràctica totalitat dels guardons d’aquesta distinció honorífica van anar a mans d’empreses independents, de facturació reduïda si les comparem amb el compte de resultats de les grans corporacions editorials de l’Estat espanyol.

La segona bona notícia per als editors petits que fan grans aportacions a la nostra cultura ha arribat amb el Llibreter, que és potser el premi més gratificant que pot rebre un editor (i també un autor, és clar!) pel seu treball. Enguany, els reconeixements han estat, en l’apartat de Narrativa Catalana, per a Germans gairebé bessons, de M. Mercè Cuartiella, publicada a la gironina Brau Edicions; la modalitat d’Altres Literatures ha estat per a l’obra A dalt tot està tranquil, de l’holandés Gerbrand Bakker (que ja es va endur el 2010 l’IMPAC per aquesta mateixa obra), publicada tant en castellà com en català per Raig Verd; i finalment el d’Àlbum Il·lustrat ha recaigut en El autobús de Rosa, de Silei i Maurizio A.C. Quarello, editat per Barbara Fiore (que també va ser reconeguda als premis del Ministeri). Llibres i segells, tots ells, que farem bé de seguir de prop, perquè segur que l’empenta d’aquests guardons els anima a continuar amb l’objectiu de fer aportacions editorials realment rellevants i duradores. Enhorabona a tots ells!

Quina sort tenim, de tenir-los…

La vida amb tots els colors

dimecres, 23/05/2012

 

Touchée, un dels últims quadres que va pintar Enric Solbes.

Durant dues dècades de treball en el sector editorial he tingut el privilegi d’estar a prop de la gent amb més empenta d’aquest país, immensament més ric i creatiu del que sovint aflora; de conéixer autors d’una vàlua extraordinària; d’aprendre tothora de professionals diversos i de companys generosos. I, també, de conéixer persones d’una qualitat humana fora mida. Enric Solbes reunia ell sol totes les virtuts descrites. Ell era una joia preciosa en una societat injusta en què massa sovint s’imposa la mediocritat.

Haver conegut Enric, haver tingut l’oportunitat i el goig de treballar amb ell, de compartir projectes i d’intercanviar opinions durant més d’una dècada, és un dels tresors més grans que herete d’aquesta època que toca a la fi. La genialitat del seu art ha quedat impresa en formats molt diversos, i per a la història del cartellisme i la il·lustració, i en el nostre imaginari col·lectiu, quedaran els homenets voladors que ens regalava en els seus treballs desbordants de talent. Una alegria vital que ultrapassava els marges del paper i que ens encoratja encara a mantenir viu el seu llegat i el seu record inesborrable. Perquè hi ha persones íntegres i nobles que il·luminen el present i deixen petja per on passen. I són aquestes, les que hem de prendre com a referent.

Enric Solbes va morir de manera sobtada el 20 de desembre de 2009. Des d’aleshores, el gris fosc ha guanyat terreny i senyoreja a tot arreu. Aquest dijous es presenta el llibre Enric Solbes, en homenatge, que ha impulsat UGT-PV. En les pàgines d’aquest volum, qui fóra el seu mestre, Manuel Boix, comenta que Enric “semblava una persona que no parlava molt, però tenia un discurs propi”. I aquest discurs l’articulava en les seues creacions. La discreció és un do. A la seua última exposició de pintura, Retrats de l’invisible, Enric va deixar constància que de les nostres boques poden eixir flames roges o blaves, que el nostre cos pot esdevenir sinuós o transparent, que alguns porten escrita a la mà la paraula “fiasco” o que el nostre cor es pot tocar amb els dits i amb la imaginació per mostrar els sentiments. I, sobretot, que la vida es pot pintar de mil colors, llampants i texturats, per encomanar l’esperança en el futur. Un futur ple de reptes engrescadors que dibuixem cada dia. Amb coratge. Amb tots els colors de la paleta.

Gràcies, Enric, una vegada més!

Publicat a L’informatiu el 22/5/12.

 

Perdre pes (i aprimar la ment)

dimecres, 9/05/2012

Abans que el sistema petara amb tota la seua cruesa i deixara sense paraula els governants, la majoria de promeses electorals ja eren paper mullat. I els acords, per més solemnes que es presentaren, tampoc no servien de gran cosa. El 1998, els partits amb representació a les Corts van consensuar la Llei Valenciana de la Música. El text, grandiloqüent, perquè les paraules són gratuïtes i el paper del DOCV molt agraït, prometia “el foment, protecció, coordinació, planificació, difusió i promoció” d’aquesta expressió artística, viva i ben arrelada de nord a sud del país. Molts alcaldes, diputats i consellers s’omplin la boca lloant la importància de les bandes de música, de la tradició i de la festa, però les notes que prediquen no lliguen amb el pentagrama numèric que les sustenta. Als retalls en les ajudes a les bandes, s’han unit els incompliments i els impagaments del Consell: encara no han rebut ni un euro dels 6’4 milions que se’ls van assignar per a 2011, any doblement electoral i, per tant, de promeses vàcues al quadrat.

El sector de la lletra impresa (o no) també compta amb una d’aquestes reglamentacions fantasmes: la Llei del Llibre, aprovada el 2002. En aquell redactat s’hi parla del llibre com “un bé cultural fonamental que cal preservar i promoure” i “un bé econòmic que, en la nostra comunitat, mou una indústria cada vegada més solvent”. I s’hi parlava d’impulsar “plans i programes d’actuació, anuals o plurianuals, amb la dotació pressupostària adequada”. Res d’això no s’ha produït mai, ni sembla que vaja a produir-se ja mai més en el futur si no canvien les prioritats i deixem de salvar a la banca per salvar les persones i tot allò civilitzat que els habitants d’aquesta part del món hem construït, conservat i perfeccionat amb el pas de les generacions.

Convé recordar-ho, perquè quan s’apliquen retalls d’un 80% a les minses ajudes que hi havia en el sector editorial (ara són més baixes que mai abans en la història de la democràcia) o es deixa de pagar el que s’havia promés al món de la música no és només pel context de crisi. És perquè no s’hi creu, ni s’ha cregut mai, que la indústria cultural d’aquest país fóra un element per protegir i impulsar. La cultura sempre ha estat la “maria” dels pressupostos autonòmics. Excepte per a construir edificis megalòmans buits de contingut. Les conseqüències d’aquesta política destarifada són ja visibles, i fan mal. Es tanquen escoles de música i cau l’activitat cultural en general per falta de públic i d’estímul. Enguany, per primera vegada, el panorama escènic valencià no ha obtingut cap guardó Max, fet que no pot ser anecdòtic. Els valencians hem perdut poder polític i econòmic (si és que n’hem tingut mai), i ara estem perdent a gambades el (limitat) pes que teníem en l’àmbit cultural.

Tal i com afirma el president de les bandes de música, Josep Francesc Almería, “la cultura es paga”. I la falta d’inversions en cultura, caldria afegir, es paga també. I, a la llarga, ix molt més car per a tots. Perquè sense la cultura, la vida és només biologia.

Publicat a L’informatiu el 8/5/12.

Llibres per combatre la ‘garruleria’

dijous, 26/04/2012

Tot aquell que és algú en el món del llibre (o pretén ser-ho) comença la Diada de Sant Jordi a l’Hotel Regina de Barcelona. Entre mitjans de comunicació, agents de premsa i editors, en el tradicional esmorzar s’hi troben, també, els autors més populars, els més mediàtics i, per extensió lògica, els que fan literatura. Allà s’originen les primeres entrevistes de la jornada, les primeres anècdotes i les primeres declaracions per escalfar motors, com aquesta d’Andreu Martín: “La rosa és símbol d’amor, absolutament necessari per véncer les crisis, i el llibre és símbol de cultura per combatre la ‘garruleria'”. Gràcies pel titular.

És un dia feiner, però el carrer bull de gent. Cal arribar-hi puntuals a les parades, preparats per a signar exemplars de les novetats més recents, i mentalitzats (quin remei!) per als ensurts d’última hora: que el llibre de l’autor estrella de la temporada no estiga ben posicionat (o, simplement, no estiga), o que l’atzar l’haja conduït a signar colze a colze amb el seu pitjor enemic (el xoc d’egos pot ser explosiu), o que un presentador de la tele tinga la cua (la de lectors) més llarga… Els nervis i la bogeria del Sant Jordi estan plenament justificats. Si més no, de portes endins del malmés sector editorial. En un sol dia es venen el 7% dels llibres de tot l’any. És vital que no caiga en festiu i que no ploga, ja sabeu que qualsevol excusa és bona per allunyar-se de la lletra impresa. Les previsions més optimistes (i ja costa ser optimista, ara com ara) xifraven la facturació d’aquest Sant Jordi en 17 milions d’euros. I sembla que s’ha superat. 

Rafel Nadal, Imma Monsó, Empar Moliner, Sebastià Alzamora o Carles Porta eren alguns dels escriptors de la jornada. Els seus noms, però, no els sonaran de res a la immensa majoria dels valencians. I és que la desconnexió literària entre Catalunya i el País Valencià és més profunda del que (a alguns) ens agradaria reconéixer. D’altra banda, tret de Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó (els dos sembla que van vendre una bona pila de les seues creacions més recents), la presència d’escriptors (i d’editors) valencians a les Rambles un 23 d’abril no arriba ni a la categoria de simbòlica. És merament residual. No estem, en aquell món. I tampoc no se’ns espera. La desconnexió és, doncs, d’anada i tornada.

Tot i que va ser un valencià, l’editor Vicente Claver, qui va impulsar la celebració del Dia del Llibre, allà pels anys 20 del segle passat, la tradició no ha arrelat a les nostres comarques. És una evidència. En canvi, aquest dijous obrirà les portesal Jardí dels Vivers la tradicional Fira del Llibre de València, que enguany es presenta més dinàmica que mai, amb plató de televisió propi i la col·laboració d’actors i cantants valencians. Sinergies culturals per convertir l’esdeveniment en una autèntica festa, superar el desànim, alimentar l’esperit i recobrar, ni que siga per uns dies, l’optimisme enyorat. Ens veiem als Vivers!

Publicat a L’informatiu el 24/4/12.

El paradigma digital en el previ a Sant Jordi

divendres, 20/04/2012

 

Hi ha llibres arriscats, i el que han escrit a quatre mans Manuel Gil i Joaquín Rodríguez per a Trama Editorial, El paradigma digital y sostenible del libro, n’és un. Arriscat perquè, com expliciten al text de contracoberta, la volatilitat que la revolució digital imprimeix al món del llibre és enorme. No obstant això, hi ha canvis que, amb independència de com evolucione la tecnologia, són ja estructurals i definitius. Estan ací ja, i han vingut per quedar-se, tot trasbalsant la cadena de valor tradicional d’un sector que no acaba d’acostumar-se a la nova realitat. Per això, aquesta obra resulta, també, clarificadora i necessària.

Els autors, experts en el sector editorial, comparteixen part dels coneixements adquirits en les seues trajectòries respectives i ens proposen repensar aquest negoci de dalt a baix. Ja en la introducció donen compte d’aquesta crisi sistèmica, i aporten pistes del que desenvoluparan en les pàgines posteriors. Al seu parer, l’entorn digital propicia “la major oportunitat de redisseny estratègic que el sector del llibre ha tingut des de l’aparició de la impremta”.

Hi fan afirmacions com aquestes: “No hay una sola empresa del sector del libro que tenga claro cómo va a sobrevivir en Internet” o “Internet se lelvará por delante dos terceras partes de las editoriales que hoy conocemos”, i “Surgirán muchas otras editoriales, pequeñas y especializadas, cercanas a un grupo de lectores no necesariamente masivo, unidos por afinidades temáticas, convicciones sociopolíticas o estéticas, que hagan viable un nuevo modelo de editorial en red con presencia e inventarios virtuales”. Exemples d’aquesta última asseveració en tenim moltes, en l’àmbit en llengua catalana (Tigre de paper, per dir un nom, n’és un). I moltes han sorgit en els últims mesos, tot aportant una renovació positiva i imparable.

“La digitalización del mercado del libro será una amenaza absoluta para las empresas que no sepan adaptarse, que no sean ágiles, independientemente de su tamaño, y una enorme oportunidad para empresas ávidas de innovar y experimentar e integrarse en redes de colaboración que les permitan modificar con celeridad sus estrategias. Las empresas red y los enlaces serán el fundamento empresarial más valioso para las editoriales que quieran sobrevivir en Internet. Los enlaces y la formación de comunidades serán los activos editoriales del futuro.”

Quasi res porta el diari… Una crisi econòmica global, un canvi de paradigma estructural, l’entrada de nous actors tecnològics aliens a l’àmbit editorial (Apple, Google, etc), microempreses, autoedició, pirateria, comunicació 2.0, creació de comunitats, col·laboració, interacció, participació, diàleg, cocreació… “No estem vivint un temps de canvis, sinó un canvi de temps”, asseguren, i no els falta raó. Aquest aforisme resumeix a la perfecció la quantitat d’idees que traslladen els autors en les primeres pàgines de l’obra. Cal estar en contacte amb les reflexions i actualitzacions que aporten als seus blocs: Antinomiaslibro (Manuel Gil) i Futurosdellibro (Joaquín Rodríguez). Continuarem reflexionant ací en veu alta sobre aquest llibre a mesura que avancem en la lectura, que necessàriament ha de ser pausada i reflexiva, per pair bé el daltabaix que tenim plantejat al sector.

De moment, aquest dilluns, celebrem la diada de Sant Jordi i, a partir de dijous, la Fira del Llibre de València. Tindrem temps en el futur per parlar del present.