Arxiu de la categoria ‘Educació’

Editar per a joves

dimecres, 27/02/2013
Al bloc d’Elsa Aguiar, “Editar en voz alta“, sempre trobem apunts d’interés per a l’ofici. Aquesta setmana, hi publica una reflexió (“¿Proteger o protegernos?“) al voltant de la (sobre)protecció que sovint exercim els editors en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Qui selecciona les obres que considera “adequades” per a una edat determinada (tenim tendència a classificar cada llibre en gèneres, col·leccions i etiquetes d’edat, cosa que no ocorre en altres països del nostre entorn) i quins paràmetres utilitza per mesurar la conveniència o inconveniència d’un text literari concret, la seua duresa o el seu grau de transgressió o provocació… Potser, qui ha de jutjar aquests elements té un record selectiu de la seua pròpia infantesa, o ha perdut la connexió amb la voluble realitat de l’infant o el jove actual. I tot això, explica l’editora d’SM:
“Me hace plantearme si al rechazar una novela para niños por demasiado dura pensamos en los niños o en los adultos que las leerán y nos juzgarán a través de ellas.”
Coincidint en el temps, Josep Maria Aloy fa al seu bloc “Mascaró de proa” un apunt amb títol contundent: “En literatura juvenil, no tot s’hi val!“. Parteix d’una crítica sobre La Gretchen es preocupa (Oxford), de la meua (ex?)estimada Christine Nöstlinger, per aprofundir en un tema complementari al que plantejava Elsa Aguiar: per què hem de publicar llibres que no aporten res al lector? Aquest interrogant l’hauríem de respondre sempre abans de donar l’ok a la impremta amb obres adreçades a qualsevol edat, però diríem que especialment en l’àmbit LIJ, on s’estan formant (o deformant) lectors. En aquest sentit, la responsabilitat dels prescriptors i dels editors és més elevada. Per això mai hauríem de publicar llibres que, com diu Josep Maria:
“No ajuden ni a crear ni a formar lectors i no aporten res de positiu a una edat en què precisament allò que caldria evitar són els tòpics simplistes, la bajanada constant i la poca qualitat, no sols literària sinó intel·lectual.”
L’editor LIJ adreça les seues propostes, sobretot, a les prescripcions escolars, i publica obres que el professorat recomanarà als seus alumnes. Els estils, les temàtiques i els continguts que promou en el seu catàleg, així com les estratègies de màrqueting i seducció que practica no són (no poden ser) aliens a aquesta realitat. El gran interrogant és si és possible mantenir (o incrementar) el nivell de vendes amb títols agosarats i engrescadors per als joves, i que podríem qualificar amb aquella etiqueta tan subjectiva i difusa que és “la qualitat”, com reivindica aquest Manifest.
El debat sempre està obert en un subsector que té una influència decisiva tant en l’educació com en el foment dels hàbits lectors de la població però que, alhora, ha crescut considerablement els últims anys fins convertir-se en el motor de la indústria editorial. No és una qüestió menor.

Unes falleres indignades

dimecres, 7/03/2012

La visió, des de la talaia del balcó consistorial, d’un grup de joves amb llibres a la mà durant les mascletades deu ser francament aterradora. Jo tampoc no voldria veure’m mai en una situació tan dramàtica. Aquesta terrible experiència ha conduït unes exfalleres majors a emetre un comunicat per mostrar la seua “indignació” davant uns “actes freturosos de sentit i de justificació alguna”, en expressió literal. Diuen que s’han sentit “insultades, assetjades i intimidades”, però obvien (i no és una qüestió menor) que els manifestants no increpen les falleres, sinó el balafiament dels gestors de la cosa pública que tothora les envolten. Els semblarà increïble, a molts dels que somriuen la multitud des d’allà dalt, però fa un parell de setmanes, ben a prop d’on donen instruccions al senyor pirotècnic, hi havia 15 furgons policials encarant-se a uns estudiants que reclamaven el seu dret a una educació de qualitat.

Amb la quantitat de problemes que ens assetgen, amb gent a qui el banc ha desposseït de les seues cases, interins que han quedat sense feina, treballadors que han vist retallat el seu sou per l’augment de l’IRPF, famílies amb tots els membres a l’atur, xiquets sense accés a les beques, autònoms i empreses que tanquen perquè no cobren de l’Administració… En una situació límit en què perillen aspectes bàsics per a la subsistència, resulta frívol i indigne posar l’estètica per davant de l’ètica, ignorar les legítimes demandes de la ciutadania i estigmatitzar el seu dolor perquè “dóna mala imatge” i “polititza les falles”.

Com els rics altius a qui els incomoda la presència del famèlic a la porta de l’església, com el governant que oculta de la via pública les prostitutes però no solucionar la seua situació, d’igual manera els qui volen silenciar els crits d’auxili pretenen que alcem la vista cap al ninot que remata els monuments per no veure a ras de terra les escenes dramàtiques que protagonitzen molt a pesar seu els conciutadans de carn i ossos. A mi també m’agradaria viure permanentment en un món en què l’olor a pólvora substituïra el tuf putrefacte que emana d’una depuradora saquejada. Però tenim el que tenim. I volem canviar-ho.

La dreta (política i mediàtica) ha eixit esperitada a taladrar-nos amb la consigna de la legislatura (versió 2.0 de l’anticatalanisme, que ha vingut per a quedar-se): l’esquerra, que és “antitot” per naturalesa, només busca fer mal a la imatge dels valencians en el món. Pretenen difamar el missatger per acallar el missatge. Que no se sàpiga què es reivindica, ni quines són les causes, ni encara menys els causants, només que hi ha gent (manipulada, violenta, maleducada, antivalenciana, endimoniada) que viu de la bronca i emprenya sense raó. No perdem l’esperança que algun dia s’impose la cordura en aquest país i que puguem deixar de banda les polaritzacions estèrils, perquè açò no és una batalla de fallers o antifallers, sinó una lluita per la dignitat de les persones. Com bé diu una de les proclames reivindicatives que potser no ha arribat a les oïdes adequades per un excés evident de decibels en la música d’ambient, “a tu, fallera, açò també t’afecta!”.

Tipus mòbils 72. Publicat a L’Informatiu el 06/03/12.

Aquestes són les nostres armes!

diumenge, 4/03/2012

Els joves valencians han convertit uns fets tristos i vergonyosos en la primera bona notícia que s’ha produït en aquest país en molt de temps. La dura, injustificada i injustificable repressió policial de la setmana passada ha estat el catalitzador necessari per despertar consciències massa temps adormides. Queda per a la història i per a l’admiració present i futura una imatge simbòlica, atraient i poderosa: milers d’estudiants omplint els carrers sostenint, amb els braços en alt, llibres. “Aquestes són les nostres armes!”, cridaven a l’uníson. I d’aquesta manera desarmaren l’agressor, tal és el poder que exerceixen, encara, els llibres i la lectura.

Dimecres passat, hora i mitja després de l’inici de la multitudinària manifestació que demanà la dimissió de la delegada del govern central, es presentava a la llibreria Leo del cap i casal l’última novel·la de Silvestre Vilaplana, El quadern de les vides perdudes, premi Alfons el Magnànim. L’acte no es va suspendre malgrat l’ambient convuls i l’agitació al carrer. Perquè la societat civil valenciana continua viva, parla sense por, es mou als carrers i, en l’àmbit cultural, continua creant a un nivell extraordinari, envejable. I ho podrem aguantar tot, excepte el silenci.

En aquesta columna hem parlat sovint del talent dels creadors valencians i de la necessitat de potenciar-lo i de difondre’l. Però això que reivindiquem en abstracte té cara i ulls, i un dels noms que cal destacar en l’àmbit literari és sens dubte el de l’alcoià Silvestre Vilaplana. La seua última novel·la, que participa del thriller però que és molt més que una investigació policíaca, palesa l’estat de gràcia del seu autor i, per extensió, del conjunt de la literatura feta a casa nostra. El quadern de les vides perdudes, una de les millors novel·les que s’han publicat al País Valencià en els últims anys, ens presenta un protagonista inoblidable, un vell bibliotecari arruïnat que ha d’empenyorar el seu tresor més preuat, els seus llibres, per poder subsistir mentre el seu llogador fa l’impossible perquè abandone un immoble que vol derruir per fer negoci. Tot això enmig de llacunes a la memòria, forats negres que esborren el temps de manera intermitent i que el fan sentir culpable d’uns crims horribles ocorreguts al barri. Ell mateix comença a dubtar de la seua innocència. Les proves l’incriminen. Els fragments dels llibres que ha de vendre per poder menjar i que escriu al seu quadern per retenir-ne l’essència de les grans històries seran la clau que ens desvelarà la identitat de l’assassí.

Vilaplana ha escrit un llibre sobre l’amor als llibres i que és, alhora, una lliçó de vida, com la que ens han ensenyat en aquestes jornades tots aquells que ens han avançat la primavera i han apujat la temperatura a les nostres ciutats. Contra la desraó, el talent. Contra la violència els llibres. Perquè els llibres ens proporcionen saber, ens ajuden a reflexionar, a ser autònoms, alimenten la nostra capacitat crítica, exerciten la tolerància, faciliten l’expressió d’idees i sentiments i ens fan més lliures. Anem alerta perquè els qui ostenten el poder en són conscients, de la força d’aquest invent del maligne. Com són conscients, també, que l’educació és el principal actiu de què disposa una societat per frenar la manipulació. I no s’amaguen d’impedir-ho (o d’intentar-ho). Per la força, si els cal.

Tipus mòbils 71. Publicat a L’Informatiu el 28/02/12.

Esgarrifança

dijous, 23/02/2012

Són les set de la vesprada. Quinze furgons de la policia dita “nacional” s’exhibeixen a les portes de l’IES Lluís Vives de València. Els de la local han tallat el tràfic i impedeixen el creuament de carrers als vianants. L’estació del Nord resta, així, parcialment inaccessible. Desenes d’antidisturbis baixen de les furgonetes, disciplinats, amb pas ferm. Protegeixen els uniformes sense identificar amb els escuts mentre intimiden amb la porra. Venen alliçonats, el seu cap acaba de dir en roda de premsa que els joves són “els enemics”. La delegada del govern central, al seu costat, ha donat la callada per resposta.

A per ells, doncs!

Primer el fum, més tard les flames. Un contenidor crema a la cantonada de Bailén. El cotxe de bombers arriba prest, amb les sirenes en marxa. Comencen les primeres carreres. Sorolls, crits, nerviosisme, desconcert, algú que cau i una mà anònima que l’alça per continuar la fugida cap enlloc. Al fons, vora Sant Agustí, s’escolten veus que bramen, que criden unànimes, que clamen amb contundència una lletania que semblava oblidada: “llibertat, llibertat”. Goles enfurides, xiulits espontanis, vianants estupefactes. Televisions que graven, que retransmeten, que difonen. Ciutadans que fotografien amb els mòbils, que piulen, que comparteixen la desgràcia. Ningú calla allà, tots donen la cara.

Ells usen la força, nosaltres la raó.

Els antiavalots acordonen la zona. Moviments de furgonetes, portes metàl·liques que s’obrin amb violència, llums blaves intermitents, cames que tremolen. I, de sobte, un brogit eixordador. Com en una superproducció de ficció, com si allò fóra una pel·lícula americana i no el cor del cap i casal un dia qualsevol de finals de febrer, arriba l’helicòpter. Rostres incrèduls miren al cel. Perplexitat. Estupefacció infinita. I un nou colp d’efecte a ras de terra. “Pam, pam, pam, pam, pam.” Sonen cinc trets dispersos. “Seis”, recompta una senyora a prop meu. Tant fa, un de sol era ja una desmesura, una sinistra bogeria. Boles de goma i joves que corren desorientats. La gent crida des de tots els racons d’aquella plaça improvisada: “covards, covards!”. Es refereixen a la policia, és clar. Més carreres per Xàtiva, empentes a criatures, porrades a diputats, insults a adolescents, amenaces a periodistes, botes que xafen rostres amb acné, mans nues enlaire. Plors, dolor, por i una indescriptible sensació d’esgarrifança que gela l’espinada.

No sé si ha despertat, com apunten alguns, una “primavera valenciana”, però aquesta desproporcionada intervenció policial contra uns adolescents que reclamaven el seu dret a una educació de qualitat presagia el final irreversible i tràgic d’una època. Les forces que haurien de mantenir l’ordre han fet un incomprensible pas de gegant cap a una dimensió de conseqüències incertes. Anit, en l’avantsala d’un nou 23F, ens van transportar al passat en un túnel del temps fosc i abissal. Els joves estudiants no estan sols, no poden estar sols, han de saber que estem amb ells. Perquè tots som, avui i demà, estudiants de nou. Estem aprenent a aturar la desraó. Els poderosos omnigovernants ens han endinsat en la nit més negra d’aquest país. I ens hem de donar pressa a trobar l’eixida, perquè la seua vilesa no té límits. Tampoc el menyspreu que ens professen a colp de porra.

 

Tipus mòbils 70. Publicat a L’Informatiu el 21/2/12.

La llarga Nit d’aquest país

dimarts , 21/02/2012

“No estan els temps per a mandangues.” M’ho abocà així, seriós, un bon amic mestre durant el sopar de la Nit d’Escola Valenciana, que enguany va ser més sòbria i familiar que de costum. Tot i la calidesa de les veus del Cor de l’Eliana que ens comminaven a vetlar la llarga nit del nostre poble, el fred exterior ens tenia els ossos calats. A l’auditori hi eren absents els de sempre (de veritat havien acabat els gestos d’hostilitat dels omnigovernants?), però professorat, pares i mares, sindicats, professionals de la cultura i polítics de tres o quatre colors van escoltar de primera mà el crit del president de la federació, Vicent Moreno, en favor de la unitat d’acció contra els atacs que està patint l’Educació al nostre país. Volem una Educació sense color polític, com propugna Escola Valenciana, però en cap cas inodora ni insípida; la volem perfumada amb gesmil i tarongina, la flaire dels nostres arrels, i amb el sabor de la terra, condimentada amb els ingredients “extra” que els mestres han sabut seleccionar sempre amb bon gust. Una Educació forta, i viva. Una Educació valenciana i de qualitat.

Igual que es van agombolar sensibilitats disperses entorn de la campanya “Sí al valencià”, cal bastir ara un punt de trobada per a tots aquells que consideren que l’educació dels nostres fills i filles no ha de ser objecte de retall ni de retrocés. No pot ser (i que em perdonen els ofesos) que la defensa de l’educació quede restringida a l’acció individual dels mestres, o dels pares, o dels alumnes, o dels polítics de l’oposició. S’equivoca qui boicoteja un llibre, una obra de teatre o una granja-escola creient que així mourà un dit de l’administrador. No és això, amics, perquè l’agressor no està en les files pròpies, i tot aquest despropòsit de retalls que ens desconcerten no ens han de fer perdre el Nord. Som majoria, una majoria immensa i expectant, els qui volem dir que ja n’hi ha prou. I junts podem corregir la deriva autoritària que està prenent tot plegat. La nova estafa electoral que elimina de colp els pocs drets laborals que encara conservaven els treballadors de l’àmbit privat aprofundeix en l’estat d’incertesa, desassossec i temor que s’escampa i senyoreja tenyint de negre l’horitzó.
La tirania del poder, indissoluble ja de la voluntat que dicten els mercats, ens vol empetitits, desunits, acovardits i vençuts. I hem d’aconseguir traure el cap d’aquest forat sense deixar a la cuneta cap cadàver innocent més. Benvingut siga, en aquest sentit, la crida a la cohesió que proposa Escola Valenciana. I benvingut siga, també, l’Objectiu 2015 que prepara Valencians pel Canvi. Perquè és de vital importància que fem pinya, que construïm ponts d’unió, que establim sinergies, que estretem lligams en tots i cadascun dels àmbits al nostre abast. Cal opinar i no callar, eixir al carrer i manifestar-nos en massa, però si aquest cabal de mala llet que covem no el canalitzem correctament acabarem cremant la ràbia al centre de la ciutat, com han fet els desesperats companys grecs que ens precediren a contracor en la submissió.
Tipus mòbils 69. Publicat a L’Informatiu el 14/2/12.