Arxiu de la categoria ‘General’

És l’hora d’unir les mans

dijous, 31/05/2012

“Valencians i valencianes, / feu-vos llenya que ve el fred; / no vos la feu d’argelaga, / feu-vos-la de romeret”. Aquesta Jota de valencians clou el llibre-disc Coratge, dels Obrint Pas. Un epíleg sentimental que poua en els arrels del nostre poble, en els nostres orígens i que esdevé un cant coral a la rebel·lió, a la unió i al despertar col·lectiu. M’agradaria que la darrera col·laboració a L’Informatiu recollira l’essència d’aquest nou himne engrescador. Fem l’article, doncs, multimèdia. Us convide a continuar llegint amb aquesta banda sonora com a rerefons. Si em seguiu la veta, endolleu els altaveus i cliqueu ací.

L’inigualable Xavi Castillo pronosticava, anys enrere, “la fi de lo món”. “La terra està calenta”, ens repetia amb el tanga roig posat. I d’aquella escalfor no només ambiental sinó també política s’han derivat molts incendis desbocats. La capacitat destructiva de la crisi que travessem (crisi econòmica, però també i sobretot de valors) sembla que no té aturador. El Twitter s’ompli de males notícies, d’amics a l’atur, de companys abatuts, de creatius d’àmbits molt diversos amenaçats de comiat laboral o afectats per EROs que els forcen a reconduir les seues vides, a reinventar-se i tornar a començar. Just en el pitjor moment per fer-ho. L’àmbit de la comunicació i de la cultura està abocat al col·lapse, i amb la fuita d’aquests professionals s’empobreix sense remei aparent la possibilitat de mantenir el sentit crític d’una societat que no acaba de reaccionar als esdeveniments. Em fa l’efecte que ja hi ha més gent als marges que a dins, d’aquests sectors estratègics. Mal averany.

Però malgrat tots aquests núvols negres que ens aboquen pedregades de pessimisme, no està tot perdut. Llangueixen o moren projectes que no han pogut o no han sabut adaptar-se als nous temps. Però hem de ser conscients que d’aquestes cendres renaixeran iniciatives noves que reformularan el futur amb les armes del present. Perquè tota aquesta gent íntegra, honesta i sobradament preparada que ara es veu abocada a l’abisme laboral i vital trobarà la manera de continuar combatent l’estultícia i la ignorància en la que alguns ens volen presos. “No descanses, ni claudiques, ni t’entregues, / I al final venceràs”, preconitza Feliu Ventura. Superat el desconcert inicial, hem d’aconseguir refer-nos i continuar avançant sense més excuses. Si pot ser, junts. Amb el cap ben alt i l’esquena coberta per la companyia de tots aquells que, com nosaltres, tenen el coratge necessari per construir fonaments nous per al país i aportar l’esperança que anhelem en un futur més just i més lliure. “Valencians i valencianes, / és l’hora d’unir les mans / amb els qui estimen la terra / i la llengua que ens fa germans.”

Fins aviat, companys!

Article publicat a L’informatiu el 29/5/12.

Esgarrifança

dijous, 23/02/2012

Són les set de la vesprada. Quinze furgons de la policia dita “nacional” s’exhibeixen a les portes de l’IES Lluís Vives de València. Els de la local han tallat el tràfic i impedeixen el creuament de carrers als vianants. L’estació del Nord resta, així, parcialment inaccessible. Desenes d’antidisturbis baixen de les furgonetes, disciplinats, amb pas ferm. Protegeixen els uniformes sense identificar amb els escuts mentre intimiden amb la porra. Venen alliçonats, el seu cap acaba de dir en roda de premsa que els joves són “els enemics”. La delegada del govern central, al seu costat, ha donat la callada per resposta.

A per ells, doncs!

Primer el fum, més tard les flames. Un contenidor crema a la cantonada de Bailén. El cotxe de bombers arriba prest, amb les sirenes en marxa. Comencen les primeres carreres. Sorolls, crits, nerviosisme, desconcert, algú que cau i una mà anònima que l’alça per continuar la fugida cap enlloc. Al fons, vora Sant Agustí, s’escolten veus que bramen, que criden unànimes, que clamen amb contundència una lletania que semblava oblidada: “llibertat, llibertat”. Goles enfurides, xiulits espontanis, vianants estupefactes. Televisions que graven, que retransmeten, que difonen. Ciutadans que fotografien amb els mòbils, que piulen, que comparteixen la desgràcia. Ningú calla allà, tots donen la cara.

Ells usen la força, nosaltres la raó.

Els antiavalots acordonen la zona. Moviments de furgonetes, portes metàl·liques que s’obrin amb violència, llums blaves intermitents, cames que tremolen. I, de sobte, un brogit eixordador. Com en una superproducció de ficció, com si allò fóra una pel·lícula americana i no el cor del cap i casal un dia qualsevol de finals de febrer, arriba l’helicòpter. Rostres incrèduls miren al cel. Perplexitat. Estupefacció infinita. I un nou colp d’efecte a ras de terra. “Pam, pam, pam, pam, pam.” Sonen cinc trets dispersos. “Seis”, recompta una senyora a prop meu. Tant fa, un de sol era ja una desmesura, una sinistra bogeria. Boles de goma i joves que corren desorientats. La gent crida des de tots els racons d’aquella plaça improvisada: “covards, covards!”. Es refereixen a la policia, és clar. Més carreres per Xàtiva, empentes a criatures, porrades a diputats, insults a adolescents, amenaces a periodistes, botes que xafen rostres amb acné, mans nues enlaire. Plors, dolor, por i una indescriptible sensació d’esgarrifança que gela l’espinada.

No sé si ha despertat, com apunten alguns, una “primavera valenciana”, però aquesta desproporcionada intervenció policial contra uns adolescents que reclamaven el seu dret a una educació de qualitat presagia el final irreversible i tràgic d’una època. Les forces que haurien de mantenir l’ordre han fet un incomprensible pas de gegant cap a una dimensió de conseqüències incertes. Anit, en l’avantsala d’un nou 23F, ens van transportar al passat en un túnel del temps fosc i abissal. Els joves estudiants no estan sols, no poden estar sols, han de saber que estem amb ells. Perquè tots som, avui i demà, estudiants de nou. Estem aprenent a aturar la desraó. Els poderosos omnigovernants ens han endinsat en la nit més negra d’aquest país. I ens hem de donar pressa a trobar l’eixida, perquè la seua vilesa no té límits. Tampoc el menyspreu que ens professen a colp de porra.

 

Tipus mòbils 70. Publicat a L’Informatiu el 21/2/12.

La llarga Nit d’aquest país

dimarts , 21/02/2012

“No estan els temps per a mandangues.” M’ho abocà així, seriós, un bon amic mestre durant el sopar de la Nit d’Escola Valenciana, que enguany va ser més sòbria i familiar que de costum. Tot i la calidesa de les veus del Cor de l’Eliana que ens comminaven a vetlar la llarga nit del nostre poble, el fred exterior ens tenia els ossos calats. A l’auditori hi eren absents els de sempre (de veritat havien acabat els gestos d’hostilitat dels omnigovernants?), però professorat, pares i mares, sindicats, professionals de la cultura i polítics de tres o quatre colors van escoltar de primera mà el crit del president de la federació, Vicent Moreno, en favor de la unitat d’acció contra els atacs que està patint l’Educació al nostre país. Volem una Educació sense color polític, com propugna Escola Valenciana, però en cap cas inodora ni insípida; la volem perfumada amb gesmil i tarongina, la flaire dels nostres arrels, i amb el sabor de la terra, condimentada amb els ingredients “extra” que els mestres han sabut seleccionar sempre amb bon gust. Una Educació forta, i viva. Una Educació valenciana i de qualitat.

Igual que es van agombolar sensibilitats disperses entorn de la campanya “Sí al valencià”, cal bastir ara un punt de trobada per a tots aquells que consideren que l’educació dels nostres fills i filles no ha de ser objecte de retall ni de retrocés. No pot ser (i que em perdonen els ofesos) que la defensa de l’educació quede restringida a l’acció individual dels mestres, o dels pares, o dels alumnes, o dels polítics de l’oposició. S’equivoca qui boicoteja un llibre, una obra de teatre o una granja-escola creient que així mourà un dit de l’administrador. No és això, amics, perquè l’agressor no està en les files pròpies, i tot aquest despropòsit de retalls que ens desconcerten no ens han de fer perdre el Nord. Som majoria, una majoria immensa i expectant, els qui volem dir que ja n’hi ha prou. I junts podem corregir la deriva autoritària que està prenent tot plegat. La nova estafa electoral que elimina de colp els pocs drets laborals que encara conservaven els treballadors de l’àmbit privat aprofundeix en l’estat d’incertesa, desassossec i temor que s’escampa i senyoreja tenyint de negre l’horitzó.
La tirania del poder, indissoluble ja de la voluntat que dicten els mercats, ens vol empetitits, desunits, acovardits i vençuts. I hem d’aconseguir traure el cap d’aquest forat sense deixar a la cuneta cap cadàver innocent més. Benvingut siga, en aquest sentit, la crida a la cohesió que proposa Escola Valenciana. I benvingut siga, també, l’Objectiu 2015 que prepara Valencians pel Canvi. Perquè és de vital importància que fem pinya, que construïm ponts d’unió, que establim sinergies, que estretem lligams en tots i cadascun dels àmbits al nostre abast. Cal opinar i no callar, eixir al carrer i manifestar-nos en massa, però si aquest cabal de mala llet que covem no el canalitzem correctament acabarem cremant la ràbia al centre de la ciutat, com han fet els desesperats companys grecs que ens precediren a contracor en la submissió.
Tipus mòbils 69. Publicat a L’Informatiu el 14/2/12.